miércoles, 30 de diciembre de 2009

Sobre la carbonització i altres cabòries varies

La carbonització és la darrera gran evolució en material d'esquí de muntanya de competició. Es tracta de fabricar botes ultralleugeres a base de carboni i altres materials lleugers. El que prima per damunt de tot és el pes final i ja no ens estem de res per aconseguir-ho. Hi ha qui diu que 100 grams als peus equivalen a 1 kg a l'esquena i sentències per l'estil.

La primera gran revolució en l'esquí de muntanya de competició va ser l'aparició de les fixacions Low-Tech de Dynafitt. Quin gran invent! Van arrassar els mercats i van conquerir la parrilla de sortida en un plis plas. I el motiu el trobem en el preu que era equiparable als morts de Sylveretta, Fristchis i altres fabricants. L'únic inconvenient que frenava la gent inicialment és que calia comprar les botes amb aquell sistema. Actualment el sistema està imposat de forma impapinable (i no sols en l'àmbit de les curses) i ja fabriquen altres marques fixacions i botes amb aquest sistema.




I tornem a la carbonització que estem visquent actualment. Va començar de forma artesanal i més aviat experimental però ara ja hi ha una competència de marques prou interessant (Dynafitt, Sportiva, Gignoux, Aone, Scarpa,..) però comença a estalviar que van dels 1500 als 1000 euros el parell. I el pitjor de tot és que la lleugeresa està molt renyida amb la resistència. I de vegades peten! I jo que em vaig comprar les meves flamants&indestructibles F1 de Scarpa per uns 350 euros. I aquí sorgeix el dilema que actualment preocupa a més d'un sonat de les pells! Si amb cinc parells de Scarpa en tinc unes de carbó. Els més valents del pelotón ni s'ho plantegen ja que solen disfrutar-les per la patilla. Però a mesura que baixes en la classificació ja hi ha més dubtes... L'altre dia em mirava les fotos de la crono a Cambra d'Ase i pràcticament tots han passat per caixa. I això provoca que el nivell a les curses cada vegada sigui més elitista amb una foto de sortida més aviat trista. Estem lluny de la Marxa a Beret. I això que hi ha un munt de gent per la Masella amunt i avall.
Així doncs ja sols queda fer una crida als organitzadors per inagurar a les curses la nova categoria "NON CARBON" on hi participin els futurs carbonitzats. Si més no per aquestes temporades de transició fins a la plena carbonització del pelotón.

Si voleu us puc anticipar un mica de la meva carta a ses magestats:
"Estimats Reis Mags de l'Orient que porteu regals a tota la gent, com que aquest any m'he portat molt bè us volia demanar un canvi. No em porteu el carbó de cada any! Millor unes botes de carbó. I també..."

Per demanar que no quedi!

Per cert la foto és de la reaparició foquejadora de la Imma en els Alabaus on ens vem escapar sense Guileretes a fer uns metrillos.

I ja sols em queda desitjar-vos un bon any 2010

domingo, 13 de diciembre de 2009

CURSA RIERA DE GAIÀ

Un dia plujós i fred ens acompanya als poc més de 300 inscrits en aquesta primera edició de la Cursa de Muntanya de la Riera de Gaià de 12.5 kms i 250 metres de desnivell positiu. Això provoca que les pistes per on es desenvolupa el recorregut estiguin molt enfangades. Sembla més un cross amb patinades constants, caigudes i ritme molt alt. De fet el recorregut és 100% atlètic i no obliga a caminar en cap tram. No hi ha grans pendents ni rampes super tècniques, es tracta d'agafar una bona velocitat de creuer i mantenir-la. Avui, un parell de ACE BOMBERS BCN més, els lokals Jose (el cadell de la meva promo) i l'Aleix (exnadador en transformació al triatló). Surto darrera el José (a la part esquerra de la foto




i a les primeres pujades el paso i ja em coloco 6è. Per davant un quartet integrat per tres atletes tarragonins i un clàssic rival meu el Delgado (així de memòria recordo tres curses que ha quedat just davant meu). I així han anat passant els kms. Sobre el km 7 m'han adelantat un parell de corredors aprofitant un moment d'ensopiment. Aqui teniu el relat d'un d'ells:

http://www.rafaprado.com/2009/12/cursa-de-muntanya-riera-de-gaia.html

Sortosament m'he refet de la crisi i en un tram amb pujades he pogut recuperar la sisena posició fins a meta. Amb el dia que feia mola apuntar-se a curses pq sinó no surts ni de casa.

Llàstima que la dutxa del Casal sols tenia aigua freda. Els més valents s'hi han dutxat però a costa de gelar-se. Hi ha qui és més crític amb l'organització:

http://lola-steiner.blogspot.com/2009/12/ii-cursa-de-muntanya-riera-de-gaia-o-el.html

Al final el Jose 19è s'ha emportat el duel amb l'Aleix que ha fet 29è. Una bona alternativa pels que no hem pogut anar a la cronoescalada del Pas de la Casa on començava la temporada d'esquí de muntanya.

miércoles, 9 de diciembre de 2009

Inici de la temporada blanca per la Masella...

Sort del canòns de neu que permeten esquiar a la Masella pq a la resta del Pirnieu oriental res de res. Però fa tanta calor que la manta blanca està plena de pedres i clapes de gespa ben visibles. A la pista oberta, que només n'hi ha una, ens ajuntem tots els "malalts de neu". Però no es pot baixar sense tenir una rascada o altre. Perillen les cronos que ben aviat comencen. I amb tan lamentable escenari he començat a fer el primers metres de desnivell de la temporada. Amb l'esperança de que ben aviat les nevades seran generoses i podrem gaudir d'una temporada acceptable que enguany vull fer el PP (Pierra&Patrulla).

Fixeu-vos lo pelat que està el cim de la Tossa:



I la pinta que fa el Puigmal:


Al no haver-hi altres alternatives molts foquejadors fent el "hàmster" Tossa amunt i avall. D'ambient la veritat és que no en falta. Cares conegudes, i la mateixa història de sempre. "Aqui no entrena ni Déu i després les hòsties no saps ni d'on vénen."
El que més m'agarada és que he pogut evidenciar que estic més acabat que el Chuck Norris arrastrant-me com una culebra per coronar la Tossa. Però els inicis de temporada solen ser propicis per aquestes lamentables actuacions. Espero que amb unes quants metres millori i sobretot espero que ben aviat nevi!!!

jueves, 3 de diciembre de 2009

Despedida de temporada a l'Agulla del Senglar

Hem tornat al Senglar on entre setmana es gaudeix de bona tranquilitat i no solen haver-hi cues per asediar les vies. Pugem amb el Sellares i seguim la pauta de la darrera visita. Munto la Ben petat 8a de xapa a xapa pa calentar... Avui el Carles calenta al 6c un parell de vegades seguides per estar a to per provar a vista Discordia 7b. També ha pujat el Nogues que també calenta al 6c. Li foto a la Ben petat i avui vaig notablement més fresc que els altres dies. Arribo a la seqüència "crunch" i em surt. Barana per refer-me i el darrer pas ja completament arrebentat però passo i encadeno.

Huuurra!!!

Una nova "ancho-a" pa la cole. Antic 8a, baixat a 7c+, ara 7c+/8a hi ha qui diu blanc n'hi ha que negre. No sé, el que si que sé i ho sé segur és que la via és molt guapa (com totes les d'aquest muraco). Per mi més dura que les seves veïnes Rush extension 7c+ i igual de dura que el Somni (potser no té cap pas extrem però més mantinguda). Luego si A=B, B es 8a, pues entonces A es 8a.

Baixo content, ara ja sóc lliure per començar amb les pells de foca i les baixades suicides! Espero aquesta temporada poder aixecar una miqueta el freno de mà i no perdre tant de cara avall!

Després el Sellares resol a vista amb solvència la Discordia 7b:



I el Nogues la controla per un altre dia.

Total que con esto y un biscocho ja he guardat el material escalador per uns mesos. La temporada ha estat llarga i fructifera. Darrera han quedat molts bons moments, encadenes i metres de roca. I també han quedat "projects escupidors" que requeriran de futures batalles... TO BE CONTINUED

lunes, 23 de noviembre de 2009

Winchester a Gelida

El Winchester es un arma creada en 1866 que, producto de su amplia difusión y pese a no ser el primero en su tipo, ha llegado a ser sinónimo del “fusil de repetición” de la segunda mitad del siglo XIX; es decir, de aquellos primeros fusiles y carabinas que permitían disparar varias veces sin necesidad de efectuar una recarga, desalojando el casquillo o cartucho usado y reemplazándolo por uno nuevo mediante un movimiento de palanca. Al Winchester se le conoce en los Estados Unidos como "el arma que conquistó el Oeste", sobre todo por su recurrente aparición en las películas del género western.

I també és el nom de la darrera "ancho-a" que m'apunto a la llibreta després d'un bon asedio i derribo.

HUUURRA!!!

En total han estat 9 dies de feina repartits en els dos darrers anys i un total de 23 pegues. Aqui les fotos d'un dels dies de treball amb uns altres papis de la guarderia de l'Ares:






La via és més dura que "Amb la boca plena de sika", més a bloc. Molta gent quan encadena la "Boca" prova la "Winchester" pensant en aconseguir un doblet ràpid. Però la majoria fugen corrents torrent avall i no tornen pels segles dels segles. Amén! I això em va passar a mí en el seu dia, baixa'm que provo això... Uf, uf, que això és inhumà! El crux no em sortia de cap manera, ni del dret ni del revés. L'any següent vaig descobrir una alternativa amb una regleta i vaig estar apunt d'encadenar però al final vaig caure al vici del blanc element (el que està a la grandiositat de les muntanyes)...

I enguany al tornar, vegeu piada...

http://huuurra.blogspot.com/2009/10/per-fi-estic-ben-tocat-de-lala.html

I amb la Tocat de l'Ala a la saca torno a l'asedio. Els passos surten però el crux és massa fanàtic per un servidor que de bloc el just... El primer tret només sortir del forat amb patada voladora. Després 8 passets i la repetició del tret inicial amb una segona patada voladora. I si la trinques un parell de remades més i trek fins a la reunió on t'esperen els déus totpoderosos de l'olymp!

I no sols a mi m'han deixat entrar al paradís, sinó que el Sellares s'ha fet al second go el seu primer 7c.

domingo, 22 de noviembre de 2009

CURSA DE COLLSEROLA, bona guerra formatgera

Quatre gotes ens han rebut aquest matí al Campus Nord de la diagonal per afrontar la Cursa Collserola organitzada pel CEC. Però just en el moment que ens han aviat ha deixat de ploure i no ens hem mullat massa. A la sortida poques cares conegudes, entenc que la majoria de clàssics de les curses de muntanya estaven per la Serra de la Marina en la Burriac Atac. Curioses aquestes curses "burriaqueres" on cal fer la inscripció amb un més d'antel.lació pq s'esgoten amb poques hores les places. Cal còrrer més a fer la inscripció que no pas a la cursa, je, je. Després no els hi agraden als organitzadors els pirates sense dorsal però quasi que t'hi obliguen. Sortosament amb l'abudancia de proves actuals trobo un plan B que s'ajusta perfectament als requisists solicitats.

En la de Collserola unes 900 persones apuntades per un recorregut de 16 kms pobre en trialeres i generós en pistes ràpides. Jo l'havia fet un parell de vegades quan es sortia del Parc Cervantes fins al Velòdrom d'Horta. Recordo aquell recorregut com bastant més ben aconseguit que l'actual però el número de participants i la normativa del Parc els obligarà a certes limitacions.

Sortida pit amunt primer per asfalt i inclús un tramet d'escales per posar cadascú al seu lloc. Un tram més suau per darrera d'Hospital de Sant Joan de Déu i de nou pit amunt ara ja per senda fins enllaçar amb la pujada asfaltada duríssima que porta a la rotonda del Miracle i poc després Sant Pere Màrtir. Arribo el 7è d'alt i baixada en pista a defensar el lloc. En la zona del Panta hi ha una baixada més tècnica i una pujada forta pel GR, on recupero un parell de llocs amb bon ofici. Quina cara els hi ha quedat als colegues quan s'han adonat que l'havien cagat i enlloc de seguir carrer amunt han tirat avall. I això que estava correctament senyalitzat però la penya o li posen un bandera o s'equivoca. Ràpidament em pillen i formem un trio poursuivant. Més pistes, ens trobem un dels de davant arrebentat a la cuneta amb dolors als gemelos. I la darrera pujada on puc finalment deixar els companys de viatge. Em situo 4at i arriba la baixada sense coneixement. Un tram tècnic i al començament del terreny més planer veig al tercer. És un formatge amb potes que fuig cap a meta. Pel primer hi ha pernil, i per la resta del podi formatges. Recordo la cronoescalada a Boí on a l'esprint amb el David em vaig quedar sense formatge però vaig caçar el xoriç!!! Així que provo de treure forces en uns moments de molta fatiga. El formatge amb potes ha advertit la meva incordiosa prescència i es defensa més que dignament. Enfi, que al final, arrebentat i sense cap més cartuxo desisteixo de tan suculent obsequi. Quina és la meva alegria just creuar quan m'informen que un dels de davant era un pirata Somalí sense dorsal i que he fet tercer formatger.

Després de tantes peripècies vaig content a currar (que com diuen els compis amablament "tu ves haciendo carreritas que ya salgo yo por tí.."). Segur que quan els hi tregui el formatge ho veuran amb més bona cara que amb la panxa plena tot es veu molt diferent...Total que no m'he esperat ni a la entrega de premis que era massa tard i ja tenia els cunyats fent la cursa. I quina ha estat la meva pena al trucar al Jose i la Vane i em diuen que no hi han anat. Bueno pues el Figuls que també la feia. I es veu que també ha causat baixa! Total que al final ni formatge ni res, algú se l'haurà fotut a la meva salut. Bon profit!

domingo, 8 de noviembre de 2009

MONTSERRAT NORD 2009

Servidor:



Ja feia molts dies que sols piava d'escalada i és que la temporada s'ha allargat una mica a l'espera d'episodis d'intenses nevades. Neng que amb aquest final de temporada encara es pot pescar alguna coseta.

De fet vem fer una nova escapada margalafera amb l'Oscar per acabar les meves vacances.

El primer dia vem estar poc afortunats per les Espadelles, a l'Oscar se li va resistir la Sodoku 7c i jo vaig fallar en els dos 7b del sector. Al segon dia la cosa va millorar al Balcó de l'Ermita amb l'encadene a vista d'un servidor de la Yihad 7b+ i Palestina 7c (de guia però no real) i de l'Oscar de la Plastelina 7c (de veritat)


Total que quasi sense ni adonar-me'n ja estem a l'inici de la temporada "fondera". I quin millor debut després de cinc mesets sense compes que participar a la ja clàssica cursa de muntanya de Monistrol. És curiós per alguns, la majoria, és el final de temporada i per d'altres, els rarets, sols l'inici. Així que parrafón (abtenir-se frikis espiadors):


Esmorço al Parc un bon plat d'arros amb verdures i conill que va sobrar el migdia anterior i enfilo ben tip cap a Monistrol. Allà el col.lectiu no varia massa, cares conegudes i d'altres que no tant però el que és imprescindible són els gemelos depilats i prendes hipertècniques. Ens espera el mateix recorregut de l'edició anterior, una autèntica joia amb la pujada per la Canal de St Geroni com a tret distintiu. El dia assolellat però molt ventós, la majoria d'atletes han sortit força abrigats.

El Montoro:



El Sellares:




Ens trobem amb el Sellares calentem cinc minuts i cap a l'aviadero. Pistoletaso i inici de les hostilitats per agafar llocs per no caure en cap "bouchon" a l'inici de la senda. Bon ofici, passo el primer tall i a la pista s'acaba de recolocar tot a lloc. Per una banda porto a roda el Pere Aurell (exguanyador d'aquesta cursa) però per l'altre estic rodant "a muete" sobre el 25, lluny del Top ten que havia aconseguit en curses la temporada passada.

Arriba el Petit i formem un trio que no es desfarà fins a l'inici de les rampes dures de la Canal de Sant Geroni. El Petit va valent i té esma per animar a totes les pubilles que anem doblant. Al final opta per incrementar el ritme i ja veig que avui em fot la ratlla. Anem guanyant desnivell per la canal i em vaig trobant més a gust i començo a recuperar alguns llocs. Entre ells el carismàtic Petit del Bruc que es desanima il.lusionat amb el "hachazo" que m'estava fotent.: "Ja veig que avui tampoc et guanyo".

Al final corono St Geroni on hi ha el Cantenys amb els voluntaris de Collbató. Necessito referències i qui millor que ell per facilitar-les: "Ha passat el Perelló", "NO!". Pues he coronat sobre el 15 i vaig primermiguelito i arriba terreny de cabres monteses. Vaig tan esberat i concentrat per la baixada de les escales que no veig al Perelló, sento al Montoro i tampoc veig al Sellares. Algun m'anima però no els reconec que això és la guerra, más madera!

I mantinc el lloc una bona estona sense novetats al frente fins a la baixada tècnica del 3/4 on aconsegueixo recuperar uns quants llocs amb un descens d'autèntic lokal que em costa una patacada sense més conseqüències. Em tranquilitzo un mica que vaig passadet de voltes (deu ser l'esmorçar poderós del matí) i mantinc el 8è lloc fins a la meta final amb un temps de 2h 01m 14s. Huuurra!! Top-ten de nou avia'm si el podem anar defensant, je,je...

sábado, 31 de octubre de 2009

MARGALEF, l'escapada


La primera vegada que hi vem estar ja fa més de deu anys era una petita zona amb un refugi i uns quants sectors. Deien que el grau era regalat i les vies molt bones, però estava a recer de les 6 grans escoles de Prades (Siurana, Arbolí, Montral, Mussara, Cogullons i la Riba).
Desde Lleida, vaig anar-hi sovint i cada vegada hi havia més sectors i noves vies. De manera lenta però constant la escola s'ha convertit en un autèntic referent mundial. Hi ha vies que han esdevingut referents en el seu grau. I el tipus d'escalada a base de forats és molt agraïda i permet bons a vistes.
Aprofitant que estem de vacances i hem fet una visita amb el Jofre. El plan d'atac és el que millor permet una concilació amb la vida familiar. Deixem els nens al coles i vinga cap al destí. Arribem i una munt de furgos ocupen l'aparcament i això que estem entre setmana. Sortosament, espantats per la boira persistent, una marxa i ens deixa el lloc. Anem a calentar en el sector del Totxo del Porc que està prou sec i després pugem a Finestres. El dia es va aixecant i no trigo gaire a enfrentar-me a la Fenoman 7b+ que ja feia temps que volia provar. Quina via tan guapa i com m'agraden tant blanquetes, em salto un canto camuflat i casi caic. Al final a vista Huuurra!!!. L'objectiu de la visita complert ara el que vingui de propina. Provo una de les vies noves la Montgronyeta 7b+ i salto al crux. Controlo el pas i la encadeno al segon pegue, quina joia. No m'extranya que la gent faci cua per escalar aquestes vies. Per sort tot i coincidir amb bastanta penya al sector podem desplegar el nostre joc. Per acabar, una altra joia de les noves la Pitus i flautes 7b. La té el Jofre mig muntada però hi ha un "happy end" que el tomba. Al final baixem de nit i arrebentats, quin dia tan bo potser una mica massa calurós i tot.
Resulta que a França estan de vacances i per això hi ha famílies senceres amb el crios tibadors. Arribem al refugi i ens trobem un parquito al dormitori i un crio amb ganes de plorar tota la nit. No això no ens pot passar a nosaltres! El nostre desig de tranquilitat absoluta s'esbaeix...
Al final es veu que el peque dorm al cotxe amb la seva mami i els nostres desitjos s'acompleixen.


El dia següent tornem a la càrrega a Ca la Marta, un sector que també està a l'ombra. Les condicions dels soferts papis no són les mateixes i ja en el calentament podem apreciar les nostres limitacions. Després trec a vista la Sutils perfums 7a, que em costa moltíssim. I més em costa una hora després la Instint animal 7b que trec a vista al límit, amb un xapatge tens a l'alçada de la trecera cinta. Ja no queda res de conti i faig com el Jofre que es dedica a les vies més curtetes de bloc de la dreta. Em poso a la Noches de amor y mierda 7b+, una esperó de roms. Caic al primer pas i no entenc res. Al final trec els passos per la placa de nyapes. La encadeno al segon pegue, passos guapos però breu, la falta de magnesi era sinònim de "para coleccionistas". A les 15 hores estem de nou al cotxe per arribar a l'hora que avien a les fieres i tornar a la nostra rutina habitual.

A les fotos el Ton provant la via Los sobraos 7c que feia molt bona pinta.

martes, 27 de octubre de 2009

CASANOVA, seguint el guió a peu de lletra

Després de sucumbir per pila un parell de vegades a la Mala epoca 7b de l'Arcada de Montserrat i evidenciar que calen més alacalines per tornar a l'Alfa em cal buscar noves motivacions per aquests darrers dies esperant la neu. Ei que no sempre es triomfa, que a cada dia bo el segueixen cinc d'arrastrar-se com a culebras.

Doncs seguirem coneixent el berguedà, que com deia l'article "tan cercano y tan desconocido". Mai ha estat un escola "on fire" però té racons i vies molt bones.
Me n'havien parlat molt bè d'aquest sector però no semblava propici per una visita en família i hem anat amb l'Òscar a inspeccionar el terreny.
Després de fer un bon estudi (blogger&8a.nu)hem executat prou dignament un bon guió d'atac (indispensable quan surts fora de casa a tibar).

D'entrada amb la foto aèria hem trobat l'accés a la primera (hi ha bastantes fites que ajuden a trobar la senda que surt de mitja corba i va directe a peu de via).
El dia és radiant i fa bastanta calor. La roca molt bona, peu de via acceptable però poc apte per la mainada.

Comencem amb el Mursielago fuerte 6c+, molt bona amb passos sobre laterals agressius:


L'Òscar se surt del guió i es lia amb un 6c infierno del costat del Mursielago que el deixa descolocat.

Després triumfem al Cacarot 7b on ja es coloca a lloc encadenant fàcil, amb unes xorreres i una seqüència a bloc al final de la placa:


I finalment provem el Trallon 7c, molt bona amb xorreres a la part inferior i placa a la superior. Un primer pegue arrossegador per desxifrar i després surt al segon:


Per tornar al cotxe decidim anar pel camí que va directament a la Casanova. I quina ha estat la meva alegria al trobar uns quants rovellons al costat del camí. Llàstima que no ens hem pogut entretindre massa que sinó en baixàvem una bona saca. Al final una bona menjadeta pels dos en el temps de tornar al cotxe. Aqui teniu la meva:



Mmmmmhhh, molt bons...

sábado, 24 de octubre de 2009

Per fi estic ben "Tocat de l'ala"

Aquesta temporada a Gelida la vem començar un dia amb el Ximo provant la Winchester, un 8a que tenia a punta de caramelo la temporada passada. Però quina fou la meva sorpresa en veure que una regle que utilitzava en el crux havia misteriosament desaperegut. Ni tan sols quedava rastre de l'emplaçament que havia ocupat. Quina desmotivació tan gran, no ens sortia ni el pas suelto i apa project aparcat. Vem coincidir amb el Juanan de Gelida que em va recomanar la Tocat de l'Ala un 8a històric.
En fi, vaig quedar amb el Juanan que me la va presentar. D'entrada no la vaig veure massa dura i em van sortir els passos al primer dia. Però hi ha un pas de bloc a la segona xapa que em destrosava la pell. I vem començar el que en l'argot es diu "asedio i derribo", als matins aprofitant l'ombra li fotiem uns pegues i a recuperar pell uns dies. Així vaig anar coincidint amb els locals Manolo, Pedro, Bernat i Sam. Bones estones i pegues fanàtics. El Juanan, l'home que no gastava les llemes, va poder insistir algun dia més i va aconseguir el road punk posant cintes i sortir per la porta gran!
Avui hi hem anat amb la família i no ha vingut la Luna (la cobaya de la Laia) perqué ha mossegat a la Imma just abans de sortir.

La Laia que li agrada penjar-se com un fuet:

Tinc les llemes molt gastades de les recents vacances bloqueres però a base de blastoestimulina em vull creure que podré treure un peguillo decent. Hem arribat a Gelida tardet, i volia aprofitar l'ombra ja que es preveia calda. Calento al Xapes negres 7a, un descans i monto la Tocat. Al crux patino i salto, i després ja en estàtic i més fàcil que durant l'assetjament... Acabo de muntar la via amb algun altre vuelaco (quin ensurt la Imma quan l'aixeco del terra disparada) i a descansar un ratillo. L'Ares està acollonida dels brams i altres conjuros del papi durant el pegue i els imita en aquesta época de "loro repetidor de frases".
Però no hi ha massa temps per grans descansos que el sol amenaça a donar a la via i això es pot convertir en una trampa terrible.

Arrenco de nou, arribo al crux i en estàtic pillo la regleta talladora de llemes. Huuurra!! Ara queda la resta, arribo al repòs baixo ritme i a l'ataque. Esquerra, dreta, esquerra, dreta i estic al pas de l'ambientaso. Semidinàmic i pillo la plana salvadora d'esquerres. Xapo i em puja la pressió de cop. Quatre passets més i road punk. Avui puerta grande per mi i una altra anchoa a la cole.

Al final han estat set dies de feina i 16 pegues! Com m'agraden aquestes ascencions a vista, je, je....

Una foto de família perquè després diguin que no sortim a la muntanya:


Després hem anant més a la dreta on la Imma ha fet la Mama sebolla un 6a clàssic de la part dreta:


Ara uns dies a l'Olimp dels Déus totpoderosos fins que el pròxim 8 novembre em passi factura aquest asedio roquero i les bèties corredores em rebetin a la Montserrat Nord. Espero que no tingueu les "hachas" massa esmolades que s'ha restrasat una mica la temporada fondista.

jueves, 22 de octubre de 2009

Blocant per Albarracín









M'apunto a la clàssica sortida bomberobloquera cap a Albarracin on anem motivats malgrat la mala previsió meteorològica. Marxo amb la motorhome de l'Andreu i amb el Miguel. Allà ens trobem als companys valencians Saura i Ayuso de la última tongada. I vinga cap al sector de la Península a tibar com a bèsties. Aviat veig com les gasta això del bloc i en un 5 estreno el coixí de crashpads en els palmeos de sortida. La resta pugen corrents. Segon pegue i finalment aconsegueixo sortir per d'alt! Anem passant d'un bloc a l'altre. Alguns surten, d'altres no. Però tots són molt bons i la temperatura és excel.lent. Anem tibant fins que ens agafen el cucuts i baixem petats al campo base. Calents amb la última guerra amb un 6a traïdor. Macarronada i a sobar que entre el viatge i els pegues estem petats.
L'endemà anem al sector Tierra Media que és molt guapo. I passem el matí provant de tot i no encadenant una merda. Però els passos són brutals i l'ambient genial. A ratos cauen gotes però podem seguir assediant els projects. Marxen els valencians i arriven l'Oscar i el Dani super motivats. Ens trobem a l'Arrastradero on fem gala al nom del sector, encadenant poca coseta. Però baixem de nou de nit, petats i sense llemes.
Al tercer dia d'activitat, anem al sector el Sol. Amb un dia ventós i amb curts ruixats. Avui si que hi ha bons encadenes malgrat les poques llemes que queden. Seguim tibant fins que, com marca la tradició, tornem a baixar fosc i petats.
A mi que no m'entusiasma gaire això del bloc, veig que és un lloc molt guapo i que repatirem.

domingo, 4 de octubre de 2009

L'ESTANY, amb els boletaires

Tornem de nou cap a les zones berguedanes amb la família. L'Estany és un dels sectors més recomanats per anar amr les peques i la veritat és que no ha defraudat a les expectatives creades.

Xupete verd amb aproximació curta, peu de via ideal amb gespa i calcàri de calitat amb predomini del 7a. A més el dia ha estat excepcional amb solet però sense massa xuxuflú.
Aqui teniu el camp base per les peques que ha funcionat prou bè i ens han deixat escalar bastant:




Hem estat sols al sector, però molt acompanyats pels caçadors de bolets que em sembla que no han pillat res de res. Almenys tots els cistells que hem vist passar anaven ben buits. I de cotxes n'hi havien tants que no es podia aparcar a l'explanada de la cadena. I després surt que en motiu del concurs de boletaries el superboletaire en baixa 80 kilos. Manos arriba esto es un atraco!

Vies llarguetes de fins a 30 metres i guapetes com les recordava, on el més destacat ha estat la No alex no 7a+ a vista. La Imma en un 6a de la dreta:


viernes, 2 de octubre de 2009

ALFANHUI 2.0

Hi ha qui diu que a les vies cal donar-lis una segona oportunitat, ja que amb un primer i únic contacte la patacada pot ser massa gran.

I això és el que em fet amb l'Òscar amb un dia radiant, sense freds ni calors. Avui ja coneixedors de la via portem el material necessari i ja no agafem ni els estreps!
Omplim les bosses de magnesi i canal dels Avellaners amunt.

Ja sols començar ja veig que les condicions són molt més favorables que el dia que vem venir amb el Sellares, total que vaig pujant pel diedre. Poc a poquet, ara un peu, ara un lateral, ara no me'n recordo, ara xapa un pitó amb filferro d'abans de la guerra, ara un super parabolt i em planto a la reunió: "Huuurra!!!"
Ja està el primer llarg (7a+) solucionat i m'ha deixat els gemelos arrebentats. Puja l'Oscar que tira alguna llastra sospitosa, i li ataca al llarg clau 7c. Va parant per estudiar i anar localitzant els cantos. I és que el llarg és un jeroglífic de 40 metracos amb patates, forats, rebotes,.. . A mitja tirada cal posar una plaqueta recuperable després d'un burilillo guarro i d'allà surt fent uns rebotes sense coneixement "SUICIDAL CLIMBING" fins a pillar el parabolt salvador.

Arriba a la reunió sense material però amb els passos resolts. A mi em costen una bona estona trobar les seqüències, però finalment aconsegueixo lligar els passos tot i fer uns 15 reposos.

Fem la resta de la via sense més incidències. Sols al llarg del flanqueig pel llavi vermell hem estat estudiant la possibilitat de tirar més recte per evitar el roce. Però aquesta variant expo amb dos parabolts té la roca cutre.

Baixem satisfets el project va agafant color sols cal una mica més de canvi de xip per poder rendir a tope amb l'ambientasso i una bona memòria per tants passacos.

Ara la l'Alfa ja està acollonida, sols cal que com deien a la peli: currante a currar...

domingo, 27 de septiembre de 2009

MAL PAS DE TRAVIL, tan cercano y tan desconocido

De nou sortida familiar per anar a conèixer aquest sector proper a Berga. En el següent enllaç trobareu tota la info actualitzada de com arribar, vies, etc..

http://skalada.wordpress.com/the-works/resena-del-malpas-de-travil/

Només afegir que és mereixedor del xupete verd ja que les peques hi han estat de conya:




La Imma ha tornat a escalar, aqui la teniu fent la Peu de moix 6a:




A la Laia la hem penjat de la corda per culumpiar-se i s'ho ha passat pipa:





M'ha sortit l'Agonia d'hora baixa 7a+ molt bona de conti amb romillos. Després he provat la Fot-li pel dret 7b a on no m'ha sortit el crux, que sembla ser una bici olímpica i rara. I per acabar la Casserres 7a, molt bona, que no m'ha sortit ni al tercer pegue i la deixo pendent per la pròxima visita.

Bon lloc, m'ha recordat molt a Baldellou. Tant pel tipus de roca com pel paissatge. Sort que aquí el grau és més humà i l'equipament més generòs!

domingo, 20 de septiembre de 2009

ALFANHUI, de nou a fer "herejías"

Baixem contents amb el Sellares per la Canal dels Avellaners després d'haver escalat l'Alfanhui a la Paret de Patriarques. I és que cinc anys sense fer cap via llarga és molt de temps i la veritat és que necessitava una bona motivació per tornar al terreny d'aventura. I creia que l'havia trobat en el "lliure en paret"...

La via ja l'havia feia 12 anys i no m'en recordava de res. Tan és així que fa un setmana vam fer-li un pegue però no vem trobar ni la via. Primer en vem posar a la Manyos-Casanoves després a la Prisma per acabar al Prohibitivo fent totxos. Després vem estar estudiant millor les ressenyes i sembla ser que la via començava més amunt.
Un altre dia vem fer sessió doble. Primer totxos al Prohibitivo i després vem anar a còrrer fins a St. Geroni per baixar pels Avellaners i localitzar la via.

Finalment va arribar el dia del anhelat reencuentro. Un dia fred i "tapadot" però amb bon pronòstic. Al fer material a Santasesi una altra cordada ens pregunta si cal tant material per l'Alfanhui. I és que portem un bon arsenal d'artilleria pesada. He rescatat de les golfes els camalots i els aliens. Els hi he fotut un raig de "3 en 1" i cap a la tàpia.
Pugem per la canal i ens trobem a una cordada mítica i clàssica on les hi hagi: l'Hita i l'Edu. Després de tants anys segueixen somiant i trobant noves línies per tot arreu. Ara ja van amb taladro però amb l'estil carcterístic dels Verneda Climb.
Anem a l'ataque a veure aquests 7a+ i 7c com se les gasten. Però aviat prenc conciència de que això és terreny de senseis. LLegiu l'encertada descipció que en fa el blog (districtedelesbruixes):

"El segon llarg deixa la fisura principal què és torna molt terrossa per cavalcar sobre una de secundaria una mica més saludable.De cop, ens trobarem amb un diedre bastant arrogant que acabarà desplomant sobre dels nostres caps.L´amic diedre però esta cosit de burils,els A2´s han quedat equipats amb el pas de les cordades (deixa´n així un museu de pitons de totes les èpoques) i molt de tant en tant,amic esportiu.. trobarás el parabol o speed necessari per pujar amb seguretat.Per cert; 7a+ dificíl de encadenar,ja que la roca és bastant tova i trencadissa a la part superior del llarg."




Ja no me'n recordava les escàrpies amb filferros i els burilillos rovellats. Ah maria! Quin pànic. Sort que els "A0" olímpics no s'obliden i permeten solucionar els trams més cabrons. Després vaig resolent passos però la por escènica és massa gran per rendir en condicions. Amb algun pegue més aquest llarg pot sortir. I de premi reunió penjada amb ambientasso. Puja el Sellares i obre en artifo i sortidetes obligades el següent llarg. La primera vegada que fa servir els estreps. El fred es fa notar i començo el llag gelat. No entenc el primer pas, bueno avia'm que hi ha més amunt. Pues más de lo mismo, roca bona, zero magnesi, crucigrama total... No rasco bola. S'ha d'estar molt bregat pel largo, duro y en libre. O fotre-li molts pegues fins a deixar blanquet tot l'esperó de Patriarques, je, je..

Sort que ja us he enredat a uns quants per anar fent pegues, i com diu el Sellares "Amb lo guapa que és la via no et costarà enredar gent per fer la via" i com deia el Picazo en la Bíblia montserratina "imprescindible".

Ens veièm per Patriarques abans de que nevi...

sábado, 5 de septiembre de 2009

GRAVERA, o el xupete verd de referència



La Laia volia anar a fer un picnic i aprofitem per anar a passar el dia en aquest familiar sector del berguedà. I familiar per ser, paraules textuals de la Imma, la definició de xupete verd. (els papis ja sabreu de que us parlo).



Sols es fa una mica llarg el pateo per la pista en pujada i carregats com a mules. Després les vies són bonotes, d'uns 15/20 metres d'alt generalment d'escalada en placa tèsnica.
El dia ens ha acompanyat i hem tingut sol radiant amb temperatures prou confortables. Per escalar a l'estiu, massa calor, caldria esperar a les 16 hores que li toca l'ombra a la part dreta però a aquella hora les guileretes necesitaven una bona siesta de tornada cap a casa.
Els darrers dies perseguint pops per les profunditats dels oceans m'han deixat les llemes tendres, sent el més destacable l'AMANTS DEL RIS 7b al segon pegue. Tornarem que si està de conya...

lunes, 31 de agosto de 2009

Torna el rei del POP

Després d'algun any faltant a la nostra cita obligada, tornem a passar l'últim finde d'agost a Tossa amb la tropa i és que les tradicions són les tradicions. Alguns ja fa més de 25 anys que ho fem, sempre al mateix hotel que ens va veure crèixer estiu rera estiu. Ara, alguns ja tenim canalles i d'altres encara solters. Però la despedida de solter de l'A6 ens ha aglutinat de nou i esperem que es reinstauri la tradició:







I una de les activitats tradicionals a les que ens dediquem durant aquesta estancia és a la caça del pop salvatge.

El començaments van ser molt durs, volíem un arpó assassí però sols vem aconseguir un trist salabret. Però quina va ser la nostra sorpresa en descobrir que aquella inocent eina era una eficaç màquina capturadora de pops. Sols calia ser pacient i trobar la presa, a tal efecte es disposaven diversos efectius aguaitadors. Una vegada localitzada la presa calia cridar "PULPOOOO!!!". En sentir el crit, el mestre capturador més proper apareixia ràpidament i entaulava una lluita aferrissada amb l'oponent. Algun aconseguia amagar-se en forats sense fi o d'altres fugien als abismes marins. Llàstima que a la poca estona de captura apareixien les tremolors que obligaven a aturar la captura. Hi havia qui sortia i es parava deu minuts sobre una pedra a calentar-se per tornar a la feina. D'altres fugien cap a la tovallola a la platja. Més tard van aprèixer les nostres embarcacions Sevylor grogues de 2 metres d'eslora. Amb aquestes, van aparèixer el que ni dèiem les "expedicions". Sortíem 4 o 5 barques amb un remador, un altre que feia de motor amb els patos i un aguaitador amb les ulleres per si hi havia un pop de passeig. Al mig de l'embarcació tot el material per fer snorkel. Vem descobrir paulatinament el litoral fins a l'alçada de les coves on ara fan psicobloc. Al pas dels anys vem anar canviant les barques pel lloguer de patins. Normalment, portàvem els pops a la platja on el posavem amb aigua dins d'un barca i era la veritable atracció dels moment. I abans de marxar cap a la piscina els tornavem al mar. Alguna vegada els havíem portat a l'hotel però el "chef" va fer algun desacato que no se'l va menjar ningú.

I així ha estat com han tornat el rei del pop per mantenir el seu regnat (2-0) en el fons marí de Tossa:



I com el seu "jovenaprendiz" a intentat desbancar-lo. Veure'm que ens depara el pròxim estiu...

Ara cal mantenir el nivell entre fogons per justificar les calamitats viscudes amb un platet de "pulpo a la gallega"

viernes, 28 de agosto de 2009

LA PIULA: la fàbrica de punts...

Amb l'Oscar tornem a aquest raconet de Cala Montse on tenim sombreta matinal i els dos cops hem tingut fresqueta bona. A l'aprox ens trobem als compis Pakito i el Jofre que sortint de guàrida aprofiten per fer alguna "heregía de manteniment".

Nosaltres cap a currar que hi ha poques estona de bones condicions.
Començo amb El atardecer 6c+, diedre fisurat amb heura, zarzas, polseta i tramets trencats:



Malgrat tot, és prou distreta obligant a posar-te en xumeneia en un pas.



Després faig la Kabrasaki 7a que és molt guapeta i està molt més tocada. L'0scar recordant les époques més tapieres també fa El atardecer i posa les cintes a la via del costat.

I així és com sense coneixement em poso a vista a la Yo soy rebelde 7c, com el senyors, sortint amb la primera xapa, les cintes posades i la via ben blanqueta. La via és va llegint bastant bè i encerto tots els moviments. I al final l'encadeno sent el meu primer 7c a vista.

HIP, HIP, HUUURRA!!!

Feia un rato ho comentàvem amb l'Oscar que els dos no el teniem! I ja està fet!!

No sé, per una banda portem la segona versió de ressenyes, les més actuals i on ja hi han decotades algunes vies. Però per altra banda hi ha certes coses que no quadren del tot. Feia dos dies, a la Paret Gran m'escupia per quarta vegada un 7b+ i és que les vacacions han deixat seqüeles! A més al Cassot tinc el meu project aparcat de 7c on li porto fotuts una samanta pegues i encara no veig la llum.

Sí quen són molts anys d'ofici buscant les millors fàbriques de punts i avui l'hem clavat. Però varies han estat les que s'han decotat poc després del meu ascent: la Paula de Santana, El ilusionista d'Àger..

I és tan gran la descoberta que l'Oscar recent aterrissat de vacances no desaprofita l'ocasió de provar la via i fa un primer pegue molt bo però la caga en un peu:




Més tard i ja amb molta més calda li fot un segon pegue caient en l'últim pas del tram més dur. Per ell no hi ha dilema 7b+ suau... però és que a ell li agraden els 7c de veritat (d'aquests que em costen 15 pegues).

Aneu i decoteu-la que jo ja tinc el puntillos, je,je...

Així que estant jo en aquestes cabòries, que si ho és que si no, em trobo provant la Pato laqueao 7a+. I sembla que la levitació per l'Olymp del Déus s'ha acabat de cop quan m'he trobat saltant en el crux!!! Però és que no em surt ni el pas ni per una banda ni per l'atre. Torno al món terrenal, al del sufriment per encadenar... M'estic un rato mirant i provant, no ho veig...

Més tard en el segon pegue aconsegueixo fer un macramé raríssim que em permet fer el pas i enacenar-la al segon pegue.

Arriba la calda i amb ella l'hora de fer la retirada a temps...

viernes, 21 de agosto de 2009

BAELL NORD: NEWS

Tornem a la vertical després del parón vacacional amb una expedició pesada cap al Baell nord, avui amb la família al complet:



Provo la Ares que resulta ser més agraïda del que preveia inicialment. Trec els passos, la pinto una mica i la deixo ben respalladeta i neteta. Quina via més deliciosa, llàstima al igual que les dues veïnes que la repisa talla la conti.

Aqui les Guileretes: l'anfitriona Ares amb la Laia. Clavades al papi!





Una primera secció amb molts invertits i alguna regleta per arribar al mencionat repòs i després el crux. Al segon pegue em deixo un peu i salto. I la tercer li faig la first ascent: proposta de 7b+. Ja direu..

Recollim trastes i cap al "susuki" que avui al venir la Ares no la volia fer caminar massa. A mitja pujada per la pista la cosa es complica molt i l'estat precàri de la mateixa m'obliga a provar de pujar al "ras". I d'un salt ens fotem a la zanja i se jodio la marrana. Pedres per aquí, pedres per allà. Endavant... no puedo. Endarrera.. no puedo. Fang, zarzas, olor a goma cremada i el "susuki" plantat a la cuneta a 20 metres del pla salvador.
Total que tiro la tovallola i a buscar ajuda que això no ho treu no el "dakarista" més experimentat. Trobo un bon home que amb el seu tractor d'abans de la guerra m'estira i poc a poc em treu d'aquell infern:





Salvats!!!

Que la família no està acostumbrada a aquestes aventures. Li deixo una generosa propina pels serveis prestats amb la ferma promesa de no tornar a baixar per la pista. Per cert que ja no li recomano a ningú ja que s'ha deteriorat moltíssim en un any!!

Aquí us deixo la info actualitzada del sector:

Es tracta d'una pared calcària orientada al nord molt abrasiva d'uns 20 metres d'alt amb un peu de via ideal amb gespa i tot. Forats, regletes, laterals, invertits.. Té una retirada al sector de baix del Castell de les Dames. La pena és que no hi ha cap via ideal per escalfar ja que la dificultat comença en el 7a i s'eleva fins al 7c. Alguna reunió la tenim reaprofitada provisionalment a l'espera de nou material.

Accès: De Ribes de Freser pugem per la carretera cap a Campelles. Als 3kms seguim pujant per asfalt direcció el Baell. Just passat l'Hotel Terralta (50 metres) ja podem aparcar el cotxe vigilant no molestar el pas de tractors. Ja a peu agafem una pista formigonada que surt a mà esquerra amb una forta pendent. A uns 50 metres, surt a ma dreta la pista per damunt una casa. Als 50 metres hi ha un abreuador pel bestiar i la pista comença una forta baixada. Seguim baixant, creuarem un torrent i la pista es torna més planera. Arribem a un prat que la pista voreja per la seva dreta i més enavant trobem una esplanada. Als 10 minuts de camí i 700 metres de recorregut. D'aqui surt el camí a ma dreta que segueix baixant-planejant (fita). A uns 150 metres trobem una bifurcació en V, i seguim per la senda de baix seguint els rastres de pas (poc visibles) (fita). Arribem a un prat amb pins per on seguim els rastres de pas per vorejar-lo per la seva esquerra al límit del talud i ja començarem a endivinar la pared. Arribem a un collet (tronc caigut a terra), d'on baixem fins a peu de via. Total 15 minuts, de tornada calculeu 20 que és de pujada.

Vies: (d'esquerra a dreta)
1- Ares 7b+
2- Aracnofobia ¿?
3- Tupamaru 7c
4- Paper de vidre 7a+
5- Dolorosa 7a
6- Via crucis 7a
7- Invertits perbertits 7c

sábado, 1 de agosto de 2009

Tancat per vacances

Per fi han arribat les "merecidas vacaciones" i aprofitarem per anar a Menorca quinze dies a la platgeta i piscineta. Ja s'ha acabat el Campus d'estiu i la guarderia, i ara estem sols davant el peligro amb la Laia i l'Ares boges per tragar aigua.

Per despedir la temporada escalatòria que millor que superar el clàssic triplet (o sigui tres dies seguits a roca) amb un bon póker (o sigui quatre dies seguits a roca)!

1) Tot va començar amb l'Oscar a les Guilleumes on ell va provar la Xilum i jo em vaig dedicar a tatxar vies a vista molt bones que no coneixia. Ja no volia provar res dur que ja tinc massa projects per totes bandes i la memoria no dóna tant de si. Entre la recolecta la Zombie 7b i la de la seva dreta 7a+.

2) Va continuar amb la primera afternoon session de la temporada a Sant Llorenç amb l'Oscar i amb l'Espinosa (home de la Valentin) on vam estar a la Placa de l'Heura escalant a vista. Quina fresqueta més bona i nosaltres passant calors pels matins, pobres papis!!! A destacar L'enze 7b i la seva veïna més dura Solitud 7b. Després anem a la Paret Gran on l'Oscar flota per la Fenaskistiskopi 7c. A mi, tal i com la recordaba d'un tope rope anterior, la trobo dura i guapa. Calen quatre parades i marxo amb agulletes!

3) Matinal tranquila amb companys de feina (Carlos, Gelardo, Fernando, Culebras i Paco) per la Cova de l'Arcada on la calda causa estralls. Estic cansadot de la tarda anterior però per sort tinc un pegue bo aprobant a vista la Queda usted suspendido 7b. Millor anem a la pisci del poble on s'està estupendo empaitant les peques amunt i avall!

4) Aprofitant fins a l´últim dia, tornem a aprofitar les tardes de Sant Llorenç amb el Sellares a la Paret Gran. Una penya de Girona ens recomana la Reina Abeja 7b que la tenen muntada. A vista caic petat en el crux però encadeno al segon. Després anem a la Fenaskistiskopi 7c per fer alguna coseta més i marxar ben petat de vacacions. Vaig pujant millor que l'altre dia ressolent la part dura i podent reposar en els descansillos. I després d'una épica batalla arribo a la reunió esgotat però super content per l'encadene. Ja tinc la primera de les tres maries "setce" que déiem amb l'Oscar que els bons curriculums han de tenir. Les altres dos: la No hi ha límit i la Crucifiction. Però aquestes dos hauran de seguir esperant que aquesta temporada estaven molt rebotoses...

Bon vacances als que les tingueu i els altres no us hi canseu!

martes, 21 de julio de 2009

XILUM "8a a les Guilleumes"

Anem a continuar l'asedio a aquesta via, aquesta vegada amb l'Oscar que resulta ser el meu talismà pels encadenes de cala montse. Tornem a coincidir amb el Marcos i compi. Tots seguim el mateix menú, calentem a la Cachimba 6c+ i cap a la Xilum. El Marcos li fot i al primer pegue del dia, PAAAMMM encadenada. Jo al primer del dia m'arrastro com una culebra de xapa a xapa. Li presentem a l'Oscar que li surt tot i es motiva amb la via.

I al meu segon pegue del dia, escalant amb l'estil agònic genui de la casa o també anomenat "l'antiflotant" vaig pujant. Em costa tot i el ritme és més aviat dolent i a la tercera xapa ja vaig tremolant en cada tibades. Paso la travesia com bonament puc. El tram de pila arrebentat. I en arribar a les regles arriba la sorpresa. Faig el primer pas dur i ja no puc més. Pujo peus i em tiro a la bústia salvadora! La trinco ja saltant, no puc ni recuperar-me dels cantos bons, pues parriba nen!! Surto amb tot i faig les últimes remades. Aquí no saltis!!! I PAAAMMM encadenada:

HIP, HIP, HUUURRA!!!

Què bonic que és tornar a l'Olymp del Déus totpoderosos. Ni que sigui per treure el cap i tornar a les entranyes més profundes de l'infern.

viernes, 17 de julio de 2009

LA PIULA a la Cara Sud de Montserrat

Un dia, mentre estàvem pel Cassot una gent de Terrassa comentava que tenien un colega provant un 7c a la Piula. Ens van garantir ombra durant el matí i les piades blogueras no pintaven mal. Així és com amb el Jofre em decidit anar-hi a fer una primera visita. Avui els soldiers no estavem per grans batalles. El dia anterior a la guàrida em vaig dedicar a curtir aixecant pedres i no em volia ni acostar als projects escupidors. El Jofre venia d'un gripaso sense masses espectatives.

Aquí trobareu les ressenyes:

http://www.onaclimb.com/montsecroq/montsesud.htm


Ens mirem les vies del sector dret i decidim escalar en l'esquerra que fa més bona pinta.

Comencem amb Dolce gabino 6c, placa tècnica i més curteta. Seguim amb la Vaya Webs 7a, de placa amb un pas "rarot" a l'alçada de la tercera xapa i tecniquilla per d'alt. Aqui teniu el Jofre en aquesta via:



Després la Matias buenas 7a+, la més interessant. Entra per un sistema de fisures una mica trencat i després la roca és més noble i amb les últimes xapes més tieses.

Finalment la Marc attack 7b+, amb un començament bo, un fisura sorrenca amb heura emprenyadora i un final similar a la Matias però més dur.

Marxem que encara estem a l'ombra, hi ha feineta per algunes visites i el 7c fa molt bona pinta. Algú l'ha coneix?

miércoles, 15 de julio de 2009

EL DAUET a Sant Llorenç del Munt

Al matí el dia pintava tapadot i amb el Carlos hem optat per quedar-nos en aquest sector. Corria el ventet i s'estava de collons i així ens estalviem el pateo siberià. Vies guapes reequipades, curtes però bastant contudents. La veritat és que pels dos és el tercer dia seguit tibant-li i estem trinxats. Duele, duele!!!
M'ha fet gràcia pq revisant la llibreta d'escalades l'última vegada que vaig estar en el Dauet feia 10 anys. Què ràpid passa el temps, no? I a més tot just tornava de la expe al Baghirati, aqui us deixo el record de la rebuda que vem tenir a l'aereoport:



Va ser el viatge fin de curso d'una sèrie de sortides by de face amb els "jóvenes castores" entre les més guapes les Goulottes per chamonix, el gel pel Canadà i l'artifo pel Naranjo.
També amb la foto he recordat al Pepe Chaverri, el nostre jefe que desgraciadament va patir un accident mortal a les Grandes Jorasses en la següent promoció de castores. Ell era l'autèntic master class del grup, polivalent i ràpid en tots el terrenys. Un autèntic plaer fer cordada amb ell i haver compartit aquelles estades al seu costat. Després d'aquell parell d'anys ja cadascú va seguir la seva vida, tots més o menys vinculats al monte però en àmbits diferents.

Tornem al 2009 amb el Carlos tibant-li en el Peñot-he 6b+:



El dia s'ha acabat aixecant i el sol ens ha fet fugir cap a l'ombra del Gruyère on m'he estat controlant en toperope els passos clau de la Fosca i tosca 7c. Curiosa arribada a la reunió amb romakos... Ja veig que amb aquesta tindre feineta per dies.
Més tard, anem a la Pared Gran que ja està a l'ombra a tatxar un parell de 7a's.
Quan nosaltres baixem la gent tot just puja per fanàtiques "afternoon sesions"

sábado, 11 de julio de 2009

VIVE LE TOUR

Aquest any sí!!! Aprofitant que el Tour venia a casa pues hem anat a veure'l en la seva arribada a bcn. Quedem amb el Cantenys amb qui tenim en joc un suculent dinar. Jo aposto per la veterania i ofici d'en Lance i ell per la joventud i palmarès del Contador. De moment, ells van per davant però caldrà veure si les forces estan tan intactes al Ventoux!

Només sortir del metro ja flipo amb el munt de penya que estem per l'ocasió. Pugem a peu fins a l'arribada per veure el muntatge. Quin circ que tenen muntant. Els últims kms estan completament vallats i no es pot creuar. A més va passant tota la caravana publicitària que dóna més ambient al tema. Decidim emplaçar-nos més avall, a falta d'un km i on són més dures les rampes de pujada a l'estadi de Montjuic.

I en aquest punt precisament és on el pelotón del superjefes han pillat a David Millar que portava uns 20 kms escapat. Tanta estona esperant la seva arribada i els paios passen a 50 km/h i no he conegut a ni un! Jo que volia saludar en Lance! Snif, snif...

Aqui teniu el testimoni d'aquest moment:

martes, 7 de julio de 2009

PLACA DE L'HEURA a Sant LLorenç del Munt

Anàvem de camí cap a la Sibèria a buscar ombreta bona, però com que el dia estava encapotat i fresquet hem optat a parar en aquest sector. Quin bo que dóna escalar amb fresqueta que tanta xuxuflú ja està provocant manca de motivació.

Primer, a la dreta a la Pared Blanca, hem fet Les braves patates no piquen sense suc, un 6b+ de fisura molt guapo. Si continuem hi ha un pas de bloc, on cal aguantar-se d'un parell de romakos (7a+).

Aqui el Carlos a mitja fisura:





Després em poso a la Cabernet Sauvignon 7b, on fallo al crux. Controlo el tema i la faig al segon pegue. La via no està mal, però és un pas a bloc i una arribada rara a la reunió.
El Carlos es motiva i es monta la Clave Omega 6c, una via hiperclàssica i diu que és molt guapa. La via arrenca de d'alt d'un tronc mort i es veu bastant hidràulica. Aqui el teniu a mitja via:




Jo em poso als Ignorants 7b+, via molt guapa amb un primer tram més aviat atlètic sobre canto. Després una zona de tràmit amb algun passet suelto i un final amb un crux sobre regles. La trobo molt pintadeta de blanc i vaig seguint els rastres de pas sense fallar. Huuurra!!! En el sector hi ha mogollón de 7b i 7b+ que fan molt bona pinta esperant pròxmies visites.

Per últim anem als Districtes, a visitar la meva amiga "No hi ha limit" que segueix tant antipàtica com sempre i m'escup de nou!