sábado, 22 de noviembre de 2014

The Onions and the graeilers

A mitjanit els crits de súplica de "Papa, Papa!! em van sobresaltar. Em vaig aixecar d'un salt com havia fet en d'altres époques, espantant per aquella interrupció repentina del son. M'esperava la peque al seu llit plorant desconsoladament per culpa d'una "pesadilla". No s'ho va pensar dues vegades quan li vaig ofertar venir a dormir amb mi, i es va quedar ben tranquileta i ben arrambadeta. Al matí següent, la cara li havia cambiat i estava ben contenta i riallera. Ni tan sols se'n recordava del que havia somiat. Per contra, jo si que recordava perfectament els moviments de tota la via que em treia el son. Alterat per la il.lusió de tatxar un seté de gama alta. En una temporada parca en encadenes per sobre del 7b i ben generosa en quan a clatellades. I així després de deixar les nenes al cole, cap a l'arqueitor a faenar. Pel bruc posats una bona colla d'efectius típics espècimens d'aquestes contrades cap als destins més de moda: vermell, senglar i can jorba. La resta ja la sabeu: calentar, muntar, repassar quatre coses, i a la enessima encadenar.  La via The onions and the graeilers o alguna cosa així. Un viot de l'arcada que fa una dies ni coneixia sita a l'esquerra del Mustafà. La vaig provar un dia per casualitat i ja vaig veure que era on my style. Luego que quizás la podría arribar a fer. Una via, típica del lugar, amb part inferior més intensa i un part de d'alt més pilosa cotada de 7c+( o XXL amb XX 6 xapes i L fins la reunió). I un bon motiu per tornar a escriure quatre línies per aquí. Una "peasdilla" que s'acaba i altres que comencen.

lunes, 7 de julio de 2014

Avui va de melindros i d'un nom molt suggerent...la LLet de cabró

A molts de vosaltres que porteu temps per aqui remanant per aqui i per alli potser no us sona. Alguns erronament apostaríeu per un bon berenar amb xocolata desfeta. Jo de fet ho vaig conèixer de casualitat a través del K-nito 

Una vegada tatxades les graduades sols em quedava el project del Marcel: Llet de cabró. 

La primera pujada va ser antològica... però poc a poquet vaig anar desxifrant moviments, trobant foradets i nous trucs. I la via era molt bona i motivant. Estava en joc la primera mundial que no és poc. Tota mena de gratificacions i recompenses estaven garantides. Vaig fer els últims entrenos en secret, visita al peluquer i ben afeitadet. La imatge és fonamental davant d'un fet històric d'aquesta índole. Tenia el fotògraf apunt que allò anava a per portada. Potser del Desnivel no, però del Corazón de Roka sí.

I finalment arribà el dia. Em vaig concentrar la nit abans com manen els cànons en una pensió amb rodes per Terrassa en motiu de les festes majors. Calia fer un petit reconeixement de la zona com diuen els bons manuals warriors. Tota una filosofia de vida que està més enllà de l'edat o el sexe del subjecte, a way of life.

Sort que amb l'aprox em començo a despertar tot cremant part del birreo nocturn. La resta del guió d'aquesta ascenció la obviaré per lo avorrit de la mateixa. Sols, potser, mencionar que una pimera orientació podria ser sobre 7b+ com la seva veïna. Dilema que no em treu la son, i que encantat podria discutir entre birres sobre la taula o ja de forma més agressiva i efectiva: a hòsties directament.

Faig un breu repàs del que a dia d'avui hom hi pot escalar (de friki que tb hi ha alguna clàssi-k-ota), amb vermell comments del bombero de la roca:

Balma de la Llosa

-Solvéncia contrastada (7a): sin grado y sin First Ascent. Nos engancha un par de días al Marcel y a mí, pues es de pasos cuanto menos fanáticos y muy variados, de placa y desplome, con mención especial al fanático final de vía, no nos deja indiferente. En la batalla por ser el primer ascensionista el Marcel se lleva el premio, felicitats, y yo contento de ser el primer repetidor. El grado andará por el 7a, siguiendo la tónica del sector.

-Denominació d'origen (7a): tan buena o mejor que sus vecinas. También de placa muy vertical, los bloqueos y pegarse mucho a la pared son la clave para salir victoriosos. Consigo tacharla a la primera gracias a un flash perfecto del Marcel.

-Sindrome postvacacional (7a): esta vía me ha encantado. Si los otros dos 7a son cinco estrellas, ésta me ha parecido mejor. Difícil de explicar porqué, pues desde abajo no lo parece y el inicio es sobre roca algo descompuesta, pero luego cambio radical y roca excelente, que gracias al flash del Marcel he disfrutado de unos movimientos muy fanáticos en una placa de presa pequeña pero de canto muy positivo, mención especial al tacto, adherente a tope. Pero el buen tacto tiene un precio a pagar debido a sus pocas repeticiones, pues cuando la tengo en el bote al flash se me rompe un pie y vuelo. Sale al segundo flotando.

-Esperit de contradicció (6c+): placa vertical de cantos positivos y muy variados sobre roca muy buena. Difícil sacarla a vista.

Melindros

-Bondage (6c): sabiendo de su dificultad concentrada en un tramo, pido el comodín del flashemaster del Marcel, y suerte, sino pillo. Sabiendo donde vas no encuentro que sea a bloque

-El dia dels innocents (6b+): la rampa inicial parece un trámite, pero no fácil, te hace escalar, luego placa vertical inflona y disfrutona. Buena buena para calentar.

-Metamorfosi (6c+): una obra de arte. Un desplome pronunciado de pasos geniales. Al menor despiste te quedas sin pila en un plis. Con los movimientos bien aprendidos la hago casi en apnea hasta un reposo. De las mejores.

-Llet de cabró 7b+ Grau orientatiu. Un primer passet per sortir de la repisa i després algun passet més tranki per arribar a un primer dinàmic, alguns passos llarguets i un segon crux per sortir a una zona més tranki ja fins la reunió.

-Núria 7b+ Molt similar a la anterior, un primer bloc i descans. Després una segona zona txunga on s'ha de saber trobar la manera de xapar. I una zona molt intensa amb un triple rebot per fer el crux de la via.

-Ferum de fems (7b): analizándolo detenidamente, diría que es la mejor de todas, incluso mejor que Sa Fufa. Unas cuatro visitas, creo, probándola y optimizándola, para por fin clavar todos los movimientos y sacar un pegue perfecto y encadenarla como a mi gusta, disfrutando del pegue. Bloqueos y más bloqueos sobre ligero desplome. Sin duda la más fanática

-Regalim 7a+ Una mica trencada al seu inici però prou interessant. Una vegada desxifrada es fa millor que no sembla.

-A primera hora 7b+ Curteta però interessant, amb un crux a la última cinta

-Assante Sana (6a+): de buen hacer, pasos técnicos y de colocación.

-Squash Banana (6b): parecida a la anterior pero algo más atlética y de mejor canto. Encuentro que puede ser la buena para calentar.

-Utopia 6b+ Similar a les dues anteriors però per una placa més vertical i amb molt de merlet petitet que sembla que hagi de partir.

-Gang bang 7b Una d'aquestes que en el primer pegue pot semblar molt díficil però després surten mètodes per fer les seqüències que són fanàtiques.

-Sa Fufa (7a): una obra de arte. Pila sobre buen canto en una placa ligeramente desplomada muy contínua, con roca buena desde el suelo hasta la reunión. Muy muy disfrutona. Si estuviera en la Font Soleia sería una mítica seguro. Factible a vista, pero a mí me costó dos pegues.

-Psicotrópica (7a): parecida a la anterior pero algo más discontínua y de pasos más apretones pero muy fanáticos. Difícil a vista, pero si descifras como va la vía o te hacen un buen flash, te encontrarás flotando y la disfrutarás mucho. Esto es lo que hice yo gracias a un flashamigo, aún así me costo tres pegues. 

-Xàfec 7a No és tan bona com les dues anteriors però també interessant. El grau el dóna un bloc que és díficil de veure a vista.

-Sputnik (6b+): muy bien encontrada. Escalada atlética y de pasos muy fanáticos con un apretón difícil a vista. 

jueves, 8 de mayo de 2014

Avui va de games over...

Que sortosament no tot són llosses que pesen sobre la meva consciència. De tan en quan, no molt sovint, també hi ha alguns encadenes. Sobretot per cala Montse, on més sovint hi tinc les obres. El darrer raconet conquerit, és un lloc relativament nou i per tant no molt popular ni freqüentat... i com que les meves tonteries d'aquí no les mira ni Déu nostre senyor així seguirà.

Exclusiu pels montserratins més afortunats i atents al boca orella. Pels coneixedors enciclopèdics dels racons i la història d'aquesta muntanya sols estic autortitzat sota pena de mort de orientar-vos amb això: Sota els peus de la Tempête, una via llarga que vem obrir per sota fa anys amb l'Hita en una paret d'aquelles. Ups, igual ja he donat massa informació...

Pues quatre dies m'ha portat de feina, posar-li la creueta final i deixar-lo amb el doble check descansant en pau. Els graus com tots els llocs nous encara cambien segons la font, per uns més dur per altres més fàcil. Costa posar-nos d'acord uns i altres.

Inclús una me la van vendre d'anchoita però sota la meva humil opinió, no arriba a tan divina categoria. Per si de cas i davant dels dubtes la vaig celebrar com es degut amb bones birres a cal Moha. No arribant a cap conclusió definitiva i esperant les pròximes repeticions dels membres d'èlit de les forces especials. Que amb un "bagatge curricular" més ampli i molt més savis que un servidor. Ells dictaminaran si em deixen o no seguir disfrutant del bon viure a l'Olymp dels Déus totpoderosos.

Per últim esmentar, que encara n'hi ha tres vies més força interessants en seté grau. Una de les quals de tres estrelles a la guia michelin...

miércoles, 30 de abril de 2014

Va de llosses...

Però d'aquestes que pesen i fan mal. Que quan passes per peu de via et foten una clatellada i et recorden cada vegada les miserables actuacions firmades. D'aquestes que tothom té, ni uns tan bons ni d'altres tan dolents. No importa ja el grau del quan estiguem parlant, són veritables ossos que no hi ha manera de tatxar.

És més fàcil i lloable parlar dels encadenes però també mola, des d'aquest espai, retre un petit homenatge a aquelles vies que han resistit les meves reiterades embastides. Per arribar a aquesta categoria de maltractament estem parlant d'un mínim de quatre de dies de pegues. I ja no poso cap de 7c+ o 8a pq són dificultats de les quals tinc més provat que encadenat.. He fet una mica de tria entre tot el genero que tenia per triar i finalment hem quedo amb la selecció d'aquestes 5:

La Pilón 7a, mítica dels totxos de St Benet. El primer dia que la vaig provar em van quedar cinc passos sense resoldre i vaig fugir amb la cua entre cames cap a sectors menys violents. Un altre temporada, vaig tenir una curiosa paradoxa, en la sud liat amb una anchoita i a la nord estampat per la pilón...

Gènesi 7b, a la paret Gran de la Soleia. Una via de l'any 82 injustament abandonada durant anys i que s'ha rescatat fa poquet. Amb la novetat tothom va pujant per allí menys el menda lerenda. El bloc és un pas lesiu i poderós only for stratofingers climbers.

Picapoll 7b+, als Avellaners de Montserrat. Un pas a bloc per baix em té martiritzat, la resta surt però no badis. Sense dubte molt més dura que la seva veïna la de 7c.

No hi ha limits 7c, als Districtes de la Soleia. Ja va per cinc temporades de pegues i no vaig endavant ni enrera. Tan dura com la recordava amb picats i sikats. I tots els partners han resolt per la via ràpida.

Thai massage 7c, als Cassots. Vaig tenir una primera temporada de gran encebamenta però sense èxit. Les vegades que hi he tornat ha sigut amb el mateix resultat. Els passos sueltos surten però falta de tot.

I tu estimat lector, tens bones llosses que no et deixen conciliar el son?

domingo, 20 de abril de 2014

La cinta fustigadora

Ja feia dies que molts de vosaltres patieu per la mala salut d'aquest espai facilment deduïble per la manca de noves publicacions. I el que ha passat és que les últimes entrades totes estaven centrades en les novetats d'aquest pobre currante per la penyita o sea ser equipaments esportius a cala montse mayormente. Així el blog ha sofert els danys colaterals de les moratories vigents: oficialment la pistolita està paradeta a les golfes de casa esperant temps menys clandestins.

I el blog, de mentres, buscant noves línies editorials pels incondicionals lectors.

Ara que he vist els nous mètodes d'entrenament dels "rock güarriors" he retrobat finalment la inspiració perduda. Ha arribat el moment de desvelar un secret molt ben guardat.

Per una banda, el tema alimentació: queda limitat el consum de birra i esmorçars potents, llegiu ous ferrats, bocates de bacon queso, botifarres al vino, morrito crek crek i submarinos. L'esmorçar alternatiu, va conquerint terreny, poc a poc d'una manera quasi imperceptible. Dos peces de fruita, cereals, iogurt i mermelada i amb això hem d'aguantar fins al dinar. Sens dubte la part més dura de tot plegat. A mig matí ja volta algun alternatiu arrassant intendència per matar el gusanillo. Però després, quan arriba l'hora de dinar... allò és el moment de glòria celestial. Dos plats mínim del "zambullo" de turno... fins a rebentar. Que costi inclús aixecar-se de la cadira per autoimputar-se un sentiment de culpa per l'afartón. La solució és passar pel gym a cremar els excesos.

Així per altra banda, entrem a l'entreno pròpiament dit: a tal efecte, hom disposa de la fustigadora. Una cinta de còrrer descartada per centres esportius d'elitista perfil, però ben acollida al parc on gaudeix d'una segona joventud. Tan és l'èxit que té que s'han de fer quadrants de distribució d'usuaris. Un a un van caient els soferts atletes. El primer 40 minuts i rebentat cap a la dutxa, n'apareix un altre d'aspecte més atlètic i amb 50 minuts mort desapareix del gym, finalment arriba un atleta de contrastada calitat i fa mitja horeta per estirar les cames. Tot el que arriba buscando pelea, l'acaba trobant.

I direu a que ve, un homenatge a un estri aparentment tan sencill. Pues resulta que un dia com qualsevol altre, que cert individu coleccionista de curses de bombers, es trobava feliçment trotant a la cinta. Quan de repent i per causes desconegudes es va sentir un puuuummm. Segons després, va comensar a sortir una fumareda negre i a emetre un soroll certament esfaraidor. A la qual cosa, l'individu en questió, de l'ensurt, va saltar de la cinta fugint del gym. Total que la pobre va estar unes setmanes de baixa provocant l'inevitable aparició de tensions i un estat de malhumor generalitzat. Per sort resucita a la setmana, d'entre els morts, implantant de nou l'alegria colectiva.

Els resultats segons sembla vindran a llarg termini...

A la pregunta del gran mestre: "Va porquets, comenceu a cantar resultats de la cursa de bombers. Evidentment, tot aquell que no hagi baixat de 40' millor que no digui res i que no se sàpiga..."

I es feu el silenci

Arribant finalment a la mateixa conclusió barrilenca... "els seus entrenaments no serveixen per una puta merda!"