domingo, 26 de abril de 2009

CURSA AIXETES

Una vegada acabada la temporada de compes d'esquí de muntanya, és l'hora de tornar al trail o com deien per LLeida a còrrer per la serra.

Per encetar la temporada, cap a Sant Feliu de LLobregat, on hi ha la cursa de les aixetes de 15,1 kms per la muntanya de Collserola. El dia es presentava guarro i amb una previssió dolenta. Malgrat tot, una organització implacable i amable ha aconseguit aglutinar més de 200 atletes.

Ens avien i ben aviat es forma un grupet de 4-6 unitats que anem a un ritme similar. Per davant hi ha un escapat que va intractable. Així anem passant els km, estirant-se cada vegada més el grupet. Passo el Mario, que retorna després d'un temps parat per una operació. Recorregut tècnic i trencacames. Malgrat tot en algun tram de pista em veig fent la goma per no perdre el contacte amb el grupet. I és que en els trams més favorables el atletes imposen una cadència que asfixia. Per sort meva en un tram de senda prou llarga i empinada puc recuperar tres llocs i em planto segon. Comença a ploure a bots i barrals i amb pocs minuts els corriols esdevenen torrents. Això és fer el garrí i cal anar en comte de no parir-se una bona hòstia. Però després de la pujada arriba la baixada i un jove atleta, sense coneixement, que baixa foll m'atrapa i em passa d'un salt. Ep mestre!

Encara queda un "repechón" duríssim per arribar a un mirador i ja no puc recuperar el lloc perdut. Ja no queden més tiros a la recamara. Fem tota la baixada i ens plantem de nou a l'asfalt de Sant Feliu on començo una sèrie d'atacs molt ben contestats. Al final, poc abans d'arribar a la Rambla final, el rival cedeix i recupero el segon lloc. Què llarga és la Rambla quan ja esgotat em veig obligat a girar-me cada dos per tres per evitar sorpreses d'última hora. Creuo meta rebentat però content. Cursa guapa i épica.

Poc després arriba el Mario (7è) que sols fa un mes que corre i ja comença a sirgar. Més tard el Gelardo, la revalació bomberil de la cursa de bombers, un altre que també combina l'esportiva amb el running. Debutava en les curses de muntanya i al final se li ha fet una mica llarga. I per últim, de la ACE BOMBERS BCN, el Jofre més avessat a aquests terrenys ha donat més bona imatge que a la de bombers. Content per haver recuperat minuts percentualment respecte al Gelardo en la de bombers.

De premi una aixeta per instal.lar a casa i un forrito:



A més samarreta tècnica en el sorteig. El Jofre també es fira amb una samarreta tècnica, mentre que el Mario indignat encara està impugnant el sorteig il.legal de material. El pobre per no pillar, no ha pescat cap de les últimes samarretes que tiraven a l'estil "ramo flores en la boda".

Al final foto de miguelitos i fins l'any que ve:

lunes, 20 de abril de 2009

Lamentable espectable per Can Jorba

Després de 3 mesos sense escalar jo degut al blanc element i el Jofre per paternitat, tornem a la carga. Ens trobem a dos companys de feina, el Paco i a l'Oscar, que van al Vermell. Nosaltres preferim anar al Castell on hi ha moltes vies de 6b/c per fer una reentré més tranquila. Pujant al Castell trobem el cartell que informa de la prohibició d'escalar ja que està afectat per la regulació de l'escalada. Pues anem cap a Can Jorba. Al Jol de l'oca grallera 6b+, em trobo saltant pels aires en el pas dur i feina rai a poder passar. Però lo millor estava per arribar. Busquem l'ombra i canviem de sector, anant a la zona de l'Odio escenari perfecte per una dantesca actuació. Amb la fresqueta em torna la motivació i la valentia dels qui no tenen por a saltar i em poso a l'Odio africano 7a (via encadenada unes quantes vegades). A la primera xapa m'acollono de cop: "Ostia, pilla". A la segona: "Pilla tio, pilla". Aconsegueixo passar amb un pas d'ulls tancats i em llenço a la tercera xapa: "No puc, baixa'm que no puc." Je, je, je.. El Jofre no conscient de lo durs que s'han tornat els 7a's treu la corda, i fa una actuació tan lamentable com la meva. "Pilla. Avia'm. Torna a pillar." Per finalment evidenciar: "Baixa'm!" Je, je, je.. I diu: "ja veia que apuntaves massa ambiciós"

Bueno, bueno amb això ja tinc material suficient per l'entrada al blog...però cal recuperar les cintes sense pendre mal o saltar pels aires en el moment més inesperat per una obertura sobtada de mans.

Així que provarem pel 6c que normalment feiem per calentar, avia'm si així podem recuperar les cintes després al baixar. I més que calentar he aconseguit l'encadene després d'haver fet dos llançaments de todo o nada, i arrastrar-me com una culebra de baix a d'alt. El Jofre espantant i amb por que els 6c s'hagin endurit tant com els 7a's decideix fer-la en toperope.

Sortosament, l'Oscar i el Paco, no presencien el numeret i queda intacte el nostre implacable expedient ple de fiascos d'aquest estil i penitencies de tota mena.

Com està el pati. Que dur que serà tornar a l'Olymp del Déus del vuité grau, i qué lluny que queda. Per Júpiter!

I sols tinc tres mesos de temporada que a l'Agost les parets, coles i guarderies tanquen per vacances. I la Xylum que encara riu...

RAL.LI CEC A CONANGLES-CAMPIONAT DE CATALUNYA

El dia 19 es va celebrar la darrera cursa de la Copa Catalana, que a més és Campionat de Catalunya per equips. Després d'uns dies de tirar trastos a diferents parelletes, em trobo tirat com una colilla en busca d'un compi en condicions. Truco a l'Albert que s'havia rajat i estava de vacacions per Menorca aclimatant i just torna el dissabte al vespre:
-Noi, que hi anem en el dia, correm, tornem i ja dormirem!
-Deixa'm que ho plantegi i et dic algo

A la mitha hora:
-Ok, a la feina!

Així que em trobo a les 3:45 sortint de casa cap a Lleida creuant-me amb la penya de fiesta. Per sort, a aquestes hores, l'autovia ja estava posada. Ens trobem amb l'Albert i cap a la boca sud del túnel de Viella.

Coincidint amb el Ral.li es celebra el Trofeo Mezzalama, la que diuen que és la millor cursa d'esquí de muntanya del calendari. Així que la majoria de catalans de nivell estan a Itàlia.




Però en arribar comencen a aparèixer bons corredors i més gent que no semblava en un primer moment, així el podi estarà carillo.

Ens avien per una pista amb els esquís a la motxila. Amb l'adrenalina de la sortida, i anar a peu, em trobo al poc liderant la cursa. Però no com un espontani buscant sortir a la foto. Tampoc com en d'altres époques que duravem 5 minuts. Em supermotivo i una mica més i paro per cridar:
"HO HAVEU VIST, LA MARE QUE EM VA PARIR!".

Llàstima que després del còrrer ja amb els esquís als peus , anem per una pista planera. I clar, passen com a coets lliscadors el Wilfrid (francés) i compi. I també ens passa el Putxi (andorrà). I els cardona ja els tenim enganxats a roda. Així anem durant la primera llarga pujada. Baixada amb neu guarra on estem barrejats els 3 equips.

Segona pujada i comencen els meus problemes, em salta la pell. Merda! Torno a pillar al grupeto, però ja anem tancant el grup. A la tercera pujada, em torna a saltar la pell. Dos vegades merda! I ja hi ha un distància díficil de recuperar. I per la quarta, de 50 metres de desnivell, ja no m'enganxa cap pell i me'n té que passar una m'Albert fent un canvi super lent.

Així que afrontem la llarga baixada a trams amb neu guarrilla defensant la quarta posició. Aquest cop el Palacios i els Cardona m'han fotut la pell, cosa que no va ser així a la Poca Traça. Al final, hem estat els Sotscampions de Catalunya!

M'ha fet molta gràcia veure tota la gent històrica del CEC pels diferents controls.

Aquesta és una cursa en la que sempre m'han acompanyat els contratemps de diferent índole:

L'any 96 a la Pica d'Estats per la vessant francesa amb el Joan Maria als vint minuts de cursa, se'm va arrancar la fixació de l'esquí i ens vem quedar amb cara tontos. Vem baixar al cotxe, anar a una estació d'esquí propera, llogar uns esquís i tornar a sortir 3 hores després. Aconseguint passar tots els controls i completant l'itinerari que en aquella época es deia "Categoria OR".

L'any 98 a la Maladeta amb el Joan Maria, tornavem d'haver acabat la Pierra. I als vint minuts de sortir i pels llanos de l'hospital, liderant la cursa. El Joan Maria va patir l'atac de Monsieur Massou (pajarón) i va quedar pàl.lid i indesposat per seguir. Jo, fora de cursa, vaig arribar amb els primers.

L'any 99 al Eriste-Posets amb el Joan Maria, va ser l'excepció que confirma la regla i sense més contratemps vem guanyar-lo.

L'any 2003 a Boí amb el Bedoya, vam pillar de valent el primer dia amb les pells passant a ser els "cotxe escobas", i després a recuperar llocs.

domingo, 12 de abril de 2009

Foto finish POCA TRACA

Han publicat més fotos de la cursa de la Poca Traça,

aqui es veu la meva sortida explosiva al darrera del grup de davant (el del mono taronja amb casc blau):



i aqui la prova fedacient de que vem aconseguir el 5è lloc, us deixo tota la seqüenica que no té desperdici (per fer-vos una idea de la velocitat de l'arribada fixeu-vos amb la distancia que fa el Palacios per terra. El primer que arriba és el Pelegrina, a l'esquerra de les fotos el German i a la dreta un servidor. Llàstima que a la classificació constem com "abandonó" després de protagonitzar tant espectacle!!!















lunes, 6 de abril de 2009

POCA TRAÇA

Són les 5:20 AM, em desperta l'Albert. Recollim trastes i fugim del Parc on deixem a la resta de compis vetllant per la ciutadania. Cada loco con su tema a una guerra diferent, i cap és la clàssica CURSA de BOMBERS. L'Albert a repartir tonyina amb la bici i jo cap a Núria amb els esquis. Per sort hem tingut una guàrdia tranquila...

A Ribes hem trobo amb els companys de cursa d'avui. Les nòvies em duren molt poc i vaig canviant sovint, avia'm si per l'any que ve aconsegueixo més estabilitat.

Avui fem una autèntica escuadra bomberística. Un trio integrat pels bomberitos de BCN, Torrats i un servidor i pel de la Gene; German Cerezo. El German, un master class homolgat, porta tres anys sense còrrer però l'avalen diversos campionats d'espanya guanyats i molts anys a la selecció nacional. El German se'n va a la Mezzalama amb els Galera i volia fer alguna curseta per anar cremant carbonilla del llarg letargo. Així que el Joan Maria va pensar que podríem fer bona parella per aquesta cursa a Núria. Per mi representa un autèntic privilegi aquesta oportunitat. Al Bassiero com que vaig anar de cul se'm van passar les ganes d'anar amb tal bestiota. Però el German avalant els seu poc entreno seguia insistint. El Joan Maria deia sou com dos enamorats que es deitgen i cap s'atraveix a declar-se a l'altre.
El dissabte nit des del briffing em truca el Torrats amb qui inicialment havia quedat per còrrer, que finalment no havia aconseguit trobar ningú. Cap problema fem un trio i a la feina.

Avui es veu més gent que al Bassiero i és que el preu de 10 euros és realment el més competitiu de tota la temporada. Ens avien per la pista del Santuari i cap a la Vall d'Eina:



A la sortida ja veig que avui tinc el dia inspirat, a l'esprint inicial em tinc que contenir per no sortir amb el grupet capdavanter. Em quedo per darrera dels quatre primers equips, just a roda dels de camprodon (Guardia&Costa) que no havia vist en tota la temporada.

A mitja primera pujada ja tinc el German a roda i anem mantenient la posició tot aguantant els atacs del Pelegrina. Crido un parell de vegades al Torrats i no respon. A les últimes zetes, poc abans de coronar la primera pujada, em sembla veure el seu casc verd però està molt lluny. Es deu trobar malament. Amb el German anem a la par i avui em sento fort, tinc gent per darrera que mai he gunayat.


Em va vinguent part de la lletra de Lose Yourself d'Eminem:

"Look, If you had one shot, or one opportunity to seize everything you ever wanted one moment; would you capture it or just let it slip?".

Aqui se'ns veu coronar 5ens, i dilema:




Què fem? Tirem o esperem? El German és la seva única cursa de la Copa i li importa més aviat poc els punts. A mi, la veritat, és que les he fet totes i no m'anirien malament uns puntillos per millorar resultats. Però, qué collons! Estem aquí per competir i no per fer complicades operacions matemàtiques de classificacions!

Abandonem el Torrats a la seva sort i ens tirem avall a seguir la nostra guerra. Baixem, canvi i cap amunt. Alucino amb els canvis del German pq són realment molt ràpids.

A la segona pujada, la batalla és la mateixa però la gent es va estirant. Els de camprodon ens comencen a obrir forat. Avui és el dia de les viejas glòries ja que entre els poursuivants hi ha autèntiques "viejas glorias" de l'esquí de muntanya(Palacios@Pelegrina) i també el Cardona amb el seu fill...

Ràpida baixada i comencem la tercera i darrera pujada amb un fort sol. Coronem dos equips practicament junts i tot es decidirà en una nova baixada suicicda.

Pales dures i velocitat. Molta velocitat. Avui em tanta motivació m'he deixat anar una mica més i ja vaig perdent part del poc coneixement que em queda. Començo a baixar millor, però encara em falta un punt. Així que el German va davant després el Pelegrina, Palacio i jo tanco el grupet. Entrem al tub on els controls espantats s'aparten en veuren's passar.

Entrem a la pista final amb una distancia mínima, sols queden 100 metres, jo amb posició de "schuss" extrema i el Palacios que rema. Li vaig retallant distancia al Palacios. 5 metres, 4, 3,2,1 i pràcticament sota l'aro d'arriabada el passo per l'interior. En la seva última remada em clava el pal a sobre i perd l'equilibri caient estabornit pel terra. La foto finish ens dóna la cinquena plaça extraoficial ja que l'organització implacable ens desqualifica per punkis. O per alguna reclamació d'algun rabiós que no ha encaixat correctament la derrota!

A dinar amb la família a casa, on rebo l'SMS de l'Albert que ha valgut la pena matinar ja que ha gunayat la seva batalla després de 23 km escapat.

miércoles, 1 de abril de 2009

Torna la neu... POWDER

Avui, després de deixar la Laia i l'Ares als coles he pujat a Rassos de Peguera. Al començament del port una boira intensa m'aguraba un mal entreno. Per en guanyar una mica més d'alçada s'ha obert i m'he trobat un paquetón de neu verge per desvirgar!



Així que m'he tirat un parell d'hores sirgant i obrint aquestes traces que podeu veure. N'hi ha tanta que mola baixar amb les pells posades per poder obrir traça de baixada!



Això garantitza neu uns quants dies més, no molts, ja que la calor és important.