jueves, 9 de febrero de 2012

Les últimes estripades montserratines de la temporada

Per fi després de molts dies d’anar fent arriba un dia d’actuació prou digne mereixedora d’un post. I mira que la penya, m’ha demanat cròniques de jornades inolbidables on ha passat de tot, casi sempre tibat-li com un animal però al final he acabat saltant pels aires…pal lado malo. Les jornades típiques de feina bruta, de començar projectes, treballs preliminars d’assimilacio de combinacions màgiques que obren les portes del road punk. La temporada roquera s’ha allargat més del que estava inicialment previst, en deteriori de les pells i els metres de desnivell. Però és que l’hivern està sent molt benavolent per aquestes contrades i encanvi no es tant benavolent amb la neu caiguda. I tampoc estan els astres suficientment alineats per gran motivacions fustigadores.



Alguns komandillos furgoneteros per cornudella i per aquí molt de senglar… I allí m’esperava de nou la meva vella amiga, la correcamins que ha seguit tan antipàtica com la recordava fent-me saltar a ple bloc i agotant la meva perseverància anual. L’any que ve Déu dirà!! I d’aquí cap al Viatge imaginàri original una bonica anchoita que em va motivar més però en arribar al bloc de 7a s’em cambiava la cara de cop i acabava xisclant com el porc entrant al matadero i acabar volcant…

A lo que venia tota aquesta parrafada, hem anat a aquest nou subsector de Can Jorba, el Bombo infierno, que està més de moda que el Guardiola. Molt bona feina dels equipadors que estan convertint en best sellers tot el que equipen.




Ja ataco directe el meu project que l’altre dia em va escupir, McKantus muertus 7c. I avui, vaig recordant tots els passos i em noto més poderós i em surt posant cintes. Una via molt de bloc però prou guapa.
Més tard aprofitant la concentració de currantes que estem avui aquí, provo la Ratzinguer zeta 7c. Vaig desxifrant els passos d’aquesta via, amb dues seccions, una primera de placa tècnica i de presa petita i una segona part també prou intensa. Llàstima de la repisa que la divideix en dos i li talla la conti. I al segon pegue, la encadeno amb saltamenta de xapa inclosa al més pur estil “suicidal climbing”. També encadena l’Albert la Spartacus filipus 7b, que està tatxant 7b’s com a xurros. I amb la feina feta i les vies encadenades abans que les decotin, donem la part d’escaladeta per acabada, i ens anem a castigar: ell amb la bici i jo a còrrer.