viernes, 24 de mayo de 2013

L'espacio y el bombero, va de vies i blogs

S'acosta la calor i amb ella les pujades a la Font Soleia. Enguany, després de fer una mica l'indiu per cala Montse ara li toca el torn a aquesta altre popular muntanya de zona centro. No us deixo la crònica de les primeres "escaramuzes" de presa de contacte amb un resultat final de bones clatellades i algun fugaç encadene. Que això seria massa aburrit per un espai com aquest regit per la màxima "Hary l'hansen sun and the morning now!". Aquesta vegada toca retre homenatge a dos dels grans blogs d'escalada de casa nostre, dels que miro tot sovint i que a més són dues vies de Sant Llorenç.

Per una banda, el Bombero de la roca d'un company de la feina on recull el diàri de vitàcora de la seva activitat tibadora i on surten sovint altres companys. Un fanàtic que amb quatre dies ha passat del 6a al 7b. I desde Huuurra mola mencionar les bones i desinteressades actuacions dels pocs que currem per la penyita sobretot si son colegues de feina. Vaig flipar quan m'ho van dir que hi havia  una nova via al costat mateix de les històriques Angeles de fuego i Clave Omega.  Una bona feina desbrossant el peu de via i com a resultat un 7a+, de les millors vies que s'han equipat a la Placa de l'Heura. Bons forats per baix i que a poc a poc es va posant més díficil fins a un final més tens. Ese es mi colega, clar que sí Canito, que la has clavado!

  Sellares i Oskar a Espacio, amor y locura 8a. Sant Llorenç del Munt. Març 2011 from robert guilera on Vimeo.

Per altra banda, l'Espacio, amor y locura el blog del Fernando que conté una gran quantitat d'informació de les seves sortides tibadores i sempre amb un humor molt peculiar. Un dels de referència sense cap mena de dubte. A més com a equipador, que a dir si mitja paret gran és seva apart de moltes vies a altres indrets. I entre elles la que té el mateix nom que el blog, una nova anchoita que m'he anotat a la cole. Aquesta vegada no ha calgut sortir com un bou sense esquella completament embogit buscant suavitzar la via per poder pujar. Així espero que l'anònim desconegut sigui misericordiós ara que m'he portat de forma tan elegant i m'aprovi l'encadene i pugui entrar per mèrits pròpis a l'olymp diví. Si que és veritat que ella mateixa per sí sola ja està bastant suavitzada, en la línia de les seves veïnes vidilloses la claudio i la calladeta. Més endavant, en la llunyana sibèria, les anchoites ja són una altra cosa pq  les he tocat totes i no n'he fet ni una. Però si entrem en decotacions es pot liar la de Sant Quintin, i jo ara que he tornat al recte camí no voldria rebre més pedregades ni lapidacions. Tampoc voldria pecar per un escaqueo qualsevol. Ens deslliure-nos de qualsevol mal.

martes, 14 de mayo de 2013

Paula 8a, versió bujarrillla, o sea amb el diedru por supuesto

No n'havia tingut prou amb el càstig imposat pels grans jefes indius de les bambes i les pulsacions el dia anterior en la cursa de l'Alba.

Vaig provar en va, de seguir a varis companys de viatge per endinsar-nos en la majestuositat de la munyanya montserratina. Però tots m'abandonaven al poc i em deixaven tirat com una colilla al meu destí. Pujant les escales de Sant Benet les cames em cremaven de tal manera que sols pensava en tirar-me a terra demamant clemència i perdó per haver nascut. I lo pitjor de tot a darrera tenia una ristra d'indius amb la destral esmolada per fotre'm la pell. Un "infiernuch" sort que encara al final, amb el comodín de les males arts, vaig aconseguir salvar una gran acatombe i algun moblet.

 I ja el dia següent, arrastrant-me com un cuc vaig aconseguir personar-me amb les meves millors gales al Bruc on m'esperaven uns altres indius mapaches dels que els hi agraden les cordes, mosquetons i el rapelismo extremo.

El que no comtava es que volien a anar a recuperar projects inhòspits i "secretius" del vessant nort, o sea a la sombreta i vies massa dures per un cos amansat del dia anterior. Inclús l'aproximació de 5 minuts se'm va fer llarga, per culpa de les agulletes. I el calentament a roda aixecada per la Marrana no feia presagiar res de bo.

El meu project, la Paula, la reina del sector. Una d'aquestes que tot i fer el bujarra, sota la meva modesta opinió, si que arriba a la categoria divina d'anchoit-a. I és que no tinc manera humana de controlar la tendència natural al eskakeo, l'eterna búsqueda al camí més lògic o sencill. I en el cas que ens ocupa això es diu el diedrako, font dels pecats més perversos i les pitjors heregias mai vistes.
I això ha provocat la pujada del preu del meu cap en vida: s'han vist cartells de "wanted dead or alive" de fins a 20.000$. I una vegada mort, la condemna perpètua de la meva pobre ànima a l'infern.


Inclús, van sonar les bozines d'amonestació em apollar-lo per primera vegada, just abans d'afrontar la seqüència clau i identificativa el doble ombro. Però encegat com anava, no les vaig ni sentir, sols tenia esma per tira-me com un tigre al canto salvador, al TOP d'aquest bloc. Calia baixar breument pulsacions, per mirar de fer alguna cosa en el pasako d'invertit que em tenia martiritzat. Tremolant i mig dinàmic l'acabo resolent i paaaaaam els peus de nou cap al diedrako salvador desencadenant la ira de tots els jutges i els crits de "Fuera, Fuera...".

I com que començaven a llançar-me tota mena d'objectes, ràpidament trave a esquerres a buscar el repos d'on quedava fora l'abast d'aquella lapidació pública. Tan alterada va quedar la multitud que ja no vaig gosar tornar-lo a tocar no fora cas que em tallessin la soferta cama dreta.

Així, sols quedava la agònica placa final que al final cedia i m'obria de nou les portes a l'olimp celestial.

viernes, 3 de mayo de 2013

Xinita down 7b+, al Vermell del Xincarró

Així fou com va anar la conversa:

Oskar: -"ara no vagis treient tantes targetes vermelles que tu, si tu, encara no has ni probat la xinita down, la meva gran creació montserratina...(nomès és 7b+...). Jo pensava que tu també tenies el mono blau de currante montserratí..." 


Huuurra: -"Una gran taca a l'expedient això de la xinita down, espero poder-ho solventar en breu. Però he sentit tantes pelicules de terror que no sé si ressar una quants pares nostres com faig abans d'anar al Campi qui pugui. O esperar algun dia que la trobi muntadeta i ben blanqueta...." 


Oskar: -"Home veig que el plantejament és prou bò, lo de ressar bé i lo de trobar-te-la blanketa i muntadeta també força bé, però coneixent la teva depurada tècnica d'artifo crec que ho pots provar el dia que vulguis, això sí no t'oblidis el mono de treball i el paracas jeje. Que tinguis sort, inclús es podria donar-se el cas de que jo estigui per baix veient-t'ho.." 


I així fou com vaig anar a parar en una terrible emboscada de la qual ni el mateix Rambo en els seus anys mozos se'n sortia. D'entrada un llarg episodi de pulges que va deixar impracticable la vessant nort, destí inicial d'aquesta matinal expres. Total que estudiant altres alternatives acabem amb l'Oskar, i com molts d'altres, en el Vermell sense paracaigudes però amb mono de treball. Poc temps i ganes de tatxar alguna coseta..


Just es celebrava el primer aniversari d'aquell fatídic accident, i ja no quedaven mes excuses disponibles havia arribat l'hora d'enfrontar-me amb la Xinita Down, de la Oskar factory.  Una via amb molta història i per si algú no està al corrent us recordaré d'on surt el nom. 


Equipant aquesta via és on va prestar el seu últim servei, el mototaladro més sorollós que hom hagi mai vist per aquests indrets. Comprat directament, amb l'OFERTÓN, als xinos per poc menys de 100 euros, d'aqui li va vindre el nom de la xinita. I amb diminutiu pq la veritat és que de petita no en tenia res.
Es va quedar a poc d'aconseguir el somiat objectiu dels 100 forats. I tot per culpa d'una mala caiguda de més de 20 metres. No la va aguantar. PAAAAAAMMMM!! Va ser la fi a la seva brillant fulla de serveis.    I també altres històries en la fase de les primeres repeticions.  Corrien rumors de pelicules de terror i algun potencial repetidor indignat per un xapatge.  I quina fou la meva sorpresa, quina via tan bona. Comparteixen el primer tram amb el Komando Entrecot i després una trave a esquerres per acabar per un espectacular murako de forats i merlets. Resumint una altre bombón, sota el meu punt de vista inclús més guapa que el pròpi komando.   Així doncs, una nova confirmació de la calitat d'aquest viot que justifica els danys colaterals de tan valuosa pèrdua.   Fins sempre Xinita!!