jueves, 22 de diciembre de 2011

Ultravox, aquesta si que és clàssica

Aquesta darrera víctima de l’escalada de projecte si que és una de les més comercials i conegudetes del mític Vermell del Xincarró. A més és d’aquelles suceptibles a interessants debats respecte a la seva dificultat. L’he vist ressenyada de 7b+ i també de 7c, luego entonces 7b+/c per com les barres solen ser pels bars que cadascú digui la seva. Per mi un 7c soft, je, je. Ja la vaig provar un rato fent tota mena d’heregías l’any 98 en motiu d’un curset d’escalada del CADE en una época en que es deia ULTAVOX I i ULTRAVOX II partides per una reunió intermitja . Inclús, no voldria dir pas cap mentida, em sembla que va servir de via per una final en la compe d’escalada dels 90’s. Algun blogger podrà contrastar aquesta info aportant més dades concretes.. I ves per on que tinc per casa una ressenya d’aquella época, una autèntica reliquia de quan feia els primers pinitos en la vertical:




A notar que en tot els vermell sols hi havia 15 vies i la sessió digital era un 7a!! Visca la retro climbing i que tornin ben aviat les malles de lycra!!
I mira com està avui d’explotat aquest sector que els diumenges costa de trobar lloc per aparcar es cotxu. Total que anys després m’hi trobo provant-la de nou ara reequipada i allargada una mica. Una via d’aquelles bones, bones, de les que no pot faltar a la llibreta dels montserratins. Té dos trams clarament més durs: l’inici i la superació del sostret. La resta molt d’anar escalant trobant els cantillos i els peus bons. A més també hi ha algunes vies noves per aquest clàssic sector ideal per hiverns.

domingo, 4 de diciembre de 2011

EVARISTO EXTENSION a la Piula


De nou amb la Xinita a currar pel barri, en concret a la Piula. Ja feia temps que hi havia una corda penjada en l’Evaristo el rey de la baraja, una via d’artificial equipat amb parabolts a l’esquerra de tot del sector que demanava a crits l’extensió. En la foto és l'agulla vermella característica.

Ja l’havia estat provant un dia i queda una línia molt bona sobre roca vermellosa una mica crunchi d’uns 20 metres força desplomats. En aquella primera jornada de curro, deixo la via marcada apuntet per vindre amb el mototaladro més sorollós que mai s’hagi vist per aquests indrets. Llàstima que una averia la deixat fora de circulació un temps, però unes reparacions cassolanes i l’ajuda d’un superbombero la xinita ha ressucitat d’entre els morts.
Després vaig coincidir amb la gent que ha equipat la majoria de vies i em deixen que remati aquest frente, que ells estan liats amb altres zones. Així, doncs mans a l’obra, i currante a currar. Aqui el Sellares provant la primera part, l'artificial equipat.

Aquesta vegada atac des de baix per anar a caçar la corda penjada ja bastant deteriorada. I per si de cas vaig equipant de pujada autoassegurant-me que aquesta corda espetega fort. I ben aviat deixo la Evaristo extension apuntet per provar. Una bona neteja i una mica de reforç ha quedat una bona alternativa. No tinc ni idea del grau però potser tú, estimat lector, podràs opinar. De ben segur que és la més díficil de l’oferta actual. Aqui es pot veure una mica el primer tram de la via a l'esquerra d'on està escalant el Jofre.


Aquests dies el sol li entra de ple bastant tardet, a partir de les 14 hores. I el mati sol ser bastant fred.

sábado, 26 de noviembre de 2011

EL SUPOSITORI DRETA, un bombonet montserratí

Al final ha caigut la última que quedava pendent, la Nº19, una altra via amb molt poca info. Me la van vendre de 7c, fonts altament fiables, però a la ressenya més oficial i actual que annexo consta de 7b/b+. Per mi més dura que els altres tres 7b+ del sector i potser menys que el 7c de la seva dreta. Luego entonces 7b+/c, no sé ja direu. El cas és que un error d'interpretació em portava a un pas de "pájaro muerto" on saltava una vegada rera l'altre. Sortosament, el Carles va trobar un plan B, molt més humà i que em va permetre l'encadene i finiquitar el sector.



Pels qui no el coneixeu és un altra bona alternativa de la zona sud al costat mateix del senglar. A més amb ombra matinal que ofereix acceptables condicions a l'estiu, bon peu de via. A més no és un sector massa freqüentat i és sol disfrutar d'un ambient tranquil i vies de fins a 30 metros. Fixeu-vos quina gran quantitat d'estrelles de la guia Michellin. A comentar que hi ha una altre subsector més a l'esquerra amb molt poca info i bastant confusa.

Nº11 6a+/b Escalada en placa amb un remadeta que marca la diferència respecte la seva veïna. Reunió d'un sol punt. (*)
Nº12 6a Placa més tranquila d'anar fent amb un flanqueig a l'esquerra per arribar a la reunió anterior. (*)
nº13 7b Bona placa molt tècnica i poc solicitada on cal estar molt encertat per clavar-la en una primera pujada. Després amb una mica d'estudi i marcant els cantos es torna més humana. (**)
nº14 7b+ Esperonet amb final placós. Passos tensos i força mantinguda al llarg de tot el recorregut. Costa de veure a vista però tot canvia en preparar una mica el terreny. (***)
nº15 7b Una joia de l'escalada en placa i la continuitat. Un parell de seqüències més dures ens porten al crux final. (***)
nº16 7b+ Interessant placa i força mantinguda amb un parell de blocs més contudents que les seves veïnes. (***)
nº17 7a+ Molta continuïtat i un pas a bloc a la meitat que es converteix en una veritable escupidera de pretendents. A més cal fer el pas i després xapar. Poster la més dura pel grau proposat. (***)
nº18 7a/a+ Esperonet amb un pas burrot a l'alçada de la primera xapa i alguna coseta més per d'alt. (**)
nº19 7b+/c Entrada amb quatre remades per arribar a una parada per enfrontar-nos al crux amb nyapetes i rebote salvador. Després escalada entusiasmant fins a la reunió(***)
nº20 7c Placa amb un bloc de piquete de ojos i un macrame de regles que aparentement es veu molt complicat però una vegada desxifrat es torna humà. (***)
nº21 7b+ Sortida amb passos atlètics i un primer lance a todo o nada dóna lloc a una escalada en placa tècnica o on cal posar la primera al tractoret i anar fent. (***)
nº22 7a Placa tècnica amb alguns trams més tensos sobretot a la part inferior. (**)
nº23 6c Bona altrenativa per calentar amb algun passet més tècnicopostural.(**)
nº24 6b+ Una altra de les que es sol fer calentar i que també té algun passet més fi. (**)
nº25 6b Infierno de l'esquerra. Arrancada de motoserra i no vadis!! Grau desfassat(*)
nº26 6b Infierno de la dreta. No sé quina de les dues és pitjor o més cabrona. A més la gent s'hi posa per calentar i es sol sortir bastant calent, sobretot per la part del clatell. La mare que la va parir, una altra de grau desfassat. (*)

martes, 22 de noviembre de 2011

De costellada per cala montse...

Els darrers dies he estat entretingut fins aconseguir un parell més de víctimes montserratines en 7c. Van de do en dos, je, je..

Aquesta vegada son d’aquelles més de la gama coleccionista i de caire més aviat soft i no per això deixen de ser autèntiques joies montserratines.

La primera, tot i estar al Vermell, és d’aquelles en que mai he vist a ningú penjat i el més preocupant mai l’he vist tocadeta de blanc. Per no tenir no té ni nom, i hom la coneix com a via Nº44. Sita a la dreta mateix del Sabor latino, ens espera una escalada en placa tumbada. D’aspecte ajegut d’aquelles que li poses 6c a simple vista. Ben aviat però comencen les hostilitats i per les primeres xapes cal desxifrar correctament per no caure en cap enboscada. I després en el tram més vertical hi ha el crux que costa de trobar-li el gesto per pillar el merlet salvador. En una primera pujada pot semblar molt complexe però després tot acaba quadrant i no requereix d’un gran asedio.




La segona, en el Supositori. Aquesta tampoc té nom i es sol conèixer com la Nº20. Una placa vertical amb tres trams més exigents. Suposo que quan es va equipar s’havia desbrossat però actualment estava al límit de l’impracticable. Un arbrot amanaçador no permetia escalar en condicions. Suposo que després d’alguns anyets sense repeticions havia caigut a l’oblit en deteriori de les seves veïnes molt més comercials. La vem provar un dia amb l’Oskar, el gran tatxador compulsiu en aquestes dificultats. Ja ens va costar desxifrar el macrame però els moviments són molt bons. Trenquem un parell de branques, les justes, per poder pujar però en cas de caiguda enculada garanitzada. I com no podia ser d’un altra manera i sense cap mena de coneixement li dono l´últim del dia. Aquell pegue que sol sobrar i t’arrossegues com un gusano. I ja en el crux inferior a les primeres de canvi, no encerto en el piquete de ojos, saltant de ple contra l’arbrot assassí: PAAAMMM!! S’ha de ser burro!! Quin hostiot, vaya costellada, he quedat ben marcadet i uns dies fora de circulació.

Dies després hi tornem amb l’Albert, el nostre CICLISTA que aprofita el meset de descans de la temporada per fer alguns dies d’escalada. I como al abuelo no la van a pillar cagando, ens acompanya el "serrucho" que tinc un assumpte pendent. Total un tallet per aqui un tallet per allà la deixem que ni niquelada, apunetet per poder saltar sense costellada, i el millor de tot encadenada. També baixa content l’Albert amb la Nº22 el seu 7a anual fet al segon pegue en el dia.

lunes, 14 de noviembre de 2011

Per fi cau la Kamali, una vella espina

Doncs dues noves batalletes per cala Montse de número 7 i lletra c. Ara ja per la cara sud, en els sectors típics d’aquestes alçades de la temporada: el Vermell i la Desdentegada.

La primera d’aquestes últimes captures va ser en el Vermell: quin gran sector i quan de joc que dóna pels escaladors de setens. Aquesta vegada m’he estat esbarallant amb una d’aquelles que a priori no tenia al punt de mira: la No repapiegis. Però ves per on, que me la vaig trobar blanqueta i em va passar bones referències el Roger i ja esta liada.



Comparteix la part inferior d’una vella coneguda meva, el Vianant, i després fa una travesia a l’esquerra fins a plantar-se en un repisa on quedar-se a dormir. I aquí comença la via amb una arrencada poderosa i un parell de xapes de desgast fins a un bon repós. I d’aqui tota una seqüència bastant de crucigrama amb romets, bidits i pincetes amb un últim rebotillo, que esdevé el crux sentenciador. Després trobem un parell de cantos bons per recuperar i encarar l’últim tram fins a la reunió que no és tan complicat però que la primera pujada vaig arribar amb la cara desencaixada del susto, je, je. I que al final quan acabes encadenant és un tràmit. Una via no tan solicitada com el Vianant però igualment recomanable, opinió que comparteixen tots els compis que l’han provat durant les jornades de feina: Inclús algun se sent dir, que hi vol tornar per saldar assumptes pendents…

I encanvi, la segona si que la tenia en el punt de mira. D’ençà que la vem equipar aquest estiu la tenia entre las cejas. En aquell entonces, personalment no estava per asediar la via: ni físicament ni moralment. Els astres no estaven correctament alineats, la meva vida personal era massa caòtica com per afronar aquests reptes. La vem provar un dia amb el Diego i el Sellares, però ens va escupir i la vem deixar aparcada per millor ocasió i la primera oberta al gran públic. Així la primera munidal la firmava l’Andres i la segona l’Oriol i la crítica era bastant bona.

Diego i Sellares provant la Kamali Merletero. Desdentegada. Montserrat. Maig 2011 from robert guilera on Vimeo.



I quina ha estat la meva alegria 6 mesos després al veure que la via estava completament neta del polsim inicial, tots els cantos tocats, peus amb marques de goma. En definitiva que més d’un s’hi havia pujat durant tot aquest temps. La millor recompensa que se’n pot endur el desinteressat equipador. Però calia aconseguir el road punk, per poder saltar a nous projectes. I amb aquesta idea ens hi em deixat caure amb el Morer. El primer pegue del dia no sóc capaç de solventar el crux i baixo "desanchante". Sortosament, puja la bèstia decotadora i després d’algunes arrancades en falç fa un "cruzaito amb bicicletón" i resol el pas. La segona pujada em serveix per asimilar bè aquest truc. I finalment a la tercera va la vençuda. Queda una via molt fanàtica i bona on no es pot badar ni en l’arribada a la reunió, la primera i única en aquest sector d’aquest grau. I no és amor de padre...

Avia'm si ara que porto el tajo net, torno a fer algun desacato amb la xinita. Que ja fa dies que no la trec a passejar...

martes, 18 de octubre de 2011

Game over al sector final de Can Jorba,

Doncs ves per on, que ja tinc motiu per una nova entradeta per anar agafant la rutina d’actualitzar el blog. I és que amb tant pujar per Sanllors estava ja la Montse una mica rabiosa i reclamava les meves millors atencions.

I això és el que he estat fent en diverses visites a Can Jorba. Si l’any passat en aquestes mateixes dates n’era un client habitual en motiu de l’asedio a la Mireia, aquest any la víctima ha estat la seva veïna, la Oriol. Les dues comparteixen l’entrada però ben aviat l’Oriol segueix la característica fisura on ja ensopeguem amb un primer pasillo. Després la repisa reponedora a mitja via i el crux a pillar un bidit amb l’esquerra. Després un altre pasillo de regles i un happy end per xapar la reunió. Una via molt bona, solicitada i repetida. Motius suficients per donar-li la seva dosis de pegues durant algunes jornadetes de feina. I al final, el crux ha acabat sortint, aconseguint aquest clàssic 7c+ montserratí.

Com a danys colaterals a aquestes jornades de feina, també li he donat el game over al nou sector del final, ideal matins estiu, a on també hi ha algunes vies recomanables. Cal comentar que l’ombra s’acaba una mica abans que al sector de l’Odio.



Aqui us deixo la opinió personal de lo que hi ha:
1- Molt bona, a vigilar a no menjar-se el pi característic en cas de caiguda. (**)
2- La millor en el grauet de l’oferta existent. Molta continuïtat al tram final que obliga a acabar lluitant (***)
3- Trams de fissura força clàssica, amb una arribada de placa tensa a la reunió. Més facilota que les seves veïnes (**)
4- Xapatge tens des d’una barra d’aspecte frágil, cal vigilar. I uns pastes tensos que costen de veure i et poden agafar desprevingut. (**)
5- Molt bona i mantinguda. Una de les vies que dóna sentit al repartori. Soft (***)
6- Una primera part d’escalada en placa i la fisura guarrota per d’alt on cal anar amb comte a no trencar res. (*)
6bis- Una variant d’entrada d’escalada més exterior de l’anterior. (*)
7- Una altre variant de les anteriors, molt més exigent sense cap bloc extrem però diversos passos sense poder parar abans del repós. Prou interessant però sobra la part de d’alt (**)
8- El pas més dur és el primer després la fisura es deixa anar fent per acabar en uns passos guapos al final. (**)
9- Cal posar els cinc sentits que la pedra és dolenta i ens pot petar quealsevol cosa. Anar fent fins a un parell de passos tensos abans de la laja fisurada final d’aspecte fràgil. (*)
10- Un passet de bloc i esclada més fácil amb merlets i tota mena de liquens. (*)
11- També un passet de bloc al principi i escalada en placa. (*)
12- Bona alternativa on quatre remades donen lloc a un passet més tens per arribar a la placa final. (**)
13- Spits movils i d’entrada passaco contudent de bloc. Després també cal llegir bè per no fotre’s de cap. (*)
14- Escalda en placa, amb un tramet més tens i pilaca per arribar a la reunió. (**)

lunes, 10 de octubre de 2011

Claudica, Yo claudio a Sant Llorenç

Preambul

Per fi, després de tres mesos, es torna a sentir un bon “huurra” per aquestes parets de déu i motiu justificat per una nova entrada bloggera. Diversos són els motius, estimat lector per justificar aquest parèntesis i els que sabeu més de la meva vida personal ja sabeu de que estic parlant. I és que com digué el gran mestre: “siempre me quedará la libertad”. També ajuda, la vertitat, és que no he fet res de bo, i a falta de material per piar millor calladet que fas més goig. Però cal saber superposar-se a les situacions dures amb que anem ensopegant. I quan més fosc està el panorama, quan més enfonsats estem, quan ja hem tocat fons sempre apareix algun camí on agafar-se per abandonar les calderes de l'infern.



Títol preliminar

Centrem-nos en el tema que ens ocupa i veritable motiu d’aquest post.
La temporada l’havia encetat de manera prou decent amb dos fortalesses vençudes de 7c montserratines: la S del Sorro i la No ho sé pas. Fins aquí tot seguia el curs de les darreres temporades. Però, després amb la vermella directa em tirava a un estiu amb uns pessims registres d’un sol dia d’escalada en un mes sencer. El resultat de tant intensa activitat estival es notava en l’inici de la tardor. Així em trobava estancat en tres projectes montserratins de 7b+ clara mostra que no estava l’horno pa bollos. Tres llosses que pesaven de mala manera: La Si amo del Prohibitivo, la Lapidació i Picapoll em treien els colors i tiraven una vegada rera l’altre. Preveia un hivern sense poder tocar neu, tot centrat en els pegues i regletillas per intentar tornar a l’olymp dels Déus.




Títol I

I amb aquestes que una calurosa tarda ensopego amb El señor de los anillos un 7b+ de la Paret Gran, una de les millors de les que he provat en aquest sector. Quins picats més guapos i històrics! Els pistons se m'obren una vegada rera l'altre en el crux. Al final després de cinc dies de curro amb mono de feina aconsegueixo tatxar-la en menys de 20 pegues. Sort que són gratis! Uf i una vegada encadenada ja passo directe al nou season project, la Yo claudio un 8a al mateix sector. Que sempre és més honrós asediar una ancho-a que segons què.

Títol II

I després de la pallissa en el señor les evolucions per la Yo claudio van ser misterioasament sorprenents. La primera pujada ja havia tret tots els passos, i ben aviat ja la faig en top. Així que una altra tarda, la casualitat fa que ens retrobem tot de viejas glorias del CADE: Vendri, Keipo, Tranki, l'Albert i un servidor. Quins viechis guerreris! Inmortalitzem el moment. I contra pronòstic al tercer pegue del dia, i amb una bona ristra de brams aconsegueixo l'anhel.lat anchoa-a anual. Uno al año no hace daño! Huuurra!!! No voldria entrar en follons amb decotacions i aquestes coses, però als pegues hem remeto. Això sí, la birra celebrativa està pagada pels espectadors que fins a nova ordre torno a l'olymp dels Deus que m'han dit que hi viu la deessa Afrodita!

Disposició final

Esperem que aquesta manca d’activitat bloggera hagi arribat al seu fi que no sou pocs els que ja reclamaveu les meves tonteries. I mica a mica, pugui tatxar les lloses de 7b+ montserratins.

sábado, 4 de junio de 2011

G, de Guilla per uns

o S, de SORRO pels altres. Aquesta ha estat la primera víctima de l'escalada de projecte d'aquesta temporada, aquella que com deia el Tranki: "Quan simplement "sentir" com t'aguantes millor ja és l'èxit del dia és que estàs "en procés"...tot és qüestió tant de capacitat com de motivació...i d'entendre que res arriba sense il.lusió i tossuderia...cal anar-hi!!!"



"Parlant de "7c's"...el de referencia SORRIL" de les Guilleumes montserratines on cal desplegar el millor repartòri de cops.
"Un 7c local...per mi tant dura com molts 7c+'s..i amb un aleje intermig per riure"
"És un 7c "bromista" no? hi ha qui latem més que Xylum, sens dubte..."
"Joerq uina via més guapa...té de tot ( bloc, placa, mur desplomat, pila, alejes...waaaaah)"

I amb aquests comentaris del Tranki i la seva recomanació personal de Chef:

"No sé si has fet la S de SORRO a les WILLEWMES, però EN VERITAT ET DIC, que és una de les millors vies de la NOrd, amb diferència.

No et deixis impressionar pel primer pas a bloc...és això, un bloc, sense tanta digitalitat com sembla...és qüestió de entendre els peus i tibar de minimatrcdeporta...

NO et deixis atabalar per la placa estranya i eslaposa del mig...només és una placa, mira't cada pas i al final hi navegaràs clavant iemes i encadenant forats bons.

Abans del mur que comença a tibar a la esquerra, hi ha un repòs calcariós...gairebé sense mans

Diedret que es puja amb el cos a l'esquerra...posa una xapa llarga damunt del llavi, per xapar millor quan vinguis de baix...i no t'hi paris massa si no vas fort...no es reposa a sac...

EL CRUX és de anar a la esquerra, al límit, allunyan-te de la xapa, i retornant de nou...és maravellós, un "tango" de peus que es mouen subtilment acompanyant el traçat però sense grans gambades...acabes "llençant" a canto inhumà.

I "final feliç" amb una nova S , sortint de el segon repòs seguit hi ha les tres darreres xapes d'apretar a sac...amb MONODIT STBENET i lance definitiu en el canvi de rasant...

EL GRAU NO IMPORTA...en altres llocs com MARGALEF això seria 8a

Les distàncies no importen...encara que siguin més del Ratikón que de MOntserrat...

Les vies del Brecs són així i si jugues guanyes fijo...

ës muntable amb el pal i un cop controlada ja no hi pillaràs, paraula...

HOPE HELPED u TO FIND WHT ARE YOU looking for...

Apreta-li!!!"

I preveient varies visites per aquest sector que els compis estan amb la Xilum calia buscar joc per uns dies. I així fou com sense el bastó màgic i amb quatre heregías d'artificier de pacotilla vaig aconseguir muntar i desxifrar la via. Al primer pegue em va semblar estratosfèrica però després en descobrir els truquets, la cosa canvia. El pas del mono em va escupir alguna vegada però una nova seqüència de peus va resultar providencial. Llàstima de no pder veure el video dels productors Vingabow...

Així després d'un parell de 7b+, cau el primer 7c de la temporada. Més tard un topsropillo a la vella coneguda Bolita de categoria "ancho-a" que acabava d'encadenar el Ximo i vaig flipar. Aqui, per molt que facis el sorro arribant a la reunió i apurant els cantos de la xilum, has de tenir un bon bloc poderós del qual carezco. Després de tal arrastrada vaig desmuntar el campament base per buscar noves víctimes per altres bandes, per brindar nous asedios.

martes, 24 de mayo de 2011

Kamali merletero, una nova a la Desdentegada a Montserrat

Ja feia dies que teníem clixada aquesta línia i en la qual ningú hi posava mà. I és que la desdentegada mai ha sigut un sector massa freqüentat ni per bous ni per vaques.

I goiteu el que deia en Passarell: "Una pequeña joya aislada del resto, inmerecidamente de nombre desconocido, eternamente a la sombra, llamada por los lugareños “la via 29 de las reseñas de Kpujo” y que si impone desde el suelo, cuando te descuelgan alucinas con el desplome. ¡Buf! Vaya viote ¡genial! cantos inauditos para Montserrat y desplome continuado. Además está a la sombra casi todo el dia lo cual es ideal para los próximos meses."

I així fou, com un matí vem posar-nos el mono de feina i a posar fil a l'agulla per ampliar l'oferta d'aquest pany tan ombrívol que sols tenia l'anteriorment mencionat 7a+. Aquella primera jornada de feina, hi vem estar l'Oskar, el Sellares i servidor. I li va tocar al Sellares la feina de kamali de pujar la feixuga Xinita fins a peu de via, no sabia ni com cargar-la.


Diego i Sellares provant la Kamali Merletero. Desdentegada. Montserrat. Maig 2011 from robert guilera on Vimeo.



I ben aviat comença la pelicula per aconseguir colocar la reunió. Descartat el plan A (o per d'alt) a través del descens del barranc del Cargol per ser massa llarg i a priori poc eficaç ja que les instal.lacions estan per l'interior de les xemeneies.

Passem doncs al plan B (o pendulaco), desde la via del costat però el que havia de ser una fisura perfecte resulta ser terrossa i de roca cutre. Total que a mitja maniobra salta un dels camalots i m'agunta el típic seguro per si de cas, i de tal ensurt aborto l'intent.

S'ha de provar l'opció C (o travessia Hinterstoiser en lliure), i arribo a un merlet salvador però la Xinita s'ha quedat a la role. I si aconsegueixo fer la travessa amb la xinita i hem peta el merlet a mitja perforació la hòstia pot ser molt dolorosa i alguna cosa em fa veure que poster no procedeix.

I finalment la que a la fi resultarà ser el plan bo, el D (o pendolillo i un parell de pitonets). Hem despengen un xic i guarrejant amb artifo li foto un parabolt que ens permetrà provar la part inferior de la via.

I això fan primer l'Oskar i després el Sellares que em deixen marcadets els seguros. Mentres l'Oskar va a provar alguna vieta li dono gas a fons i la xinita que continua en plena forma.

Al tornar hi va el Kamali, que resol els passos i es planta a l´últim seguro per continuar amb la segona part del plan D, o sigui obrir desde baix per arribar al merlet salvador per plantar la reunió amb hipotètica caiguda pal lado bueno i no de pendolaco. Total que penjat del merlet i amb un reenvio a la via del costat i sense cap coneixement acaba plantant la role i finalitzant aquesta odiessa del espacio.

Des de baix, sols podíem fer apostes sobre si el merlet aguantaria o petaria i de com quedaria la Xinita amb un salt de 20 metrillos. I és clar després d'un episodi així calia homenetjar al currante del dia: al kamali merletero!




Uns dies després hi tornem amb el Diego i el Sellares per acabar de col.locar algua placa, una mica més de neteja, magnesi, respall i provar els passos. La FA mundial, ha resistit els nostres assetjements en una jornada de molta calda. La via comença pel mateix sócol del 7a+ on es pot xapar la seva primera xapa. Després són 8 parabolts per uns 20 metrillos. La primera part fins a la meitat de la via té bon canto, però de sobte s'acaba i comença una seqüència fanàtica sense massa reposillos ja fins a la reunió. Allà es on podreu veure el merlet que al final no s'acaba ni tocant. I el grau...ja direu!

viernes, 13 de mayo de 2011

Crestes del conill north face a Camarasa, on fire!



Massa temps sense notícies del Domencus i això és sinónim de que o s'ha tornat boig a provar alguna "ancho-a" en plena pretemporada o que alguna n'estava tramant. I mal encaminades no estaven les meves sospites en evidenciar les darreres malifetes de la "penya xunga" ilerdense. Han deixar les llunyanes i soleies plaques del Camp de 300 d'Ager per acostar-se a un sector d'aquells de tota la vida, a la propera Camarasa "cuna del sobregan" de lerisda. Els meus amfitrions per aquesta primera visita de degustació són els mateixos artífices d'aquesta redescoberta: el mateix Domènec, el Txexu, l'Antonie i el Jesús. I no han perdut el temps, d'entrada han reequipat les vies encara amb equipament absolet i s'han posat a equipar noves vies. El calcàri molt monolític en algun tram obliga a una escalada tècnica on sovint els peus són inexistents, o sea tipus retro ideal per a viechi guerreri. Però és que aqui hi gaudirem de sombra tot lo dia i a 2 minuts del cotxe!



Del que vaig escalar tot de la categoria "à faire absolutament" però ja se sap que por gustos los colores. D'entrada ja el debut va ser en un nou 6b+ llarg i ideal per aclimatar a les hostilitats locals que es deia algo d'una "cobra" amanaçadora que es van trobar a peu de via.

Després, el nou 6c+ curtet de l'esquerra de tot amb un pas a bloc i obligadot. Aqui hi tenim el Jesús:



Sort que me l'han deixat blanqueta i amb cintes que al final s'ha m'ha fet llarga i tot!

I ja cap a l'objectiu del dia, un 7b de l'Angel, que mentre no la bategi l'autor es coneix com la de l'esquerra. Una bona guerra per desxifrar els jeroglífics i amb la reserva encesa arribo rebentat d'alt. Ai com es complica la cosa si no hi ha magnesi indicador, real onsight climbing.

I amb la feina feta, encetà el sensei Domencus al seu projecte del dia. La kamikaze, una via incrïble de secció amb la FA del seu autor el Chechu i pendent de noves repeticions. El nom fa referència al serrucho supersònic desbroçador que gasten. La monta i pinta controlat la seqüència. Després li dono un mal viatge, arrosegant-me per la part dura com un gusano. Anem a descansar un rato amb la tropa per veure les batalles amb les vies old style.

I de nou a la feina, el Domencus sòlid no falla i ja va agafant la pililla dels grans bruixots: vamos que nos vamos. I servidor contra pronòstic i amb cinc rebotillos suïcides també cap a la saca. Ole! I una breu deliberació per assiganr-li 7b+. Je, je el meu primer d'ençà l'aparcament dels esquís!

I després d'una divertida jornada amb els antics compis de "correrias" dono per finalitzada aquesta primera visita. Però no se vayan todavía que lo millor estava per vindre i es que el cotxe i el motor de arranque m'han estat donant mol problemes últimament. Però conscient del perill i per evitar disgstos ja l'havia aparcat a un bancal amb un rampa a priori suficent per arrancar-lo amb segona.

Però quina ha estat la meva sorpresa al no poder arrastar el cotxe per començar la seva vertiginosa caiguda. Al final i amb les darreres forces després de tant dura jornada escalatòria, he aconseguit moure'l els vint centimetres. Però ha calgut empènyer com el míssmisim hombre mas fuerte del mundo i desde darrera el cotxe. I quan el cotxe ha agafat inèrcia, corrent com una gacela per poder arribar a la seva alçada. Obrir la porta i saltar dintre emulant les pelis americanes. Una mica més i no l'atrapo i s'estimba el cotxe pels bancals d'oliveres. I amb el motor engegat fins al taller que després de tal circus ara si que pagaré a gust la reparació!

viernes, 29 de abril de 2011

Sirope de Arce 7b, una nova al Fitot del Clot del Boixar a Montserrat

Dos dies consecutius en aquest sub sector de l'extrem dret del Boixar que gaudeix d'ombra matinal. El primer dia, després de fer les tres vies existents, ja vem estar provant amb el Jofre un nou projecte per ampliar una mica l'oferta d'aquest racó.

I el segon dia, amb el Sellares i el Diego, hi tornem i poso a prova la xinita després d'un llarg hivern tancadeta al traster de casa. I ha tornat a donar el callo, amb el resultat d'una nova vieta d'uns 15 metres amb 5 parabolts. La resta de vies del sector van ser equipades el setembre 2010 per TA, XA i PB.

La primera ascenció l'ha firmada un servidor i la segona el Diego, mentre que el Sellares ha caigut de l'olymp dels déus per mostrar, ni que sigui per un dia, una actuació més humana deixant-la per millor ocasió.


Sirope de Arce 7b. El Fitot. Clot del Boixar. Montserrat. Abril 2011 from robert guilera on Vimeo.



Una mica d'info pels qui us hi vulgueu deixar caure:



1) Omega 6c+ (soft): Deien que és un des millors en el grau. I la veritat és que l'escalada és agraïda i orgàsmica, en placa vertical i bons forats però li falten uns metrillos per ostentar el privilegi de miss 6c+. Poster el pas més dur és arribar a la primera xapa. ***

2) Llançà del Quico 7a: Un primer passet de díficil visualització entre la primera i segona xapa porta a un bon repós. I després, unes remades i un pas a bloc i obligadot i díficil de veure a vista li donen el grau. **

Sirope de Arce 7b (soft): Comença per un tram prou vertical que ja comença a tocar la pililla. I a la tercera xapa hi ha el crux a bloc que li dóna un plus respecte la seva veïna. Després fàcil fins a l'arribada a la reunió on cal buscar bè per no complicar-se la vida. **

3) Sr Harry Hole 7a+ (Soft): Escalada en placa que a primer cop d'ull sembla més fàcil del que realment és. Díficil de llegir si no hi ha rastres de pas ja que costa d'encertar amb el cantos més bons. **



I per complementar la info facilitada d'un blogger que també fa anys que estamos en este negocio:



Hi ha una altra aprox que es fa per un camí directe que ens estalvia una bona volta. Surt, igualment dels pàrquing del castell, però creuem els dos camps d'oliveres en direcció al Boixar. A 50 metres a l'esquerra de l'extrem superior dret del segon camp d'oliveres surt la senda (fites) que puja fins a peu de via (10-15 minuts). En el croquis està dibuixat en color blau.



I una petita correcció de la info que ens fa facilitar al seu dia:



Per més info de la resta de vies del sector, a la noche del loro.

domingo, 17 de abril de 2011

Menú degustació per Sant Benet

Com dos penitents apunt per rebre un bon correctiu enfilem de nou cap aquest racó montserratí pobre en entrades blogueres, hi havia l'opció d'afegir-nos a una nova col.lectiva per la sempre més humana i concorreguda vessant sud però unes ganes terribles ens empenyen a tornar de nou al reducte dels grans lolos. Aquesta vegada ja no apuntem tant alt com en aquella darrera visita, i sense massa referències ens trobem al Sereno, en la foto extreta del mític especial Extrem: Especial Montserrat. Ben aviat podem calibrar la maquinària a la Gemidos de Placer 6c. El Petit Saltamontes passa com si res, però a mi, fent referència al nom de la via, em calen un bons gemecs i un dinàmic o todo o nada, ai quin plaer! Després, la Poca solta 7a, ja ens escup però amb una mica de paciència resolem el crucigrama per donar-li un segon pegue letal. Bueno, contents per aquesta captura, optem per canviar de sector i guia en mà anem a espetagar a la part dreta de la Roca d'en Barberà on volem provar un 7a de la dreta del tot. Però per Déu si no es veu ni un canto i després de molt mirar i sense arribar posar els gats, optem per una retirada a temps o gran victòria cap al Contrafort de la Prenyada que es veu molt guapo. Allí fem la Panoja 7a+ llàstima que sembli poc repetida que a nosaltres ens ha molat molt. Després baixem cap a la Prenyada on la guia marca quatre vies d'entorn de 7a, però quin aspecte més terrible: una semireequipada, l'altre amb uns spits amb alejillos i les altres dos amb maillons i cordinos a varies xapes. De nou fugim a l'espera d'alguna opinió d'aquestes vies, igual tú, apreciat lector, les has fet? I en la nostra fugida cap a la Miranda de Sant Benet, ensopeguem amb unes altres vies de la part de baix de la Roca d'en Barberà. Mirem i ens posem a l'Endivia 6c que em treu els colors, les canes, les ales i les ganes de provar el 7a del segon llarg. Sortosament, després li donaré el pegue bo i ja podrem baixar al Totxo Manolito a provar una via que sento de fa dies que té el cor robat al Sellares. De nom la Pilón 7a, i no gaire més de 10 passos i un parell de xapes. Aqui no rasco bola i la única alegria ha sigut que m'han sortit tots els passos sueltos, ara sols és qüestió de pila, o de bloque, o de pegues... i el Carles ha acabat saltant en el darrer pas dur. Total que tornem corrents i amb el clatell vermell cap a buscar les peques que per aquí d'alt el temps ha passat volant.

martes, 12 de abril de 2011

RAL.LI DEL CEC A CONANGLES, That's all falks

Per finiquitar la temporada d'esquí als pirineus hi tenim aquesta cita d'obligada presència, una cursa d'aquelles que no deixa indiferent. Lluny d'aquelles organitzacions arkaikes que et vénen un gran recorregut i després acabes fent sèries per pistes. Una cursa d'aquelles que justifica sacrificar bons dies d'escalda per poder-la disputar sense pillar la pajarraka de la teva vida. I això és fa molt dur, i sobretot una vegada ja has pecat i has fitxat per l'oficina montserratina (que jo també hi faig bones horetes).



I això és el que hem fet enguany que m'han acollit en el desplegament que l'Ski Club Camprodon ha fet per aquestes contrades. Aquesta escola d'autèntiques bèsties on les rises i les apretades estan assegurades.

Però abans d'entrar en la pròpia cursa, calia fer una parada obligada a berenar i a "cardar quatre rocs a les carpes del pantano". I una vegada veig les tècniques matusseres de pesca d'aquesta colla i que cap s'atraveix a fotre el "bot de la seva vida" continuem cap a Viella.



Aquesta cursa, seguint els consells de la nostra celestina: el Met, fem equip amb en Roger. Un corredor de nivell equivalent i ensinistrat per senseis de luxe que el fan evolucionar una temporada rera l'altra. Amb l'objectiu d'acabar al mateix ritme que comencem i no "Cachar al ral.li del CEC".

Total que una vegada aviats, i en el primer tram a peu per arribar a la neu, ja ens quedem en el segon grup junt amb els Met&Plana i d'altres equips francesos. I així, fins al tram final de cursa on els tenim contra les cordes, però els nostres problemes amb les pells s'accentuen "hi ha algo aqui que no treballa bè" i ens fan perdre molt temps. Inclús pateixo una saltació de pells doble moment que aprofiten els astuts rivals per llançar l'atac definitiu. I tendres de nosaltres, ensopits per tan mala fortuna i de que aqui no es pot esperar, patim un perdua de tres llocs. Sortosament en refem del cop moral i podem atacar en un últim descens que ha impressionat a més d'una, per recuperar un lloc i aconseguir l'últim escaló del top ten!



I amb això i un "bicoix" ja s'acabo lo que se daba. Adéu siau neus, benvinguda roka masissa.

viernes, 1 de abril de 2011

Satan 6b+ a la Paret Gran

Qui no coneix el gran campió mundial de les arts marcials, el mestre Satan. Pels nostàlgics d'aquella gran sèrie i pels que no el coneixeu:



I també és una via de 6b+ sita a la part esquerra de la Paret Gran. No massa popular ni repatida ja que mai l'he vist fer, ideal col.leccionsites, i serà l'objectiu del dia.

Avui, els padres escolapios, m'han portat a passejar per Sant Llorenç i érem una bona tropa: Sellares, Jofre, Oskar, Francesc, Jose i servidor. Tres cordades i a repartir joc per la paret.

Total que ben aviat la Satan em treu els colorets i amb algun rebotillo to the limit aconegueixo trobar la seqüència bona per fer-la a vista. La via és curteta però se m'acaba fent eterna i arribo esbufegant a la reunió amb dues porres per braços.

Després, ens enfrontem a dos vies del mateix estil: curtes però contudents on no et pots despistar ni un moment. D'aquelles que fas una vegada a la vida i mai més no sigui cas: El baile de los colgaos 6c i l'Aikekaik 6c+. Grans lluitades i tremolors i al final em surten amb gran alegria.

Ja, ben amansadet, per les lluites lliurades m'enfronto a la comercial Bauhaus 7a que sempre és una bona referència i la té muntada el Jose. Aqui, els cantos si que estan blanquets però la via em posa a lloc i amb els hidràulics engripats salto pels aires. No m'agunto dels peluyacos i feina rai a arribar a d'alt. Més tard, ho tornaré a provar amb idèntic resultat, bona actitud o com deia el sensei "progressa adequadament", i al final fent A0's per arribar a d'alt.

I com que el cos no dóna per més peguillos seguim amb el rollete de les huuurra productions, aquesta vegada les dos feres estan en la mateixa guerra.

Sellares i Oskar a Espacio, amor y locura 8a. Sant Llorenç del Munt. Març 2011 from robert guilera on Vimeo.



Clatellada també pel Sellares i l'Oskar, que s'han enfrontat a l'Espacio, amor y locura 8a. Assimilant passos i deixant-la apunt per una nova visita.

lunes, 28 de marzo de 2011

BACK TO ROCK

Aquesta vegada m'han portat a passejar pel Senglar, en el primer dia de posar gats després de tres mesos al dique seco. Sempre anàvem a Can jorba ja buscant la fresqueta de l'ombra, on ja s'havien escrit autèntiques odisses i actuacions de tot tipus. Però avui els padres escolapios que me llevan de excursión porten la destral de guerra esmolada i no tenen cap por de la calor. D'entre l'alineació del dia, destacar dos feres on fire: el Sellares amb la Ben petat 8a i l'Oscar amb l'Sprint final 8a+. Així que amb els objectius clars, anem a la feina.


Sellares a Ben petat 8a, Agulla del Senglar (Montserrat) from robert guilera on Vimeo.



Per la meva part, amb un mal de peus terrible, firmo una actuació típica d'aquests parons. D'entrada en la clàssica Video clip 6a+, ja tinc que fer unes excursions per caçar el primer bolt. Després en la nº10, 6b+, justifico el dia encadenant a vista però rebentat. I ja en terreny conegut, repetició a la Tom sayer 6c, a roda aixecada i màxim de revolucions, i en la nº23 7a+ saltant pels aires en els dos pegues amb els colzes apuntant al cel. També tornen calentetes les feres que malgrat els bons pegues no s'han fet amb els seus projects.

lunes, 21 de marzo de 2011

Répoker de pierras...

Ja hi tornem a ser un excèrcit de "gladiadors" destrossats, de nou al McDonalds de Valence de tornada cap a caseta, disfrutant del moment culminant després de tantes penúries passades. Saciant la fam a base de Big Mac's, ara ja queden lluny les batalles lliurades damunt la neu.



"Un any més ens hem deixat la pell en les zetes, arestes i boscos del Beafortain..."
Ja no importa qui era l'arrosegat i qui el remolcador, la classifiació ja està tancada i ja res podem fer per canviar-la. Aquest capítol de la història ja està escrit i hem aconseguit la "inmortalitat de tot esquiador de muntanya!"




En el blog del Kilian deia: "Según la RAE, Un equipo comprende a cualquier grupo de personas unidas con un objetivo común, pero un equipo es mucho más, es entenderse sin necesitar hablar, es hablar cuando el otro lo necesita y luchar con y por el compañero cuando lo necesita, es compartir los buenos momentos, la alegría, las emociones, alegrarse por el otro, pero también compartir las derrotas, los momentos duros, como una unidad, como un equipo. Dicen, que toman la salida dos amigos y cruzan la meta dos hermanos, creo que esta sería la mejor definición de equipo"




PREAMBUL

Al final amb el Joan Maria Vendrell, hem tornat a còrer 14 anys més tard i 14 anys més vells d'aquell any 98 (62ens). També vam fer la del 99 (46ens) i en la del 2000 (52ens) ja va haver-hi una diferència de nivell motiu de divorci inmediat. Després d'un parón d'un anyet, el Vendri, encadenaria temporades en plena evolució fins a integrar part de la Selecció espanyola. I a la Pierra, ara si a la primera pàgina còmode, cada vegada amb socis més potents com el Dídac, el Freixi i el Joseba. Fins a l'aparcició amb el Dani a les files dels mítics Zig Zag amb tres pierras seguides TOP20. I la última, molt bona també, amb el Pauet per la retirada del Dani. Total que amb aquesta ja en van 12, de les quals tinc el privilegi d'haver firmat els seus 4 pitjors resultats, o dit d'una altra manera deuxièmes pages. I ell diu "Sort que amb els anys m'oblidaré dels números i dels temps i sols perduraran els records dels boscos del Beafortain i les seves saltvatges baixades...i de que quan erem joves corría una cursa amb nom italià i amb un amic català."

Entre les folklòriques i les glorioses, s'ha convertit en el màxim anotador estatal i en disposició d'establir una marca llegendària, que l'han valgut l'adjectiu des de la mateixa federació catalana de l'INCOMBUSTIBLE.

I en aquest mundillo, tots sabem lo que hi ha. I ningú no enganya a ningú. I en tots els precedents d'aquestes dos temporades que m'he reeganxat a l'equí, perdia els deu minuts per hora correguda. I lo que havia de ser un any sabàtic del Vendri, ha acabat traduint-se en un cinqué lloc al Campionat d'Espanya que va descolocar a tots i li va obrir de nou les portes. I tot i així, ha sacrificat una possible plaça gartixx per integrar un equip més potent per poder-se dedicar al barco i a la oficina tatxar per la via ràpida el Vianant 7c+ i el Nòmada 7c, i a venir a passejar per la Pierra.

LA CURSA

DAY 1: 2500+

Aquesta vegada no he gaudit de la benavolència dels déus totpoderosos, i ja en la primera jornada patia tota mena de contratemps d'orígen diví. Ja per començar a posar a prova els nervis del meu soci i jefe de files, em tornava boig buscant unes pells d'emergència que portava ell a la motxila. I després, prèvi a la sortida me n'adono que he doblegat de tal forma la peça de la talonera de la fiaxció que no puc ni deslliurar-la per baixar.

Però abans de sortir he tingut el meu moment de glòria, ja que en aquesta cursa el dorsal s'otorga en funció del resultat de l'any anterior. I com en Vendri veia de fer TOP20, he aconseguit fer una cosa que mai havia fet i mai més es tornarà a repatir: sortir del primer calaix de la Pierra, je, je.

A la darrera baixada em peta una de les canyes de carbó que m'obliguen a baixar com bonament puc, hostiant-me cada dos per tres. Inclús la última, un triple mortal, en el darrer tram de pista plana i ja amb certa velocitat i amb la meta a la vista. Creuem meta i resulta que per afegir més material a la llista de compra, m'ha petat l'esquí!! La mare que ho va parir tot! Esquis, botes i fixacions en un dia. Total que no puc ni dormir la siesta dels nervis, tot el material contrastat en diverses curses, em petava a les primeres de canvi. Total que em paso la tarda sencera amunt i avall provant d'aconseguir tornar a la ligne de départ. Al final, els de Dynastar s'enrollen i de forma màgica i el més important gratuita, em reemplacen l'esquí petat per un de reaprofitat però en bon estat. Els d'ATK, em fan una bona oferta i surto per 80 euros amb punteres noves i les peces de les palomilles traseres noves. Però no hi ha qui m'arregli la bota, Scarpa i Gignoux m'envien molt educadament a tomar pel cul. Els únics que ho intenten són els de l'Interesport d'Arèches, però no ens en sortim! Pues al final em tocará còrrer amb les botes de recanvi del Vendri.




DAY 2: 2200+

Calentem sense incidències però una vegada aviats i en el primer canvi torna la maledecció divina! No em puc treure els esquís!!! Provo de donar-li amb els esquís i tampoc. Estic atrapat. Trata de arrancarlo, por dios! Trata de arrancarlo, Carlossss!! I al final el Vendri descalçat i amb una patada certera aconsegueix el cop bo. I aquest minutet perdut implica un allau d'equips "que pel darrera la gent no espera!" El Vendri ja deia "Redescobrint una Pierra que fa anys no coneixia, la auténtica batalla del "foklore", de corredors que s'hi deixen la pell i les canes a cada gir... L'"ambiance" de la Pierra està aqui, lluny dels superclasse i de la glòria de la "premier page"!"

Al final resulta que el problema era una placa de disseny per aconseguir un sobregruix i que la fixació fes més força. Però no se'n vagin encara en tinc alguna més de preparada, hem parlat d'esquis, botes i fixacions però faltava parlar de les pells. I és que les que he comprat noves a estrenar a la Pierra no engangen res. Eren el tram final de la bobina i es recargolen com els pops morts amb l'aigua bullint. I això ens ha donant pel sac en més d'una ocasió. Això no pot passar a la Pierra! No es pot anar amb una "hamaca d'ou"!



DAY 3: 2437+

Sortosament el trecer dia, no patim tantes incidències i firmem el que serà la nostre millor etapa. Gràcies, d'una part a la benavolència dels Déus amb el material i de l'altre de l'ajuda del Joan Maria en tot. On fins i tot he disfrutat d'una estiradeta en un tram desfavorable, o sigui pla, on es veu que la meva refinada tècnica de lliscament queda al descobert. I també en les zetes de la darrera pujada on ja estava força tocadot i un dels que viatjava en globus fugia del nostre punt de mira. Així, al final encetem la darrera canal amb els compatriotes de l'equip oficial FEEC (Cardona & Vilana) amb qui em mantingut una bonica pugna. I en l'atac cara avall acaben cedint al igual que el Guillamó & Torné que trobem una mica més avall avui perjudicats per un roptura d'esquí.







DAY 4: 1393+

Buscant en el calaix de les excuses no he trobat res digne de menció. Com ha anat avui, no has petat res? Avui he petat el motor i es com diuen en la fórmula 1: "el cotxe no anava bè". Ja em podia arrossegar el Vendri com un gusano que al final he hagut de cedir a les embastides del Capdevila & Palace administrant l'avantage general que disposàvem. Que en la darrera etapa de la Pierra, hi ha molt a perdre i, en la majoria de cassos, quasi res a guanyar.




VALORACIONS

"Hem acabat la Pierra que tots recordarem perque dos catalans van guanyar, Mireia i Kilian, huurrraa! Tanquem la paradeta, l'any que bé més!"
Al final 78ens a 3h17m del Kilian, ben aviat salto a la troisième page... També es recordarà com la pierra dels 8500+, que no deu mil. O la de l'arribada final corrent per falta de neu. O la de pujades i baixades per pistes. O la que no ens vem posar ni els grampons. O la del viatge amb globus de segons qui. O la del intercanvi d'hòsties entre dos competidors a mitja étapa. O de la búsqueda amb la pala d'un esquí perdut en un caiguda. O la que l'Armand es va trencar la cama quan estaven fent un carrerón. O de com el Miguel i el Guillamó aconseguien per la muntanya un esquí de freeride i un Merelli per poder acabar l'etapa. O la que no es va pujar el Grand Mont. O la del morreo del Vendri a la Patricia mentre servidor arribava. O la dels crits d'ànim "Venga, ese folklore!". O la del bouchon a mitja aresta on més o menys tothom a quedat atrapat. I sobretot, a nivell personal, per ser la meva cinquena participació en la millor cursa del món.

martes, 8 de marzo de 2011

POCA TRAÇA 2011, i a la tercera va la vençuda

Després de les dues descalificacions de les edicions anteriors, una per una implacable decissió organitzativa i l'altre per una trinxamenta d'esquí del soci, he aconseguit classificar-me en la cursa de Núria.
La setmana anterior al dia X, ball de jaquetes, divorcis i amors a primera vista. Al final del culebrón, en surto molt ben parat amb una novia de categoria superior. I es que com se sent dir "El Freixi l'ha agafat.."



Una vegada aviats, em concentro en no patir cap contratemps en els tensos primers compassos de la cursa on en Met pateix problemes tècnics. I quan aixeco el cap per primer cop ja tenim en Zac (sí, sí dels mítics Zig-Zag que avui han tornat a fotre-li un peguillo) liderant la cursa i imposant un ritme que parteix en dos el pelotón. Els capacitats per aguantar aquesta embranzida són els 6 equips favorits presents a totes les "porres". Més amunt en Zac, diuen, que s'ha parat, per deixar anar un "Ens vèiem a la Cafeteria!"



Per darrera, els folkloristes ens organitzem en un segon pelotón que lideren els joves Cardona&Domènech . No els hi perdem l'estela fins al final de la segona pujada on ens abandonen per guanyar còmodament en la seva categoria. Nosaltres quedem en terra de ningú, lluitant per una causa perduda. Per davant un univers de zetes sense cap equip i per darrera coixí sufucient per no perillar el nostre seté lloc. I així fins al final de la tercera pujada on més desguassat em trobo demanant la hora. I al poc d'arribar nosaltres ja ha arribat en Met&Plana que han protagonitzat una gran remuntada després d'una cursa plena d'incidències. Inclús en els darrers compassos de la baixada final, fent gala del bon saber fer, han aconseguit passar al Jonathan&Reguant provocant la indignació de'n Roger. Va parir, com bramava la BÈSTIA!



I d'entre els "master clas", dos sorpreses avui: en Poma i en Vendri que no han tingut el dia i han estat lluny del seu nivell.

jueves, 3 de marzo de 2011

Sols hi ha una cosa millor que anar a esquiar a Baqueira...

i és poder-ho explicar!!!

I això hem fet un parell de papitos olesans, incondicionals del mític programa Temps de Neu i en concret de les seves publicacions conmemoratives. Enguany, pels 25 anyets, hi torna a haver-hi uns forfaits de regal per degustar les estacions d'esquí catalanes. Aquest llibre, doncs, deu ostentar el trist privilegi de ser dintre de la categoria dels més venuts el menys llegit. Ja que encara no en conec ni un que l'hagi llegit i si molts que ja han taxat unes quantes estacions.

I finalment ens ha arribat a nosaltres el gran moment, l'ocasió ideal per començar a amortitzar la compra d'aquesta suculenta promoció.

Ha arribat el moment d'encarrilar cap a la Vall d'Aran, sense pells de foca, ni carbonis ni metres de desnivell. És l'hora de l'esquí RETRO, com recordaba l'altre dia en el darrer episodi en Martí Rafael, del nostàlgics ATOMIC rectes de 1,85, les mítiques botes NORDICA de fa 20 anys..

Fem, però, una parada tècnica a Boí, on passem la tarda amb temperatura prou fresca i neu dureta. I sols creuar el túnel, PAQUETÓNNN, temps encapotat i nevada feble! I així fou, com arribà, el dia que espera tot esquiador. Per desgràcia el dia s'ha aixecat molt enboirat. Però com a bons currantes, els primers en arribar i els últims en marxar. I aguantem sota la boira gràcies al paquetón que està exquisit. D'altres que se'n riuen del meu material d'abans de la guerra, abandonen el barco, indignats per la mala visibilitat. I tant és la nostra persverància que al final el dia s'acaba aixecant i difrutem d'unes hores d'antologia per finquitar una jornada de somni.

lunes, 14 de febrero de 2011

Campionat d'Espanya a la Font Blanca, a trinxar-ho tot!

Aquesta si que ha sigut una cursa guapa d'esquí de muntanya d'aquelles que no s'oblidaran facilment. Un recorregut molt tècnic al cosat mateix de les pistes d'Ordino amb quatre pujades d'uns 400+ cadascuna. En total, uns 1800+, trams a peu, canals, arestes i baixades tècniques i neus traïdores. O sigui, un bon camp de proves pels fabricants de material que han fet el seu particular agost. I això es deu als 30 abandonaments per contratemps en el material dels prop de 200 corredors que voltavem per allí. A la classificació diu cost aproximat de 10.000 euros en material xafat però on està el problema???



I es clar entre alguna absència destacada i tanta trinxamenta, els afortuntats que hem gaudit de la benevolència dels Déus totpoderosos hem aconseguit un resultat més digne. Però, les curses s'han de còrrer i s'ha d'estar a les verdes i a les madures. A les curses, cada vegada més, a part de la condició física hi ha una ampli conjunt de factors que determina el resultat final.




Deixo les valoracions per altres espais de caire més oficial i som-hi a intentar millorar els meus dos 36ens llocs consecutius de les darreres edicions. Així que ja de sortida i a la cua del pelotón surto colze per colze amb el Palace, un vell conegut (i excampió d'espanya) de múltiples batalles anteriors: "Estamos muy atrás, no?"

Al llarg de la primera pujada recupero moltes poscions, però poques cares conegudes. Sé que tinc els invitats a la meva festa particular per darrera i això ja em fa anar motivat. Però a la primera baixada, no sé per quin motiu pateixo una inoportuna caiguda. I m'ha saltat l'esquí, que baixa descontroladament cara avall. Passen alguns rivals despiadats que no l'aturen malgat les meves súpliques. A baix de tot quan el pendent es suavitza finalment s'atura. Em toca baixar a un esquí com bonament puc i sortosament les meves sospites no es confirmen. No ha petat res i aqui no ha passat res. Així, que aprofito la segona pujada i les seves 50 conversions per recuperar el lloc i algun més, gràcies a no patir cap contratemps. I sense més inidències vaig fent fins a la darrera pujada on atrapo al Met. Un any després torno a estar a la seva roda com en la darrera Pierra. Però avui no correm en equip i és mala companyia quedant una baixada per davant. Passo i provo d'aconseguir una avantatge suficient per defensar-me en la darrera baixada. A la canal sembla que hi ha prou espai, però no aguanto la pressió i faig el pitjor canvi de la cursa just per començar a baixar. Però encara surto per davant. Un tram de corda fixe on ens obliguen a treure els esquis i ja el tinc damunt. I al intentar blocar la talonera, no aconsegueixo de cap manera. Una, dos, tres, quatre patades i la japuta que no fa el "click" salvador. En Met que no es despista ni cinc ja està a la par. I amb un últim intent desesperat per no perdre la posició baixo en telemark, em salta la puntera i de nou rebolcón. Baixo tota la canal de cul per terra però un bastó m'ha quedat al punt de caiguda. Per sort, no ha petat res però el pal està a tomar pel cul i baixa un andorrà que també ha comprovat amb la seva pròpia pell l'ofici del Met. Total que tiro avall amb un pal a defensar la 27ena posició genral (18è campionat d'Espanya) i ja vindré a buscar-lo més tard.

D'una banda, prou satisfet per la carrera malgrat els "culenbajen", i de l'altre molt content per la millora de vint llocs en "le classement national".

Però, sens dubte, més content està el Vendrell aconseguint la 7ena posició general (5è campionat d'Espanya) en una cursa d'autèntic mestre on m'endosa de nou els vint minuts. Fent valer el seu dorsal, per sortir amb els de davant. I no crec que m'equivoqui de massa, el corredor amb menys metres de tots els presents. I amb un únic dia de sèries, el dimecres anterior al Campionat. Mentre que el dijous aprofitava per encadenat la Sidonie 7b+, en el tercer dia d'escalada després d'un mes parat. Ja li deien abans de sortir, "quien tuvo, retuvo", però els pronòstics els posaven més endarrera. Total que iguala i ja en van quatre, la seva millor posició del Campionat d'Espanya. Avia'm si el Vianant 7c+ el té prou entretingut aquest meset que sinó m'espera un autèntic calvari pel Beuafortin.

viernes, 4 de febrero de 2011

V CRONOESCALADA AL FESTIVAL HIVERNAL BOÍ o crono dels rastes

Aquesta si que s'ha convertit en una clàssica que no falta al meu calendari, i és que tot plegat per 0 euros, això sí que ens ho podem permitir!

Madrugón i un nou atac del Kaitor en marxa, per sort m'acompanya el JM un fitxatge de darrera hora, per celebrar la notícia de la setmana: "Vous êtes sour la ligne de départ le prochaine 17 Mars". Així deixem la masella per millor ocasió i enfilem cap a boí, a debutar en la disputa del pernil petit.



Arribem dels últims, però amb el temps just per estar apunt per la sortida. Hi ha 58 aspirats a premi i sols un pernil, un formatge i un xoriç a repartir! Ens avien i ja ben aviat, en plaça xoriçera, em salta l'esquí! Un parell es beneficien d'aquest contratemps per passar. Al cap de no res, perdo l'esquí, merda!! Tinc que retrocedir a recuperar-lo i em creuo amb un de cara. I al no res un altra vegada em salta, però que cony passa aquí? Aixeco el cap i ja s'ha format un cinquet capdavanter dels escollits que se'n van a repartir-se el botí. Per darrera, jo segueixo amb la meva penitència, agafo un ritmet i cada pocs minuts problemes amb les fixacions i la gent que em va atrapant. Llenço tota la ristra d'insults i conjuros de tota mena però el mal no remet. Penso en plegar o anar a buscar els altres esquís al cotxe. Estic desquiciat però no és motiu suicient per tirar la tovallola. I en aquestes que aconsegueixo enllaçar mitja hora seguida que em permet recuperar un lloc. I ja en el tram final de la crono i per les pistes de Boí ja motivat de nou, retallo la distancia en ple murako i deixo a tiro a un altre. Però, avui definitivament no és el meu dia, i em salta l'esquí un parell de vegades més arribant del tot rallat a meta. Al final el 9è, i a uns deu minuts del JM. EL botí ha quedat de la següent manera, el pernil se'n va cap Andorra amb el Torné, el formatge a la Seu amb el Guillamó i el xoriç (AKA fuet) cap a bcn amb el JM.

Ara a intentar solventar aquest problema i a esperar un nova ocasió per fer una referència més digne que sinó no se m'emporten a Arèches!

domingo, 23 de enero de 2011

X CROS INTERPOLICIAL I BOMBERS DE SANT SEBASTIÀ

De nou, en el mateix escenari i amb el mateix recorregut de 5,4km que la darrera edició. Aquesta vegada, menys efectius, tant de l'empresa com en general. Dia fred però ben assolellat o sigui ideal per còrrer. I al final, una altra vegada tercer de la general amb un temps lleugerament pitjor que en la darrera edició. La sorpresa ha estat en l'entrega de premis quan no m'han cridat per ocupar el tercer graó del podi. Què passa?



Pues al començar l'entrega dels veterans tot ha cuadrat. Pues recient complerts els anyets he debuat en aquesta carrereta, i molt al meu pesar, en la categoria de veterans. O sigui que 1er veteranillo, i el que dia passa anys empeny!

miércoles, 19 de enero de 2011

Torre de Marboré 3009, per la canal escondida



Aprofitant la situació anticiclònica organitzem una visita al refu de Goritz que diuen que hi ha alguna cosa del blanc element tant escassa en aquestes alçades de la temporada. I ja n'hi ha prou de fer el hamster per les alfombres blanques de les pistes.



Així que fem l'aprox per Nerin, via collado gordo i la carena de la custodia. I en el primer gir de la baixada em trobo estabornit per terra. Que ha passao? Pues que se m'ha partit l'esquí per la meitat. Ja l'hem parida!



Per segona vegada a Goritz i amb esquí rebentat. Ala pues a pota tota la baixada fins al refu. I quina és la meva alegria al aparèixer una possible solució amb un altre esquí suelto que corre per allí. I ja estem entretinguts la resta de la tarda fent "xapucilles" fins a deixar la cosa mig apanyada. Avia'm si aguanta! I finalment ja ens podem dedicar als quehaceres habituals: ping pong, mentider i parchis.



L'endemà, els dos guardes l'Igor i el Vendri ens porten d'excursió per aquestes contrades, el Grunch avui es queda al refu que ens n'espera una i de bona.



I ben aviat ens trobem amb un resalt gelat de selecció de personal per fer els grups. El Vendri passa, no sap ni com, amb els esquís posats i arrastrant-se per terra tibant-li de braços per la rimaieta. L'Igor es desclaça i amb un pas de mixte guarro resol la papeleta. Provo de fer el mateix però em quedo colapsat a mitja seqüència, ni amunt ni avall.




Mentrestant passen el Ru i en Furi prou dignament. Però, això que és? Ja no me'n recordo dels trams "high tension". I al final tibant-li de mans per la neu dura aconsegueixo fer un pas i un altre per acoplar-me a la cua de la caravana i continuar fent via. Estan boixos aquestos romans?



I quan ja m'estava refent de l'ensurt inicial ens trobem als peus de la coneguda canal escondida per accedir a la Torre de Marboré. Aquí ja treiem les armes punxegudes: piolet i grampons. I em trobo obrint una escalinata pa la penya! Tantes patades dono per fer cada pas que provoco un petit bouchon a la canal. Finalment l'Igor, cansat de tal lamentable espectacle de traceur, passa amb quatre salts per la dreta per tirar unes fotillos.



Més amunt, tornem a calçar esquís per arribar a la carena cimera que ens porta al cim. Ara arriba l'hora de la veritat, m'aguntaran els esquís el descens per la canal? Un primer gir i aguanta, un segon també, pues això ja no peta i avall que fa baixada.



Passem per davant de la Gruta de Casteret, fins al coll del descargador. Pells i cap amunt al Pico del Descargador. Una nova baixada cap a la part alta del Circo de cotatuero, per tornar a pujar cap a la Punta Tobacor. Amb un tram de flanqueig de la muerte amb neu dura i caiguda guapa que també em treu els coloretes.



I fem una baixada cap a la Vall d'Ordesa i flanqueig cap al refu. I una darrera puajadeta fins al refu per acabar de relaxar i finiquitar aquesta volta de somni. Ens surten 1860+ però hi ha uns quants kms de recorregut. Vaya que tot i ser el mateix número no es pot ni comparar amb un parell de toses...



I per celeberar-ho uns ous ferrats amb pernil i bona música. La nit es presenta sense timba, que aquesta gent ens ha deixat amansats i ben relaxadets.

I quan ja començavem a estar aclimatats, no sols a l'alçada sinó a totes les atencions rebudes, ha arribat l'hora de tornar a la civilització i acomiadar-nos dels guardes i de la casita en la montaña.



El dia s'ha aixecat massa ventós per anar a fer activitat en alçada i seguint els savis consells dels senseis anem de tornada per la custodia i baixant cap a la vall de capradiza, per tornar a buscar la Serra de la Custodia.

viernes, 14 de enero de 2011

Va de carreritas...

Ja fa un mes, anava a fer la II cursa del gall a Sant Fruitós. Bonica cursa de mitja muntanya de 12,5 kms amb molt de corriol trenkakames. A la sortida poques cares conegudes d'entre els 250 participants. Traca de sortida i ben aviat es forma un triplet capdavanter que tinc el privilegi de tancar. Però unes indicacions confuses ens fan encigalar i ens tornem a reagrupar tots. I al cap d'una estona ja hi tornem a ser els tres ampliant paulatinament l'avantatge. I així fins el km 5 on el Josep Barrufet ha enxufat la directe i ens ha deixat a la nostra sort. Fruit d'aquest accelerón també se m'ha escapat l'Albert Ferrer, quedant sol per respondre possibles atacs d'algun robagallines. I així hem anant superant els kilometres sense més incidències fins que a la fi, cap el 10 he atrapat a l'Albert i aprofitant un moment de motivació he obert un foradet que he pogut mantenir fins a la meta. Així, segon, i primer podi de la temporada encara que sigui en una cursa local. Lo millor ha estat el trofeu: la gallina Pica!!

I quina alegria al portar-la a casa:



Primer li hem fet una caseta a la terrassa i li hem posat un plat d'arroç. Avia'm si algun dia pon ous!

Dies després, i per tancar l'any que millor que una Sant Silvestre, o com li diuen per la ciutat comtal, la cursa dels nassos. I per seguir amb el tema de les gallines, surto del calaix del galliner. Així em paso 5 km recuperant llocs fins a rebentar i a partir d'aqui 5 kms d'agonia fins a meta. Un darrer esforç i un nou integrant del selecte club dels SUB 35.

I per començar el 2011, una altra de muntanya, la III cursa del Rei de Bombers a Castellar del Vallés de 12km per corriols i 580+. Aquesta vegada un total de 24 corredors, la majoria bombers de BCN, hem respost a la convocatòria de'n Brugaroles.
I el preu d'inscripció 0 euros! Això sí que ens ho podem permitir! Dia assolellat i aquesta vegada poques encigalades. La cursa la guanyat l'Erik, un invitat futur aspirant a bomber que corre que se les pela. Per darrera, un quartet format per servidor, Brugaroles, el Carlos Luis i finalment en Cónsola. Després, per acabar, un menú de germanor, repartiment dels trofeus i fins l'any que ve.

I ara a esperar la neu que bona falta fa a les nostres muntanyes.