lunes, 16 de mayo de 2016

Els aborígens 8a, a la Cova de l'Arcada; MONTSERRAT

Curiosa l'estampa que vam viure amb l'Oskar no fa masses dies un dia per les Bruixes ilerdenses. Gaudint del solet d'hivern. I patint les famoses vies per alguns catalogades com a  6b+ de xapa a xapa, o dit d'altra manera de les vies que no tenen res de díficil. Ens vem trobar que del munt de gent allí presents els únics catalinos eren servidors. La qual cosa deuria fer certa gràcia a tots els guiris que per alli rondaven. I ben aviat, ens van començar a donar conversa i bon menjar. Amb lo qual, en mostra d'agraïment, nosaltres responiem amb simpàtiques bromes i sútils comentaris per guanyar-nos més suculentes recompenses.

A sobre van arribar algunes pubilletes més, molt simpàtiques elles. I sols vem poder oferir un bonic espectacle de caigudes al pur estil Local Hero. Que segons sembla va acabar d'agradar molt a les impressionades tibadores. Vamos, que la cosa pintava genial. Com aquell dia d'anys enrera que vaig aconseguir lligar de nit. I em quedava un jocker sota la màniga, el número que mai falla: un famós repós de genoll sense cap neopreno ni genollera de protecció.

A la qual cosa tota tota aquella gent habituals del degotallisme els semblava sorprenent i més quan van veure tot el genoll ferit i ensangrantat. I mentre m'ensenyaven els seus inventillus per evitar tan dolorossos pràctiques vaig respondre que a naltros no ens calien tanta mariconada, vaya, que érem uns aborígens del lugar.

Dies més tard els mateixos Aborígens, després d'algunes jornades de feina, vem equipar una nova línia a Montserrat a la Cova de l'Arcada, sita a l'esquerra mateix de la Onions and the grailers i tb d'uns 30 metrillos. Una línia que feia temps que teníem clitxada però que ha calgut esperar a l'aixecament de la moratòria per poder aconseguir el permís per equipar. I que recentment ha rebut la FA i proposta de grau, per part del Pau Augé.

Una via que ens ha costat 100 euritos. Així que esperem estar recompensats d'alguna manera. D'entrada sols s'accepten comentaris postius dels futurs repetidors mentre pagueu deliciosos sopars. Tampoc oblideu un petit detallito, com una birra per cada pegue que li feu. Així que aneu i divertiu vos i com deia aquelles màquines recreatives "Insert Coin".

jueves, 10 de diciembre de 2015

La tonsura i placa hardcore, a MONTSERRAT

Entre la cova del Cabrit i l'Agulla del Senglar hi ha aquest conjunt de plaques d'escalada típicament montserratina ja ressenyades a la guia d'escalada esportiva del Luichi però amb algunes errades en la graduació (sempre sota la meva humil opinió).

Lloc ideal pels matins freds d'hivern ja que sol estar arreserat del vent. També possible a les tardes d'estiu però la pujadeta pot ser criminal. Les vies de 20 fins a 35 metres d'alt. Aprofito la ressenya del Frenando Micó per identificar les vies i em quedo amb els graus de la guia (salvo mención) . I poso alguna foto de la nochedelloro del Luichi:

1- 7a (7b a la guia Luichi) Comença per un gran desplom per unes preses artificials i pedres sikades al més mur estil soleia. Arribem a al placa gris característica on l'escalada es torna més tècnica. I trobem un pas llarg per sortir d'una repiseta fins a pillar un biditet clau. La part final una preciosa escalada amb roca increïble. (**)

2-7a (7b a la guia Luichi) Inici comú a l'anterior però amb una navegació per la placa un xic més a la dreta, potser sense cap pas tan marcat com la seva veïna però si que amb més passets. (**)
3-Trip mental 6a/A2 amb spits i fora de l'àmbit d'aquest post

4-7b+ La més díficil d'aquest sector. S'entra fàcilment per unes preses artificials i pedres sikades i després un diedret. Un repòs bo i entrem al primer bombet de la via on hi ha un pas a bloc d'un invertit a un picat, una trave a esquerres i un darrer dinàmic per entrar a una placa tecniquilla però molt més tranquila. Més amunt trobem un segon bombet on també cal apretar. (***)

5-7b+ Entrada comú amb l'anterior però el pas a bloc es fa diferent per anar a buscar el picat amb l'altre mà. Algun passet més per sortir de la zona més vertical i una placa increïble amb forats. (***) Aqui a la foto, el Carles l'escala:

6-7a+ (7c a la guia Luichi) Entra igual que les anteriors, però fa una trave a dretes per unes regles una mica rara de veure. Algun passet de placa i un tram més a bloc per una zona més trencada. I al poc enllaça amb una petita trave a esquerres amb la via nº5. (**)

7-7a+ Un bon bloc i després una zona de més continuÏtat (**)

8-7b Molt similar a la seva veïna. Amb el bloc d'entrada com lo més destecable (**)

9- 6b Bonica placa amb una entrada més tensa que la resta. (**)

10- 6b+ Entretinguda placa d'anar fent i moure's com una rateta (**)

11- 7a Un pas a bloc dur a la segona cinta i després continuïtat sobre forats molt més assequible. (***)

12- 7b Una entrada que obliga a tocar algun canto de l'altre via i després contiuitat més díficil que la seva veïna (***)

13-Osos jamarosos 6b Placa amb una trave a esquerres una mica rara i prop de la vegetació. La menys lograda d'aquestes 4. (**)

14-Videoclip 6a Bonica placa d'anar fent (***)

15-Hardkore 6a+ Similiar a l'anterior amb algun passet més tècnic (***)

16-Esperó de la xilum 6b. Escalada  boníssima en placa seguint una espècie d'esperó tècnic que en algu tram és més vetical i va carregant el braços, potser 6b+ (***)

sábado, 15 de agosto de 2015

Ralgui, el primer 8a de la Vall de Ribes

Pues si que ha plogut molt i han passat molts anys d'ençà que vaig ajudar a equipar les primeres vies d'esportiva per Ribes de Freser. En aquella época erem molt joves i inexperts però tot i així vem anar equipant totes de vietes per les parets més properes la majoria a cop d'espitador. Inclús les línies més díficils les vem deixar per equipar a l'espera que algun Lolo ho fes.
Anys després he resdescobert aquestes zones i equipat alguna coseta nova. La darrera via, sita en el sector conegut com Baell Nord, és la Ralgui. Una via amb una primera secció molt més hard que les seves veïnes i una part superior molt més tranquila. És la de més a l'esquerra, i com les altres en escalada en placa sobre regles. La vaig estar provant però aviat vaig veure que calia un púgil més bregat en la vuitena dimensió. Per això després de fortes negociacions i fent una gran esforç econòmic, aquesta editorial es va fer amb els seveis d'un diestro de cops mortífers. Provinent de zona de vinyes, i endurit en mil combats. Sap de primera mà el que són els vuitens ja que n'ha tocat de tota la gamma. I com a la seva mascota, la Neula, li vem prometre un bon jaç i tota mena de carantonyes. Pues clar, al final va accedir a fer una visita a aquestes contrades. Tan abandonades a la mà de Déu en el que tema d'escalada es refereix. L'Steve, era el nostre home, l'únic que es podia enfrontar a aquell projecte. Portava ja un temps ben entrenat per alguns "sparrings" amb bons cops amagats. I així fou com embogit per totes aquestes circunstàncies es va plantar a peu de via per lliurar el combat. Però una mala apreciació del rival va fer saltar la sorpresa. Va rebre una ristra de cops que no sabia ni d'on queien i al final el van acabar tombant. Així, enrabiat per la aquella derrota, va fer un entreno rigorós al més pur estil superguerrers. I així , es va convocar un nou combat. On aquesta vegada sí, d'una manera sòlida i una seriè de cops 1,2 1,2. Va aconseguir tombar la via i firmar la FA (first ascent) de la que a dia d'avui, és el primer i únic 8a de la Vall de Ribes. Per la resta de púgils sols ens queda l'honor d'intentar firmar la no menys preuada FR (first repeat) mai tan ben retribuida però nogensmenys gratificant.

sábado, 1 de agosto de 2015

La trompada ¿? a les Saleretes North

Aquest estiu tan calurós ens ha obligat a refugiar nos pel ripollès on almenys per les nits s'està fresquet. I al rondar per allí, m'he trobat escalant buscant les sombres i racons fresquets. Un d'aquests és el Toll per uns, Saleretes Nord pels altres. Motivat amb alguna via recentment equipada. Poc a poc, s'ha anat tatxant tot quedant el project Ni un pèl de pèl a l'esquerra de tot (en la foto). Motiu pel qual vaig animar-m'he a equipar una nova línia que tenia clixada sita a la dreta de la Hi ha més panxa que bou 7b+ per on el muret més desploma. Jejeje, total que primer és un sòcol de tres xapes per lo roto, repisa i tres xapes pel desplom amb passos físics. Curta però contudent, una més per incrementar l'oferta del racó. I com aquell famós sopar d'estiu que aconseguí aglutinar a més de 20 efectius, on entre el ramat sorgí un espontani. Va demanar el braçalet de capità i a la trompada!! Sense cap coneixement no va deixar titre con cabeza. La resta sols va poder pendre nota d'aquella gran actuació, que sense cap dubte mereixadora d'un nom de via. Respecte al grau, ja dirà qui la faci. A ple estiu too much for my body.

domingo, 22 de marzo de 2015

Barro noble 7b, relato de los esdevenimientos

No voldria dir pas cap mentida però corria l'any 2006 quan en motiu de la repetició d'un 7b de placa amb du es sikadetes a mitja via, l'arxiconeguda com a nº7, del LLàsera, m'hi vaig fixar per primera vegada. Hi havia un scellement a mitja paret d'una nova línia. Després van vindre anys d'anar repetint altres vies i anar valorant aquella línia abandonada.

Així fou com a finals del 2013, abans d'entrar a vigor la llei seca, vaig decidir-me a posar fil a l'agulla. Vaig provar un dia la Que remuga l'avi?, i vaig tenir la inspiració definitiva veient un bon traçat. Els primers dies de faenar algun local posava en dubte inclús que valgués la pena aquell esforç per la evident mala calitat del rocam en el seu tram inferior. Però amb tres dies de curro i bastant de martell van desenrunar aquell pany a priori desaprofitable. En l'ultima d'aquestes dures jornades de treball em vaig quedar sense xapes finiquitant la partida del 2013. Però havent-hi encara bateria per la pistolita vaig deixar tot taladrat i la corda fixada.

Esperant imminents sintomes de recuperació econòmica per poder invertir en més artilleria... però aquest escenari d'abundància no va acabar d'arribar. Així d'una manera tant tonta van arribar les prohibicions vigents, i de mentres seguia estalviant per poder acabar finalment aquella never ending story. I com que vaig ser molt bo durant tot l'any. I vaig tenir la pistolita paradeta a les golfes de casa ses majestats el Reis Mags van ser molt generosos. Em van deixar més fato a part de bon carbó. No moltes xapes ehh, tampoc us mal penseu. Però justes per poder finiquitar l'empresa que tenia entre mans.


Així un altre d'aquests dies que estavem escalant por el lugar, vaig penjar-me a la corda fixe. Com espetegava la corda, estava tant cagat que mentre jumava pujava assegurat posant les xapes per un sofert compi a prova d'enderrocs. Així, vaig poder per fi treure aquella corda penjada sols quedant pendent un nou episodi de neteja que ja es podria fer pujant amb cautela desde baix.


Però com el Vermell és destí habitual de qualsevol local del lugar i la oferta és la que és. Un tibador s'hi va fotre per firmar la first ascent i no em vull imaginar amb quines condicions s'ho deuria trobar. Sent política d'aquesta factoria deixar-ho tot impoluto, millor que el menjador de casa. Vamos que l'escombra la tinc al cotxe per llimpiar les parets i no a casa. Però com el barri és petit i en aquest negoci tots ens acabem coneixent finalment un tercer li va confesar el secret més ben guardat.


I el més curiós, és que una mica de magnesi va portar a un segon repetidor. També habitual del lugar que al seu torn en va portar a uns quants més. I així fou com l'altre dia hi va pujar el sotasignant, seguint el blanquet del magnsei. Tota ben neteta i respalladeta causant-me molt bona sensació i justificant amb escreix les penes viscudes.

martes, 27 de enero de 2015

Saleretes over

No hi ha manera de seguir donant vida al blog. Les diferents crisis d'inspiració, la falta d'encadenes dignes d'aquesta editorial i haver pecat en altres xarxes socials en tenen la culpa. Aquest espai està condemnat, com molts d'altres blogs d'escalada,  a acabar com a basura cibernètica. Però com totes les morts, lentes i agòniques, cal anar donant els darrers espasmes.

És per això, que se'm va ocorrer escriure alguna tonteria, arrel de l'activitat que darrerament m'ha tingut entretingut el game over de les Saleretes. Excusa per poder plagiar la topo de ressolatsmontgrony.blogspot.com.es, pels possibes interessats.

Especialment de dues de les 20 conquestes que més gràcia m'han fet pel seu nom.
La primera d'ella, es la Companyes de llit 7b, una d'aquestes històriques del lugar, que molts de vosaltres tindreu feta en la old version, però que l'han allargat un parell de xapes i li dóna un puntet més. Tant que al primer dia, amb unes calors de por, ens va escupir a la majoria dels allí presents. I mira que estava especialment motivat per poder-la dedicar a una persona molt especial
Al final, doncs, gran dia d'escalada i fugida amb la cua entre cames... Tant gran era la decepció que no em vaig veure en cor per personar-me a una cita en la qual també tenia bones esperances dipositades. Al final, vaig acabar dormint sol, somiant amb els passos de la via i torturat per aquella inoportuna arrossegada.

Sortosament, les voltes que dóna la vida, avia't em vaig tornar a trobar pel lugar. Aquesta vegada amb forces noves i un parell de kilets de menys. Tot va anar molt més fluid, segons els guió establert. Vaig executar i aquesta vegada sí... calia una celebració digne de l'escalada realitzada i encara més del seu nom. Em sentia amb forces i motivat per aquella cita que havia quedat pendent. Ya tu sabes, bon soparet, vinet, copes... Com durant el dia, tot va anar molt fluid, fins al punt que d'una manera que s'escapa de l'enteniment humà, vaig acabar la nit acompanyat. Una d'aquelles coses que m'havien explicat però que  pensava que no podien passar. No puc entrar en més detalls que han posat preu al meu cap. Però al matí següent vem sortir del pis, entre ovacions dels veïns i pètals de flors...

Tant m'havia motivat la companyia i els efectes desinibidors d'aquell vi, que no m'havia enrecordat de la meva senyora esposa. Una vegada se'm va passar els efectes del subidón, va tocar enfrontar-se amb la cruda realitat. Estava molt avergonyit de tot plegat, i lo pitjor no sabia ni com explicar-li. Vaig estar mirant diverses joies, algun viatget, alguna cosa que pogués arreglar tot aquell enrenou.

I aqui, és on vaig ensopegar amb la segona de les vies, el Precio de un Polvo 7c...

Una via que d'aquestes que guarda el millor pel final, amb una bona seqüència macramé en les dues darreres xapes. Molt bona però no m'havia costat massa cara. De sobte,  estava tirat al replà de casa amb la maleta amb totes les meves pertinences, la porta tancada d'un "portasso" i amb dues voltes de clau.

sábado, 22 de noviembre de 2014

The Onions and the graeilers

A mitjanit els crits de súplica de "Papa, Papa!! em van sobresaltar. Em vaig aixecar d'un salt com havia fet en d'altres époques, espantant per aquella interrupció repentina del son. M'esperava la peque al seu llit plorant desconsoladament per culpa d'una "pesadilla". No s'ho va pensar dues vegades quan li vaig ofertar venir a dormir amb mi, i es va quedar ben tranquileta i ben arrambadeta. Al matí següent, la cara li havia cambiat i estava ben contenta i riallera. Ni tan sols se'n recordava del que havia somiat. Per contra, jo si que recordava perfectament els moviments de tota la via que em treia el son. Alterat per la il.lusió de tatxar un seté de gama alta. En una temporada parca en encadenes per sobre del 7b i ben generosa en quan a clatellades. I així després de deixar les nenes al cole, cap a l'arqueitor a faenar. Pel bruc posats una bona colla d'efectius típics espècimens d'aquestes contrades cap als destins més de moda: vermell, senglar i can jorba. La resta ja la sabeu: calentar, muntar, repassar quatre coses, i a la enessima encadenar.  La via The onions and the graeilers o alguna cosa així. Un viot de l'arcada que fa una dies ni coneixia sita a l'esquerra del Mustafà. La vaig provar un dia per casualitat i ja vaig veure que era on my style. Luego que quizás la podría arribar a fer. Una via, típica del lugar, amb part inferior més intensa i un part de d'alt més pilosa cotada de 7c+( o XXL amb XX 6 xapes i L fins la reunió). I un bon motiu per tornar a escriure quatre línies per aquí. Una "peasdilla" que s'acaba i altres que comencen.