Quan de temps, SANT BENET!

Tot i fins ara no ser un habitual d'aquesta zona montserratina, ni de bon troç, si que he viscut dos moments claus en la vida:

Per una banda corria l'any 92 quan vem pujar en dues cordades per repetir la Gómez-Xalmet a la Prenyada. Va ser les nostra primera via llarga, sense cap sensei, i va ser una autèntica odiessa.

Després, alguna vegada més m'hi vaig acostar, principalment per repetir vies llargues classicotes. Algun dia, també hi vaig estar fent totxos, però m'hi arrastrava de mala manera i preferia les actuacions més lloables per la cara sud.

Per altra banda, la última vegada que i vaig escalar va ser a principis de desembre del 96. Vem estar per la Bimba amb una de les sortides colectives del CADE que organitzàvem per aquella epoca. I sempre me'n recordaré perqué en aquesta sortida va venir una participant molt especial per mi: la Imma. Després d'una llarga temporada per la facultat tirant-li tota mena de trastos, l'estava començant a conquerir i la vaig invitar a conèixer de primera mà el escalismo con las cuerdas.

Li vaig deixar un arnes vell, model Choucas i unes "ninjes", i la vem posar a provar algun Vº. I durant tot el dia, un trastet per aquí i un altre per allà. I després de baixada per les mítiques escales, algun petó fugiser i una foto per imortalitzar les amours:



Als pocs dies ja erem parella oficial i els companys de la facu encara s'n feien creus "Tu, piltrafilla, surts amb la Imma?" I el que dies passa anys empeny i en el nostre cas ja en fa quasi 14 que anem empenyent.

Total que després de tant temps i amb la nova guia a la biblioteca calia tornar a fixar en el bressol de la dificultat. I això és el que hem fet amb el Sellares, que avui ha tornar a fer de les seves malifetes...

Anem al Braç de la Mòmia que se sent dir que és un lloc fresquet pels matins. Per arribar en encigalem per la canal guarra plena d'obstacles que passa per la nord de la Momieta. Quina calda que fot! Sort que al peu de via s'està de collons. I comencem per les vies més fàcils del sector a la dreta del tot:

La Carminova Romanosky 6c és una escalada en placa bastant pilosa amb el començament més tens.

Després fem la Follardas a Go-go 7a, conti amb sorpresa final que quasi ens escup però aconseguim salvar els mobles.

Després, el "Pequeño saltamontes" es posa a l'Anillo del Cuero 8a que era una recomanació del Pollito habitual d'aquestes contrades. Va fent, de xapa xapa, algun saltet, però cap amunt!. "En algun lloc has de marxar a la dreta!" Fa un flanqueig i pilla un últim parabolt. "Ara ja vaig a la reunió però està a 4 o 5 metres". Fot un salt ja de categoria olímpica i no enten res. Finalment, es motiva i amb uns passos ben tensos aconsegueix arribar a la reunió que està a tomar pel sac. Per l'amor de Déu, deixa'm el Tope muntat que no vull morir...je, je..

I amb el gimnàs muntat començo a arrosegar-me cap amunt. A tot això, que el mísmissim Rafa que estava reequipant una via més a l'esquerra s'acosta per veure que collons passa amb tants salts i brams. Resulta que ens hem desviat cap a la Trini abans d'hora: "Asi no es 8a".

Bueno es que no es pot ser tant pardill i per baix sento el Rafa:

"Esta guapa y es atletica la vía..."

i finalment ja sentencia:

"Esa no es la via, ES UN ESCAQUEO!!! Que la vía va recto y ahí está lo duro!"

Encara li fotem una estona més per intentar desxifrar aluna coseta més i ja el Rafa es despedeix:

"El proximo día os recomiendo que la proveis en tope, que sino te quedas fundido solo con montarla. Te subes por la canal y en un momento de bajas a las roles.."

Paraula de sensei