Menú degustació per Sant Benet

Com dos penitents apunt per rebre un bon correctiu enfilem de nou cap aquest racó montserratí pobre en entrades blogueres, hi havia l'opció d'afegir-nos a una nova col.lectiva per la sempre més humana i concorreguda vessant sud però unes ganes terribles ens empenyen a tornar de nou al reducte dels grans lolos. Aquesta vegada ja no apuntem tant alt com en aquella darrera visita, i sense massa referències ens trobem al Sereno, en la foto extreta del mític especial Extrem: Especial Montserrat. Ben aviat podem calibrar la maquinària a la Gemidos de Placer 6c. El Petit Saltamontes passa com si res, però a mi, fent referència al nom de la via, em calen un bons gemecs i un dinàmic o todo o nada, ai quin plaer! Després, la Poca solta 7a, ja ens escup però amb una mica de paciència resolem el crucigrama per donar-li un segon pegue letal. Bueno, contents per aquesta captura, optem per canviar de sector i guia en mà anem a espetagar a la part dreta de la Roca d'en Barberà on volem provar un 7a de la dreta del tot. Però per Déu si no es veu ni un canto i després de molt mirar i sense arribar posar els gats, optem per una retirada a temps o gran victòria cap al Contrafort de la Prenyada que es veu molt guapo. Allí fem la Panoja 7a+ llàstima que sembli poc repetida que a nosaltres ens ha molat molt. Després baixem cap a la Prenyada on la guia marca quatre vies d'entorn de 7a, però quin aspecte més terrible: una semireequipada, l'altre amb uns spits amb alejillos i les altres dos amb maillons i cordinos a varies xapes. De nou fugim a l'espera d'alguna opinió d'aquestes vies, igual tú, apreciat lector, les has fet? I en la nostra fugida cap a la Miranda de Sant Benet, ensopeguem amb unes altres vies de la part de baix de la Roca d'en Barberà. Mirem i ens posem a l'Endivia 6c que em treu els colors, les canes, les ales i les ganes de provar el 7a del segon llarg. Sortosament, després li donaré el pegue bo i ja podrem baixar al Totxo Manolito a provar una via que sento de fa dies que té el cor robat al Sellares. De nom la Pilón 7a, i no gaire més de 10 passos i un parell de xapes. Aqui no rasco bola i la única alegria ha sigut que m'han sortit tots els passos sueltos, ara sols és qüestió de pila, o de bloque, o de pegues... i el Carles ha acabat saltant en el darrer pas dur. Total que tornem corrents i amb el clatell vermell cap a buscar les peques que per aquí d'alt el temps ha passat volant.

RAL.LI DEL CEC A CONANGLES, That's all falks

Per finiquitar la temporada d'esquí als pirineus hi tenim aquesta cita d'obligada presència, una cursa d'aquelles que no deixa indiferent. Lluny d'aquelles organitzacions arkaikes que et vénen un gran recorregut i després acabes fent sèries per pistes. Una cursa d'aquelles que justifica sacrificar bons dies d'escalda per poder-la disputar sense pillar la pajarraka de la teva vida. I això és fa molt dur, i sobretot una vegada ja has pecat i has fitxat per l'oficina montserratina (que jo també hi faig bones horetes).



I això és el que hem fet enguany que m'han acollit en el desplegament que l'Ski Club Camprodon ha fet per aquestes contrades. Aquesta escola d'autèntiques bèsties on les rises i les apretades estan assegurades.

Però abans d'entrar en la pròpia cursa, calia fer una parada obligada a berenar i a "cardar quatre rocs a les carpes del pantano". I una vegada veig les tècniques matusseres de pesca d'aquesta colla i que cap s'atraveix a fotre el "bot de la seva vida" continuem cap a Viella.



Aquesta cursa, seguint els consells de la nostra celestina: el Met, fem equip amb en Roger. Un corredor de nivell equivalent i ensinistrat per senseis de luxe que el fan evolucionar una temporada rera l'altra. Amb l'objectiu d'acabar al mateix ritme que comencem i no "Cachar al ral.li del CEC".

Total que una vegada aviats, i en el primer tram a peu per arribar a la neu, ja ens quedem en el segon grup junt amb els Met&Plana i d'altres equips francesos. I així, fins al tram final de cursa on els tenim contra les cordes, però els nostres problemes amb les pells s'accentuen "hi ha algo aqui que no treballa bè" i ens fan perdre molt temps. Inclús pateixo una saltació de pells doble moment que aprofiten els astuts rivals per llançar l'atac definitiu. I tendres de nosaltres, ensopits per tan mala fortuna i de que aqui no es pot esperar, patim un perdua de tres llocs. Sortosament en refem del cop moral i podem atacar en un últim descens que ha impressionat a més d'una, per recuperar un lloc i aconseguir l'últim escaló del top ten!



I amb això i un "bicoix" ja s'acabo lo que se daba. Adéu siau neus, benvinguda roka masissa.

Satan 6b+ a la Paret Gran

Qui no coneix el gran campió mundial de les arts marcials, el mestre Satan. Pels nostàlgics d'aquella gran sèrie i pels que no el coneixeu:



I també és una via de 6b+ sita a la part esquerra de la Paret Gran. No massa popular ni repatida ja que mai l'he vist fer, ideal col.leccionsites, i serà l'objectiu del dia.

Avui, els padres escolapios, m'han portat a passejar per Sant Llorenç i érem una bona tropa: Sellares, Jofre, Oskar, Francesc, Jose i servidor. Tres cordades i a repartir joc per la paret.

Total que ben aviat la Satan em treu els colorets i amb algun rebotillo to the limit aconegueixo trobar la seqüència bona per fer-la a vista. La via és curteta però se m'acaba fent eterna i arribo esbufegant a la reunió amb dues porres per braços.

Després, ens enfrontem a dos vies del mateix estil: curtes però contudents on no et pots despistar ni un moment. D'aquelles que fas una vegada a la vida i mai més no sigui cas: El baile de los colgaos 6c i l'Aikekaik 6c+. Grans lluitades i tremolors i al final em surten amb gran alegria.

Ja, ben amansadet, per les lluites lliurades m'enfronto a la comercial Bauhaus 7a que sempre és una bona referència i la té muntada el Jose. Aqui, els cantos si que estan blanquets però la via em posa a lloc i amb els hidràulics engripats salto pels aires. No m'agunto dels peluyacos i feina rai a arribar a d'alt. Més tard, ho tornaré a provar amb idèntic resultat, bona actitud o com deia el sensei "progressa adequadament", i al final fent A0's per arribar a d'alt.

I com que el cos no dóna per més peguillos seguim amb el rollete de les huuurra productions, aquesta vegada les dos feres estan en la mateixa guerra.

Sellares i Oskar a Espacio, amor y locura 8a. Sant Llorenç del Munt. Març 2011 from robert guilera on Vimeo.

Clatellada també pel Sellares i l'Oskar, que s'han enfrontat a l'Espacio, amor y locura 8a. Assimilant passos i deixant-la apunt per una nova visita.

BACK TO ROCK

Aquesta vegada m'han portat a passejar pel Senglar, en el primer dia de posar gats després de tres mesos al dique seco. Sempre anàvem a Can jorba ja buscant la fresqueta de l'ombra, on ja s'havien escrit autèntiques odisses i actuacions de tot tipus. Però avui els padres escolapios que me llevan de excursión porten la destral de guerra esmolada i no tenen cap por de la calor. D'entre l'alineació del dia, destacar dos feres on fire: el Sellares amb la Ben petat 8a i l'Oscar amb l'Sprint final 8a+. Així que amb els objectius clars, anem a la feina.

Sellares a Ben petat 8a, Agulla del Senglar (Montserrat) from robert guilera on Vimeo.

Per la meva part, amb un mal de peus terrible, firmo una actuació típica d'aquests parons. D'entrada en la clàssica Video clip 6a+, ja tinc que fer unes excursions per caçar el primer bolt. Després en la nº10, 6b+, justifico el dia encadenant a vista però rebentat. I ja en terreny conegut, repetició a la Tom sayer 6c, a roda aixecada i màxim de revolucions, i en la nº23 7a+ saltant pels aires en els dos pegues amb els colzes apuntant al cel. També tornen calentetes les feres que malgrat els bons pegues no s'han fet amb els seus projects.

Répoker de pierras...

Ja hi tornem a ser un excèrcit de "gladiadors" destrossats, de nou al McDonalds de Valence de tornada cap a caseta, disfrutant del moment culminant després de tantes penúries passades. Saciant la fam a base de Big Mac's, ara ja queden lluny les batalles lliurades damunt la neu.



"Un any més ens hem deixat la pell en les zetes, arestes i boscos del Beafortain..."
Ja no importa qui era l'arrosegat i qui el remolcador, la classifiació ja està tancada i ja res podem fer per canviar-la. Aquest capítol de la història ja està escrit i hem aconseguit la "inmortalitat de tot esquiador de muntanya!"




En el blog del Kilian deia: "Según la RAE, Un equipo comprende a cualquier grupo de personas unidas con un objetivo común, pero un equipo es mucho más, es entenderse sin necesitar hablar, es hablar cuando el otro lo necesita y luchar con y por el compañero cuando lo necesita, es compartir los buenos momentos, la alegría, las emociones, alegrarse por el otro, pero también compartir las derrotas, los momentos duros, como una unidad, como un equipo. Dicen, que toman la salida dos amigos y cruzan la meta dos hermanos, creo que esta sería la mejor definición de equipo"




PREAMBUL

Al final amb el Joan Maria Vendrell, hem tornat a còrer 14 anys més tard i 14 anys més vells d'aquell any 98 (62ens). També vam fer la del 99 (46ens) i en la del 2000 (52ens) ja va haver-hi una diferència de nivell motiu de divorci inmediat. Després d'un parón d'un anyet, el Vendri, encadenaria temporades en plena evolució fins a integrar part de la Selecció espanyola. I a la Pierra, ara si a la primera pàgina còmode, cada vegada amb socis més potents com el Dídac, el Freixi i el Joseba. Fins a l'aparcició amb el Dani a les files dels mítics Zig Zag amb tres pierras seguides TOP20. I la última, molt bona també, amb el Pauet per la retirada del Dani. Total que amb aquesta ja en van 12, de les quals tinc el privilegi d'haver firmat els seus 4 pitjors resultats, o dit d'una altra manera deuxièmes pages. I ell diu "Sort que amb els anys m'oblidaré dels números i dels temps i sols perduraran els records dels boscos del Beafortain i les seves saltvatges baixades...i de que quan erem joves corría una cursa amb nom italià i amb un amic català."

Entre les folklòriques i les glorioses, s'ha convertit en el màxim anotador estatal i en disposició d'establir una marca llegendària, que l'han valgut l'adjectiu des de la mateixa federació catalana de l'INCOMBUSTIBLE.

I en aquest mundillo, tots sabem lo que hi ha. I ningú no enganya a ningú. I en tots els precedents d'aquestes dos temporades que m'he reeganxat a l'equí, perdia els deu minuts per hora correguda. I lo que havia de ser un any sabàtic del Vendri, ha acabat traduint-se en un cinqué lloc al Campionat d'Espanya que va descolocar a tots i li va obrir de nou les portes. I tot i així, ha sacrificat una possible plaça gartixx per integrar un equip més potent per poder-se dedicar al barco i a la oficina tatxar per la via ràpida el Vianant 7c+ i el Nòmada 7c, i a venir a passejar per la Pierra.

LA CURSA

DAY 1: 2500+

Aquesta vegada no he gaudit de la benavolència dels déus totpoderosos, i ja en la primera jornada patia tota mena de contratemps d'orígen diví. Ja per començar a posar a prova els nervis del meu soci i jefe de files, em tornava boig buscant unes pells d'emergència que portava ell a la motxila. I després, prèvi a la sortida me n'adono que he doblegat de tal forma la peça de la talonera de la fiaxció que no puc ni deslliurar-la per baixar.

Però abans de sortir he tingut el meu moment de glòria, ja que en aquesta cursa el dorsal s'otorga en funció del resultat de l'any anterior. I com en Vendri veia de fer TOP20, he aconseguit fer una cosa que mai havia fet i mai més es tornarà a repatir: sortir del primer calaix de la Pierra, je, je.

A la darrera baixada em peta una de les canyes de carbó que m'obliguen a baixar com bonament puc, hostiant-me cada dos per tres. Inclús la última, un triple mortal, en el darrer tram de pista plana i ja amb certa velocitat i amb la meta a la vista. Creuem meta i resulta que per afegir més material a la llista de compra, m'ha petat l'esquí!! La mare que ho va parir tot! Esquis, botes i fixacions en un dia. Total que no puc ni dormir la siesta dels nervis, tot el material contrastat en diverses curses, em petava a les primeres de canvi. Total que em paso la tarda sencera amunt i avall provant d'aconseguir tornar a la ligne de départ. Al final, els de Dynastar s'enrollen i de forma màgica i el més important gratuita, em reemplacen l'esquí petat per un de reaprofitat però en bon estat. Els d'ATK, em fan una bona oferta i surto per 80 euros amb punteres noves i les peces de les palomilles traseres noves. Però no hi ha qui m'arregli la bota, Scarpa i Gignoux m'envien molt educadament a tomar pel cul. Els únics que ho intenten són els de l'Interesport d'Arèches, però no ens en sortim! Pues al final em tocará còrrer amb les botes de recanvi del Vendri.




DAY 2: 2200+

Calentem sense incidències però una vegada aviats i en el primer canvi torna la maledecció divina! No em puc treure els esquís!!! Provo de donar-li amb els esquís i tampoc. Estic atrapat. Trata de arrancarlo, por dios! Trata de arrancarlo, Carlossss!! I al final el Vendri descalçat i amb una patada certera aconsegueix el cop bo. I aquest minutet perdut implica un allau d'equips "que pel darrera la gent no espera!" El Vendri ja deia "Redescobrint una Pierra que fa anys no coneixia, la auténtica batalla del "foklore", de corredors que s'hi deixen la pell i les canes a cada gir... L'"ambiance" de la Pierra està aqui, lluny dels superclasse i de la glòria de la "premier page"!"

Al final resulta que el problema era una placa de disseny per aconseguir un sobregruix i que la fixació fes més força. Però no se'n vagin encara en tinc alguna més de preparada, hem parlat d'esquis, botes i fixacions però faltava parlar de les pells. I és que les que he comprat noves a estrenar a la Pierra no engangen res. Eren el tram final de la bobina i es recargolen com els pops morts amb l'aigua bullint. I això ens ha donant pel sac en més d'una ocasió. Això no pot passar a la Pierra! No es pot anar amb una "hamaca d'ou"!



DAY 3: 2437+

Sortosament el trecer dia, no patim tantes incidències i firmem el que serà la nostre millor etapa. Gràcies, d'una part a la benavolència dels Déus amb el material i de l'altre de l'ajuda del Joan Maria en tot. On fins i tot he disfrutat d'una estiradeta en un tram desfavorable, o sigui pla, on es veu que la meva refinada tècnica de lliscament queda al descobert. I també en les zetes de la darrera pujada on ja estava força tocadot i un dels que viatjava en globus fugia del nostre punt de mira. Així, al final encetem la darrera canal amb els compatriotes de l'equip oficial FEEC (Cardona & Vilana) amb qui em mantingut una bonica pugna. I en l'atac cara avall acaben cedint al igual que el Guillamó & Torné que trobem una mica més avall avui perjudicats per un roptura d'esquí.

DAY 4: 1393+

Buscant en el calaix de les excuses no he trobat res digne de menció. Com ha anat avui, no has petat res? Avui he petat el motor i es com diuen en la fórmula 1: "el cotxe no anava bè". Ja em podia arrossegar el Vendri com un gusano que al final he hagut de cedir a les embastides del Capdevila & Palace administrant l'avantage general que disposàvem. Que en la darrera etapa de la Pierra, hi ha molt a perdre i, en la majoria de cassos, quasi res a guanyar.




VALORACIONS

"Hem acabat la Pierra que tots recordarem perque dos catalans van guanyar, Mireia i Kilian, huurrraa! Tanquem la paradeta, l'any que bé més!"
Al final 78ens a 3h17m del Kilian, ben aviat salto a la troisième page... També es recordarà com la pierra dels 8500+, que no deu mil. O la de l'arribada final corrent per falta de neu. O la de pujades i baixades per pistes. O la que no ens vem posar ni els grampons. O la del viatge amb globus de segons qui. O la del intercanvi d'hòsties entre dos competidors a mitja étapa. O de la búsqueda amb la pala d'un esquí perdut en un caiguda. O la que l'Armand es va trencar la cama quan estaven fent un carrerón. O de com el Miguel i el Guillamó aconseguien per la muntanya un esquí de freeride i un Merelli per poder acabar l'etapa. O la que no es va pujar el Grand Mont. O la del morreo del Vendri a la Patricia mentre servidor arribava. O la dels crits d'ànim "Venga, ese folklore!". O la del bouchon a mitja aresta on més o menys tothom a quedat atrapat. I sobretot, a nivell personal, per ser la meva cinquena participació en la millor cursa del món.

POCA TRAÇA 2011, i a la tercera va la vençuda

Després de les dues descalificacions de les edicions anteriors, una per una implacable decissió organitzativa i l'altre per una trinxamenta d'esquí del soci, he aconseguit classificar-me en la cursa de Núria.
La setmana anterior al dia X, ball de jaquetes, divorcis i amors a primera vista. Al final del culebrón, en surto molt ben parat amb una novia de categoria superior. I es que com se sent dir "El Freixi l'ha agafat.."



Una vegada aviats, em concentro en no patir cap contratemps en els tensos primers compassos de la cursa on en Met pateix problemes tècnics. I quan aixeco el cap per primer cop ja tenim en Zac (sí, sí dels mítics Zig-Zag que avui han tornat a fotre-li un peguillo) liderant la cursa i imposant un ritme que parteix en dos el pelotón. Els capacitats per aguantar aquesta embranzida són els 6 equips favorits presents a totes les "porres". Més amunt en Zac, diuen, que s'ha parat, per deixar anar un "Ens vèiem a la Cafeteria!"



Per darrera, els folkloristes ens organitzem en un segon pelotón que lideren els joves Cardona&Domènech . No els hi perdem l'estela fins al final de la segona pujada on ens abandonen per guanyar còmodament en la seva categoria. Nosaltres quedem en terra de ningú, lluitant per una causa perduda. Per davant un univers de zetes sense cap equip i per darrera coixí sufucient per no perillar el nostre seté lloc. I així fins al final de la tercera pujada on més desguassat em trobo demanant la hora. I al poc d'arribar nosaltres ja ha arribat en Met&Plana que han protagonitzat una gran remuntada després d'una cursa plena d'incidències. Inclús en els darrers compassos de la baixada final, fent gala del bon saber fer, han aconseguit passar al Jonathan&Reguant provocant la indignació de'n Roger. Va parir, com bramava la BÈSTIA!



I d'entre els "master clas", dos sorpreses avui: en Poma i en Vendri que no han tingut el dia i han estat lluny del seu nivell.

Sols hi ha una cosa millor que anar a esquiar a Baqueira...

i és poder-ho explicar!!!

I això hem fet un parell de papitos olesans, incondicionals del mític programa Temps de Neu i en concret de les seves publicacions conmemoratives. Enguany, pels 25 anyets, hi torna a haver-hi uns forfaits de regal per degustar les estacions d'esquí catalanes. Aquest llibre, doncs, deu ostentar el trist privilegi de ser dintre de la categoria dels més venuts el menys llegit. Ja que encara no en conec ni un que l'hagi llegit i si molts que ja han taxat unes quantes estacions.

I finalment ens ha arribat a nosaltres el gran moment, l'ocasió ideal per començar a amortitzar la compra d'aquesta suculenta promoció.

Ha arribat el moment d'encarrilar cap a la Vall d'Aran, sense pells de foca, ni carbonis ni metres de desnivell. És l'hora de l'esquí RETRO, com recordaba l'altre dia en el darrer episodi en Martí Rafael, del nostàlgics ATOMIC rectes de 1,85, les mítiques botes NORDICA de fa 20 anys..

Fem, però, una parada tècnica a Boí, on passem la tarda amb temperatura prou fresca i neu dureta. I sols creuar el túnel, PAQUETÓNNN, temps encapotat i nevada feble! I així fou, com arribà, el dia que espera tot esquiador. Per desgràcia el dia s'ha aixecat molt enboirat. Però com a bons currantes, els primers en arribar i els últims en marxar. I aguantem sota la boira gràcies al paquetón que està exquisit. D'altres que se'n riuen del meu material d'abans de la guerra, abandonen el barco, indignats per la mala visibilitat. I tant és la nostra persverància que al final el dia s'acaba aixecant i difrutem d'unes hores d'antologia per finquitar una jornada de somni.