V CRONONIU

Hem anat amb en Feixas a aquesta cursa per les pistes de la Molina i la Masella que repeteix com a Campionat de Catalunya de Cronoescalada i a més de Bombers i Polícies.

Ens han aviat a les 3:40 amb les pistes encara obertes. Així no ha calgut ni el frontal i hem pogut fer el descens de dia:


Aquest fet és molt d'agraïr que ja patim prou durant la cursa.

A la sortida bastant ambient però han faltat uns quants superguerrers de casa nostra que s'ha suplit amb un bon desembarcament andorrà. La majoria dels grans absents estaven en altres compes, principalment a Cauterets.

La sortida no m'ha impressionat tant! Clar que no he estat tan agoserrat de sortir de primera línia que ja vaig fer prou tap l'any passat. Però crec que tothom era conscient de que amb el llarg tram de pista que teníem per davant fins al primer possible punt conflictiu tampoc calia fer esprints suicïdes per agafar llocs. Total que sense més contratemps ens trobem els poc més de 100 participants buscant la marxeta bona. El recorregut buscava molts trams plans on els lliscadors hauran disfrutat. Després hi havia unes zetes on he pogut tornar a empalmar amb la meva grupeta que m'havien deixat en les planúries. He atrapat al David Sala amb el qual hem fet un bon esprint per la 29 posició. Que al final he aconseguit amb un crit de "MEVA". Així doncs, al final una altra vegada sort dels pals que en arribar no m'agunatava ni de peu. L'any passat va ser amb el Toni per fer el 40 i enguany amb el David pel 29. Així content per evidenciar certa millora d'una temporada a l'altra i esperant les curses més "guerrilleres".

El diumenge matí seguim amb el curs d'esquí de la Laia que s'ho està passant teta. I ara ja li posen un peto amb la "L" de practiques:



La Imma es motiva per fer un parell de pujades per les pistes i jo cap el Puigmal. Així després d'un mes i mig de temporada aconsegueixo el meu primer cim tot i que em costa lo seu. La neu, típic d'aquestes contrades, està molt dura amb risc de relliscar serra avall. I per baixar també guarra pq hi ha moltes ones d'acumulacions de neu degut el vent. Total que baixem els tres contents amb les nostres respectives activitats tot i que el dia no ha estat massa bonic.

CURSA DEL REI DE BOMBERS A CASTELLAR DEL VALLÉS

Bona iniciativa la d'en Burgaroles d'organitzar una cursa de muntanya per cremar els excesos pròpis d'aquestes dates. Avia'm si entre tots li donem continuïtat al tema i ens reunim més penya!

El recorregut surt de Castellar del Vallés on ens aplaguem vint persones amb ganes de passar una bona estona i fotre quatre apretadetes. Bàsicament "bocos" joves de les tres últimes tongades i algun altre runner. La previssió no és bona i amenaça neu i fa una rasca que costa motivar-se.



Darreres explicacions i sortim tranquilament. No hi ha dorsals, ni personal d'organització sols el recorregut marcat i cadascú amb el seu crono en marxa. Aviat però comencen les pujades i entre el Perelló i l'amfitrió en posen a cadascú al seu lloc. El Montoro i un servidor aguantem també a la tête de la course. Una baixada forta i arribem a una pista principal on han tret les indicacions que el dia anterior havien posat el Perelló i en Burgaroles. Decidim esperar a la resta per no generar confusions en el recorregut. Sortosament apareix un company amb cotxe que indicarà la ruta a la resta i arranquem de nou.

L'arrencada és amb una forta pujada on es guanya la cota màxima del recorregut. Passo a davant del quartet i aviat em quedo sol avançant alguns participants que havien anat tirant en l'aturada neutralitzada. Vaig valent i el terreny sembla feta a mida: tècnic i dur. Sembla més un cros que una cursa de muntanya. Amb molts trams de senda, camps a través i pujades a peu. Cal estar especialment pendent a les indicacions per no encigalar-se. Passo pel costat de la font en una baixada de cabres on cal agafar-se pel arbres per no fotre's de cap. I quan ja estàs ben calentet arriba l'especactular tercera pujada que obliga a caminar un bon tram. I baixada de nou cap a la pista. Estic ja apunt d'arribar i coronar-me com a rei de bombers quan veig unes indicacions que m'obliguen a anar per una senda a la dreta. Crec que deu ser un "atajo" per no menjar-se tanta pista ja que el recorregut evita al màxim la pista. Però quin atajo tan cabrón, això torna a pujar a saco! a més tot em sona però com que han dit que cal fer el camí de nou. I quina ha estat la meva sorpresa al trobar-me de cara al Elias i al Galdric. "Qué passa neng?" Estem ben perduts, i m'apunto a desfer el camí per on venia fins a pillar la pista principal per on ràpidament arribem al punt de sortida. Sort que els he trobat que sinó encara estaria donant voltes a un bucle sense fi!! Ai ves qui ho diria! Com canvia la perspectiva d'un cruce si véns de baix o de d'alt! Veig que he perdut l'instint "l'he clavada" dels raids que tants èxits ens van permetre aconseguir. Total que m'ha sortit 1h34 minuts i 900 metres de desnivell positiu. Després resulta que s'ha encigalat en un lloc o altre molta gent. A part d'aquests detalls que tanta bones anècdotes han generat, tots hem acabat supercontents amb el recorregut i no massa xops.

Ahir al turno em va passar una cosa similar, quan menjant el tortell de reis que ens van portar el Cantenys vaig ser l'afortunat de trobar la figureta i coronar-me rei de la festa. Però, el meu regnat va ser molt efímer, ja que de l'imens tortell a l'hora de repetir va sortir una segona figureta que va coronar un segon rei: el Martínez.

Deu ser cosa dels temps que corren de tripartits i coses per l'estil. Però avui a Castellar n'hi ha hagut tres de reis, els físics que són el Perelló i en Burgaroles i el moral que ha estat un servidor.

CRONOESCALADA NOCTURNA A VALLTER 2000

La Laia ha començat el curs d'esquí a Núria. Aqui la podeu veure amb els altres "jovénes aprendices" en plena classe:



I aquí amb "l'aprendiz" del seu papi:



I és que no aconsegueixo arribar a la categoria de "mestre". I com vols arribar a mestre si al mes de començar la temporada et presentes a una crono? Pues això és el que vaig fer la tarda del dia 2. Passo a recollir el Feixas per Sant Pau i pugem cap a Vallter on ens esperen dues pujades de 330 metres de desnivell. Ens creuem amb el gruix d'esquiadors que ja van de retiro. La nit es freda però no extrema i l'únic inconvenient és que en fan còrrer amb tots els canons en marxa la qual cosa és força molesta.

A la sortida poc més de 50 corredors amb ganes de repartir tonyina amb algunes cares conegudes. Però amb l’absència de forces superguerrers consagrats suposo que hi ha gent que més intel.ligentment espera amagat millors ocasions per debutar. Així recupero d’entrada vint llocs.

Ens tenen uns minuts esperant a la línia de sortida però finalment 5,4,3,2,1, sortida!! Arrenca la temporada de curses d’esquí i surto motivat com un coet serra amunt. Em col.loco en posició de top ten, encara tinc bona sortia, je, je... Però aviat m’adono que vaig passat de voltes i que no podré defensar la posició. Em passa el Poma que havia perdut un esquí i provo de seguir-li la roda però aviat desisteixo ja que coincidint amb els deu minuts de cursa faig un pet com un aglà i em quedo tirat com una "colilla". Ara ja toca arrastrar-se com una culebra fins al final on una bengala senyala la fi del suplici. Quina penitència! Em vénen pensaments d’abandonar com un covard. A més, començo a patinar amb aquesta neu artificial humida i no puc seguir la traça bona fent escaleta en “V” i ziga-zagues. Inclús un rival francés feia mofa: “Tu eras el que subia como un pato?”. Perdo algun lloc més i finalment arribo i em quedo plantat recuperant l’alè i veient el panorama. Esprinits i arribades extremes amb algun desplomant-se just creuar la meta. Que dures que són aquestes cronoescalades i encara em de tornar a fer una altra sèrie!!! Sortosament tenim neutralitzada la baixada i una estona de descans abans de la segona sortida.

Amb la segona sortida i preveient un autèntic desacato, opto per anar més relaxat. Surto i em col.loco amb un grupet amb qui farem tota la cursa entre ells el Palacios que sempre és un bon referent. I al final, tot i tenir de nou problemes en els trams més pendents de la pista em surt un temps molt similar a la primera pujada. Però arribo més sencer a d’alt aconseguint al final la 12ena posició final. Uns quants minuts m’han separat del xai que s’ha emportat el Pinsi!!!

Sobre la carbonització i altres cabòries varies

La carbonització és la darrera gran evolució en material d'esquí de muntanya de competició. Es tracta de fabricar botes ultralleugeres a base de carboni i altres materials lleugers. El que prima per damunt de tot és el pes final i ja no ens estem de res per aconseguir-ho. Hi ha qui diu que 100 grams als peus equivalen a 1 kg a l'esquena i sentències per l'estil.

La primera gran revolució en l'esquí de muntanya de competició va ser l'aparició de les fixacions Low-Tech de Dynafitt. Quin gran invent! Van arrassar els mercats i van conquerir la parrilla de sortida en un plis plas. I el motiu el trobem en el preu que era equiparable als morts de Sylveretta, Fristchis i altres fabricants. L'únic inconvenient que frenava la gent inicialment és que calia comprar les botes amb aquell sistema. Actualment el sistema està imposat de forma impapinable (i no sols en l'àmbit de les curses) i ja fabriquen altres marques fixacions i botes amb aquest sistema.




I tornem a la carbonització que estem visquent actualment. Va començar de forma artesanal i més aviat experimental però ara ja hi ha una competència de marques prou interessant (Dynafitt, Sportiva, Gignoux, Aone, Scarpa,..) però comença a estalviar que van dels 1500 als 1000 euros el parell. I el pitjor de tot és que la lleugeresa està molt renyida amb la resistència. I de vegades peten! I jo que em vaig comprar les meves flamants&indestructibles F1 de Scarpa per uns 350 euros. I aquí sorgeix el dilema que actualment preocupa a més d'un sonat de les pells! Si amb cinc parells de Scarpa en tinc unes de carbó. Els més valents del pelotón ni s'ho plantegen ja que solen disfrutar-les per la patilla. Però a mesura que baixes en la classificació ja hi ha més dubtes... L'altre dia em mirava les fotos de la crono a Cambra d'Ase i pràcticament tots han passat per caixa. I això provoca que el nivell a les curses cada vegada sigui més elitista amb una foto de sortida més aviat trista. Estem lluny de la Marxa a Beret. I això que hi ha un munt de gent per la Masella amunt i avall.
Així doncs ja sols queda fer una crida als organitzadors per inagurar a les curses la nova categoria "NON CARBON" on hi participin els futurs carbonitzats. Si més no per aquestes temporades de transició fins a la plena carbonització del pelotón.

Si voleu us puc anticipar un mica de la meva carta a ses magestats:
"Estimats Reis Mags de l'Orient que porteu regals a tota la gent, com que aquest any m'he portat molt bè us volia demanar un canvi. No em porteu el carbó de cada any! Millor unes botes de carbó. I també..."

Per demanar que no quedi!

Per cert la foto és de la reaparició foquejadora de la Imma en els Alabaus on ens vem escapar sense Guileretes a fer uns metrillos.

I ja sols em queda desitjar-vos un bon any 2010

CURSA RIERA DE GAIÀ

Un dia plujós i fred ens acompanya als poc més de 300 inscrits en aquesta primera edició de la Cursa de Muntanya de la Riera de Gaià de 12.5 kms i 250 metres de desnivell positiu. Això provoca que les pistes per on es desenvolupa el recorregut estiguin molt enfangades. Sembla més un cross amb patinades constants, caigudes i ritme molt alt. De fet el recorregut és 100% atlètic i no obliga a caminar en cap tram. No hi ha grans pendents ni rampes super tècniques, es tracta d'agafar una bona velocitat de creuer i mantenir-la. Avui, un parell de ACE BOMBERS BCN més, els lokals Jose (el cadell de la meva promo) i l'Aleix (exnadador en transformació al triatló). Surto darrera el José (a la part esquerra de la foto




i a les primeres pujades el paso i ja em coloco 6è. Per davant un quartet integrat per tres atletes tarragonins i un clàssic rival meu el Delgado (així de memòria recordo tres curses que ha quedat just davant meu). I així han anat passant els kms. Sobre el km 7 m'han adelantat un parell de corredors aprofitant un moment d'ensopiment. Aqui teniu el relat d'un d'ells:

http://www.rafaprado.com/2009/12/cursa-de-muntanya-riera-de-gaia.html

Sortosament m'he refet de la crisi i en un tram amb pujades he pogut recuperar la sisena posició fins a meta. Amb el dia que feia mola apuntar-se a curses pq sinó no surts ni de casa.

Llàstima que la dutxa del Casal sols tenia aigua freda. Els més valents s'hi han dutxat però a costa de gelar-se. Hi ha qui és més crític amb l'organització:

http://lola-steiner.blogspot.com/2009/12/ii-cursa-de-muntanya-riera-de-gaia-o-el.html

Al final el Jose 19è s'ha emportat el duel amb l'Aleix que ha fet 29è. Una bona alternativa pels que no hem pogut anar a la cronoescalada del Pas de la Casa on començava la temporada d'esquí de muntanya.

Inici de la temporada blanca per la Masella...

Sort del canòns de neu que permeten esquiar a la Masella pq a la resta del Pirnieu oriental res de res. Però fa tanta calor que la manta blanca està plena de pedres i clapes de gespa ben visibles. A la pista oberta, que només n'hi ha una, ens ajuntem tots els "malalts de neu". Però no es pot baixar sense tenir una rascada o altre. Perillen les cronos que ben aviat comencen. I amb tan lamentable escenari he començat a fer el primers metres de desnivell de la temporada. Amb l'esperança de que ben aviat les nevades seran generoses i podrem gaudir d'una temporada acceptable que enguany vull fer el PP (Pierra&Patrulla).

Fixeu-vos lo pelat que està el cim de la Tossa:



I la pinta que fa el Puigmal:


Al no haver-hi altres alternatives molts foquejadors fent el "hàmster" Tossa amunt i avall. D'ambient la veritat és que no en falta. Cares conegudes, i la mateixa història de sempre. "Aqui no entrena ni Déu i després les hòsties no saps ni d'on vénen."
El que més m'agarada és que he pogut evidenciar que estic més acabat que el Chuck Norris arrastrant-me com una culebra per coronar la Tossa. Però els inicis de temporada solen ser propicis per aquestes lamentables actuacions. Espero que amb unes quants metres millori i sobretot espero que ben aviat nevi!!!

Despedida de temporada a l'Agulla del Senglar

Hem tornat al Senglar on entre setmana es gaudeix de bona tranquilitat i no solen haver-hi cues per asediar les vies. Pugem amb el Sellares i seguim la pauta de la darrera visita. Munto la Ben petat 8a de xapa a xapa pa calentar... Avui el Carles calenta al 6c un parell de vegades seguides per estar a to per provar a vista Discordia 7b. També ha pujat el Nogues que també calenta al 6c. Li foto a la Ben petat i avui vaig notablement més fresc que els altres dies. Arribo a la seqüència "crunch" i em surt. Barana per refer-me i el darrer pas ja completament arrebentat però passo i encadeno.

Huuurra!!!

Una nova "ancho-a" pa la cole. Antic 8a, baixat a 7c+, ara 7c+/8a hi ha qui diu blanc n'hi ha que negre. No sé, el que si que sé i ho sé segur és que la via és molt guapa (com totes les d'aquest muraco). Per mi més dura que les seves veïnes Rush extension 7c+ i igual de dura que el Somni (potser no té cap pas extrem però més mantinguda). Luego si A=B, B es 8a, pues entonces A es 8a.

Baixo content, ara ja sóc lliure per començar amb les pells de foca i les baixades suicides! Espero aquesta temporada poder aixecar una miqueta el freno de mà i no perdre tant de cara avall!

Després el Sellares resol a vista amb solvència la Discordia 7b:



I el Nogues la controla per un altre dia.

Total que con esto y un biscocho ja he guardat el material escalador per uns mesos. La temporada ha estat llarga i fructifera. Darrera han quedat molts bons moments, encadenes i metres de roca. I també han quedat "projects escupidors" que requeriran de futures batalles... TO BE CONTINUED