PIERRA MENTA, ets la millor...

"Hola Feliu. Com ja em vas anticipar a Biescas, no sortim a la liste provisoire d'equips inscrits per la Pierra del 2010. Avia'm si una institució com tú pot aconseguir una petite place per tornar a participar a la Perra 10 anys després de la darrera vegada que hi vaig pendre part. Diu que quelques equips encara estaran acceptats i estem resant per ser un d'ells. Que com vas dir a Formigal, el NO ja el tenim i l'esperança és l'últim que és perd."



Això li vaig enviar per mail i és que com ell mateix diu al Vèrtex nº204 "PIERRA MENTA és el nom d'una muntanya en forma de queixal que destaca entre les valls de Beaufortin i d'Isère, a la Savoie francesa. Allí transcorre cada any la cursa d'esquí de muntanya possiblement més prestigiosa del món. Diuen que no n'hi ha prou a participar en copes nacionals; tampoc és suficient córrer en alguna prova de la copa europea o mundial. L'esquiador de muntanya de competició es consagrarà de veritat a la Pierra Menta. Quan descobreixi què significa participar en una cursa organitzada amb enorme entusiasme pels habitants d'una vall alpina. I quan sigui capaç de superar amb dignitat els 10.000 metres de desnivell positiu que s'acumularan durant 4 emocionants jornades"




I de repent el dimecres al matí, al engegar el movil em surten un munt de trucades perdudes de la nit anterior. Estem mig incomunicats sota la neu a Olesa, la Imma s'ha quedat atrapada dormint a Barcelona i els coles encara dubten d'obrir o no. I entre espavilar les peques parlo amb el Montero que m'informa de la notícia: "VOLS CÒRRER LA PIERRA AMB EN MET?". I al poc em truca en Feliu "T'HA TOCAT LA LOTERIA": La baixa d'última hora del Toti provoca que el Vendri és quedi sense compi per tan important cita del calendari. Es començen a combinar els elements i es que a certs nivells les parelles estan molt buscades. Al final hi ha una combinació enrebuscada però possible. El Met, està disposat a cedir al Vendri el seu company de curses: Pau Costa. I no sé per quines extranyes casualitats a l'hora de buscar campany pel Met, algú va pensar amb servidor. Ja sols quedava seguir movent més fitxes ja que nosaltres al fallar el plan de la Pierra teniem muntant un plan altrenatiu per còrrer amb el Pere els "TRE RIFUGI" a Itàlia. Ja teniem l'apartament reservat per passar un parell de dies animant a la Pierra, la carraca apunt i un altre equip per omplir el cotxe. Així que parlant amb el Jordi es motiva i ocupa la meva plaça. Al final tot cuadra de forma miraculosa i al cap de 24 hores ens coneixem amb en Met de camí a la Pierra.



A la jonquera un bouchon ens té un parell d'horetes parats i arribem justets a Arèches per recollir dorsals. Quina alegria al veure'm entre la llista dels participants ara sols cal preocupar-se de còrrer. De nou al clàssic Chornais on la madamme continua igual. Ens posem els tres integrants de l'Ski Club Camprodon (Pau, Met i Vendri) i simpatitzant en una habitació.




Quants records que em venen al cap. Tot continua igual. I amb els nervis d'aquella primera participació l'any 98 comencem la primera etapa cap a la Grande Journée.

Se surt a deguello, i anem de costat amb el Met fins al primer canvi on hi ha tal follón que el perdo de vista un bon tram. Per sort ens trobem, que sinó l'haguèssim pogut liat parda. Ja juntets adoptem la formació que hem seguit tota la cursa. El Met davant cuidant-me en tot moment i jo darrera fent el que podia. Anem bè de ritme, però en una de les baixades em trobo donant dos voltes de campana. Quin hostión!! M'han saltat els esquís i no puc tornar a calçar-me'ls. A més m'ha saltat la palometa del bastó. No em bloqueja darrera la puta fixació. Merda! Li foto més de vint hòsties però cada patada tinc menys gas i no agafa. Semblo aquell que deia "Trata de arrancarlo Carlos, POR DIOS!!, trata de arrancarlo". Deseperat passo al plan B i provo de baixar amb telemark però no puc fer ni dos giros que torno a fotre'm de morros. I de mentres jo estava al mig d'aquella pala liant-la van passant equips amb un somriure a la boca. Sortosament al final aconsegueixo arribar a un tram de neu crostra on aconsegueixo el cop bo que permet bloquejar i seguir la cursa de nou. Arribo al Met que ja li han explicat del meu hostión i em pregunta "Estàs bè?", "Estic bé però tinc problemes amb les fixacions..". Ràpidament tornem a agafar ritme però em perdut un temps preciós i ens han passat tots els compatriotes. Al final tot i els problemes amb la fixació aconseguim recuperar una mica de temps i salvem els mobles que encara queda cursa. I durant la tarda, amb la llima a la mà i una mica de 3 en 1, solvento el problema...

El segon dia a veure l'Agulla de la Pierra Menta, ens espera un llarga marató on no la lio massa i aconseguim una bona etapa recuperant alguns llocs en la general. Sols a la darrera pujada a 5 minuts de meta, en un tram pla per dins del bosc pillo un pajarón pierramentero. Estic buit, caiguda damunt de la traça i els primers girs de la darrera baixada no puc ni dirigir els esquís. I el pitjor, cal fer un patinador per arribar a meta i NO PUEDOOO!! Al final meta i s'acaba el suplici i contents per l'étapa que hem fet.



Al tercer dia, cap el Gran Mont autèntic icone d'aquesta cursa. Les cames no són les mateixes però anem fent al nostre ritme i ens atrapen els Sala&Palomares que estan just darrera nostra a la general. Aconsegueixen entrar abans a l'aresta que et puja a la l'Olymp del Déus. Per uns moments t'oblides de les batalletes i te n'adones que estàs acabant de nou la Pierra. T'espera el públic que s'ha aixecat a les 5h del matí per pujar a animar a la pandilla de sonats que ens barallem per esgarrapar uns segons. Entres al túnel de Le Gran Mont i el soroll, crits et posen la pell de gallina i et fan saltar les llàgrimes. La motivació puja al tope. I de tant motivat nova volta de campana al primer gir de baixada, mentre em posava els pals. Tinc que pujar fent escaleta sense pals fins a recuperar-los i cap avall. Al final en Sala&Palomares ens han recuperat un minutillo i ja sols ens en queda un de marge. I ja se sap que si no aguantes la pressión a segunda división.



I així el quart dia, ens trobem quatre equips catalans ben seguits amb interessants disuptes entre nosaltres. Al final, avui tampoc la lio massa i aconseguim una meritòria 47 posició final a "hommes seniors". Per alguns una bona pierra i per d'altres en zona de "folklore". Menys folklòrica ha estat la 17a "hommes seniors" del Vendri&Pau que han fet una gran cursa complint amb les expectatives creades.



Dutxa i a les 11h del matí enfilem el retorn cap a casa. Em passat uns dies fantàstics a Arèches, he conegut uns companys estupendos i malgrat la duresa de la prova ens ho hem passat molt bè.

Espero no trigar de nou 10 anys ha tornar a còrrer aquesta gran cursa d'esquí de muntanya, o si més no ser acceptat en la pòxima edició. I una ràpida recuperació al Garreta i al Joseba que han estat evacuats en diferents etapes per hostions amb conseqüècnies.