Campionat d'Espanya d'Esquí de Muntanya a Formigal

S'han acabat les "escaramuzas" de començament de temporada, ara ja comencen les CURSES de veritat on no sols comte la potència sinó també el bon saber fer en tots els terrenys. A Formigal s'hi han aglutinat els jefes per establir el nou rànquing nacional per aquesta temporada. I ens ha rebut un dia radiant i un recorregut prou tècnic i entretingut amb 5 pujades, trams a peu i 1440 metres de desnivell positius.



A la sortida els vigents campions catalans: Kilian i Mireia. A més, tot el gruix del Centre de Tecnificació i la Selecció quasi als complert. I per completar el desplagament català el MALO (o sigui servidor), el Quico i un noi de Viella. En poques paraules molts catalans bons i poquíssims del montón. Si que són més de 350 kms fins a aquestes contrades però quin "Paquetón" que tenen els manyicos... Tampoc es fan tant pesat el viatge, en temps el desplaçament són 3:30h ja que bona part en autovia i carreteres bones. Sea como fuere, a la sortida faltaven el rivals de casa.

Viatgem amb el Freixi que és l'altra supervivent de la nostra quinta del Centre de Tecnificació que es manté a un gran nivell malgrat la dificultat per fer metres de desnivell. A Biescas briffing i salto amb tots els trastes a la furgo del Quico on tinc una reserva feta a l'altillo! Continuem el camí amb el Quico per dormir al pàrquing del Portalet.

A les 8:30 amb el fred d'aquests dies ens avien per evitar entorpir els pisteros autèntics amos de la muntanya. Passem control d'Arves i ja donen la sortida. Jo estic bastant endarrera ja de sortida. Però el qui encara està més endarrera és el Kilian que ens delaita amb un sprint per la dreta adelantant a més de 50 corredors. Amb quatre gambades passa a liderar i controlar el tema: HO HAVEU VIST!!!!

Al poc ja em passa la Gemma i li agraeixo amb una "Ja hi som!" però avui no puc seguir-li la roda i lentament va anant cap a davant d'una grupeta de 12 unitats que tinc el trist privilegi de tancar.

Aquesta primera pujada per pista es fa llarga i al final em trobo a roda del Palacios que sempre és una bona referència i encara pretenc poder millorar el 36è lloc de la darrera edició. Però lluny d'aquesta quimera començo a patir diversos contratemps...

Tampoc ha tingut un gran dia el Joan Maria:



Se m'ha sortit la boquilla del camel de dins del mono i m'ha quedat completament gelat, o sigui que tota la cursa em tocarà anar sec! Intento inutilment mossegar la boquilla i quan aixeco el cap ja he perdut al grupet amb qui pujava.

A la primera baixada i em trobo al de davant posant pells, pues allí donde fueras haz lo que vieras. I resulta que el canvi era un troç més avall. Arrenco, emprenyat, amb una pell posada i l'altre no pq s'ha m'ha saltat. Després trec la pell i continuo baixant fins al canvi real. Suposo que no ha estat massa temps realment però m'ha passat un munt de gent i em quedo ensopidot sobretot al veure on són el grup amb els que anava.

Segona pujada intentant agafar un bon ritme, recupero alguns llocs i arribo al canvi per posar grampons. Aqui començo un nou número de circo ja que no porto un motxila específica que actualment és indispensable. Total que quan començo el tram a peu amb els esquís a l'esquena torno a perdre algun lloc. A peu però, els torno a recuperar. I a cada canvi una història més o menys similar que no mereix ser narrada per no avorrir de tantes excuses barates. En resum, i com a dit un vasco per allí he acabat "pidiendo la hora!" i que s'acabés el suplici. La única alegria, en cursa, la he tingut a la última baixada que he aconseguit adelantar la Tina que m'havia passat en el darrer canvi.



Quin mal gust de boca, jo que esperava les curses més guerrilleres per poder fer gala d'ofici i m'ha sortit el tiro per la culata. Repetexio el 36 de la general però crec que podria haver estat més endavant. Però enfi, dissabte nova batalla a la Vall Fosca amb més catalans a la sortida..