Que sortosament no tot són llosses que pesen sobre la meva consciència. De tan en quan, no molt sovint, també hi ha alguns encadenes. Sobretot per cala Montse, on més sovint hi tinc les obres. El darrer raconet conquerit, és un lloc relativament nou i per tant no molt popular ni freqüentat... i com que les meves tonteries d'aquí no les mira ni Déu nostre senyor així seguirà.
Exclusiu pels montserratins més afortunats i atents al boca orella. Pels coneixedors enciclopèdics dels racons i la història d'aquesta muntanya sols estic autortitzat sota pena de mort de orientar-vos amb això: Sota els peus de la Tempête, una via llarga que vem obrir per sota fa anys amb l'Hita en una paret d'aquelles. Ups, igual ja he donat massa informació...
Pues quatre dies m'ha portat de feina, posar-li la creueta final i deixar-lo amb el doble check descansant en pau. Els graus com tots els llocs nous encara cambien segons la font, per uns més dur per altres més fàcil. Costa posar-nos d'acord uns i altres.
Inclús una me la van vendre d'anchoita però sota la meva humil opinió, no arriba a tan divina categoria. Per si de cas i davant dels dubtes la vaig celebrar com es degut amb bones birres a cal Moha. No arribant a cap conclusió definitiva i esperant les pròximes repeticions dels membres d'èlit de les forces especials. Que amb un "bagatge curricular" més ampli i molt més savis que un servidor. Ells dictaminaran si em deixen o no seguir disfrutant del bon viure a l'Olymp dels Déus totpoderosos.
Per últim esmentar, que encara n'hi ha tres vies més força interessants en seté grau. Una de les quals de tres estrelles a la guia michelin...
Però d'aquestes que pesen i fan mal. Que quan passes per peu de via et foten una clatellada i et recorden cada vegada les miserables actuacions firmades. D'aquestes que tothom té, ni uns tan bons ni d'altres tan dolents. No importa ja el grau del quan estiguem parlant, són veritables ossos que no hi ha manera de tatxar.
És més fàcil i lloable parlar dels encadenes però també mola, des d'aquest espai, retre un petit homenatge a aquelles vies que han resistit les meves reiterades embastides. Per arribar a aquesta categoria de maltractament estem parlant d'un mínim de quatre de dies de pegues. I ja no poso cap de 7c+ o 8a pq són dificultats de les quals tinc més provat que encadenat.. He fet una mica de tria entre tot el genero que tenia per triar i finalment hem quedo amb la selecció d'aquestes 5:
La Pilón 7a, mítica dels totxos de St Benet. El primer dia que la vaig provar em van quedar cinc passos sense resoldre i vaig fugir amb la cua entre cames cap a sectors menys violents. Un altre temporada, vaig tenir una curiosa paradoxa, en la sud liat amb una anchoita i a la nord estampat per la pilón...
Gènesi 7b, a la paret Gran de la Soleia. Una via de l'any 82 injustament abandonada durant anys i que s'ha rescatat fa poquet. Amb la novetat tothom va pujant per allí menys el menda lerenda. El bloc és un pas lesiu i poderós only for stratofingers climbers.
Picapoll 7b+, als Avellaners de Montserrat. Un pas a bloc per baix em té martiritzat, la resta surt però no badis. Sense dubte molt més dura que la seva veïna la de 7c.
No hi ha limits 7c, als Districtes de la Soleia. Ja va per cinc temporades de pegues i no vaig endavant ni enrera. Tan dura com la recordava amb picats i sikats. I tots els partners han resolt per la via ràpida.
Thai massage 7c, als Cassots. Vaig tenir una primera temporada de gran encebamenta però sense èxit. Les vegades que hi he tornat ha sigut amb el mateix resultat. Els passos sueltos surten però falta de tot.
I tu estimat lector, tens bones llosses que no et deixen conciliar el son?
Ja feia dies que molts de vosaltres patieu per la mala salut d'aquest espai facilment deduïble per la manca de noves publicacions. I el que ha passat és que les últimes entrades totes estaven centrades en les novetats d'aquest pobre currante per la penyita o sea ser equipaments esportius a cala montse mayormente. Així el blog ha sofert els danys colaterals de les moratories vigents: oficialment la pistolita està paradeta a les golfes de casa esperant temps menys clandestins.
I el blog, de mentres, buscant noves línies editorials pels incondicionals lectors.
Ara que he vist els nous mètodes d'entrenament dels "rock güarriors" he retrobat finalment la inspiració perduda. Ha arribat el moment de desvelar un secret molt ben guardat.
Per una banda, el tema alimentació: queda limitat el consum de birra i esmorçars potents, llegiu ous ferrats, bocates de bacon queso, botifarres al vino, morrito crek crek i submarinos. L'esmorçar alternatiu, va conquerint terreny, poc a poc d'una manera quasi imperceptible. Dos peces de fruita, cereals, iogurt i mermelada i amb això hem d'aguantar fins al dinar. Sens dubte la part més dura de tot plegat. A mig matí ja volta algun alternatiu arrassant intendència per matar el gusanillo. Però després, quan arriba l'hora de dinar... allò és el moment de glòria celestial. Dos plats mínim del "zambullo" de turno... fins a rebentar. Que costi inclús aixecar-se de la cadira per autoimputar-se un sentiment de culpa per l'afartón. La solució és passar pel gym a cremar els excesos.
Així per altra banda, entrem a l'entreno pròpiament dit: a tal efecte, hom disposa de la fustigadora. Una cinta de còrrer descartada per centres esportius d'elitista perfil, però ben acollida al parc on gaudeix d'una segona joventud. Tan és l'èxit que té que s'han de fer quadrants de distribució d'usuaris. Un a un van caient els soferts atletes. El primer 40 minuts i rebentat cap a la dutxa, n'apareix un altre d'aspecte més atlètic i amb 50 minuts mort desapareix del gym, finalment arriba un atleta de contrastada calitat i fa mitja horeta per estirar les cames. Tot el que arriba buscando pelea, l'acaba trobant.
I direu a que ve, un homenatge a un estri aparentment tan sencill. Pues resulta que un dia com qualsevol altre, que cert individu coleccionista de curses de bombers, es trobava feliçment trotant a la cinta. Quan de repent i per causes desconegudes es va sentir un puuuummm. Segons després, va comensar a sortir una fumareda negre i a emetre un soroll certament esfaraidor. A la qual cosa, l'individu en questió, de l'ensurt, va saltar de la cinta fugint del gym. Total que la pobre va estar unes setmanes de baixa provocant l'inevitable aparició de tensions i un estat de malhumor generalitzat. Per sort resucita a la setmana, d'entre els morts, implantant de nou l'alegria colectiva.
Els resultats segons sembla vindran a llarg termini...
A la pregunta del gran mestre: "Va porquets, comenceu a cantar resultats de la cursa de bombers. Evidentment, tot aquell que no hagi baixat de 40' millor que no digui res i que no se sàpiga..."
I es feu el silenci
Arribant finalment a la mateixa conclusió barrilenca... "els seus entrenaments no serveixen per una puta merda!"
Ja feia dies que tenia clitxada aquesta línia, la darrera que volia equipar en aquest sector. Però passaven els dies i no trobava la punta de motivació per empolsinar-me. Sempre hi havia una excusa o altra i la feina per fer. Calia algun detonant...
I dues rubies d'igualadina procedència van provocar aquest rebulsiu, com quan el Messi surt al camp. La enveja de qualsevol equipador que es presti: anar a currar amb aquestes peazo escuderes!! També entre l'alineació del dia: el K9, la mascota que ens acompanyarà durant la obra.
En fi, l'aventureta comença com tantes altres vegades amb la entretinguda aprox, no sé quantes vegades le fet ja. Però entre cotilleos i corazones de roca la tropa no presenta reclamació alguna i arriba sencer i motivat a peu de via. Encara tenim una estona de solet per treure les gales d'estiu començant a calentar per la clàssica del sector que em serveix per fixar la corda. Així jo em puc dedicar, a mi bola, a les tasques pròpies d'equipament mentre elles van tatxant pel sector. I així fou, com va anar consumint-se el dia...
Amb l'entrada de la sombra i l'airet habitual del lugar, passem a modo invierno, ben tapadets. A tot això que amb la feina acabada al final del dia, podem catar la nova ruta. Això si: plena de sorra, pols i cantos per trencar. La qual cosa si que aixeca la més profunda indignació de les princesetes. Que tot i ser autètinques jabalines del lugar sembla que no disfruten tibant-li de cantos bruts...Molt pulcres elles, ho volen tot ben net, implacable. O dit d'una altre manera impoluto. I així com no podia ser d'una altra manera queda batejada las princesa impolutas. O era per una altre motiu?
I amb dues ascencions el grau orientatiu sobre 7b, la Nº12 al croquis. La via és més curteta que la resta de les del sector. Seran uns 20 metrillos amb un pas a bloc per entrar entrar, un tramet fàcil per arribar a la repisa i una placa vertical amb algun passet més dur i una arribada a la reunió curiosa.
1. Corazón de roca 7a+
2. El visionario 7a+
3. La llastraka 7b
4. Working temperature 7b
5. Egunkaria 8a/+
6. El mapale 7b
7.Coincidente laboral 6b+
8. Ahí viene el bombero 7a
9. El pas del temps 6c
10. Tot per un puto gat 6c
11. Terra endins 7a
12. Las princeses impolutas 7b
Pels qui no el coneixeu és un altra bona alternativa de la zona sud al costat mateix del senglar. A més amb ombra matinal que ofereix acceptables condicions a l'estiu i bon peu de via. Dos sectors clarament diferents. El de l'esquerra de roca més sospitosa, amb més reforços de sika i no massa freqüentat. Ambient tranquil i vies un pèl més curtes fins a 20 metres. Històricament amb molt poca info i la existent bastant confusa. Són vies menys comercials que el sector de la dreta però no per això menys interessants. Per a coleccionistes de setens aqui teniu info actualitzada per si algú li pot servir, seguint la numeració de la guia del Luichi:
1- 7b A la guia consta de 7c. Al principi un diedret una mica trencat i a més amb unes zarzes properes que entorpeixen l'ascens. Després fa un petit flanqueig cap a l'esquerra i torna a la dreta on trobem el pas més dur, on igual acaba petant algun canto per l'aspecte poc noble de la mateixa. Després es bifurquen les dues vies. Aquesta és la opció de l'esquerra que obliga a fer unes tibades de roms díficils de trobar a vista i que li sumen algo de grau. (*)
2-7a+ A la guia consta de 7b+. Comparteix entrada amb l'anterior. Aquesta és la opció de la dreta que sols amaga uns darrers passos més díficils de visualitzar que no pas d'executar. (*)
3-7b Espècie d'esperonet amb una entrada durilla i molt de crucigrama. I de navegar de canto a canto. No feu com jo el primer dia que provava un pasco molt loko que al final va acabar per escupir-me i va invitar a tornar pel road punk. (**)
4- 7b+ Intensa escalada en placa que reserva alguna sorpresa cap amunt. Amb passos variats i un punt de pila que li fa ser una de les millors opcions d'aquest pany. (***)
5- 7a Escalada en placa d'anar fent, amb passets més durs i bons resposos. Amb algun tram més intens. Hi ha algun spit que la identifica. (**)
6- 7b A la guia consta de 7a+ Un bon crucigrama, que si te'l trobes blanc és una cosa i sinó n'és una altre. I un pas a la meitat més físic que li dóna el grau. (*)
7- 7a/+ A la guia consta de 7b. Un passet txungo a la segona xapa i després superar un sostre amb cantos generosos per acabar en una placa molt tècnica (*)
8- 7a A la guia consta de 7b. Les primeres xapes són molt intenses amb algun sikat. Després es pot agafar aire i comença un tram de navegació i roca delicada. (*)
8 bis- 7a No hi consta a la guia. És la opció de la dreta, que poster és més fácil que la seva veïna però comparteix l'inici. (*)
9- 7a. A la guia surt de 7a+. Escalada en placa amb roca prou noble. (**)
10-7a Un parell de remades més físiques en el tram més vertical i després placa, (*)
11- ¿? A la guia surt de 7b+ però la vem estar provant i no ens va correspondre massa amb aquest grau. Sortida a peus volats tres remades i després tres passos duríssims. Podria ser que hi hagués algun sikat rebentat o alguna presa trencada. D'aquells a bloc pur i dur que vols arrencar i la gravetar t'impedeix. A partir del canto gran salvador la tònica canvia. Ja és una placa molt guapa amb roca abrassiva amb un parell de passets més durs i molt més humana.
12- ¿? A la guia surt de 7b+. Actualment no es pot pujar pq estan petats els quatre primers sikats que permetien arribar a la placa superior. Comparteix reunió amb la Nº11. Al rebentador de vies, podries ser una mica més acurat i ja que t hi poses desequipar tota la via. Que quatre martellassos rabiossos ho sap fer qualsevol i ara ho has deixat fet una merda, molt pitjor sense cap mena de dubte del que havia sigut.
Ja ho prèvia el Luichi en la darrera guia de Montserrat Cara Sur del qual adjunto algunes fotos:
"Muy buen sector sobre un muro en ligero desplome y con abundancia de agujeros, que ofrece itinerarios de continuidad en un curioso marco", "De momento el muro cuenta con pocs itinerarios pero numerosas posibilidades de nuevos equipamientos", i les expectatives s'han ben acomplert.
Així que la majoria de dies sol i d'altres acompanyat, he anat equipat algunes vies més en aquest llunyà i poc popular sector. No sé quantes vegades he pujat però si que sé que m'he passat més hores netejant aquest mur que no pas el menjador de casa. Així espero que no us petin masses merlets ni peuets. Les new 2013 no tenen repeticions conegudes sols la Mapale o sigui que graus orientatius ja anireu dient. M'abstinc d'atorgar estrellites michelin pq totes són sota la meva modesta opinió molt bones, tant les antigues com les noves. Vies d'entre 25 i 35 metres.
Ideal tardes d'estiu o matins d'hivern. Sombreta i corrent d'aire forçada a partir de les 14 hores.
Una última cosa l'aprox pel camí dels francesos on varies pubilles han parat el crono en 45 minuts i això que no han callat en tot el camí... No recomano el joc de l'oca.
1. Corazón de roca 7a+, NEW 2013, aquesta mítica revista de la qual tinc el privilegi de ser un dels redactors en plantilla. Inclou totes aquelles notícies vinculades al món de l'escalada però de la vessant més del marujeo. Antigament, els que porteu uns anyets en el negoci ja sabreu de que us parlo, no hi havia tanta prescència femenina i actualment aquesta tendència ha cambiat radicalment. I com Dios los cria y ellos se juntan, pues vinga salsa rosa i molt de cotilleo. Aqui no hi trobareu notícies de grans roadpunks sols encadenes de veritat, aquells que corren com la pòlvora. Que si aquells dos estaven escalant per allí, aquells altres fa dies que no se'ls veu junts... També hi trobareu magnífics especials, de moment els hivernals del Bruc i Cornu i l'estival de Rodellar. La penyita està motivadíssima amb aquesta nova publicació i el gran nombre d'abonats en la seva curta existència així ho demostra. El número de llançament vem fer 100 exemplars, ben aviat en el sisé ja eren més de 250 i en el darrer més de 400!! Així que ja saps tu també pots rebre i col.laborar en el Corazón de roca.
2. El visionario 7a+, NEW 2013, ara ja deixem les revistes i parlem d'un que se les va tenir amb aquesta via i la va deixar ben desbrossadeta pal gose y disfrute del grimpaire. L'únic que conec que ha sigut capaç d'acomplir el vell somni de tot esportista, guanyar-se una paletilla, i compartir-la amb la penyita. Un autèntic motivador en les castigadores roko sessions amb el lema "What happen with the people!!"I això gràcies a un salt galàctic de quasi dos metres per trincar-la. Capaç de muntar a vista uns blocs boníssims, no li cal ni provar els passos.... un autèntic visionario.
3. La llastraka 7b, NEW 2103, en aquest cas parlem del somni de qualsevol equipador que no és equipar la via més bonica i orgasmàtica que mai hagi existit. No us deixeu enganyar, el que més mola és tirar les pedres, blocs, llastres, arbrets i els trastos que faci falta. Sobretot que no quedi res per tirar, més tard ja es veurà si es recull algun fruit o no. I ves per on, qui m'ho hauria de dir que en aquesta via he marcat la meva millor marca personal. Un peazo llastra de dimensions faraòniques que va causar un bon enrenou al rebentar-se al picar terra. I sols amb una mica de palanca amb el martell, quan hi pugeu segur que trobeu el buit que ha deixat.
4. Working temperature 7b, NEW 2013, típic dels motorets diesel que necessiten d'una bona estona per començar a rendir. Em sol passar bastant que a les primeres arrancades d'algun pas dur, solen ser bastant en falç amb perill inclús de que peti algun biela . Incapaç d'aguantar-te on després acabaràs tibant com un tigre. La majoria solem calentar a vies més fàcils del nivell que anem a provar però sortosament encara queden guerrers de veritat. D'aquells que ho tenen clar que "calentar en un 8a és el millor que hi ha", ni que sigui per al final del dia acabar fent pegues per encadenar un 6c.
5. Egunkaria 8a/+, aquesta via consta a la guia com a projecte però realment ja està encadenada. Una placa vertical amb un crux intens i després algun pas més suelto. La he provat però a mi em queda XXL, avia'm si algú es motiva i li fa la segona per confirmar el grau
6. El mapale 7b, NEW 2013, "El mapalé es un género musical y bailable propio de la region caribe colombiana. Esta tonada conserva características musicales típicamente africanas. Representa el encuentro erótico entre el hombre y la mujer. Surgió en la costa del Caribe colombiana gracias a la influencia cultural de los esclavos africanos traficados durante la conquista de América. El conjunto o ensamble musical consta de tambor alegre, tambor llamador, guache o maracas y tambora. El mapalé ha sido descrito también como "ritmo del frenesi" y se ha hablado con no menos abundancia de argumentos, de una especie de brujeria que logra que los bailarines se vayan sintiendo atraídos por algo inexplicable que parece salir de los golpes del tambor o el agudo sonido de una caña, hasta hacerlos caer literalmente hablando, en un desenfreno de pasión, de deseo carnal..."
I un dia, voltava pel parc, com tantes d'altres vegades, sense un rumb clar quan un gran rembombori va posar en alerta els meus sentits.... Venia de la sala d'ordenadors i em trobo al turno al complert abduit amb el ritme frenètic del Mapale... Les imatges que acompanyaven al video clip també algo debien d'ajudar. Perquè tothom va quedar tan impressionat que després te'ls trobaves per allí deletrejant la lletra. Algun inclús em consta que va tenir malsons per la nit i tot.... Així que aquesta no podia faltar de cap manera. Aqui l'Oskar durant el second ascent mundialment conegut:
7. Coincidente laboral 6b+, la típica via per calentar motors i pendre un primer contacte amb el murako. Uns primers metres una mica més trencats i després una placa d'escalada en placa vertical que va posant els avantbraços a to i acabar per una fisura característica.
8. Ahí viene el bombero 7a, NEW 2013: Inici comú amb l'anterior per anar a buscar una placa mantinguda amb passos de tipus macramé. I més val un video que mil paraules:
9. El pas del temps 6c, la opció de l'esquerra vem posar un primer parabolt que es comparteix amb la de la dreta que estava una mica expo. Després de la repisa una bonica escalada en placa amb algun pas més díficil
10. Tot per un puto gat 6c, la opció de la dreta que es va posant cada vegada més dreta fins acabar sortint a la mateixa reunió de l'anterior.
11. Terra endins 7a, bona via de placa amb un final més tens per superar una zona més desplomada. Ja s'ha posat la xapa que faltava.
Interessant i curiosa roca montserratina que delimita el congost i separa la vessant est i oest del Boixar. On després d'equipar la Mandrilada he descobert altres interessants alternatives. Són bastant ombrívoles, curtetes i no massa populars però estan prou bè i molt de seté grau. Així que aqui teniu una mica d'info per la penyita per si algú li pot servir d'algo.
Accés per la cova del Boixar:
Te quiero puta 7a; inici amb preses artificials i després placa. La vaig fer fa anys i la recordo guapa. Vigilar a l'inici que costa d'arribar a la primera xapa on inclús podria haver petat alguna presa artificial. (**)
Por un cartón de leche 7b; inici desplomat i un crux a la tercera xapa que costa de veure a vista. Després segueix en placa però no ens podem adormir que no és fàcil. D'aquestes de segon pegue bastant escrit o tirar de monito montador per un bon flash night. (**)
Mandrilada 7b, inici comú amb l'anterior amb un primer crux que es pot resoldre de dos formes diferents. I després placa tècnica on cal desxifrar bè l'ordre de les preses per no liar-la. (**)
Nº5 7a+, No constava ni grau ni nom a la guia del Luichi. Un bloc per entrar que costa de desxifrar i obliga a entendre el moviment. Després un bon repòs per agafar aire i encarar un tram tens de nou. Un xapatge que costa i tres remades més per arribar a la reunió. Encara està poc tocada i una mica bruta. (**)
Nº6 7b, No constava ni grau ni nom a la guia del Luichi. El mateix bloc d'entrada que l'anterior, però no trobem cap mega repòs. Els cantos són grans però no dóna massa treva. I a més trobem un segon crux en el tram final on es pot caure. (**)
Accés des del congost:
Llançament de xavalina 6c+/7a, una primera placa d'escalada tècnica on costen de veure els cantos i encara bastant trencadot i on hi ha les tibades més dures de la via dóna lloc a una espectacular final on l'espatarramenta està garantitzada. Feia dies que no m'obria tant de cames, really old style! A la foto el Jofre en aquesta via (**)
Petons a l'aviram 6b+, en placa on el més díficil és trobar les regletes que queden ben amagades. Per complementar la oferta del lugar, però sense un interés especial per si mateixa. (*)
Mackonajui 6c+; igual que l'anterior però molt més a bloc i contudent. On cal anar per feina sinó acabarem rebentats tot i ser ben curteta. (**)
Ironflan 7a+, comença amb uns passos a bloc que sens dubte són el més díficil i caldrà trobar la combinació gunayadora fins a una vira repòs. On costa sortir-ne i més si no tenim la cinta posadeta. I la resta es una trave a esquerres una mica forçada. (*)
