Xinita down 7b+, al Vermell del Xincarró

Així fou com va anar la conversa:

Oskar: -"ara no vagis treient tantes targetes vermelles que tu, si tu, encara no has ni probat la xinita down, la meva gran creació montserratina...(nomès és 7b+...). Jo pensava que tu també tenies el mono blau de currante montserratí..." 


Huuurra: -"Una gran taca a l'expedient això de la xinita down, espero poder-ho solventar en breu. Però he sentit tantes pelicules de terror que no sé si ressar una quants pares nostres com faig abans d'anar al Campi qui pugui. O esperar algun dia que la trobi muntadeta i ben blanqueta...." 


Oskar: -"Home veig que el plantejament és prou bò, lo de ressar bé i lo de trobar-te-la blanketa i muntadeta també força bé, però coneixent la teva depurada tècnica d'artifo crec que ho pots provar el dia que vulguis, això sí no t'oblidis el mono de treball i el paracas jeje. Que tinguis sort, inclús es podria donar-se el cas de que jo estigui per baix veient-t'ho.." 


I així fou com vaig anar a parar en una terrible emboscada de la qual ni el mateix Rambo en els seus anys mozos se'n sortia. D'entrada un llarg episodi de pulges que va deixar impracticable la vessant nort, destí inicial d'aquesta matinal expres. Total que estudiant altres alternatives acabem amb l'Oskar, i com molts d'altres, en el Vermell sense paracaigudes però amb mono de treball. Poc temps i ganes de tatxar alguna coseta..


Just es celebrava el primer aniversari d'aquell fatídic accident, i ja no quedaven mes excuses disponibles havia arribat l'hora d'enfrontar-me amb la Xinita Down, de la Oskar factory.  Una via amb molta història i per si algú no està al corrent us recordaré d'on surt el nom. 


Equipant aquesta via és on va prestar el seu últim servei, el mototaladro més sorollós que hom hagi mai vist per aquests indrets. Comprat directament, amb l'OFERTÓN, als xinos per poc menys de 100 euros, d'aqui li va vindre el nom de la xinita. I amb diminutiu pq la veritat és que de petita no en tenia res.

Es va quedar a poc d'aconseguir el somiat objectiu dels 100 forats. I tot per culpa d'una mala caiguda de més de 20 metres. No la va aguantar. PAAAAAAMMMM!! Va ser la fi a la seva brillant fulla de serveis.    I també altres històries en la fase de les primeres repeticions.  Corrien rumors de pelicules de terror i algun potencial repetidor indignat per un xapatge.  I quina fou la meva sorpresa, quina via tan bona. Comparteixen el primer tram amb el Komando Entrecot i després una trave a esquerres per acabar per un espectacular murako de forats i merlets. Resumint una altre bombón, sota el meu punt de vista inclús més guapa que el pròpi komando.   Així doncs, una nova confirmació de la calitat d'aquest viot que justifica els danys colaterals de tan valuosa pèrdua.   Fins sempre Xinita!!

 

 

Repóker de" jotes" al Vermell

Hi ha una jugada mítica en el "mentider amb daus", es tracta de superar un repoker amb un de gama superior amb sols cinc tirades. A més per donar-li més emoció, es sol anar mostrant els daus fins a la darrera tirada que es passen ocults els daus que queden. I la sort està servida.... És el moment en que el teu destí queda en mans de l'atzar. De vegades, les menys, la sort ens acompanya i salvem la pell. La majoria la palmem.

I aquesta mateixa sort és la que avui m ha permes caçar el darrer canto a la Cagamànecs i passar un repóker al poker que ja tenia sobre la taula.

Poc a poc, han anat caient aquestes cinc vies de 35 metres que sota la meva modesta opinió són de les millors del Vermell en el seu grau. Un autèntic repóker que no és de negres ni tampoc d'assos, jo el deixo en jotes.

 L´únic inconvenient és que sols hi ha dues entrades per les cinc vies la qual cosa dificulta els asedios en cas d'overbooking. Adjunto comentaris del Tranki amb els graus actuals i les estrellites de la guia michelin:

NO REPAPIEGIS: 7c. "Bidits poc profunds, resistència amb un pas més dur al mig. Peus clau en un mur desplomat on es navega a dreta i esquerra d'un esperonet estrany. Compte amb la segona xapa un cop es separa de la Pau Barrios, costa de mosquetonejar la cinta i la caiguda pot ser dolenta. Bonica. UN cop controlada l'aleje entrant a reunió no té secret."  Llàstima o sort de la repisa que parteix la via en dos. (***)

PAU BARRIOS 7c+: "Dura i difícil. Assegurances allunyades. Un cop controlada ja no té tant de secret però a vista et jugues una bona castanya. A diferència de la resta del sector aquí calen dits forts. Inici amb un dinàmic on si ets baixet acabes volant peus, a canto boníssim, bloqueigs durs i pas de placa desplomada on peus i dits apreten a mort quan ja vas petat..un cop superat el crux cal anar sense dubtar fins al xape..un excalèxtric no serveix, quan vas al rotpunkt no es xapa fins que s'arriba al canto bo. OJO A LA SORTIDA..serà 6c però no es pot caure...En moltes referències es cota de 7c+...Per mi és la més exigent del sector" Llàstima o sort de la repisa que parteix la via en dos. (***)

EL VIANANT 7c. "Primer llarg d'accés a la resta de vies, un 7a+ de placa GENIAL, foradets i pas burro de regleta lateral. Un cop sortint de la R1 hi ha molts bloqueigs, algun pas dinàmic dels macos i un CRUX anant a bidit que es pot fer en lance recte o per la esquerra amb un dur bloqueig d'espatlla esquerra. Compte a la sortida (assegurança exigent però gens perillosa). Final en placa més facil però bonic." (***)

EL NÒMADA 7b+. "Via guapa però burra burra. El pas és molt exigent amb els corresponents "rebots" per consolidar el moviment. Sortida atlètica i "airejada". UN cop encadenada no és de les que repeteixes..per si de cas..." I per mi hi ha una frase cèlebre de l'autor de Fe i Valor per una altra via però que en aquest cas també és molt apropiada "a la guia nova de 7b+, pero que demanem entre tots una rectificació publica a la plaça de la vila amb l'alcalde present de la més que necessaria recotació a 7c". Almenys és la que més pegues m'ha costat de totes i sempre casi casi. Fins que un dia vaig encertar i poder finalment tatxar. (***)

CAGAMÀNECS 7c+. "Més dura que la seva veïna, de la qual és "variant" de sortida. " Potser és la menys famosa del repartori però de la mateixa categoria de les altres. Sols li sobren els dos últims metres de roca més dolenta. Aquesta encanvi m'ha semblat suau pel grau proposat, i tampoc sóc l'únic que ho opina. Hi ha un primer crux amb potencial caiguda guarra sobre una rampa. Es pot resoldre de diverses maneres però cap realment fàcil. Més amunt s'arriba a un repòs molt bo i un nou bloc que també es pot resoldre de diverses maneres inclús amb escaqueo. Per sort aquesta vegada, per raro que sembli, he mantingut la rectitud ètica i he pujat recte. Que m'he de començar a guanyar el cel i alliberar-me d'aquesta tendència espontania al escaqueo. (***)

Mandrilada 7b, una nova a la Roca del Boixar

Aquesta va per vosaltres mandrils bebedors de suc de civada, clients habituals d'entre setmana a la cara sur, altrament conegut com els hospitalenses. Un grup selecte, principalment de bombers, on has d'acreditar com a mínim uns quants 7b's per poder entrar a les 10 del matí a ca l'Anna. I on la majoria d'integrants històrics coleccionen vies de 7c+ i 8a. Fins aquí, res a diferenciar a cap altra penya d'escaladors que hom pot trobar pel barri. La característica sense dubte més representativa és que es mouen en manada provocant un efecte intimidador a qualsevol cordada que accidentalment corri pel mateix sector. I com gaudeixen de la benavolència del mateix Fary, no deixen titre con cabeza. A la que es motiven amb un sector el tatxen de manera compulsiva. Algun més ràpid, d'altres no tant. I el Moha que ja s'ho sap, quan veu les furgos plenes de mandrils, ja omple neveres. Que no falti de res, sobretot ni de les verdes (alhambras) ni de las rojas (estrellas).

Pues aqui ni teniu una altre, una vieta de poc més de 10 metrillos però prou interessant. L'entrada i primera xapa és comuna amb la Por un cartón de leche 7b. I després va més a la dreta per una placa vertical de foradets. Fins on el bloc ja tumba que a la ressenya de la guía estan dibuixades erronament fins d'alt del bloc. I semblen uns viots que realment no son. De fet surten dibuixades amb més longitud que les del Senglar que són 3 vegades més llargues!

Siracusa 7b; el meu petit gra de sorra a SIURANA

Com m'ha costat cumplir amb l'objectiu de la temporada o sigui el 7c siuranero. Això sí a costa de no pocs komandillos, unes quantes llemes obertes i un bon nombre de pegues. La víctima ha estat la Mássimo targtalia al Solarium, esperant alegrement que aguanti estoicament les decotacions en una escola on hi ha molts pocs regalets. I si algú la decota els hi enviaré el meu amic Mássimo a que li trenqui la cara com li va fer en el Berlusconi. Que a la llibreta, en l'apartat siuranero, en tinc un parell d'aquestes que havien estat de 7c però han acabat caient al 7b+, la Imbècil al Grau de Masets i la Noia a l'Esperó.

Aqui el Mariano in action a Siracusa:

I un dia que em trobava jo voltant per Cornu amb les llemes ensagrantades i amb el cartell de "out of order" penjat al coll. Incapaç de tocar cap més regleta ja sols era capaç  de currar per la penyita... O sea ser, d'equipar.

I aprofito que tenia el campament muntat al mateix Solarium per donar rienda suelta a la imaginación. I així fou, com a l'esquerra mateix de l'Arquimedes va aparèixer la Siracusa, de l'Arquimedes de Siracusa. Una via d'uns 25 metrillos, amb una arrancada contundent i unes primeres quatre xapes intenses, una zona molt fàcil de roca més dubtosa, descans a repisa, i un segon tram més intens de regles típiques del lugar. Un 7b en un sector que encara no en tenia cap. No és ni la millor ni la pitjor, simplement una más en la millor escola del món mundial.

El komandillo disfrutant del bon peu de via, que no es queixi ningú....

I al final, uns dies després del currillo,  m'he trobat de nou per aquestes terres amb llemes noves per firmar la primera munidal. També s'esdevé la primera repetició i tres més candidats que confirmen el grau. Sols queda a l'aire la primera mundial femenina i "lavista".

Correcamins, una altra llosa tumabada

Tot va començar el 2010, amb les 6 jornades de batalles infernals, i al final retirada amb la cua entre cames i el clatell ben vermell.  M'hi vaig tornar a enfrontar el 2011 i el  2012  amb idèntic final. Però qui m'hauria de dir a mi que aquest 2013, finalment, seria l'any del pegue bo. En total han sigut 13 dies de feina i 45 pegues. El que no sé, si passa a ser la meva millor marca personal de número de pegues. O dit d'una altra manera, la via que més pegues m'ha costat.

I és que aquest canvi de ritme superior, m'ha tumbat tantes vegades que ja estava començant a pensar a decretar-la via non grata. M'havien recomanat teràpia per vèncer aquest estancament mental que no em permetia creure en un road punk. Però es que la via és tan bona que bè es mereixia tots aquests esforços. Així per fi, ets lliure i ja puc anar a correr per altres camins. A tomar pel sac!!

I OPEN D'ESCALADA EN BLOC AL PARC DE MONTJUÏC

Per fi s'ha pogut dur a terme el vell somni d'uns quants, especialment dels practicantes del rapelismo extremo,  de tenir un rocòdrom digne en el parc. Ha costat anys de reunions, permissos i feina. Però sumant l'esforç de varis per fi ja el tenim aquí.

I aquest divendres dia 8 de Març coincidint amb el patró de bombers, s'ha celebrat aquesta jornada d'inaguració amb una compe desenfadada de bloc. Hi havia 20 problemes que hem plantejat l'excel.lentíssima comissió organitzadora. I una pissarra on s'inscrivia els participants i la penyita s'apuntava els blocs encadenats. A més una mica de berenar, i uns obsequis pels tres millors en categoria "megapubilla" i "supermasclot" i tot per cero euros.

Total que una amics de no sé qui, uns altres de no sé qui altre i una trentena de participants i una vintena d'animadors. I quasi tres hores per encadenar "all you can climb". I després la prova estelar, el salt a la paletilla, que es va acabar decidint entre els més alts dels allí presents. A la qual cosa, sols vaig poder respondre fent l'idiota amb uns salts de cap. De com quan era futbolista del tercera regional i cada diumenge ens fotien 7 o 8 gols. La diferència és que aquí, tot i volar, no vaig aconseguir donar-li el cop de cap definitiu. Però vaig aconseguir fer embogir al públic que va recompensar cada intent amb unes bones rises i forts aplaudiments. I clar de tant fer l'idiota, al final em vaig emportar un bon zambullo d'aigua que encara va divertir més als no bombers.

Felicitar als campions mundials i a la resta de participants, agrarir als altres companys de l'excel.leníssima comissió (Linares, Pollito, Stif, Oskar i Aceña), al Ferran per potenciar aquest esdeveniment i negociar l'autorització, al Torn D del parc per ajudar en tot el que estava al seu abast i a tots els que han col.laborat d'alguna manera o altre en tenir aquesta instal.lació.

Ala fins la propera edició, i si has casuat baixa justificada o no te n'has enterat estigues pendent el proper 8 de Març que esperem ser-hi de nou!!!

PD- I ja per acabar, sols comentar-vos que la paletilla estava de muerte que ha estat desgustada per tot el torn A gràcies al bot del Linares. Ell ja ha complert el que és un altre vell somni meu d'aconseguir-na una en una compe.

Per fi un bon viatge pel senglarush...8a

Em trobava feliçment voltant pel Bruc sobre les 10 del matí com molts d'altres matins d'hivern amb la ferma voluntat de gaudir d'un dia d'esportiva. No tenia massa clar el destí, com tantes d'altres vegades. Primava poder assediar la víctima del dia, o project, com es mereix, intentant evitar els colapses de les hores punta. Que en el temps que corren hi ha vies on cal agafar tanda...

Així que estava amb aquest tipus de cabòries prèvies a l'elecció del destí quan un fet casual m'ha ajudat a decidir-me d'una vegada per totes. Ha sortit una mandrilada d'almenys 12 escaladors habituals del barri tot cridant Vermell, Vermell... Quin desembarco. Així pues ens veiem per la tarda al bar. Que sempre hi ha que tenir un plan B. Així que una altra cordada m'adopta i m'acoplo amb ells cap al senglar. Ens trobem algunes humitats però el que feia molts anys que no em passava sols tot el dia. Jo m'enfronto a una vella coneguda, el Viatge imaginàri. Ja tenia la codiciada versió s-ka-keo de la dreta, la que  tothom es pensa que és el Viatge. I ara li ha tocat el rebre a la original one, amb la seva seqüència a bloc que li dóna un cambi de ritme contundent. A la foto del Luichi, el Tranki fent el pas loko del final del crux.

Així ja amb la meva anchoita i gaudint dels privilegis de l'Olymp dels Déus ja estic més tranquilet tot i que pilli algun que altre embús pel barri.