Campionat d'Espanya a la Font Blanca, a trinxar-ho tot!

Aquesta si que ha sigut una cursa guapa d'esquí de muntanya d'aquelles que no s'oblidaran facilment. Un recorregut molt tècnic al cosat mateix de les pistes d'Ordino amb quatre pujades d'uns 400+ cadascuna. En total, uns 1800+, trams a peu, canals, arestes i baixades tècniques i neus traïdores. O sigui, un bon camp de proves pels fabricants de material que han fet el seu particular agost. I això es deu als 30 abandonaments per contratemps en el material dels prop de 200 corredors que voltavem per allí. A la classificació diu cost aproximat de 10.000 euros en material xafat però on està el problema???



I es clar entre alguna absència destacada i tanta trinxamenta, els afortuntats que hem gaudit de la benevolència dels Déus totpoderosos hem aconseguit un resultat més digne. Però, les curses s'han de còrrer i s'ha d'estar a les verdes i a les madures. A les curses, cada vegada més, a part de la condició física hi ha una ampli conjunt de factors que determina el resultat final.




Deixo les valoracions per altres espais de caire més oficial i som-hi a intentar millorar els meus dos 36ens llocs consecutius de les darreres edicions. Així que ja de sortida i a la cua del pelotón surto colze per colze amb el Palace, un vell conegut (i excampió d'espanya) de múltiples batalles anteriors: "Estamos muy atrás, no?"

Al llarg de la primera pujada recupero moltes poscions, però poques cares conegudes. Sé que tinc els invitats a la meva festa particular per darrera i això ja em fa anar motivat. Però a la primera baixada, no sé per quin motiu pateixo una inoportuna caiguda. I m'ha saltat l'esquí, que baixa descontroladament cara avall. Passen alguns rivals despiadats que no l'aturen malgat les meves súpliques. A baix de tot quan el pendent es suavitza finalment s'atura. Em toca baixar a un esquí com bonament puc i sortosament les meves sospites no es confirmen. No ha petat res i aqui no ha passat res. Així, que aprofito la segona pujada i les seves 50 conversions per recuperar el lloc i algun més, gràcies a no patir cap contratemps. I sense més inidències vaig fent fins a la darrera pujada on atrapo al Met. Un any després torno a estar a la seva roda com en la darrera Pierra. Però avui no correm en equip i és mala companyia quedant una baixada per davant. Passo i provo d'aconseguir una avantatge suficient per defensar-me en la darrera baixada. A la canal sembla que hi ha prou espai, però no aguanto la pressió i faig el pitjor canvi de la cursa just per començar a baixar. Però encara surto per davant. Un tram de corda fixe on ens obliguen a treure els esquis i ja el tinc damunt. I al intentar blocar la talonera, no aconsegueixo de cap manera. Una, dos, tres, quatre patades i la japuta que no fa el "click" salvador. En Met que no es despista ni cinc ja està a la par. I amb un últim intent desesperat per no perdre la posició baixo en telemark, em salta la puntera i de nou rebolcón. Baixo tota la canal de cul per terra però un bastó m'ha quedat al punt de caiguda. Per sort, no ha petat res però el pal està a tomar pel cul i baixa un andorrà que també ha comprovat amb la seva pròpia pell l'ofici del Met. Total que tiro avall amb un pal a defensar la 27ena posició genral (18è campionat d'Espanya) i ja vindré a buscar-lo més tard.

D'una banda, prou satisfet per la carrera malgrat els "culenbajen", i de l'altre molt content per la millora de vint llocs en "le classement national".

Però, sens dubte, més content està el Vendrell aconseguint la 7ena posició general (5è campionat d'Espanya) en una cursa d'autèntic mestre on m'endosa de nou els vint minuts. Fent valer el seu dorsal, per sortir amb els de davant. I no crec que m'equivoqui de massa, el corredor amb menys metres de tots els presents. I amb un únic dia de sèries, el dimecres anterior al Campionat. Mentre que el dijous aprofitava per encadenat la Sidonie 7b+, en el tercer dia d'escalada després d'un mes parat. Ja li deien abans de sortir, "quien tuvo, retuvo", però els pronòstics els posaven més endarrera. Total que iguala i ja en van quatre, la seva millor posició del Campionat d'Espanya. Avia'm si el Vianant 7c+ el té prou entretingut aquest meset que sinó m'espera un autèntic calvari pel Beuafortin.

V CRONOESCALADA AL FESTIVAL HIVERNAL BOÍ o crono dels rastes

Aquesta si que s'ha convertit en una clàssica que no falta al meu calendari, i és que tot plegat per 0 euros, això sí que ens ho podem permitir!

Madrugón i un nou atac del Kaitor en marxa, per sort m'acompanya el JM un fitxatge de darrera hora, per celebrar la notícia de la setmana: "Vous êtes sour la ligne de départ le prochaine 17 Mars". Així deixem la masella per millor ocasió i enfilem cap a boí, a debutar en la disputa del pernil petit.



Arribem dels últims, però amb el temps just per estar apunt per la sortida. Hi ha 58 aspirats a premi i sols un pernil, un formatge i un xoriç a repartir! Ens avien i ja ben aviat, en plaça xoriçera, em salta l'esquí! Un parell es beneficien d'aquest contratemps per passar. Al cap de no res, perdo l'esquí, merda!! Tinc que retrocedir a recuperar-lo i em creuo amb un de cara. I al no res un altra vegada em salta, però que cony passa aquí? Aixeco el cap i ja s'ha format un cinquet capdavanter dels escollits que se'n van a repartir-se el botí. Per darrera, jo segueixo amb la meva penitència, agafo un ritmet i cada pocs minuts problemes amb les fixacions i la gent que em va atrapant. Llenço tota la ristra d'insults i conjuros de tota mena però el mal no remet. Penso en plegar o anar a buscar els altres esquís al cotxe. Estic desquiciat però no és motiu suicient per tirar la tovallola. I en aquestes que aconsegueixo enllaçar mitja hora seguida que em permet recuperar un lloc. I ja en el tram final de la crono i per les pistes de Boí ja motivat de nou, retallo la distancia en ple murako i deixo a tiro a un altre. Però, avui definitivament no és el meu dia, i em salta l'esquí un parell de vegades més arribant del tot rallat a meta. Al final el 9è, i a uns deu minuts del JM. EL botí ha quedat de la següent manera, el pernil se'n va cap Andorra amb el Torné, el formatge a la Seu amb el Guillamó i el xoriç (AKA fuet) cap a bcn amb el JM.

Ara a intentar solventar aquest problema i a esperar un nova ocasió per fer una referència més digne que sinó no se m'emporten a Arèches!

X CROS INTERPOLICIAL I BOMBERS DE SANT SEBASTIÀ

De nou, en el mateix escenari i amb el mateix recorregut de 5,4km que la darrera edició. Aquesta vegada, menys efectius, tant de l'empresa com en general. Dia fred però ben assolellat o sigui ideal per còrrer. I al final, una altra vegada tercer de la general amb un temps lleugerament pitjor que en la darrera edició. La sorpresa ha estat en l'entrega de premis quan no m'han cridat per ocupar el tercer graó del podi. Què passa?



Pues al començar l'entrega dels veterans tot ha cuadrat. Pues recient complerts els anyets he debuat en aquesta carrereta, i molt al meu pesar, en la categoria de veterans. O sigui que 1er veteranillo, i el que dia passa anys empeny!

Torre de Marboré 3009, per la canal escondida

Aprofitant la situació anticiclònica organitzem una visita al refu de Goritz que diuen que hi ha alguna cosa del blanc element tant escassa en aquestes alçades de la temporada. I ja n'hi ha prou de fer el hamster per les alfombres blanques de les pistes.



Així que fem l'aprox per Nerin, via collado gordo i la carena de la custodia. I en el primer gir de la baixada em trobo estabornit per terra. Que ha passao? Pues que se m'ha partit l'esquí per la meitat. Ja l'hem parida!



Per segona vegada a Goritz i amb esquí rebentat. Ala pues a pota tota la baixada fins al refu. I quina és la meva alegria al aparèixer una possible solució amb un altre esquí suelto que corre per allí. I ja estem entretinguts la resta de la tarda fent "xapucilles" fins a deixar la cosa mig apanyada. Avia'm si aguanta! I finalment ja ens podem dedicar als quehaceres habituals: ping pong, mentider i parchis.



L'endemà, els dos guardes l'Igor i el Vendri ens porten d'excursió per aquestes contrades, el Grunch avui es queda al refu que ens n'espera una i de bona.



I ben aviat ens trobem amb un resalt gelat de selecció de personal per fer els grups. El Vendri passa, no sap ni com, amb els esquís posats i arrastrant-se per terra tibant-li de braços per la rimaieta. L'Igor es desclaça i amb un pas de mixte guarro resol la papeleta. Provo de fer el mateix però em quedo colapsat a mitja seqüència, ni amunt ni avall.




Mentrestant passen el Ru i en Furi prou dignament. Però, això que és? Ja no me'n recordo dels trams "high tension". I al final tibant-li de mans per la neu dura aconsegueixo fer un pas i un altre per acoplar-me a la cua de la caravana i continuar fent via. Estan boixos aquestos romans?



I quan ja m'estava refent de l'ensurt inicial ens trobem als peus de la coneguda canal escondida per accedir a la Torre de Marboré. Aquí ja treiem les armes punxegudes: piolet i grampons. I em trobo obrint una escalinata pa la penya! Tantes patades dono per fer cada pas que provoco un petit bouchon a la canal. Finalment l'Igor, cansat de tal lamentable espectacle de traceur, passa amb quatre salts per la dreta per tirar unes fotillos.



Més amunt, tornem a calçar esquís per arribar a la carena cimera que ens porta al cim. Ara arriba l'hora de la veritat, m'aguntaran els esquís el descens per la canal? Un primer gir i aguanta, un segon també, pues això ja no peta i avall que fa baixada.



Passem per davant de la Gruta de Casteret, fins al coll del descargador. Pells i cap amunt al Pico del Descargador. Una nova baixada cap a la part alta del Circo de cotatuero, per tornar a pujar cap a la Punta Tobacor. Amb un tram de flanqueig de la muerte amb neu dura i caiguda guapa que també em treu els coloretes.



I fem una baixada cap a la Vall d'Ordesa i flanqueig cap al refu. I una darrera puajadeta fins al refu per acabar de relaxar i finiquitar aquesta volta de somni. Ens surten 1860+ però hi ha uns quants kms de recorregut. Vaya que tot i ser el mateix número no es pot ni comparar amb un parell de toses...



I per celeberar-ho uns ous ferrats amb pernil i bona música. La nit es presenta sense timba, que aquesta gent ens ha deixat amansats i ben relaxadets.

I quan ja començavem a estar aclimatats, no sols a l'alçada sinó a totes les atencions rebudes, ha arribat l'hora de tornar a la civilització i acomiadar-nos dels guardes i de la casita en la montaña.



El dia s'ha aixecat massa ventós per anar a fer activitat en alçada i seguint els savis consells dels senseis anem de tornada per la custodia i baixant cap a la vall de capradiza, per tornar a buscar la Serra de la Custodia.

Va de carreritas...

Ja fa un mes, anava a fer la II cursa del gall a Sant Fruitós. Bonica cursa de mitja muntanya de 12,5 kms amb molt de corriol trenkakames. A la sortida poques cares conegudes d'entre els 250 participants. Traca de sortida i ben aviat es forma un triplet capdavanter que tinc el privilegi de tancar. Però unes indicacions confuses ens fan encigalar i ens tornem a reagrupar tots. I al cap d'una estona ja hi tornem a ser els tres ampliant paulatinament l'avantatge. I així fins el km 5 on el Josep Barrufet ha enxufat la directe i ens ha deixat a la nostra sort. Fruit d'aquest accelerón també se m'ha escapat l'Albert Ferrer, quedant sol per respondre possibles atacs d'algun robagallines. I així hem anant superant els kilometres sense més incidències fins que a la fi, cap el 10 he atrapat a l'Albert i aprofitant un moment de motivació he obert un foradet que he pogut mantenir fins a la meta. Així, segon, i primer podi de la temporada encara que sigui en una cursa local. Lo millor ha estat el trofeu: la gallina Pica!!

I quina alegria al portar-la a casa:



Primer li hem fet una caseta a la terrassa i li hem posat un plat d'arroç. Avia'm si algun dia pon ous!

Dies després, i per tancar l'any que millor que una Sant Silvestre, o com li diuen per la ciutat comtal, la cursa dels nassos. I per seguir amb el tema de les gallines, surto del calaix del galliner. Així em paso 5 km recuperant llocs fins a rebentar i a partir d'aqui 5 kms d'agonia fins a meta. Un darrer esforç i un nou integrant del selecte club dels SUB 35.

I per començar el 2011, una altra de muntanya, la III cursa del Rei de Bombers a Castellar del Vallés de 12km per corriols i 580+. Aquesta vegada un total de 24 corredors, la majoria bombers de BCN, hem respost a la convocatòria de'n Brugaroles.
I el preu d'inscripció 0 euros! Això sí que ens ho podem permitir! Dia assolellat i aquesta vegada poques encigalades. La cursa la guanyat l'Erik, un invitat futur aspirant a bomber que corre que se les pela. Per darrera, un quartet format per servidor, Brugaroles, el Carlos Luis i finalment en Cónsola. Després, per acabar, un menú de germanor, repartiment dels trofeus i fins l'any que ve.

I ara a esperar la neu que bona falta fa a les nostres muntanyes.

Les 10 del 2010, i bon any 2011 amb poques clatellades i bons road punks

Un altre que s'apunta a la moda de finals d'any de valoracions de tota mena. I en el negoci que ens ocupa, els meus encadenes més significatius d'aquest 2010.
No són les més bones ni les més díficils però en cadascuna hi ha algun motiu o altre que l'han fet particularment especial.

1) Cal remuntar al 9 d'Abril, el primer dia de la temporada, després de la llarga aturada hivernal i com no podia ser d'una altra manera per Montserrat. En el sector de Can Jorba, vaig aconseguir una nova repetició a l'Odio Africano 7a. La temporada començava amb bon peu i moltes ganes:




2) Casi 20 dies després, el 27 d'Abril, retrovava el 7b onsight en el Supositori de Montserrat, en la via coneguda com a Nº15, bonic nom de via.

3) I un mes més tard, el 24 de Maig, queia el 7c into the day (al 4at pegue), també a Montserrat als Avellaners, la via la Trayan Air.

4) I ja cal esperar a ple estiu per trobar alguna actuació prou mencionable i quasi el dia bans de marxar de vacacions. En concret el dia 25 de Juliol, cau l'Arreglada 7c+ a Gelida.

5) I quatre dies després aprofitant el subidón de forma, aprofito per fer la primera ascenció mundial a l'Aracnofobia 7c al Baell nord a la Vall de Ribes, la darrera via pendent d'encadenar del bombó del Baell nord.

6)I un parell de mesos més tard el 25 de Setembre, de nou per Montserrat però en el sector de Can Dubtes queia una vella coneguda meva, el Primer dubte 7c+

7) I aprofitant el moment de màxim rendiment i l'alineació dels astres i sobretot la benavolència dels Déus totpoderosos, el 7 d'Octubre a Can Jorba queia la Mireia 8a.

8) Amb la feina feta en la modalitat d'assaig o asedio, anem de vacances uns dies a l'escola de St Léger a rebre clatellades per totes bandes. Sortosament en un moment de molta inspiració el 19 d'Octubre aconseguia l'Arqué pied tendre 7b+ onsight. I amb això salvava els mobles en la modalitat a vista de buen cubero.

9) I no podia faltar en una selecció anual, una escola com Sant Llorenç del Munt on som clients habituals. Allí, el 25 d'octubre, cau a vista la Cicatrius emocionals 7b+ a la Placa de l'Heura.

10) I per tancar la temporada el día 11 de desembre, de nou per Monterrat per aquesta vegada en el Vermell del Xincarró li faig la primera al Komando entrecot 7c que havia equipat dies abans.

III Partit del gall

Una nova edició del ja clàssic partit de retrobament d'alguns dels exmembres del CADE-SADETA. Aqui teniu la crònica de com ho vem deixar la darrera vegada ara fa dos anys: http://huuurra.blogspot.com/2008/12/ii-partit-del-gall.html

Un dia increïble i una gran tasca organitzativa, ha permés un récord històric de 13 fubolistes amb ansies de fer gana pels canelons de St Esteve.

Així, s'ha pogut fer un 6 contra 7, en un camp de futbol7 de gespa artificial. Gran nivell el que s'ha pogut veure i molts gols que han mantingut entretinguts la gran quantitat d'acompanyants a l'event. I com no podia faltar, en un aconteixement d'aquesta índole, la foto per inmortalitzar el moment:




Avia'm si podem implantar aquesta data que ha permès tant bona recaudació d'efectius i el proper any podem fer inclús un triangular, je, je...