Barro noble 7b, relato de los esdevenimientos

No voldria dir pas cap mentida però corria l'any 2006 quan en motiu de la repetició d'un 7b de placa amb du es sikadetes a mitja via, l'arxiconeguda com a nº7, del LLàsera, m'hi vaig fixar per primera vegada. Hi havia un scellement a mitja paret d'una nova línia. Després van vindre anys d'anar repetint altres vies i anar valorant aquella línia abandonada.

Així fou com a finals del 2013, abans d'entrar a vigor la llei seca, vaig decidir-me a posar fil a l'agulla. Vaig provar un dia la Que remuga l'avi?, i vaig tenir la inspiració definitiva veient un bon traçat. Els primers dies de faenar algun local posava en dubte inclús que valgués la pena aquell esforç per la evident mala calitat del rocam en el seu tram inferior. Però amb tres dies de curro i bastant de martell van desenrunar aquell pany a priori desaprofitable. En l'ultima d'aquestes dures jornades de treball em vaig quedar sense xapes finiquitant la partida del 2013. Però havent-hi encara bateria per la pistolita vaig deixar tot taladrat i la corda fixada.

Esperant imminents sintomes de recuperació econòmica per poder invertir en més artilleria... però aquest escenari d'abundància no va acabar d'arribar. Així d'una manera tant tonta van arribar les prohibicions vigents, i de mentres seguia estalviant per poder acabar finalment aquella never ending story. I com que vaig ser molt bo durant tot l'any. I vaig tenir la pistolita paradeta a les golfes de casa ses majestats el Reis Mags van ser molt generosos. Em van deixar més fato a part de bon carbó. No moltes xapes ehh, tampoc us mal penseu. Però justes per poder finiquitar l'empresa que tenia entre mans.


Així un altre d'aquests dies que estavem escalant por el lugar, vaig penjar-me a la corda fixe. Com espetegava la corda, estava tant cagat que mentre jumava pujava assegurat posant les xapes per un sofert compi a prova d'enderrocs. Així, vaig poder per fi treure aquella corda penjada sols quedant pendent un nou episodi de neteja que ja es podria fer pujant amb cautela desde baix.


Però com el Vermell és destí habitual de qualsevol local del lugar i la oferta és la que és. Un tibador s'hi va fotre per firmar la first ascent i no em vull imaginar amb quines condicions s'ho deuria trobar. Sent política d'aquesta factoria deixar-ho tot impoluto, millor que el menjador de casa. Vamos que l'escombra la tinc al cotxe per llimpiar les parets i no a casa. Però com el barri és petit i en aquest negoci tots ens acabem coneixent finalment un tercer li va confesar el secret més ben guardat.


I el més curiós, és que una mica de magnesi va portar a un segon repetidor. També habitual del lugar que al seu torn en va portar a uns quants més. I així fou com l'altre dia hi va pujar el sotasignant, seguint el blanquet del magnsei. Tota ben neteta i respalladeta causant-me molt bona sensació i justificant amb escreix les penes viscudes.

Xinita down 7b+, al Vermell del Xincarró

Així fou com va anar la conversa:

Oskar: -"ara no vagis treient tantes targetes vermelles que tu, si tu, encara no has ni probat la xinita down, la meva gran creació montserratina...(nomès és 7b+...). Jo pensava que tu també tenies el mono blau de currante montserratí..." 


Huuurra: -"Una gran taca a l'expedient això de la xinita down, espero poder-ho solventar en breu. Però he sentit tantes pelicules de terror que no sé si ressar una quants pares nostres com faig abans d'anar al Campi qui pugui. O esperar algun dia que la trobi muntadeta i ben blanqueta...." 


Oskar: -"Home veig que el plantejament és prou bò, lo de ressar bé i lo de trobar-te-la blanketa i muntadeta també força bé, però coneixent la teva depurada tècnica d'artifo crec que ho pots provar el dia que vulguis, això sí no t'oblidis el mono de treball i el paracas jeje. Que tinguis sort, inclús es podria donar-se el cas de que jo estigui per baix veient-t'ho.." 


I així fou com vaig anar a parar en una terrible emboscada de la qual ni el mateix Rambo en els seus anys mozos se'n sortia. D'entrada un llarg episodi de pulges que va deixar impracticable la vessant nort, destí inicial d'aquesta matinal expres. Total que estudiant altres alternatives acabem amb l'Oskar, i com molts d'altres, en el Vermell sense paracaigudes però amb mono de treball. Poc temps i ganes de tatxar alguna coseta..


Just es celebrava el primer aniversari d'aquell fatídic accident, i ja no quedaven mes excuses disponibles havia arribat l'hora d'enfrontar-me amb la Xinita Down, de la Oskar factory.  Una via amb molta història i per si algú no està al corrent us recordaré d'on surt el nom. 


Equipant aquesta via és on va prestar el seu últim servei, el mototaladro més sorollós que hom hagi mai vist per aquests indrets. Comprat directament, amb l'OFERTÓN, als xinos per poc menys de 100 euros, d'aqui li va vindre el nom de la xinita. I amb diminutiu pq la veritat és que de petita no en tenia res.

Es va quedar a poc d'aconseguir el somiat objectiu dels 100 forats. I tot per culpa d'una mala caiguda de més de 20 metres. No la va aguantar. PAAAAAAMMMM!! Va ser la fi a la seva brillant fulla de serveis.    I també altres històries en la fase de les primeres repeticions.  Corrien rumors de pelicules de terror i algun potencial repetidor indignat per un xapatge.  I quina fou la meva sorpresa, quina via tan bona. Comparteixen el primer tram amb el Komando Entrecot i després una trave a esquerres per acabar per un espectacular murako de forats i merlets. Resumint una altre bombón, sota el meu punt de vista inclús més guapa que el pròpi komando.   Així doncs, una nova confirmació de la calitat d'aquest viot que justifica els danys colaterals de tan valuosa pèrdua.   Fins sempre Xinita!!

 

 

Repóker de" jotes" al Vermell

Hi ha una jugada mítica en el "mentider amb daus", es tracta de superar un repoker amb un de gama superior amb sols cinc tirades. A més per donar-li més emoció, es sol anar mostrant els daus fins a la darrera tirada que es passen ocults els daus que queden. I la sort està servida.... És el moment en que el teu destí queda en mans de l'atzar. De vegades, les menys, la sort ens acompanya i salvem la pell. La majoria la palmem.

I aquesta mateixa sort és la que avui m ha permes caçar el darrer canto a la Cagamànecs i passar un repóker al poker que ja tenia sobre la taula.

Poc a poc, han anat caient aquestes cinc vies de 35 metres que sota la meva modesta opinió són de les millors del Vermell en el seu grau. Un autèntic repóker que no és de negres ni tampoc d'assos, jo el deixo en jotes.

 L´únic inconvenient és que sols hi ha dues entrades per les cinc vies la qual cosa dificulta els asedios en cas d'overbooking. Adjunto comentaris del Tranki amb els graus actuals i les estrellites de la guia michelin:

NO REPAPIEGIS: 7c. "Bidits poc profunds, resistència amb un pas més dur al mig. Peus clau en un mur desplomat on es navega a dreta i esquerra d'un esperonet estrany. Compte amb la segona xapa un cop es separa de la Pau Barrios, costa de mosquetonejar la cinta i la caiguda pot ser dolenta. Bonica. UN cop controlada l'aleje entrant a reunió no té secret."  Llàstima o sort de la repisa que parteix la via en dos. (***)

PAU BARRIOS 7c+: "Dura i difícil. Assegurances allunyades. Un cop controlada ja no té tant de secret però a vista et jugues una bona castanya. A diferència de la resta del sector aquí calen dits forts. Inici amb un dinàmic on si ets baixet acabes volant peus, a canto boníssim, bloqueigs durs i pas de placa desplomada on peus i dits apreten a mort quan ja vas petat..un cop superat el crux cal anar sense dubtar fins al xape..un excalèxtric no serveix, quan vas al rotpunkt no es xapa fins que s'arriba al canto bo. OJO A LA SORTIDA..serà 6c però no es pot caure...En moltes referències es cota de 7c+...Per mi és la més exigent del sector" Llàstima o sort de la repisa que parteix la via en dos. (***)

EL VIANANT 7c. "Primer llarg d'accés a la resta de vies, un 7a+ de placa GENIAL, foradets i pas burro de regleta lateral. Un cop sortint de la R1 hi ha molts bloqueigs, algun pas dinàmic dels macos i un CRUX anant a bidit que es pot fer en lance recte o per la esquerra amb un dur bloqueig d'espatlla esquerra. Compte a la sortida (assegurança exigent però gens perillosa). Final en placa més facil però bonic." (***)

EL NÒMADA 7b+. "Via guapa però burra burra. El pas és molt exigent amb els corresponents "rebots" per consolidar el moviment. Sortida atlètica i "airejada". UN cop encadenada no és de les que repeteixes..per si de cas..." I per mi hi ha una frase cèlebre de l'autor de Fe i Valor per una altra via però que en aquest cas també és molt apropiada "a la guia nova de 7b+, pero que demanem entre tots una rectificació publica a la plaça de la vila amb l'alcalde present de la més que necessaria recotació a 7c". Almenys és la que més pegues m'ha costat de totes i sempre casi casi. Fins que un dia vaig encertar i poder finalment tatxar. (***)

CAGAMÀNECS 7c+. "Més dura que la seva veïna, de la qual és "variant" de sortida. " Potser és la menys famosa del repartori però de la mateixa categoria de les altres. Sols li sobren els dos últims metres de roca més dolenta. Aquesta encanvi m'ha semblat suau pel grau proposat, i tampoc sóc l'únic que ho opina. Hi ha un primer crux amb potencial caiguda guarra sobre una rampa. Es pot resoldre de diverses maneres però cap realment fàcil. Més amunt s'arriba a un repòs molt bo i un nou bloc que també es pot resoldre de diverses maneres inclús amb escaqueo. Per sort aquesta vegada, per raro que sembli, he mantingut la rectitud ètica i he pujat recte. Que m'he de començar a guanyar el cel i alliberar-me d'aquesta tendència espontania al escaqueo. (***)

El pagafantas 7b/+; una nova al Vermell del Xincarró

"Hacer una cobra: Mecanismo de defensa ante el peligro; hay diferentes tipologías de cobras, unas mas agresivas que otras..."

Ha plogut molt d'ençà aquella última vegada que havia estat d'obres, en motiu de la via que vaig dedicar aquell company de feina, l'estripacalces. Va ser la última via que va firmar la xinita, la màquina més sorollosa que mai s'hagi vist per aquestes parets. Després va venir aquell desafortunat acident per Montserrat amb la que es va acabar la seva fulla de serveis. Va quedar lluny de l'objectiu inicial d'aconseguir rendibilitzar-se fent uns 100 forats, o el que es el mateix a menys d'un euro per forat.
Però afortunadament, per casa meva van passar el reis mags d'orient, i com m'havia portat tant bè durant tot l'any em van deixar una nova joguineta per fer forats a les parets. Bueno, ho reconec,  també hi havia algo de carbó en algun racó del meu sofà.
Així, que ja tenia una línia clitxada, de nou, al Vermell del Xincarró... on molts són els qui escalen però ara ja menys els que hi curren. Pues no patiu, vosaltres escaleu i decoteu, jo sols espero algun dia la recompensa promesa... Aquella que tot grimpaire somia aconseguir algun dia.
"Los miercoles son los nuevos viernes..."


Una altre vieta per la penyita, ben equipadeta amb 12 parabolillos i no dolenta del tot. Els primers metres són els més bruts però després acaba sent prou bona. Per completar la oferta d'aquest racó... Sita dos a la dreta del Sabor latino. El seu traçat correspoon a la número 68 de la guia actual que en realitat va més a l'esquerra del que està dibuixat. Després de les primeres ascencions sembla que el grau ronda entre el 7b/+. Aqui teniu un parell de fotos de la segona munidal, a càrrec de l'Unai.
I el nom dedicat a un pobre company de feina que no aixeca el cap. Aquesta va per tu, pagafantas "Cuando os despidáis, si ella se da la vuelta para mirarte, no falla nunca, es que está por tí...."

La caiguda d'un mite....la Sessió

Hi ha vies que per extranyes raons esdevenen mítiques, i per més que passin els anys no perden aquest miticisme. I la Sessió digital 7b+, n és un clar exemple. Ja quan la vaig veure l any 91 en el meu primer curset d'escalada ho vaig evidenciar. Després de passar tot el matí negociant les antipàtiques plaques montserrattines venia l'hora de veure els senseis esbarallar-se amb aquest desplom. I allí estava la via per anar dictaminar la sort als entregats monitors.

Aki os dejo el video de un colega, Oskar "K" en la Sessió Digital 7b+.





I aquell monitor teu amb qui havies passat tot el dia arribava a peu de via a defensar les seves opcions. Aquell que fins feia poc era l'home més fort de la terra i de part de l'univers sideral. El mateix que havia flotat per unes plaques impossibles per on no podies ni pujar. Si aquest troç de LOLO que t'inspirava la més gran de les confiances arribava a la plaça del Vermell tens com una mala cosa.
Semblava un porc arribant al matadero, i allí estava la via per dictaminar sentènica final: o vida o mort. I aquell a qui no li havia tremolat el polç en tot el dia pillava el segon canto de la via per quedarse penjat una estona de braços  movent peus esbojarradament. Bufant com un bufal, i vermell com un tomàquet fins a caure ell i la dignitat cap avall.  L'un queia en un pas... l'altre en un altre. Un estava apunt de sortir per d'alt però volava sota els aplaudiments d'una plebe entusiasmada.Allò era un espectacle increïble....una autèntica esquevatxina... que els cursetistes immortalitzavem amb fotos mentre els diferents monitors intentaven pujar per alli. Al final un que l'encadena guanyant se l admiració i la glòria eterna. I més tard un segon encadene pa la penyita.... quina via!!!
Mes tard cap al 97 la vaig provar per primera vegada i no faig fer ni dos passos seguits...després va haver-hi una época que em tocava a mi com a monitor saltar extenuat del segon canto de la via. I axí van anar sumant els pegues.... Sempre havia somiat que un dia podria pujar per alli, però ho veia tan llunyà...
Una via plena de picats però que ningú gosa criticar, com aquella amiga seva de la paret gran de Sant llorenç; el Señor de los Anillos. Autèntiques obres d'art, vestigis d'aquella època que perduren al llarg del temps. Perquè hi hauran altres vies de 7b+ per la muntanya, però poques hauran sortit a tantes fotos de guies i revistes. I poques tindran tantes repeticions i intents com aquesta.
I per un cúmul de circumstànices de diversa índole em vaig trobar de nou sota aquest sostre imponent. Aquesta llosa montserratina que era un taca a un expedient impolut, ple de batalles perdudes, escaqueos i tot tipus d'heregías... El 7b+ de l'oficina que més joc m estava donant, passant dels 50 pegues... I amb menys de 3 minuts i en un estat d'èxtasi total arribava a la reunió, fent caure aquell mite que va conèixer ja fa més de 20 anys.

Vermell del Xincarró, subsector bombet

Interessants vies que no són d’entre les més populars del vermell però que no estan gens malament perfectament equipades amb scellaments químics i amb algunes preses reforçades amb sika. El que sempre hi ha hagut molta desinformació de tot aquest pany però sembla que darrerament s estan fent bastant. Així que per si algú li pot servir d’alguna cosa, complemento la info del blog del piju i de la guia de Montserrat de cara Sur:

10. 6c+ Placa molt mantinguda i tècnica que s’acaba fent molt llarga i on a més hi ha un moment d’alegria obligada a mitja via. ***
11. 7a  Similar a l anterior amb uns passos molt atlètics per sortir de la repisa **
12. 7a+ Igual que l anterior però més difícil en el tram atlètic per deixar la repisa **
13. 7b+  És la sortida de l’esquerra d una entrada conjunta de tres vies. Amb un parell de passets a bloc que li donen el grau en la part més desplomada i després una sortida en placa amb un macramé passant molt apropet de la seva veïna de la dreta. La via acaba en una reunió comuna amb la Nº14 de la guía que no consta a la guia. Situada més avall i a la dreta  **
14. 7b+ Extraoficialment coneguda com el “televisor” per haver hi un gan bloc del tamany d’una tele a mitja via. És la sortida central i poster és la més homogènia i recomanable de les tres. La via acaba en una reunió comuna amb la Nº13 que no consta a la guia.  ***
15. 7a+/b És la sortida de la dreta molt més fácil que les seves veïnes. Mal graduada a la guia com a 7b+. Es va posant difícil fins a les darreres xapes on hi ha el crux de la via *
16. Bod 7b+/c  Per aquesta ja se surt de d’alt de la repisa de la Sidonie. A la guia consta de 7b+ però i pel piju 7c. De les dues és la opció de l’esquerra. Uns primers passos molt a bloc, un bon descans a repisa i un pas de placa molt tècnic. **
17. Icarus 7c La més dura de tot aquest pany. Un primer tram a bloc fins a un bon descans  i després escalada més en placa on cal una mica de pililla. Mola deixarse prexapat el crux a mig bombet per evita posible caiguda sobre la repisa. **
18.  7b Conegut com “ l’esperó”. Un primer pas trencadot dóna lloc a un esperó difícil de llegar a vista. **

 

Ultravox, aquesta si que és clàssica

Aquesta darrera víctima de l’escalada de projecte si que és una de les més comercials i conegudetes del mític Vermell del Xincarró. A més és d’aquelles suceptibles a interessants debats respecte a la seva dificultat. L’he vist ressenyada de 7b+ i també de 7c, luego entonces 7b+/c per com les barres solen ser pels bars que cadascú digui la seva. Per mi un 7c soft, je, je. Ja la vaig provar un rato fent tota mena d’heregías l’any 98 en motiu d’un curset d’escalada del CADE en una época en que es deia ULTAVOX I i ULTRAVOX II partides per una reunió intermitja . Inclús, no voldria dir pas cap mentida, em sembla que va servir de via per una final en la compe d’escalada dels 90’s. Algun blogger podrà contrastar aquesta info aportant més dades concretes.. I ves per on que tinc per casa una ressenya d’aquella época, una autèntica reliquia de quan feia els primers pinitos en la vertical:




A notar que en tot els vermell sols hi havia 15 vies i la sessió digital era un 7a!! Visca la retro climbing i que tornin ben aviat les malles de lycra!!
I mira com està avui d’explotat aquest sector que els diumenges costa de trobar lloc per aparcar es cotxu. Total que anys després m’hi trobo provant-la de nou ara reequipada i allargada una mica. Una via d’aquelles bones, bones, de les que no pot faltar a la llibreta dels montserratins. Té dos trams clarament més durs: l’inici i la superació del sostret. La resta molt d’anar escalant trobant els cantillos i els peus bons. A més també hi ha algunes vies noves per aquest clàssic sector ideal per hiverns.

De costellada per cala montse...

Els darrers dies he estat entretingut fins aconseguir un parell més de víctimes montserratines en 7c. Van de do en dos, je, je..

Aquesta vegada son d’aquelles més de la gama coleccionista i de caire més aviat soft i no per això deixen de ser autèntiques joies montserratines.

La primera, tot i estar al Vermell, és d’aquelles en que mai he vist a ningú penjat i el més preocupant mai l’he vist tocadeta de blanc. Per no tenir no té ni nom, i hom la coneix com a via Nº44. Sita a la dreta mateix del Sabor latino, ens espera una escalada en placa tumbada. D’aspecte ajegut d’aquelles que li poses 6c a simple vista. Ben aviat però comencen les hostilitats i per les primeres xapes cal desxifrar correctament per no caure en cap enboscada. I després en el tram més vertical hi ha el crux que costa de trobar-li el gesto per pillar el merlet salvador. En una primera pujada pot semblar molt complexe però després tot acaba quadrant i no requereix d’un gran asedio.




La segona, en el Supositori. Aquesta tampoc té nom i es sol conèixer com la Nº20. Una placa vertical amb tres trams més exigents. Suposo que quan es va equipar s’havia desbrossat però actualment estava al límit de l’impracticable. Un arbrot amanaçador no permetia escalar en condicions. Suposo que després d’alguns anyets sense repeticions havia caigut a l’oblit en deteriori de les seves veïnes molt més comercials. La vem provar un dia amb l’Oskar, el gran tatxador compulsiu en aquestes dificultats. Ja ens va costar desxifrar el macrame però els moviments són molt bons. Trenquem un parell de branques, les justes, per poder pujar però en cas de caiguda enculada garanitzada. I com no podia ser d’un altra manera i sense cap mena de coneixement li dono l´últim del dia. Aquell pegue que sol sobrar i t’arrossegues com un gusano. I ja en el crux inferior a les primeres de canvi, no encerto en el piquete de ojos, saltant de ple contra l’arbrot assassí: PAAAMMM!! S’ha de ser burro!! Quin hostiot, vaya costellada, he quedat ben marcadet i uns dies fora de circulació.

Dies després hi tornem amb l’Albert, el nostre CICLISTA que aprofita el meset de descans de la temporada per fer alguns dies d’escalada. I como al abuelo no la van a pillar cagando, ens acompanya el "serrucho" que tinc un assumpte pendent. Total un tallet per aqui un tallet per allà la deixem que ni niquelada, apunetet per poder saltar sense costellada, i el millor de tot encadenada. També baixa content l’Albert amb la Nº22 el seu 7a anual fet al segon pegue en el dia.

Per fi cau la Kamali, una vella espina

Doncs dues noves batalletes per cala Montse de número 7 i lletra c. Ara ja per la cara sud, en els sectors típics d’aquestes alçades de la temporada: el Vermell i la Desdentegada.

La primera d’aquestes últimes captures va ser en el Vermell: quin gran sector i quan de joc que dóna pels escaladors de setens. Aquesta vegada m’he estat esbarallant amb una d’aquelles que a priori no tenia al punt de mira: la No repapiegis. Però ves per on, que me la vaig trobar blanqueta i em va passar bones referències el Roger i ja esta liada.



Comparteix la part inferior d’una vella coneguda meva, el Vianant, i després fa una travesia a l’esquerra fins a plantar-se en un repisa on quedar-se a dormir. I aquí comença la via amb una arrencada poderosa i un parell de xapes de desgast fins a un bon repós. I d’aqui tota una seqüència bastant de crucigrama amb romets, bidits i pincetes amb un últim rebotillo, que esdevé el crux sentenciador. Després trobem un parell de cantos bons per recuperar i encarar l’últim tram fins a la reunió que no és tan complicat però que la primera pujada vaig arribar amb la cara desencaixada del susto, je, je. I que al final quan acabes encadenant és un tràmit. Una via no tan solicitada com el Vianant però igualment recomanable, opinió que comparteixen tots els compis que l’han provat durant les jornades de feina: Inclús algun se sent dir, que hi vol tornar per saldar assumptes pendents…

I encanvi, la segona si que la tenia en el punt de mira. D’ençà que la vem equipar aquest estiu la tenia entre las cejas. En aquell entonces, personalment no estava per asediar la via: ni físicament ni moralment. Els astres no estaven correctament alineats, la meva vida personal era massa caòtica com per afronar aquests reptes. La vem provar un dia amb el Diego i el Sellares, però ens va escupir i la vem deixar aparcada per millor ocasió i la primera oberta al gran públic. Així la primera munidal la firmava l’Andres i la segona l’Oriol i la crítica era bastant bona.

Diego i Sellares provant la Kamali Merletero. Desdentegada. Montserrat. Maig 2011 from robert guilera on Vimeo.

I quina ha estat la meva alegria 6 mesos després al veure que la via estava completament neta del polsim inicial, tots els cantos tocats, peus amb marques de goma. En definitiva que més d’un s’hi havia pujat durant tot aquest temps. La millor recompensa que se’n pot endur el desinteressat equipador. Però calia aconseguir el road punk, per poder saltar a nous projectes. I amb aquesta idea ens hi em deixat caure amb el Morer. El primer pegue del dia no sóc capaç de solventar el crux i baixo "desanchante". Sortosament, puja la bèstia decotadora i després d’algunes arrancades en falç fa un "cruzaito amb bicicletón" i resol el pas. La segona pujada em serveix per asimilar bè aquest truc. I finalment a la tercera va la vençuda. Queda una via molt fanàtica i bona on no es pot badar ni en l’arribada a la reunió, la primera i única en aquest sector d’aquest grau. I no és amor de padre...

Avia'm si ara que porto el tajo net, torno a fer algun desacato amb la xinita. Que ja fa dies que no la trec a passejar...

Komando entrecot 7c, al Vermell del Xincarró

De nou pel Vermell aquesta vegada amb el Vendri, Patricia, el Rochetore i altres. Just el dia que es produex l'arrencada de la temporada blanca en la crono a Vallter, d'altres encara estem enfilant-nos per aquestes parets. I millor perquè amb un 0 al comta metres de desnivell, res de bo es pot fer ara mateix per les neus. Tot i que el Vendri volia fer l'aparició amb sortida suicïda inclosa. Com si d'un espontani es tractés!!

I és que encara em queda un assumpte pendent abans de la llarga hivernació. Un darrer objectiu per finiquitar la llarga temporada escaladora. I com no podia ser d'altra manera és la Komando entrecot, 38 metres i una miqueta de tot:




El primer pegue m'arrosego com un gusano fent tota mena de trampes per aconseguir-la deixar muntada. Ufff! Es nota el triplet (3 dies seguits d'escalada), que fa molts dies que no en feia cap.

I al segon pegue, vaig pujant tot resolent totes les seqüències fins aconseguir la first ascent. Huuurra!!!

I com a confirmat l'Oscar: "ahir vaig estar currant a la komando entrecot, fent currillo de neteja i molt raspall, al segon pegue s'em va trencar un canto i no vaig poder lluitar el rotpunkt (el pas surt però més duret), però crec que serà 7c, una mica més durilla que la sidonie. En tot cas felicitats pel viote,
chavales ja està neteta i blanqueta, llesta per la first ascent, animeu-vos perquè serà de les bones del vermell"

Je, je i això firmat per un dels senseis del sector que no n'ha perdonat res per aquestes contrades. I també, l'ha corroborat el Vendri que està acabant la temporada finet, finet. I ho demostra encadenant-la en tope al segon pegue del dia.

Komando entrecot, la nova al Vermell del Xincarró

La sorprenent primera actuació de la Xinita, http://huuurra.blogspot.com/2010/10/la-xinita-7a-la-nova-al-totxo-de-la.html, li auguraba un bon futur perforador. Però goiteu que em va passar en motiu de la seva segona actuació. Tenia una línia clitxada a l'esquerra de la Sidonie, al solicitat Vermell del Xincarró.

Total que un dia em poso mans a l'obra i a l'hora de posar la reunió, la Xinita va començar a fer l'indio. La màquina semblava que havia dit prou. Primer em va petar la peça del seguro del accelerador. Alli penjat com un xoriç vaig aconseguir tibar del cable de forma manual, eso no es un problema. Amb la reunió posada, se'm desafluixa el arranque manual del cos de la màquina. Descobreixo una nova posició d'arrancada en posició invertida que encara em permet de continuar currant. Eso tampoco es un problema. I per acabar-ho de rematar, al final em salta tot el sistema de portabroques. L'acte reflex sols m'ha permes capturar al vol la broca! I la resta a tomar pel cul.

Ho haveu vist, ara si que ja tinc un problema. No em facis això, avui no, Xinita!! I com que la corda no arribava a terra vaig tornar a sortir per d'alt jo, xinita i el farcell de parabolts. Recullo trastes sense deixar quasi rastre del fiasco.

Quin cop tan dur, ja era previsible que molt no duararia però al segon dia i va petar per totes bandes per ananr directament a la UVI. Avia'm si se'n surt la pobre!

I recient sortideta del taller tornem al lio, una segona vegada els dos mano a mano. I aquesta vegada torna al nivell d'aquell primer dia, fins a finiquitar la feina i deixar equipadet el Komanado entrecot.




No és amor de madre, però quin viot que ha sortit. De les vies de gama alta del sector. En total són 38 metres, amb 16 seguros. Inici amb un bloquillo de dos xapes. Una zona tranqui per ananr a buscar un tram mig fisurat i comença la part més vertical amb tot tipous de passitos. Una barra de descans i un altre bloquillo per plantar-se al tram final sobre pilotes montserratines.

La vaig donar un parell de pegues resolent els passos i ja l'he deixat blanqueta i a l'espera de la primera munidal. Seràs tú el primer ascencionista?

PD.- A tots el del komando, jo ja he fet la meva part. Ara és ella la que us espera!

El vianant 7c+ al Vermell del Xincarró

Goiteu el que deia en TR a Celiavern el seu dia:

"*EL VIANANT 7c/c+. Primer llarg d'accés a la resta de vies, un 7a+ de placa GENIAL, foradets i pas burro de regleta lateral. Un cop sortint de la R1 hi ha molts bloqueigs, algun pas dinàmic dels macos i un CRUX anant a bidit que es pot fer en lance recte o per la esquerra amb un dur bloqueig d'espatlla esquerra. Compte a la sortida (assegurança exigent però gens perillosa). Final en placa més facil però bonic.Resolta al tercer intent. No em canso de repetir-la donat que per les seves característiques és una via ideal per fer pila i els xapatges no són exigents. Molt resistent encara que menys dura que vies com el CLAN DEL BONSAI o LA FUGAZZI ORIGINAL, pel qual la deixo de 7c/c+...ja direu!"

I a més goiteu quina fotillo pillada de cal Free bloc a ple crux de la via:



I si ja està tot dit i escrit no cal afegir res més de la darrera víctima dels meus asedios. Que les jornades de curro són massa aburrides pel lector. Així, doncs, piada ràpida i de nou a les portes de l'Olymp esperant el moment de poder-hi arribar!

PD- Sols afegir que actualment ja no hi ha la R1.