Ja feia dies que tenia clitxada aquesta línia, la darrera que volia equipar en aquest sector. Però passaven els dies i no trobava la punta de motivació per empolsinar-me. Sempre hi havia una excusa o altra i la feina per fer. Calia algun detonant...
I dues rubies d'igualadina procedència van provocar aquest rebulsiu, com quan el Messi surt al camp. La enveja de qualsevol equipador que es presti: anar a currar amb aquestes peazo escuderes!! També entre l'alineació del dia: el K9, la mascota que ens acompanyarà durant la obra.
En fi, l'aventureta comença com tantes altres vegades amb la entretinguda aprox, no sé quantes vegades le fet ja. Però entre cotilleos i corazones de roca la tropa no presenta reclamació alguna i arriba sencer i motivat a peu de via. Encara tenim una estona de solet per treure les gales d'estiu començant a calentar per la clàssica del sector que em serveix per fixar la corda. Així jo em puc dedicar, a mi bola, a les tasques pròpies d'equipament mentre elles van tatxant pel sector. I així fou, com va anar consumint-se el dia...
Amb l'entrada de la sombra i l'airet habitual del lugar, passem a modo invierno, ben tapadets. A tot això que amb la feina acabada al final del dia, podem catar la nova ruta. Això si: plena de sorra, pols i cantos per trencar. La qual cosa si que aixeca la més profunda indignació de les princesetes. Que tot i ser autètinques jabalines del lugar sembla que no disfruten tibant-li de cantos bruts...Molt pulcres elles, ho volen tot ben net, implacable. O dit d'una altre manera impoluto. I així com no podia ser d'una altra manera queda batejada las princesa impolutas. O era per una altre motiu?
I amb dues ascencions el grau orientatiu sobre 7b, la Nº12 al croquis. La via és més curteta que la resta de les del sector. Seran uns 20 metrillos amb un pas a bloc per entrar entrar, un tramet fàcil per arribar a la repisa i una placa vertical amb algun passet més dur i una arribada a la reunió curiosa.
1. Corazón de roca 7a+
2. El visionario 7a+
3. La llastraka 7b
4. Working temperature 7b
5. Egunkaria 8a/+
6. El mapale 7b
7.Coincidente laboral 6b+
8. Ahí viene el bombero 7a
9. El pas del temps 6c
10. Tot per un puto gat 6c
11. Terra endins 7a
12. Las princeses impolutas 7b
Ja ho prèvia el Luichi en la darrera guia de Montserrat Cara Sur del qual adjunto algunes fotos:
"Muy buen sector sobre un muro en ligero desplome y con abundancia de agujeros, que ofrece itinerarios de continuidad en un curioso marco", "De momento el muro cuenta con pocs itinerarios pero numerosas posibilidades de nuevos equipamientos", i les expectatives s'han ben acomplert.
Així que la majoria de dies sol i d'altres acompanyat, he anat equipat algunes vies més en aquest llunyà i poc popular sector. No sé quantes vegades he pujat però si que sé que m'he passat més hores netejant aquest mur que no pas el menjador de casa. Així espero que no us petin masses merlets ni peuets. Les new 2013 no tenen repeticions conegudes sols la Mapale o sigui que graus orientatius ja anireu dient. M'abstinc d'atorgar estrellites michelin pq totes són sota la meva modesta opinió molt bones, tant les antigues com les noves. Vies d'entre 25 i 35 metres.
Ideal tardes d'estiu o matins d'hivern. Sombreta i corrent d'aire forçada a partir de les 14 hores.
Una última cosa l'aprox pel camí dels francesos on varies pubilles han parat el crono en 45 minuts i això que no han callat en tot el camí... No recomano el joc de l'oca.
1. Corazón de roca 7a+, NEW 2013, aquesta mítica revista de la qual tinc el privilegi de ser un dels redactors en plantilla. Inclou totes aquelles notícies vinculades al món de l'escalada però de la vessant més del marujeo. Antigament, els que porteu uns anyets en el negoci ja sabreu de que us parlo, no hi havia tanta prescència femenina i actualment aquesta tendència ha cambiat radicalment. I com Dios los cria y ellos se juntan, pues vinga salsa rosa i molt de cotilleo. Aqui no hi trobareu notícies de grans roadpunks sols encadenes de veritat, aquells que corren com la pòlvora. Que si aquells dos estaven escalant per allí, aquells altres fa dies que no se'ls veu junts... També hi trobareu magnífics especials, de moment els hivernals del Bruc i Cornu i l'estival de Rodellar. La penyita està motivadíssima amb aquesta nova publicació i el gran nombre d'abonats en la seva curta existència així ho demostra. El número de llançament vem fer 100 exemplars, ben aviat en el sisé ja eren més de 250 i en el darrer més de 400!! Així que ja saps tu també pots rebre i col.laborar en el Corazón de roca.
2. El visionario 7a+, NEW 2013, ara ja deixem les revistes i parlem d'un que se les va tenir amb aquesta via i la va deixar ben desbrossadeta pal gose y disfrute del grimpaire. L'únic que conec que ha sigut capaç d'acomplir el vell somni de tot esportista, guanyar-se una paletilla, i compartir-la amb la penyita. Un autèntic motivador en les castigadores roko sessions amb el lema "What happen with the people!!"I això gràcies a un salt galàctic de quasi dos metres per trincar-la. Capaç de muntar a vista uns blocs boníssims, no li cal ni provar els passos.... un autèntic visionario.
3. La llastraka 7b, NEW 2103, en aquest cas parlem del somni de qualsevol equipador que no és equipar la via més bonica i orgasmàtica que mai hagi existit. No us deixeu enganyar, el que més mola és tirar les pedres, blocs, llastres, arbrets i els trastos que faci falta. Sobretot que no quedi res per tirar, més tard ja es veurà si es recull algun fruit o no. I ves per on, qui m'ho hauria de dir que en aquesta via he marcat la meva millor marca personal. Un peazo llastra de dimensions faraòniques que va causar un bon enrenou al rebentar-se al picar terra. I sols amb una mica de palanca amb el martell, quan hi pugeu segur que trobeu el buit que ha deixat.
4. Working temperature 7b, NEW 2013, típic dels motorets diesel que necessiten d'una bona estona per començar a rendir. Em sol passar bastant que a les primeres arrancades d'algun pas dur, solen ser bastant en falç amb perill inclús de que peti algun biela . Incapaç d'aguantar-te on després acabaràs tibant com un tigre. La majoria solem calentar a vies més fàcils del nivell que anem a provar però sortosament encara queden guerrers de veritat. D'aquells que ho tenen clar que "calentar en un 8a és el millor que hi ha", ni que sigui per al final del dia acabar fent pegues per encadenar un 6c.
5. Egunkaria 8a/+, aquesta via consta a la guia com a projecte però realment ja està encadenada. Una placa vertical amb un crux intens i després algun pas més suelto. La he provat però a mi em queda XXL, avia'm si algú es motiva i li fa la segona per confirmar el grau
6. El mapale 7b, NEW 2013, "El mapalé es un género musical y bailable propio de la region caribe colombiana. Esta tonada conserva características musicales típicamente africanas. Representa el encuentro erótico entre el hombre y la mujer. Surgió en la costa del Caribe colombiana gracias a la influencia cultural de los esclavos africanos traficados durante la conquista de América. El conjunto o ensamble musical consta de tambor alegre, tambor llamador, guache o maracas y tambora. El mapalé ha sido descrito también como "ritmo del frenesi" y se ha hablado con no menos abundancia de argumentos, de una especie de brujeria que logra que los bailarines se vayan sintiendo atraídos por algo inexplicable que parece salir de los golpes del tambor o el agudo sonido de una caña, hasta hacerlos caer literalmente hablando, en un desenfreno de pasión, de deseo carnal..."
I un dia, voltava pel parc, com tantes d'altres vegades, sense un rumb clar quan un gran rembombori va posar en alerta els meus sentits.... Venia de la sala d'ordenadors i em trobo al turno al complert abduit amb el ritme frenètic del Mapale... Les imatges que acompanyaven al video clip també algo debien d'ajudar. Perquè tothom va quedar tan impressionat que després te'ls trobaves per allí deletrejant la lletra. Algun inclús em consta que va tenir malsons per la nit i tot.... Així que aquesta no podia faltar de cap manera. Aqui l'Oskar durant el second ascent mundialment conegut:
7. Coincidente laboral 6b+, la típica via per calentar motors i pendre un primer contacte amb el murako. Uns primers metres una mica més trencats i després una placa d'escalada en placa vertical que va posant els avantbraços a to i acabar per una fisura característica.
8. Ahí viene el bombero 7a, NEW 2013: Inici comú amb l'anterior per anar a buscar una placa mantinguda amb passos de tipus macramé. I més val un video que mil paraules:
9. El pas del temps 6c, la opció de l'esquerra vem posar un primer parabolt que es comparteix amb la de la dreta que estava una mica expo. Després de la repisa una bonica escalada en placa amb algun pas més díficil
10. Tot per un puto gat 6c, la opció de la dreta que es va posant cada vegada més dreta fins acabar sortint a la mateixa reunió de l'anterior.
11. Terra endins 7a, bona via de placa amb un final més tens per superar una zona més desplomada. Ja s'ha posat la xapa que faltava.
Per causes que s'escapen del entendimento humà em trobava en bona forma, escalant com en els millors moments i hi havia una finestra temporal per intentar la meta personal de tota temporada friki; l'olymp dels Déus. "Un ocho-a al año no hace daño"
Calia buscar una víctima preferiblament a l'oficina montserratina per donar-li una bona samanta pegues. L'atzar em va portar a la Paula del Secretivo, i les actuacions no van ser males del tot. Però allò, es un monstre de color verd que treu foc pels queixals, massa per un pobre pretendent d'humils intencions. I això que pecava; llegiu diedre pels que sabeu de que parlo, per domar el monstre cap al 8a. Al final desmunto el petit camp d'alçada per muntar algun camp base en condicions en algun altre indret. Emprenc la retirada amb la cua entre cames i la única alegria d'haver ressolt passos.
I repassant la recent publicada guia de la cara sud, veig que a la Martina de Can Jorba la posen de 8a i amb sombreta al matí. Veïna de velles places conquerides, la Mireia 8a i la Oriol 7c+. I a més ho confeso espio pels blogs i per l'8a.nu, no com tú que fas lo mateix i te n'amagues. I descobreixo una piada de la misma. O sea que no se hable más, que palli que voy.
Ja m'havien dit que el crux la penya se'l saltava per la dreta, i amb aquesta info faig un primer dia d'inspecció. I com estava escrit en el guió, en el bloque ni em moc, però com a bon bujarra, trobo l'escaqueo, l'espolón mágico....Queda una seqüència infinitament més fàcil que l'original i molt més homogènia. En fi una opció molt bona, com aquella del Senglar, el Viatge imaginàri. Potser la única diferència entre les dues és que al Viatge realment hi ha xapes pròpies per la variant i a la Martina no.
Les dues tenen trets molt semblants, una original històrica que és un òs dur, no apte per qualsevol bujarrilla que corri per allí, i una variant aquesta si pels zorrillos com jo. I el temps i les repeticions fan que la variant guanyi tanta popularitat que al final tot es comfongui. Però la dificultat no és la mateixa, ehh senyors. Lo ideal seria posar un alguacil o un àrbit a peu de via; que amb un xiulet amonestés i sanciones inclus amb grogues i vermelles. Però fins que això no arribi, cal intentar entre tots ser més coherents. Que al final el tiempo otorga.
I el dia següent la munto per calentar i al segon, tatxada. "No m'ho estaràs dient en serio?"
Que això no es 8a ni en pintura, no sé lo que és però si que sé segur lo que no és. Comparant amb les seves veïnes, la deixaria entre 7c hard i 7c+ soft. Aquesta vegada, no m'he atrevit a fer un passapalabra per que fos un altre que digues el que tothom que ha pujat per allí ja sap però ningú no s atraveix a dir. I mira que hi havia en joc l'olymp celestial, però per arribar a la glòria divina cal something harder. Seguirem buscant, avia'm si a la tardor torno a agafar la forma i trobo "what I'm looking for".
Per fi després de molts dies d’anar fent arriba un dia d’actuació prou digne mereixedora d’un post. I mira que la penya, m’ha demanat cròniques de jornades inolbidables on ha passat de tot, casi sempre tibat-li com un animal però al final he acabat saltant pels aires…pal lado malo. Les jornades típiques de feina bruta, de començar projectes, treballs preliminars d’assimilacio de combinacions màgiques que obren les portes del road punk. La temporada roquera s’ha allargat més del que estava inicialment previst, en deteriori de les pells i els metres de desnivell. Però és que l’hivern està sent molt benavolent per aquestes contrades i encanvi no es tant benavolent amb la neu caiguda. I tampoc estan els astres suficientment alineats per gran motivacions fustigadores.
Alguns komandillos furgoneteros per cornudella i per aquí molt de senglar… I allí m’esperava de nou la meva vella amiga, la correcamins que ha seguit tan antipàtica com la recordava fent-me saltar a ple bloc i agotant la meva perseverància anual. L’any que ve Déu dirà!! I d’aquí cap al Viatge imaginàri original una bonica anchoita que em va motivar més però en arribar al bloc de 7a s’em cambiava la cara de cop i acabava xisclant com el porc entrant al matadero i acabar volcant…
A lo que venia tota aquesta parrafada, hem anat a aquest nou subsector de Can Jorba, el Bombo infierno, que està més de moda que el Guardiola. Molt bona feina dels equipadors que estan convertint en best sellers tot el que equipen.
Ja ataco directe el meu project que l’altre dia em va escupir, McKantus muertus 7c. I avui, vaig recordant tots els passos i em noto més poderós i em surt posant cintes. Una via molt de bloc però prou guapa. Més tard aprofitant la concentració de currantes que estem avui aquí, provo la Ratzinguer zeta 7c. Vaig desxifrant els passos d’aquesta via, amb dues seccions, una primera de placa tècnica i de presa petita i una segona part també prou intensa. Llàstima de la repisa que la divideix en dos i li talla la conti. I al segon pegue, la encadeno amb saltamenta de xapa inclosa al més pur estil “suicidal climbing”. També encadena l’Albert la Spartacus filipus 7b, que està tatxant 7b’s com a xurros. I amb la feina feta i les vies encadenades abans que les decotin, donem la part d’escaladeta per acabada, i ens anem a castigar: ell amb la bici i jo a còrrer.
Doncs ves per on, que ja tinc motiu per una nova entradeta per anar agafant la rutina d’actualitzar el blog. I és que amb tant pujar per Sanllors estava ja la Montse una mica rabiosa i reclamava les meves millors atencions.
I això és el que he estat fent en diverses visites a Can Jorba. Si l’any passat en aquestes mateixes dates n’era un client habitual en motiu de l’asedio a la Mireia, aquest any la víctima ha estat la seva veïna, la Oriol. Les dues comparteixen l’entrada però ben aviat l’Oriol segueix la característica fisura on ja ensopeguem amb un primer pasillo. Després la repisa reponedora a mitja via i el crux a pillar un bidit amb l’esquerra. Després un altre pasillo de regles i un happy end per xapar la reunió. Una via molt bona, solicitada i repetida. Motius suficients per donar-li la seva dosis de pegues durant algunes jornadetes de feina. I al final, el crux ha acabat sortint, aconseguint aquest clàssic 7c+ montserratí.
Com a danys colaterals a aquestes jornades de feina, també li he donat el game over al nou sector del final, ideal matins estiu, a on també hi ha algunes vies recomanables. Cal comentar que l’ombra s’acaba una mica abans que al sector de l’Odio.
Aqui us deixo la opinió personal de lo que hi ha:
1- Molt bona, a vigilar a no menjar-se el pi característic en cas de caiguda. (**)
2- La millor en el grauet de l’oferta existent. Molta continuïtat al tram final que obliga a acabar lluitant (***)
3- Trams de fissura força clàssica, amb una arribada de placa tensa a la reunió. Més facilota que les seves veïnes (**)
4- Xapatge tens des d’una barra d’aspecte frágil, cal vigilar. I uns pastes tensos que costen de veure i et poden agafar desprevingut. (**)
5- Molt bona i mantinguda. Una de les vies que dóna sentit al repartori. Soft (***)
6- Una primera part d’escalada en placa i la fisura guarrota per d’alt on cal anar amb comte a no trencar res. (*)
6bis- Una variant d’entrada d’escalada més exterior de l’anterior. (*)
7- Una altre variant de les anteriors, molt més exigent sense cap bloc extrem però diversos passos sense poder parar abans del repós. Prou interessant però sobra la part de d’alt (**)
8- El pas més dur és el primer després la fisura es deixa anar fent per acabar en uns passos guapos al final. (**)
9- Cal posar els cinc sentits que la pedra és dolenta i ens pot petar quealsevol cosa. Anar fent fins a un parell de passos tensos abans de la laja fisurada final d’aspecte fràgil. (*)
10- Un passet de bloc i esclada més fácil amb merlets i tota mena de liquens. (*)
11- També un passet de bloc al principi i escalada en placa. (*)
12- Bona alternativa on quatre remades donen lloc a un passet més tens per arribar a la placa final. (**)
13- Spits movils i d’entrada passaco contudent de bloc. Després també cal llegir bè per no fotre’s de cap. (*)
14- Escalda en placa, amb un tramet més tens i pilaca per arribar a la reunió. (**)
Per fi, els Déus han estat benavolents amb la meva persona i han obert una petita finestra per poder-me colar a l'Olymp del vuité grau! Allí on m'esparaven els grans Domenecus i Oskarus que, enguany, ja havien finiquitat les seves "ANCHOa's". I per poder arribar a bon port en tal quimera he seguit la seva tàctica. O sigui, aconseguir, una bona base de 7c+, el grau més antipaticot pels aspirants a coronar el Mont Olimp.
Darrera queden més de cinc mesos d'anades i vingudes, de salts, d'arrastrades i actuacions de lo més variopintes. I el que és més desagraït, la fase de la búsqueda del projecte ideal. Quina manera de picotejar vies sols per cala Montse: Narco, Bolita, Arribaba, Pinus, Anillo del cuero, Fart de grifa, Cagadubtes i Paulina. I finalment, quan ja no s'havia on fotre'm i finalitzades les restriccions del sector, vem anar a parar a Can Jorba on vaig ensopegar amb la Mireia. Noi!!! Que aquesta sí que me l'han fet a mida, je, je. Muntem el camp base i que comenci l'asedio.
Inici comú amb l'Oriol amb un tram facilot. Deprés, encara la placa amb un parell de remadetes i repisón. Després del descans un tram de pila sobre forats fins a una parada abans de la travesia cabrona fins a la primera reunió. Fins aquí 7c i arriba el crux bloquero sobre una nyapota. Una nova parada i una darrera manxada per pillar el canto xapador de role y hasta aqui puedo leer!
Al final l'he fet al sisé. Je, je,.. al sisé dia de feina que no pegue. Fins que no ha vingut el meu particular talismà montserratí no he pogut encadenar. Extranya coincidència que amb l'Oscar he encadenat el Somni, la Xilum i ara aquesta.
Sort de la bona companyia difrutada que han fet més distessos els assalts i del trucs que entre el Sellares, el Jofre, Domenecus, el Joan Maria i l'Oscar hem anat treient.
Enfi, temporada salvada i com diu el refran "un ocho-a al año no hace daño". I ara a esperar la neu i a la Mezzalama.
Després de quatre mesos i mig sense tocar ni magnesi ni gats m'apunto amb el Sellares per tornar a Can Jorba, escenari d'un lamentable espectacle l'inici de la temporada anterior. Mola tornar a un sector on coneguis les vies per minimitzar l'efecte arrastrador pròpi d'aquestes situacions. A més, avui el Carlos també porta la seva càmera per inmortalitzar les "heregías". Aquest any he estat més viu i no he començat just el dia després d'una cursa on tot és torna més dur. En la primera via, el 6c de l'esquerra de l'Odio aprofito per saltar arribant a la reunió per disipar tonteries de coco. I a la següent ronda a per l'Odi africano 7a. El mateix que ens va fer fugir amb la cua entre cames l'any passat. A base de molta lluita i quatre brams aconsegueixo el road punk. El braços com a "morcillitas" però super content pel 7a residual je, je... Més tard provaré la Veneno en los ojos 7b, però per més força i mala llet que hi posses no he aconseguit aixecar el cul de terra.
Aqui si que el residual ja no hi arriba però he ofert un bon resital de lances, brams i mistos que ens han fet descollonar-nos un bon rato.
Després de 3 mesos sense escalar jo degut al blanc element i el Jofre per paternitat, tornem a la carga. Ens trobem a dos companys de feina, el Paco i a l'Oscar, que van al Vermell. Nosaltres preferim anar al Castell on hi ha moltes vies de 6b/c per fer una reentré més tranquila. Pujant al Castell trobem el cartell que informa de la prohibició d'escalar ja que està afectat per la regulació de l'escalada. Pues anem cap a Can Jorba. Al Jol de l'oca grallera 6b+, em trobo saltant pels aires en el pas dur i feina rai a poder passar. Però lo millor estava per arribar. Busquem l'ombra i canviem de sector, anant a la zona de l'Odio escenari perfecte per una dantesca actuació. Amb la fresqueta em torna la motivació i la valentia dels qui no tenen por a saltar i em poso a l'Odio africano 7a (via encadenada unes quantes vegades). A la primera xapa m'acollono de cop: "Ostia, pilla". A la segona: "Pilla tio, pilla". Aconsegueixo passar amb un pas d'ulls tancats i em llenço a la tercera xapa: "No puc, baixa'm que no puc." Je, je, je.. El Jofre no conscient de lo durs que s'han tornat els 7a's treu la corda, i fa una actuació tan lamentable com la meva. "Pilla. Avia'm. Torna a pillar." Per finalment evidenciar: "Baixa'm!" Je, je, je.. I diu: "ja veia que apuntaves massa ambiciós"
Bueno, bueno amb això ja tinc material suficient per l'entrada al blog...però cal recuperar les cintes sense pendre mal o saltar pels aires en el moment més inesperat per una obertura sobtada de mans.
Així que provarem pel 6c que normalment feiem per calentar, avia'm si així podem recuperar les cintes després al baixar. I més que calentar he aconseguit l'encadene després d'haver fet dos llançaments de todo o nada, i arrastrar-me com una culebra de baix a d'alt. El Jofre espantant i amb por que els 6c s'hagin endurit tant com els 7a's decideix fer-la en toperope.
Sortosament, l'Oscar i el Paco, no presencien el numeret i queda intacte el nostre implacable expedient ple de fiascos d'aquest estil i penitencies de tota mena.
Com està el pati. Que dur que serà tornar a l'Olymp del Déus del vuité grau, i qué lluny que queda. Per Júpiter!
I sols tinc tres mesos de temporada que a l'Agost les parets, coles i guarderies tanquen per vacances. I la Xylum que encara riu...
Amb l'entrada de la sombra i l'airet habitual del lugar, passem a modo invierno, ben tapadets. A tot això que amb la feina acabada al final del dia, podem catar la nova ruta. Això si: plena de sorra, pols i cantos per trencar. La qual cosa si que aixeca la més profunda indignació de les princesetes. Que tot i ser autètinques jabalines del lugar sembla que no disfruten tibant-li de cantos bruts...Molt pulcres elles, ho volen tot ben net, implacable. O dit d'una altre manera impoluto. I així com no podia ser d'una altra manera queda batejada las princesa impolutas. O era per una altre motiu?
