Correcamins, una altra llosa tumabada

Tot va començar el 2010, amb les 6 jornades de batalles infernals, i al final retirada amb la cua entre cames i el clatell ben vermell.  M'hi vaig tornar a enfrontar el 2011 i el  2012  amb idèntic final. Però qui m'hauria de dir a mi que aquest 2013, finalment, seria l'any del pegue bo. En total han sigut 13 dies de feina i 45 pegues. El que no sé, si passa a ser la meva millor marca personal de número de pegues. O dit d'una altra manera, la via que més pegues m'ha costat.

I és que aquest canvi de ritme superior, m'ha tumbat tantes vegades que ja estava començant a pensar a decretar-la via non grata. M'havien recomanat teràpia per vèncer aquest estancament mental que no em permetia creure en un road punk. Però es que la via és tan bona que bè es mereixia tots aquests esforços. Així per fi, ets lliure i ja puc anar a correr per altres camins. A tomar pel sac!!

Per fi un bon viatge pel senglarush...8a

Em trobava feliçment voltant pel Bruc sobre les 10 del matí com molts d'altres matins d'hivern amb la ferma voluntat de gaudir d'un dia d'esportiva. No tenia massa clar el destí, com tantes d'altres vegades. Primava poder assediar la víctima del dia, o project, com es mereix, intentant evitar els colapses de les hores punta. Que en el temps que corren hi ha vies on cal agafar tanda...

Així que estava amb aquest tipus de cabòries prèvies a l'elecció del destí quan un fet casual m'ha ajudat a decidir-me d'una vegada per totes. Ha sortit una mandrilada d'almenys 12 escaladors habituals del barri tot cridant Vermell, Vermell... Quin desembarco. Així pues ens veiem per la tarda al bar. Que sempre hi ha que tenir un plan B. Així que una altra cordada m'adopta i m'acoplo amb ells cap al senglar. Ens trobem algunes humitats però el que feia molts anys que no em passava sols tot el dia. Jo m'enfronto a una vella coneguda, el Viatge imaginàri. Ja tenia la codiciada versió s-ka-keo de la dreta, la que  tothom es pensa que és el Viatge. I ara li ha tocat el rebre a la original one, amb la seva seqüència a bloc que li dóna un cambi de ritme contundent. A la foto del Luichi, el Tranki fent el pas loko del final del crux.

Així ja amb la meva anchoita i gaudint dels privilegis de l'Olymp dels Déus ja estic més tranquilet tot i que pilli algun que altre embús pel barri.

BACK TO ROCK

Aquesta vegada m'han portat a passejar pel Senglar, en el primer dia de posar gats després de tres mesos al dique seco. Sempre anàvem a Can jorba ja buscant la fresqueta de l'ombra, on ja s'havien escrit autèntiques odisses i actuacions de tot tipus. Però avui els padres escolapios que me llevan de excursión porten la destral de guerra esmolada i no tenen cap por de la calor. D'entre l'alineació del dia, destacar dos feres on fire: el Sellares amb la Ben petat 8a i l'Oscar amb l'Sprint final 8a+. Així que amb els objectius clars, anem a la feina.

Sellares a Ben petat 8a, Agulla del Senglar (Montserrat) from robert guilera on Vimeo.

Per la meva part, amb un mal de peus terrible, firmo una actuació típica d'aquests parons. D'entrada en la clàssica Video clip 6a+, ja tinc que fer unes excursions per caçar el primer bolt. Després en la nº10, 6b+, justifico el dia encadenant a vista però rebentat. I ja en terreny conegut, repetició a la Tom sayer 6c, a roda aixecada i màxim de revolucions, i en la nº23 7a+ saltant pels aires en els dos pegues amb els colzes apuntant al cel. També tornen calentetes les feres que malgrat els bons pegues no s'han fet amb els seus projects.

Un dia pel senglar

Ja feia dies que tenia pensat publicar aquest post que resumeix la majoria de sortides de curro per la roca. I són de curro perquè a base d'anar sembrat i assimilant movimets les vies esdevenen més humanes. Sinó sols tendim a explicar les batalletes dels pocs dies que triumfem i a on està tot el treball prèvi? O com deia un sensei: "No, si aqui el unico idiota que entrena soy yo y mira lo que hago!"

Com m'agraden aquells dies on justifiquem la sortida sols per haver trobat un nou peu. O aquells en que lo que no queda pa la libreta queda pa la pila. I quan no fa fred fa calor. I quan no plou fa humitat. I al final quan tots el paràmteres externs són favorables, i la alineació planetaria és l'òptima, hi ha la pròpia actuació la que sentencirà la victòria o la derrota.

I amb aquestes cabòries em estat pujant aquest dies amb el Sellares, o pequeño saltamontes, al senglar amb un mateix objectiu: la Correcamins 7c+. Després d'enllestir per la via ràpida la versió de la dreta del Viatge imaginàri (aqui en una foto del Fernando) ensopeguem amb aquest òs.




Quin gran asedio a aquesta via traïdora. Ben aviat comencem a plantar-nos al crux però el bloc és massa aleatòri i ens tumba una vegada i altre. Igual que aquells que van filmar el video de caigudes a targassone. I el pitjor de tot és que just després de caure el pas surt, molt al límit però surt. La mare que la va parir, ens està maltractant de mala manera. Sort que cada dia trobem altres cordades que ens fan més entretinguts els assalts. I al final després de caure al crux infinitat de vegades i d'evidenciar un clar retrocés he desistit d'aquesta guerra a l'espera de millor ocasió. Sort que el Pequeño Saltamontes al final la va encadenar com a presagi a la gran temporada tatxadora que li espera.

Així, doncs, fiasco i retirada amb el clatell vermell. I una altre cap a la llista de projects per quan sigui més gran i fort. I ara a apuntar més baix, que l'horno no està pa bollos i el Pirineu està ben blanquet per començar a gastar pells.

Despedida de temporada a l'Agulla del Senglar

Hem tornat al Senglar on entre setmana es gaudeix de bona tranquilitat i no solen haver-hi cues per asediar les vies. Pugem amb el Sellares i seguim la pauta de la darrera visita. Munto la Ben petat 8a de xapa a xapa pa calentar... Avui el Carles calenta al 6c un parell de vegades seguides per estar a to per provar a vista Discordia 7b. També ha pujat el Nogues que també calenta al 6c. Li foto a la Ben petat i avui vaig notablement més fresc que els altres dies. Arribo a la seqüència "crunch" i em surt. Barana per refer-me i el darrer pas ja completament arrebentat però passo i encadeno.

Huuurra!!!

Una nova "ancho-a" pa la cole. Antic 8a, baixat a 7c+, ara 7c+/8a hi ha qui diu blanc n'hi ha que negre. No sé, el que si que sé i ho sé segur és que la via és molt guapa (com totes les d'aquest muraco). Per mi més dura que les seves veïnes Rush extension 7c+ i igual de dura que el Somni (potser no té cap pas extrem però més mantinguda). Luego si A=B, B es 8a, pues entonces A es 8a.

Baixo content, ara ja sóc lliure per començar amb les pells de foca i les baixades suicides! Espero aquesta temporada poder aixecar una miqueta el freno de mà i no perdre tant de cara avall!

Després el Sellares resol a vista amb solvència la Discordia 7b:



I el Nogues la controla per un altre dia.

Total que con esto y un biscocho ja he guardat el material escalador per uns mesos. La temporada ha estat llarga i fructifera. Darrera han quedat molts bons moments, encadenes i metres de roca. I també han quedat "projects escupidors" que requeriran de futures batalles... TO BE CONTINUED

Somni diabòlic 8a

Condicions ideals; sol i fred. Jo li havia promés al Nogues que escalaríem sense samarreta però al final no ha pogut ser. A peu de via de l'Agulla del Senglar rècord de nombre de bomberitos guerrers: l'Oscar, Oriol, Pollito, Sellares, Figuls, Feixas, Nogues i un servidor. Així doncs a la feina...
Després de la Rush extension és el moment per afrontar el Somni. Una via de placa lleugerament desplomada amb una mica de tot. Els altres dies havia pogut tocar-la però tenia massa pretendents i no li havia dedicat massa temps per conquerir-la.
Avui feina rai a muntar-la, però he millorat un parell de moviments tot parant a cada xapa.
Al segon pegue ho he donat tot anant a parar molt amunt però saltant com sempre.
I al trecer, després d'una gran batalla, road punk!
HIP, HIP, HUUURRA!!!
1er 8a a Ca La Montse. I aquest està homologat, no en va és la via més piada de la muntanya en la bíblia del 8a.nu.
Què bonic que és tornar a l'Olymp del Déus totpoderosos. Ni que sigui per treure el cap i tornar a les entranyes més profundes de l'infern.
Aqui la teniu:

Dos 7c+ en dos dies

Amb l'arribada del fred comença la temporada als sectors on a l'estiu fa de mal escalar. Ahir va tocar el torn a l'Agulla del Senglar a Montserrat. Allà ens vem trobar l'Andreu, l'Oscar, el Carles, el Jofre i jo. Per calentar fem l'Esperó del Xilum 6c de la Placa Hardcore. Després monto la Rush extension 7c+ i el Carles el 7a amb arribada traïdora a la reunió. Li fotem bons pegues i al final els dos encadenem al 3er pegue del dia. Hip, hip, hurra!!! Per fi se sent el crit de guerra i celebració en alguna paret. Des de la temporada passada que no encadenava més de 7c i la motivació necessita d'injeccions de moral, encara que sigui molt de tant en tant! Per acabar el dia provo en toperope la Ben petat que tenen muntada un altres guerrers de dures batalles. La via em clava un sever correctiu i no aconsegueixo ni fer dos passos seguits. Fugim, amb la cua entre cames, amb la companyia de dos gossos pesats que volten sueltos per Montserrat.

La Rush:



L'endemà a Gelida, repetim amb el Carles i el Jofre. També s'apunten el Carlos i el Marc. Això representa una autèntica la pandilla de papis bomberitos en lluita per un conveni digne!. Cadascú amb el seu cotxe i amb la seva franja horària d'esbarjo molt ben acotada. El Carlos després de la seva época negra dedicat al Volei platja torna a la vertical i després d'uns dies de rodatge enadena a vista un 6b+ dels sectors de la dreta. El Figuls en plena transició cap al friki prova diverses vies entre 6a i 6b. El Sellares s'apunta a provar el 7c+ fins a arrencarse les llemes i ensangrantar la via. El Jofre prova la travesia de 8a on ja comença a veure color. Jo roadpunk al tercer pegue del dia a la Dreta Calma Tensa 7c+. Via vidillosa de regletes i una mica d'aleje. En resum bon dia de pegues. Aqui teniu algunes fotillos del Charly que s'ha comprat una peaso camara, guindola i trípode.