Inauguració de la temporada escaladora en família

Per fi la Imma ha conegut les Paparres olesanes. Un sector tan proper i tan desconegut per ella. Amb la Laia ja hi havíem estat i com que ja té consolidat el xupete verd hem decidit tornar-hi al complert:



L'aproximció ha estat compicadota pe l'Ares però al final tots a peu de via:



La Imma motivada barallant-se amb tres vies de placa exigent:




La Laia que no desaprofita l'ocasisó per penjar-se com un xoriço:



I al final l'Ares se'ns ha quedat fregida a peu de via:

IV CRONONIU, a la Molina

Estan boixos aquests romans!!! Aquest dissabte dia 17 de Gener i després d'haver anat buscant les neus més properes a casa ha tocat el debut en competició després d'unes temporades en blanc.
L'escenari escollit ha estat la Crononiu, una cursa que mai havia fet. Feia anys, diria que cap el 2000, va haver-hi una crono al Puigllançada i era de les primeres a Catalunya d'aquesta modalitat. Ara ja és una autèntica especialitat que aglutina un munt de gent. Varis són els punts forts que li faciliten aquesta bona acollida: no cal anar a dormir el dia abans, poc material obligat i intensitat a tope...


Total que s'hi han personat més de 100 corredors amb material d'última gerenarció, la cara morena i ganes de repartir llenya.




La sortida ha estat alucinant, surto com un coet al sprint i des de la primera línia de la sortida tot intentant espantar al personal. Quina ha estat la meva sorpresa en aixecar el peu de l'accelerador i veure com la penya continua sprintant molts més metres! Acte seguit, estant jo rebentat de la meva enèrgica sortida, comencen a passar corredors per la dreta i per l'esquerra. Tinc la desagradable sensació de fer de tap! Per sort la pista és molt ample i tothom té espai per moure's lliurement. A la fi trobo un ritme més o menys decent i començo a fer via per la traça que puja pel mig del bosc, i ja localitzo els meus rivals.. M'he de refer del cop psicològic de veure l'espectacle de la sortida. Com s'ha posat la penya de forta. I això que porto un material decent, amb un mono nou i tot. Anem guanyant metres i cada vegada és més díficil de recuperar o perdre la posició. Em passa el Toni amb una maniobra arriscada i formem un trio de porsuivants a una causa perduda. El ritme no afluixa i als plans que serveixen per recuperar, els altres dos encara apreten més. Per davant tota una ristra allargada de corredors. Em veig obligat a anar fent la goma i em plantejo deixar-me anar per esperar alguna bestiola més humana. Però a tranques i barranques, arrivem el trio al final del recorregut. Vaig tancant el grup, intento passar per la dreta en una zona més suau i em quedo a mitges. Torno a la cua i faig un segon intent poc exitós per l'esquerra. Ja sols queda la opció de l'sprint suicida. El ritme és insostenible, estem els tres rebentats i és el moment clau. Llança el Toni un atac fulminant aconsegueixo la roda. Ens posem en paralel i quasi corrent la última rampa mentre la penya anima. Al final cedeix i jo bufant com un bèstia parda creuo la meta cinc metres davant seu mentre se sent el crit de Cabrón!!!. Se sent el HUUURRA, la batalla ha estat salvatge i no m'agunato ni de peu sort dels bastons. Al final he sigut el 40 (10 en la categoria de Polícies i Bombers). No he estat ni dins de la primera pàgina d'aquest Campionat de Catalunya. Estic content la actitud guerrera ha estat bona però en aquest mundillo no estan per hòsties. Sortosament encara queden guerrers de la meva época que permeten aquestes épiques batalles.

Per sort, el dia anterior a la cursa vem estar amb el Jofre a les Paparres on vaig aconseguir a vista la Rosa 7b. Aqui vaig lliurar un bona batalla amb lances i destrepes per finalment encadenar. L'esquí ja comença a deixar seqüeles als hidràulics i ja no ens vem atrevir a provar la Zona.
Aqui us deixo una foto del Carlos, d'un altre dia que vem provar la Zona.

Paparres a Olesa de Montserrat

Bona zona d'hivern amb vies sobre calcàri desplomat i sobadot. Hi ha dies amb millor tacte que d'altres. Avui hem comporovat que és una zona molt correcta pels crios, jo li atorgaria un merescut xupete vermell (ja que hi ha algun bloc per la senda d'accés on cal vigilar que no s'esmorrin!!). Avui, de nou, una nutrida representació de bombers: el Luque, Gelardo, Nogues, Jofre, Carlos i un servidor. El dia era tant esplèndid que al final hem passat calor i tot!.

El més remercable dels encadenes ha estat la Marroqui 7c, per part dels locals Jofre i un servidor. Via amb dues seccions a bloc amb molts trucs.
Aqui teniu el Jofre fulminant la via amb una ràpida i matinera ascenció:


Mentre un servidor de tots vostès saltva pels aires:


I la Laia feia de model a peu de via:


D'aquestes que al primer pegue no entens res però amb paciència vas descobrint-li els gestos. Jo fins i tot per aconseguir el Road punk he hagut d'inventar un nou cop que no tenia al meu repartori de moviments. Es tracta del clàssic pas del taló doble!
El Nogues en aquesta via ens obsequia amb una sèrie de vols amb denominació d'orígen movent braços i cames mentres vola pels aires.

I tot això complementat amb les genials fotos del Carlos. I és que cada dia porta més trastes per tirar fotos.

També una foto de les reines del peu de via, que s'han portat estupendament deixant escalar els seus papitos.


Com sempre els locals abans de marxar passem pel correctiu de la bèstia parada del sector, la Zona de incertidumbre 8a. On cada pegue millorem, o ens pensem que millorem, alguna cosa.

Servidor rabiant a la Zona...