Menú degustació per Sant Benet

Com dos penitents apunt per rebre un bon correctiu enfilem de nou cap aquest racó montserratí pobre en entrades blogueres, hi havia l'opció d'afegir-nos a una nova col.lectiva per la sempre més humana i concorreguda vessant sud però unes ganes terribles ens empenyen a tornar de nou al reducte dels grans lolos. Aquesta vegada ja no apuntem tant alt com en aquella darrera visita, i sense massa referències ens trobem al Sereno, en la foto extreta del mític especial Extrem: Especial Montserrat. Ben aviat podem calibrar la maquinària a la Gemidos de Placer 6c. El Petit Saltamontes passa com si res, però a mi, fent referència al nom de la via, em calen un bons gemecs i un dinàmic o todo o nada, ai quin plaer! Després, la Poca solta 7a, ja ens escup però amb una mica de paciència resolem el crucigrama per donar-li un segon pegue letal. Bueno, contents per aquesta captura, optem per canviar de sector i guia en mà anem a espetagar a la part dreta de la Roca d'en Barberà on volem provar un 7a de la dreta del tot. Però per Déu si no es veu ni un canto i després de molt mirar i sense arribar posar els gats, optem per una retirada a temps o gran victòria cap al Contrafort de la Prenyada que es veu molt guapo. Allí fem la Panoja 7a+ llàstima que sembli poc repetida que a nosaltres ens ha molat molt. Després baixem cap a la Prenyada on la guia marca quatre vies d'entorn de 7a, però quin aspecte més terrible: una semireequipada, l'altre amb uns spits amb alejillos i les altres dos amb maillons i cordinos a varies xapes. De nou fugim a l'espera d'alguna opinió d'aquestes vies, igual tú, apreciat lector, les has fet? I en la nostra fugida cap a la Miranda de Sant Benet, ensopeguem amb unes altres vies de la part de baix de la Roca d'en Barberà. Mirem i ens posem a l'Endivia 6c que em treu els colors, les canes, les ales i les ganes de provar el 7a del segon llarg. Sortosament, després li donaré el pegue bo i ja podrem baixar al Totxo Manolito a provar una via que sento de fa dies que té el cor robat al Sellares. De nom la Pilón 7a, i no gaire més de 10 passos i un parell de xapes. Aqui no rasco bola i la única alegria ha sigut que m'han sortit tots els passos sueltos, ara sols és qüestió de pila, o de bloque, o de pegues... i el Carles ha acabat saltant en el darrer pas dur. Total que tornem corrents i amb el clatell vermell cap a buscar les peques que per aquí d'alt el temps ha passat volant.

Quan de temps, SANT BENET!

Tot i fins ara no ser un habitual d'aquesta zona montserratina, ni de bon troç, si que he viscut dos moments claus en la vida:

Per una banda corria l'any 92 quan vem pujar en dues cordades per repetir la Gómez-Xalmet a la Prenyada. Va ser les nostra primera via llarga, sense cap sensei, i va ser una autèntica odiessa.

Després, alguna vegada més m'hi vaig acostar, principalment per repetir vies llargues classicotes. Algun dia, també hi vaig estar fent totxos, però m'hi arrastrava de mala manera i preferia les actuacions més lloables per la cara sud.

Per altra banda, la última vegada que i vaig escalar va ser a principis de desembre del 96. Vem estar per la Bimba amb una de les sortides colectives del CADE que organitzàvem per aquella epoca. I sempre me'n recordaré perqué en aquesta sortida va venir una participant molt especial per mi: la Imma. Després d'una llarga temporada per la facultat tirant-li tota mena de trastos, l'estava començant a conquerir i la vaig invitar a conèixer de primera mà el escalismo con las cuerdas.

Li vaig deixar un arnes vell, model Choucas i unes "ninjes", i la vem posar a provar algun Vº. I durant tot el dia, un trastet per aquí i un altre per allà. I després de baixada per les mítiques escales, algun petó fugiser i una foto per imortalitzar les amours:



Als pocs dies ja erem parella oficial i els companys de la facu encara s'n feien creus "Tu, piltrafilla, surts amb la Imma?" I el que dies passa anys empeny i en el nostre cas ja en fa quasi 14 que anem empenyent.

Total que després de tant temps i amb la nova guia a la biblioteca calia tornar a fixar en el bressol de la dificultat. I això és el que hem fet amb el Sellares, que avui ha tornar a fer de les seves malifetes...

Anem al Braç de la Mòmia que se sent dir que és un lloc fresquet pels matins. Per arribar en encigalem per la canal guarra plena d'obstacles que passa per la nord de la Momieta. Quina calda que fot! Sort que al peu de via s'està de collons. I comencem per les vies més fàcils del sector a la dreta del tot:

La Carminova Romanosky 6c és una escalada en placa bastant pilosa amb el començament més tens.

Després fem la Follardas a Go-go 7a, conti amb sorpresa final que quasi ens escup però aconseguim salvar els mobles.

Després, el "Pequeño saltamontes" es posa a l'Anillo del Cuero 8a que era una recomanació del Pollito habitual d'aquestes contrades. Va fent, de xapa xapa, algun saltet, però cap amunt!. "En algun lloc has de marxar a la dreta!" Fa un flanqueig i pilla un últim parabolt. "Ara ja vaig a la reunió però està a 4 o 5 metres". Fot un salt ja de categoria olímpica i no enten res. Finalment, es motiva i amb uns passos ben tensos aconsegueix arribar a la reunió que està a tomar pel sac. Per l'amor de Déu, deixa'm el Tope muntat que no vull morir...je, je..

I amb el gimnàs muntat començo a arrosegar-me cap amunt. A tot això, que el mísmissim Rafa que estava reequipant una via més a l'esquerra s'acosta per veure que collons passa amb tants salts i brams. Resulta que ens hem desviat cap a la Trini abans d'hora: "Asi no es 8a".

Bueno es que no es pot ser tant pardill i per baix sento el Rafa:

"Esta guapa y es atletica la vía..."

i finalment ja sentencia:

"Esa no es la via, ES UN ESCAQUEO!!! Que la vía va recto y ahí está lo duro!"

Encara li fotem una estona més per intentar desxifrar aluna coseta més i ja el Rafa es despedeix:

"El proximo día os recomiendo que la proveis en tope, que sino te quedas fundido solo con montarla. Te subes por la canal y en un momento de bajas a las roles.."

Paraula de sensei