RAL.LI DEL CEC A CONANGLES, That's all falks

Per finiquitar la temporada d'esquí als pirineus hi tenim aquesta cita d'obligada presència, una cursa d'aquelles que no deixa indiferent. Lluny d'aquelles organitzacions arkaikes que et vénen un gran recorregut i després acabes fent sèries per pistes. Una cursa d'aquelles que justifica sacrificar bons dies d'escalda per poder-la disputar sense pillar la pajarraka de la teva vida. I això és fa molt dur, i sobretot una vegada ja has pecat i has fitxat per l'oficina montserratina (que jo també hi faig bones horetes).



I això és el que hem fet enguany que m'han acollit en el desplegament que l'Ski Club Camprodon ha fet per aquestes contrades. Aquesta escola d'autèntiques bèsties on les rises i les apretades estan assegurades.

Però abans d'entrar en la pròpia cursa, calia fer una parada obligada a berenar i a "cardar quatre rocs a les carpes del pantano". I una vegada veig les tècniques matusseres de pesca d'aquesta colla i que cap s'atraveix a fotre el "bot de la seva vida" continuem cap a Viella.



Aquesta cursa, seguint els consells de la nostra celestina: el Met, fem equip amb en Roger. Un corredor de nivell equivalent i ensinistrat per senseis de luxe que el fan evolucionar una temporada rera l'altra. Amb l'objectiu d'acabar al mateix ritme que comencem i no "Cachar al ral.li del CEC".

Total que una vegada aviats, i en el primer tram a peu per arribar a la neu, ja ens quedem en el segon grup junt amb els Met&Plana i d'altres equips francesos. I així, fins al tram final de cursa on els tenim contra les cordes, però els nostres problemes amb les pells s'accentuen "hi ha algo aqui que no treballa bè" i ens fan perdre molt temps. Inclús pateixo una saltació de pells doble moment que aprofiten els astuts rivals per llançar l'atac definitiu. I tendres de nosaltres, ensopits per tan mala fortuna i de que aqui no es pot esperar, patim un perdua de tres llocs. Sortosament en refem del cop moral i podem atacar en un últim descens que ha impressionat a més d'una, per recuperar un lloc i aconseguir l'últim escaló del top ten!



I amb això i un "bicoix" ja s'acabo lo que se daba. Adéu siau neus, benvinguda roka masissa.

Répoker de pierras...

Ja hi tornem a ser un excèrcit de "gladiadors" destrossats, de nou al McDonalds de Valence de tornada cap a caseta, disfrutant del moment culminant després de tantes penúries passades. Saciant la fam a base de Big Mac's, ara ja queden lluny les batalles lliurades damunt la neu.



"Un any més ens hem deixat la pell en les zetes, arestes i boscos del Beafortain..."
Ja no importa qui era l'arrosegat i qui el remolcador, la classifiació ja està tancada i ja res podem fer per canviar-la. Aquest capítol de la història ja està escrit i hem aconseguit la "inmortalitat de tot esquiador de muntanya!"




En el blog del Kilian deia: "Según la RAE, Un equipo comprende a cualquier grupo de personas unidas con un objetivo común, pero un equipo es mucho más, es entenderse sin necesitar hablar, es hablar cuando el otro lo necesita y luchar con y por el compañero cuando lo necesita, es compartir los buenos momentos, la alegría, las emociones, alegrarse por el otro, pero también compartir las derrotas, los momentos duros, como una unidad, como un equipo. Dicen, que toman la salida dos amigos y cruzan la meta dos hermanos, creo que esta sería la mejor definición de equipo"




PREAMBUL

Al final amb el Joan Maria Vendrell, hem tornat a còrer 14 anys més tard i 14 anys més vells d'aquell any 98 (62ens). També vam fer la del 99 (46ens) i en la del 2000 (52ens) ja va haver-hi una diferència de nivell motiu de divorci inmediat. Després d'un parón d'un anyet, el Vendri, encadenaria temporades en plena evolució fins a integrar part de la Selecció espanyola. I a la Pierra, ara si a la primera pàgina còmode, cada vegada amb socis més potents com el Dídac, el Freixi i el Joseba. Fins a l'aparcició amb el Dani a les files dels mítics Zig Zag amb tres pierras seguides TOP20. I la última, molt bona també, amb el Pauet per la retirada del Dani. Total que amb aquesta ja en van 12, de les quals tinc el privilegi d'haver firmat els seus 4 pitjors resultats, o dit d'una altra manera deuxièmes pages. I ell diu "Sort que amb els anys m'oblidaré dels números i dels temps i sols perduraran els records dels boscos del Beafortain i les seves saltvatges baixades...i de que quan erem joves corría una cursa amb nom italià i amb un amic català."

Entre les folklòriques i les glorioses, s'ha convertit en el màxim anotador estatal i en disposició d'establir una marca llegendària, que l'han valgut l'adjectiu des de la mateixa federació catalana de l'INCOMBUSTIBLE.

I en aquest mundillo, tots sabem lo que hi ha. I ningú no enganya a ningú. I en tots els precedents d'aquestes dos temporades que m'he reeganxat a l'equí, perdia els deu minuts per hora correguda. I lo que havia de ser un any sabàtic del Vendri, ha acabat traduint-se en un cinqué lloc al Campionat d'Espanya que va descolocar a tots i li va obrir de nou les portes. I tot i així, ha sacrificat una possible plaça gartixx per integrar un equip més potent per poder-se dedicar al barco i a la oficina tatxar per la via ràpida el Vianant 7c+ i el Nòmada 7c, i a venir a passejar per la Pierra.

LA CURSA

DAY 1: 2500+

Aquesta vegada no he gaudit de la benavolència dels déus totpoderosos, i ja en la primera jornada patia tota mena de contratemps d'orígen diví. Ja per començar a posar a prova els nervis del meu soci i jefe de files, em tornava boig buscant unes pells d'emergència que portava ell a la motxila. I després, prèvi a la sortida me n'adono que he doblegat de tal forma la peça de la talonera de la fiaxció que no puc ni deslliurar-la per baixar.

Però abans de sortir he tingut el meu moment de glòria, ja que en aquesta cursa el dorsal s'otorga en funció del resultat de l'any anterior. I com en Vendri veia de fer TOP20, he aconseguit fer una cosa que mai havia fet i mai més es tornarà a repatir: sortir del primer calaix de la Pierra, je, je.

A la darrera baixada em peta una de les canyes de carbó que m'obliguen a baixar com bonament puc, hostiant-me cada dos per tres. Inclús la última, un triple mortal, en el darrer tram de pista plana i ja amb certa velocitat i amb la meta a la vista. Creuem meta i resulta que per afegir més material a la llista de compra, m'ha petat l'esquí!! La mare que ho va parir tot! Esquis, botes i fixacions en un dia. Total que no puc ni dormir la siesta dels nervis, tot el material contrastat en diverses curses, em petava a les primeres de canvi. Total que em paso la tarda sencera amunt i avall provant d'aconseguir tornar a la ligne de départ. Al final, els de Dynastar s'enrollen i de forma màgica i el més important gratuita, em reemplacen l'esquí petat per un de reaprofitat però en bon estat. Els d'ATK, em fan una bona oferta i surto per 80 euros amb punteres noves i les peces de les palomilles traseres noves. Però no hi ha qui m'arregli la bota, Scarpa i Gignoux m'envien molt educadament a tomar pel cul. Els únics que ho intenten són els de l'Interesport d'Arèches, però no ens en sortim! Pues al final em tocará còrrer amb les botes de recanvi del Vendri.




DAY 2: 2200+

Calentem sense incidències però una vegada aviats i en el primer canvi torna la maledecció divina! No em puc treure els esquís!!! Provo de donar-li amb els esquís i tampoc. Estic atrapat. Trata de arrancarlo, por dios! Trata de arrancarlo, Carlossss!! I al final el Vendri descalçat i amb una patada certera aconsegueix el cop bo. I aquest minutet perdut implica un allau d'equips "que pel darrera la gent no espera!" El Vendri ja deia "Redescobrint una Pierra que fa anys no coneixia, la auténtica batalla del "foklore", de corredors que s'hi deixen la pell i les canes a cada gir... L'"ambiance" de la Pierra està aqui, lluny dels superclasse i de la glòria de la "premier page"!"

Al final resulta que el problema era una placa de disseny per aconseguir un sobregruix i que la fixació fes més força. Però no se'n vagin encara en tinc alguna més de preparada, hem parlat d'esquis, botes i fixacions però faltava parlar de les pells. I és que les que he comprat noves a estrenar a la Pierra no engangen res. Eren el tram final de la bobina i es recargolen com els pops morts amb l'aigua bullint. I això ens ha donant pel sac en més d'una ocasió. Això no pot passar a la Pierra! No es pot anar amb una "hamaca d'ou"!



DAY 3: 2437+

Sortosament el trecer dia, no patim tantes incidències i firmem el que serà la nostre millor etapa. Gràcies, d'una part a la benavolència dels Déus amb el material i de l'altre de l'ajuda del Joan Maria en tot. On fins i tot he disfrutat d'una estiradeta en un tram desfavorable, o sigui pla, on es veu que la meva refinada tècnica de lliscament queda al descobert. I també en les zetes de la darrera pujada on ja estava força tocadot i un dels que viatjava en globus fugia del nostre punt de mira. Així, al final encetem la darrera canal amb els compatriotes de l'equip oficial FEEC (Cardona & Vilana) amb qui em mantingut una bonica pugna. I en l'atac cara avall acaben cedint al igual que el Guillamó & Torné que trobem una mica més avall avui perjudicats per un roptura d'esquí.

DAY 4: 1393+

Buscant en el calaix de les excuses no he trobat res digne de menció. Com ha anat avui, no has petat res? Avui he petat el motor i es com diuen en la fórmula 1: "el cotxe no anava bè". Ja em podia arrossegar el Vendri com un gusano que al final he hagut de cedir a les embastides del Capdevila & Palace administrant l'avantage general que disposàvem. Que en la darrera etapa de la Pierra, hi ha molt a perdre i, en la majoria de cassos, quasi res a guanyar.




VALORACIONS

"Hem acabat la Pierra que tots recordarem perque dos catalans van guanyar, Mireia i Kilian, huurrraa! Tanquem la paradeta, l'any que bé més!"
Al final 78ens a 3h17m del Kilian, ben aviat salto a la troisième page... També es recordarà com la pierra dels 8500+, que no deu mil. O la de l'arribada final corrent per falta de neu. O la de pujades i baixades per pistes. O la que no ens vem posar ni els grampons. O la del viatge amb globus de segons qui. O la del intercanvi d'hòsties entre dos competidors a mitja étapa. O de la búsqueda amb la pala d'un esquí perdut en un caiguda. O la que l'Armand es va trencar la cama quan estaven fent un carrerón. O de com el Miguel i el Guillamó aconseguien per la muntanya un esquí de freeride i un Merelli per poder acabar l'etapa. O la que no es va pujar el Grand Mont. O la del morreo del Vendri a la Patricia mentre servidor arribava. O la dels crits d'ànim "Venga, ese folklore!". O la del bouchon a mitja aresta on més o menys tothom a quedat atrapat. I sobretot, a nivell personal, per ser la meva cinquena participació en la millor cursa del món.

POCA TRAÇA 2011, i a la tercera va la vençuda

Després de les dues descalificacions de les edicions anteriors, una per una implacable decissió organitzativa i l'altre per una trinxamenta d'esquí del soci, he aconseguit classificar-me en la cursa de Núria.
La setmana anterior al dia X, ball de jaquetes, divorcis i amors a primera vista. Al final del culebrón, en surto molt ben parat amb una novia de categoria superior. I es que com se sent dir "El Freixi l'ha agafat.."



Una vegada aviats, em concentro en no patir cap contratemps en els tensos primers compassos de la cursa on en Met pateix problemes tècnics. I quan aixeco el cap per primer cop ja tenim en Zac (sí, sí dels mítics Zig-Zag que avui han tornat a fotre-li un peguillo) liderant la cursa i imposant un ritme que parteix en dos el pelotón. Els capacitats per aguantar aquesta embranzida són els 6 equips favorits presents a totes les "porres". Més amunt en Zac, diuen, que s'ha parat, per deixar anar un "Ens vèiem a la Cafeteria!"



Per darrera, els folkloristes ens organitzem en un segon pelotón que lideren els joves Cardona&Domènech . No els hi perdem l'estela fins al final de la segona pujada on ens abandonen per guanyar còmodament en la seva categoria. Nosaltres quedem en terra de ningú, lluitant per una causa perduda. Per davant un univers de zetes sense cap equip i per darrera coixí sufucient per no perillar el nostre seté lloc. I així fins al final de la tercera pujada on més desguassat em trobo demanant la hora. I al poc d'arribar nosaltres ja ha arribat en Met&Plana que han protagonitzat una gran remuntada després d'una cursa plena d'incidències. Inclús en els darrers compassos de la baixada final, fent gala del bon saber fer, han aconseguit passar al Jonathan&Reguant provocant la indignació de'n Roger. Va parir, com bramava la BÈSTIA!



I d'entre els "master clas", dos sorpreses avui: en Poma i en Vendri que no han tingut el dia i han estat lluny del seu nivell.

Sols hi ha una cosa millor que anar a esquiar a Baqueira...

i és poder-ho explicar!!!

I això hem fet un parell de papitos olesans, incondicionals del mític programa Temps de Neu i en concret de les seves publicacions conmemoratives. Enguany, pels 25 anyets, hi torna a haver-hi uns forfaits de regal per degustar les estacions d'esquí catalanes. Aquest llibre, doncs, deu ostentar el trist privilegi de ser dintre de la categoria dels més venuts el menys llegit. Ja que encara no en conec ni un que l'hagi llegit i si molts que ja han taxat unes quantes estacions.

I finalment ens ha arribat a nosaltres el gran moment, l'ocasió ideal per començar a amortitzar la compra d'aquesta suculenta promoció.

Ha arribat el moment d'encarrilar cap a la Vall d'Aran, sense pells de foca, ni carbonis ni metres de desnivell. És l'hora de l'esquí RETRO, com recordaba l'altre dia en el darrer episodi en Martí Rafael, del nostàlgics ATOMIC rectes de 1,85, les mítiques botes NORDICA de fa 20 anys..

Fem, però, una parada tècnica a Boí, on passem la tarda amb temperatura prou fresca i neu dureta. I sols creuar el túnel, PAQUETÓNNN, temps encapotat i nevada feble! I així fou, com arribà, el dia que espera tot esquiador. Per desgràcia el dia s'ha aixecat molt enboirat. Però com a bons currantes, els primers en arribar i els últims en marxar. I aguantem sota la boira gràcies al paquetón que està exquisit. D'altres que se'n riuen del meu material d'abans de la guerra, abandonen el barco, indignats per la mala visibilitat. I tant és la nostra persverància que al final el dia s'acaba aixecant i difrutem d'unes hores d'antologia per finquitar una jornada de somni.

Campionat d'Espanya a la Font Blanca, a trinxar-ho tot!

Aquesta si que ha sigut una cursa guapa d'esquí de muntanya d'aquelles que no s'oblidaran facilment. Un recorregut molt tècnic al cosat mateix de les pistes d'Ordino amb quatre pujades d'uns 400+ cadascuna. En total, uns 1800+, trams a peu, canals, arestes i baixades tècniques i neus traïdores. O sigui, un bon camp de proves pels fabricants de material que han fet el seu particular agost. I això es deu als 30 abandonaments per contratemps en el material dels prop de 200 corredors que voltavem per allí. A la classificació diu cost aproximat de 10.000 euros en material xafat però on està el problema???



I es clar entre alguna absència destacada i tanta trinxamenta, els afortuntats que hem gaudit de la benevolència dels Déus totpoderosos hem aconseguit un resultat més digne. Però, les curses s'han de còrrer i s'ha d'estar a les verdes i a les madures. A les curses, cada vegada més, a part de la condició física hi ha una ampli conjunt de factors que determina el resultat final.




Deixo les valoracions per altres espais de caire més oficial i som-hi a intentar millorar els meus dos 36ens llocs consecutius de les darreres edicions. Així que ja de sortida i a la cua del pelotón surto colze per colze amb el Palace, un vell conegut (i excampió d'espanya) de múltiples batalles anteriors: "Estamos muy atrás, no?"

Al llarg de la primera pujada recupero moltes poscions, però poques cares conegudes. Sé que tinc els invitats a la meva festa particular per darrera i això ja em fa anar motivat. Però a la primera baixada, no sé per quin motiu pateixo una inoportuna caiguda. I m'ha saltat l'esquí, que baixa descontroladament cara avall. Passen alguns rivals despiadats que no l'aturen malgat les meves súpliques. A baix de tot quan el pendent es suavitza finalment s'atura. Em toca baixar a un esquí com bonament puc i sortosament les meves sospites no es confirmen. No ha petat res i aqui no ha passat res. Així, que aprofito la segona pujada i les seves 50 conversions per recuperar el lloc i algun més, gràcies a no patir cap contratemps. I sense més inidències vaig fent fins a la darrera pujada on atrapo al Met. Un any després torno a estar a la seva roda com en la darrera Pierra. Però avui no correm en equip i és mala companyia quedant una baixada per davant. Passo i provo d'aconseguir una avantatge suficient per defensar-me en la darrera baixada. A la canal sembla que hi ha prou espai, però no aguanto la pressió i faig el pitjor canvi de la cursa just per començar a baixar. Però encara surto per davant. Un tram de corda fixe on ens obliguen a treure els esquis i ja el tinc damunt. I al intentar blocar la talonera, no aconsegueixo de cap manera. Una, dos, tres, quatre patades i la japuta que no fa el "click" salvador. En Met que no es despista ni cinc ja està a la par. I amb un últim intent desesperat per no perdre la posició baixo en telemark, em salta la puntera i de nou rebolcón. Baixo tota la canal de cul per terra però un bastó m'ha quedat al punt de caiguda. Per sort, no ha petat res però el pal està a tomar pel cul i baixa un andorrà que també ha comprovat amb la seva pròpia pell l'ofici del Met. Total que tiro avall amb un pal a defensar la 27ena posició genral (18è campionat d'Espanya) i ja vindré a buscar-lo més tard.

D'una banda, prou satisfet per la carrera malgrat els "culenbajen", i de l'altre molt content per la millora de vint llocs en "le classement national".

Però, sens dubte, més content està el Vendrell aconseguint la 7ena posició general (5è campionat d'Espanya) en una cursa d'autèntic mestre on m'endosa de nou els vint minuts. Fent valer el seu dorsal, per sortir amb els de davant. I no crec que m'equivoqui de massa, el corredor amb menys metres de tots els presents. I amb un únic dia de sèries, el dimecres anterior al Campionat. Mentre que el dijous aprofitava per encadenat la Sidonie 7b+, en el tercer dia d'escalada després d'un mes parat. Ja li deien abans de sortir, "quien tuvo, retuvo", però els pronòstics els posaven més endarrera. Total que iguala i ja en van quatre, la seva millor posició del Campionat d'Espanya. Avia'm si el Vianant 7c+ el té prou entretingut aquest meset que sinó m'espera un autèntic calvari pel Beuafortin.

V CRONOESCALADA AL FESTIVAL HIVERNAL BOÍ o crono dels rastes

Aquesta si que s'ha convertit en una clàssica que no falta al meu calendari, i és que tot plegat per 0 euros, això sí que ens ho podem permitir!

Madrugón i un nou atac del Kaitor en marxa, per sort m'acompanya el JM un fitxatge de darrera hora, per celebrar la notícia de la setmana: "Vous êtes sour la ligne de départ le prochaine 17 Mars". Així deixem la masella per millor ocasió i enfilem cap a boí, a debutar en la disputa del pernil petit.



Arribem dels últims, però amb el temps just per estar apunt per la sortida. Hi ha 58 aspirats a premi i sols un pernil, un formatge i un xoriç a repartir! Ens avien i ja ben aviat, en plaça xoriçera, em salta l'esquí! Un parell es beneficien d'aquest contratemps per passar. Al cap de no res, perdo l'esquí, merda!! Tinc que retrocedir a recuperar-lo i em creuo amb un de cara. I al no res un altra vegada em salta, però que cony passa aquí? Aixeco el cap i ja s'ha format un cinquet capdavanter dels escollits que se'n van a repartir-se el botí. Per darrera, jo segueixo amb la meva penitència, agafo un ritmet i cada pocs minuts problemes amb les fixacions i la gent que em va atrapant. Llenço tota la ristra d'insults i conjuros de tota mena però el mal no remet. Penso en plegar o anar a buscar els altres esquís al cotxe. Estic desquiciat però no és motiu suicient per tirar la tovallola. I en aquestes que aconsegueixo enllaçar mitja hora seguida que em permet recuperar un lloc. I ja en el tram final de la crono i per les pistes de Boí ja motivat de nou, retallo la distancia en ple murako i deixo a tiro a un altre. Però, avui definitivament no és el meu dia, i em salta l'esquí un parell de vegades més arribant del tot rallat a meta. Al final el 9è, i a uns deu minuts del JM. EL botí ha quedat de la següent manera, el pernil se'n va cap Andorra amb el Torné, el formatge a la Seu amb el Guillamó i el xoriç (AKA fuet) cap a bcn amb el JM.

Ara a intentar solventar aquest problema i a esperar un nova ocasió per fer una referència més digne que sinó no se m'emporten a Arèches!

Torre de Marboré 3009, per la canal escondida

Aprofitant la situació anticiclònica organitzem una visita al refu de Goritz que diuen que hi ha alguna cosa del blanc element tant escassa en aquestes alçades de la temporada. I ja n'hi ha prou de fer el hamster per les alfombres blanques de les pistes.



Així que fem l'aprox per Nerin, via collado gordo i la carena de la custodia. I en el primer gir de la baixada em trobo estabornit per terra. Que ha passao? Pues que se m'ha partit l'esquí per la meitat. Ja l'hem parida!



Per segona vegada a Goritz i amb esquí rebentat. Ala pues a pota tota la baixada fins al refu. I quina és la meva alegria al aparèixer una possible solució amb un altre esquí suelto que corre per allí. I ja estem entretinguts la resta de la tarda fent "xapucilles" fins a deixar la cosa mig apanyada. Avia'm si aguanta! I finalment ja ens podem dedicar als quehaceres habituals: ping pong, mentider i parchis.



L'endemà, els dos guardes l'Igor i el Vendri ens porten d'excursió per aquestes contrades, el Grunch avui es queda al refu que ens n'espera una i de bona.



I ben aviat ens trobem amb un resalt gelat de selecció de personal per fer els grups. El Vendri passa, no sap ni com, amb els esquís posats i arrastrant-se per terra tibant-li de braços per la rimaieta. L'Igor es desclaça i amb un pas de mixte guarro resol la papeleta. Provo de fer el mateix però em quedo colapsat a mitja seqüència, ni amunt ni avall.




Mentrestant passen el Ru i en Furi prou dignament. Però, això que és? Ja no me'n recordo dels trams "high tension". I al final tibant-li de mans per la neu dura aconsegueixo fer un pas i un altre per acoplar-me a la cua de la caravana i continuar fent via. Estan boixos aquestos romans?



I quan ja m'estava refent de l'ensurt inicial ens trobem als peus de la coneguda canal escondida per accedir a la Torre de Marboré. Aquí ja treiem les armes punxegudes: piolet i grampons. I em trobo obrint una escalinata pa la penya! Tantes patades dono per fer cada pas que provoco un petit bouchon a la canal. Finalment l'Igor, cansat de tal lamentable espectacle de traceur, passa amb quatre salts per la dreta per tirar unes fotillos.



Més amunt, tornem a calçar esquís per arribar a la carena cimera que ens porta al cim. Ara arriba l'hora de la veritat, m'aguntaran els esquís el descens per la canal? Un primer gir i aguanta, un segon també, pues això ja no peta i avall que fa baixada.



Passem per davant de la Gruta de Casteret, fins al coll del descargador. Pells i cap amunt al Pico del Descargador. Una nova baixada cap a la part alta del Circo de cotatuero, per tornar a pujar cap a la Punta Tobacor. Amb un tram de flanqueig de la muerte amb neu dura i caiguda guapa que també em treu els coloretes.



I fem una baixada cap a la Vall d'Ordesa i flanqueig cap al refu. I una darrera puajadeta fins al refu per acabar de relaxar i finiquitar aquesta volta de somni. Ens surten 1860+ però hi ha uns quants kms de recorregut. Vaya que tot i ser el mateix número no es pot ni comparar amb un parell de toses...



I per celeberar-ho uns ous ferrats amb pernil i bona música. La nit es presenta sense timba, que aquesta gent ens ha deixat amansats i ben relaxadets.

I quan ja començavem a estar aclimatats, no sols a l'alçada sinó a totes les atencions rebudes, ha arribat l'hora de tornar a la civilització i acomiadar-nos dels guardes i de la casita en la montaña.



El dia s'ha aixecat massa ventós per anar a fer activitat en alçada i seguint els savis consells dels senseis anem de tornada per la custodia i baixant cap a la vall de capradiza, per tornar a buscar la Serra de la Custodia.

PATROUILLE DES GLACIERS, tatxada!

Ja està ja he fet la mítica Patrouille des glaciers i ja sols hem queda la Mezzalama per tancar la gran triologia alpina de competicions d'esquí de muntanya.
Era el gran objectiu de la temporada i el motiu del retorn a les pells.

I aqui com del que es tracta és de que cadascú i digui la seva, pues aqui teniu la meva:


Tot va començar un dia que avorrit voltava per la red i vaig donar amb la pàgina oficial de la pdg i vaig fer una preinscripció. Molt a plogut d'ençà aquell llunyà dia i molt a canviat els noms dels corredors. Al final, l'equip NO ENS HO PODEM PERMITIR integrat pel Roger, el David i servidor sortim corrent pels carrers de Zermatt a les 2:00 del matí seguint unes banderoles que ens han de portar a Verbier. La penya de festa, birra en mà, ens desitja valentia per cobrir els 53 kms que ens separen de la meta final. Ara ja està la part més díficil solucionada ja sols queda còrrer, prevenir les "pájaras" i cuidar el material. Darrera ens hem deixat molta pasta i com diu el nostre EX-President: 260 euros tu, 260 euros jo, 260 euros cada un dels 6000 corredors això són molt eurossss. I això sols per un dorsal, 4 hores en un hotelàs i un sopar. MANOS ARRIBA ESTO ES UN ATRACO!!! I tot per clavar-se una bona pàllissa que ens ha deixat relaxadets a tots, s'HA DE SER BURRO!



En aquesta cursa hi ha una sèrie de hores de tall estipulades i cada equip escull la seva hora de sortida des de les 10h de la nit els més folklòrics fins a les 3:00 els més pros. Diuen que corren 6000 corredors però a les 3 del matí m'han dit que sols eren una vintena d'equips.

I amb aquestes cabòries ens trobem els tres, lligats per la corda passant pels primers punts de control en la més absoluta de les soletats. Sols ens ha passat un obús suís integrat que ha polveritzat l'anterior millor marca i deixat molts interrogants a l'aire. La regla dels tants per cent no falla. I aquestes bestioles han endosat minuts a tothom d'una manera insultant. Però tornem a la nostra penitencia que és el que ens ocupa. Ens despedim del Cerví i baixem de la Tête Blanche lligats on ja comença a despuntar el dia i la moral és prou alta. Ens hem quedat dels últims de la nostra sortida però el Roger amb els seus números i regles de tres preveu que passarem el tall. De fet volíem canviar la hora de sortida per tenir més marge però aquesta gent són molt "seriots" i al final reglament en mà ens han denegat la petició.
I arribem a l'ecuador de la cursa a Arolla amb un temps prou bo i amb la moral de la tropa intacte. A més aqui ens espera l'avituallament on ens tirem prop de deu minuts jalant "all you can eat". Fins aquí el recorregut a estat cutrillo, pujada molt suau i baixada encara més suau i tot de nit.



Però quina és la meva sorpresa en arrencar a ple dia desde Arolla en un paratge excepcional, en una cursa mítica i pujant per pistes com si de la Masella es tractès. Això és la Patrulla, la cursa que tothom vol completar? Pero no se'n vagin todavía que aun hay más. Després d'aquesta pujada per pistes de més de 900 metres de desnivell arribes a una canalota que es fa a peu. Aqui nosaltres hem començat a doblar equips d'allò més folklòrics (però dels de veritat, no d'aquells que van a la Pierra). Feia temps que no veia aquest tipus de material tan pesat, als Pirineus ja es va extingir i tots anem més o menys lleugers. Però aqui hi havia gent amb pantalons de gore, esquís de free ride i fixacions amb frens!! Però esto que és, neng? Total que motivats amb el doblement d'aquests heroïs arribem al control crític amb mitja hora de marge. Salvats! Ara ja a finiquitar el tema.
Anem menjant i bevent per evitar el que el Roger coneix de la seva anterior participació, no va ser un "pájara" sinó un "pajarrako gran com un voltor que se'm va plantar al casc i no em deixava aixecar el cap...". Baixada per una canal amb cordes on ens trobem un petit bouchon, ja que la gent després de tanta planúria a la que veu una mica de pendent s'aferra a les cordes de mala manera i no es deixa anar de cap manera.
Una miqueta més de baixadeta amb molts de rocs, i per una pista inacabable on els forts patinen i els mortals posem pells.
I comencen a aixecar el vol uns voltors amb busca de carronya fresca. Ja portem moltes hores en dansa i les forces i la moral ja estant tocades. Però seguim a bon marxeta, a l'avituallament ja fa una calor insoportable. I una metres més amunt el Roger se les torna a veure amb un altra "pajarrako". Ens parem a una cota i arriba el Roger desmuntat o com diuen per aquí "le ha dado el del Mazo". Anem fent, molt poc a poc, al ritme de la gent que estavem doblant i perdem més de 40 minuts. Però al final el Roger es recupera i podem tornar a agafar un mica més de ritme per acabar corrent com a galgos en l'entrada a Verbier i marcar un temps final de 10:22. Inclús unes jovenenets ens dediquen un ola, en tornar a veure un equip còrrer després de tanta estona veient passar les patrulles caminant. Creuar la meta i el primer pensament és "Nunca mais".


I en tornar amb el cotxe, comencem a recordar anècdotes i situacions de cursa. I si no hagués passat això o allò.. Veiem les fotos del David, ens fan mal les cames, l'esquena, estem llagats però tenim dos anys per recuperar-nos: s'HA DE SER BURRO!!!

CONANGLES, la millor de casa nostra

I de lluny! Una cursa com les d'abans amb 2870+, sis pujades, tres canals amb grampons... I és que en l'organització hi participen autèntics experts en la matèria i això sempre es nota en el resultat final. Llàstima que a aquestes alçades i amb aquestes calurades molts ja aparquen els esquís. Això s'ha notat en la línia de sortida, on els folklòrics erem majoria. Sort que encara es preveia una lluita interessant per gunayar la cursa i de pas la COPA entre el Vendri i el Raul.



Una vegada aviats, cadascú va trobant el seu lloc. A mi m'ha acollit el David i el Cristian en el seu equip i fem una cursa bastant regular aconseguint el 10è lloc final (i com diu el David: primers en categoria Scarpa) però a una inexcusable hora dels primers. Per davant, la sorpresa la donada en Vendri que en una patakada ha partit un ski Merelli i veient-se obligat a abandonar perdent les seves opcions per la COPA. I en Gaston, el seu compi, ha arribat amb els primers després d'haver estat el dia anterior "calentant" per les goulottes de la Tallada.

POCA TRAÇA, descalificat de nou

Torna a haver-hi canvis de darrera hora en equips importants i això repercuteix a diversos corredors. La hòstia comença desde d'alt i va baixant, poc a poc, provocant "emparellaments de fortuna" per homogenitzar al màxim els equips. Al final falta un corredor per completar l'equip "E (el més folklòric)" de la Selecció Catalana per aquesta cursa que és el Campionat d'Espanya per equips. Em truquen per avia'm si em pot interessar, solvento el compromís que tenia amb un altre company, i a la feina. Fem equip amb el Guilla amb qui em trobo a Queralbs. O sigui que 11 anys després torno com a "reserva tapa forats" a la sele ni que sigui per un dia. Avia'm si em surt un partit digne per gunayar més minutillos, je, je..




Bon dia a Núria, poca neu i bastanta participació. Ens espera un recorregut amb 4 pujades amb dos trams a peu i un canalota amb grampons amb un total de 1700 metres positius. Sortim i ben aviat tothom agafa el seu lloc. El Guilla va uns metres per davant meu, m'ajuda en el canvi i enfilem la primera baixadeta. I al seu segon gir sense anar a una gran velocitat li peta l'ski. Caiguda i l'esquí que baixa serra avall. Em llenço a per ell, però per poc, se m'escapa. Els del control tampoc el poden aturar. Miro quins esquís hi ha en el canvi però malhaurademant sols hi ha fritschis robustes. Cap solució possible, retirada. Per sort el Guilla ha sortit indemne i arriba a peu al canvi mentre una noia li ha recollit l'ski metres més avall. "Quina mala pata" estem a tocar de Núria i el Guilla m'anima a seguir el recorregut. Amb tota aquesta historia han passat tres equips i algun minutillo. Posso pells i descalificat continuo la cursa. He perdut la tensió de cursa i estic una mica ensopidot però en atrapar al Palacios em torno a motivar i mantinc una bonica pugna amb aquest equip fins al final. A la darrera baixada, al igual que l'any passat descalificat, el torno a guanyar a la mateixa meta que es correspon amb un 11è lloc moral i l´últim real!

ATRAPATS A GORITZ

Feia molts anys que no estava al refugi de Goritz i els hi fet una visita per veure com és la vida al refu. El primer dia, tot sol, vaig arpoximar-me per Punta Arenas amb una neu molt guarra (ara es diu tipus pescaderia). Bonica aproximació que obliga a fer la Punta de la Custodia i un tramet de carena prou guapo. Fa un dia radiant i una calor de por.



Al segon dia anem cap al Marboré amb el Vendri. Al poc de sortir em salta la fixació davantera dels esquís. Ara si que l'hem parida!!! Tornem al refu on hi ha uns altres esquís que sortosment em van a la mida. Segona sortida i cap amunt. I a falta de l'últim tram ens donem la volta que fa una boira que no es veu ni un carajo. Uns metres més avall ja es despeja una mica i podem disfrutar d'algunes pales amb neu prou bona. Per la tarda em dedico a intentar reparar l'esquí petat. Avia'm si aguanta la xapucilla. Neva durant la nit deixant 45 cms nous.



El tercer dia, em toca fer el portante per tornar cap a la urbe. Ens despedim i amb un dia guarríssim, de molta boira, abandono el refu. Al quart d'hora em peta l'esquí i em quedo tirat com una colilla. Em carrego els esquís a la gepa i a continuo a peu. Hi ha trams on m'enfonso fins al genoll i l'avanç és molt precàri. Ja no m'en recordo d'obrir trinxerakas. Poc a poc, vaig guanyant alaçada però no tinc ni idea d'on estic. Lo veo todo blanco, i no puc destingir entre la boira i la neu. Sols m'orienta alguna pedra que em dóna una vaga idea de si els propers cinc metres van cap amunt o cap avall. Se sent baixar un allau, en algun indret no massa llunyà. Penso que l'estic clavant i que em queda poc per arribar al cim que dóna pas a la carena de la Custodia. A trams sembla que realment estic en una espècie de carena somital. Necessito que s'obri una mica per poder tenir una idea d'on sóc i del que tinc per damunt. L'altimetre em marca que he sobrepassat l'alçada del cim i encara tira amunt. Aqui hi ha algo que no quadra! Pujo una mica i endevino la negror d'un paredón per sobre d'on estic. Merda, l'he cagat! Com diuen a hundir la flota: AGUA. Estic arrebentat d'obrir la traça, perdut i gelat. Això és un infern i decideixo tornar al refu que sinó puc liar un bon follón i sempre val més un retirada a temps... Amb penes i treballs vaig tornant per la meva traça que m'ha de portar al refu.



Quina alegria més imensa tornar al "apartamento en la montaña". Estem aqui atrapats, i no ha pogut venir l'helicòpter d'aprovisionament pel marrón permament que ens afecta. Sort que incomunicats no estem ja que tenim telèfon i internet. Durant la nit neva amb llamps i trons. Malgrat tot hi ha una previssió méteo optimista que dóna un matí de treva.



Al quart dia, efectivament el cel està despejat i surto amb esquís a fotre-li un segon pegue. Quina diferència. Amb una horeta i quart em planto al cotxe sense més incidències. Com canvien les condicions en sols 24 hores. Deixo l'esquí que m'han deixat a Nerín que el Luis em farà el favor de tornar-lo de nou al refu. Darrera queda la meva primera estada al refu de caire més aviat ermità. Avia'm si a l'estiu puc escapar-me per conèixer l'altra cara de la vida del guarda la vessant més estressant d'estar fins a la bandera!

PIERRA MENTA, ets la millor...

"Hola Feliu. Com ja em vas anticipar a Biescas, no sortim a la liste provisoire d'equips inscrits per la Pierra del 2010. Avia'm si una institució com tú pot aconseguir una petite place per tornar a participar a la Perra 10 anys després de la darrera vegada que hi vaig pendre part. Diu que quelques equips encara estaran acceptats i estem resant per ser un d'ells. Que com vas dir a Formigal, el NO ja el tenim i l'esperança és l'últim que és perd."



Això li vaig enviar per mail i és que com ell mateix diu al Vèrtex nº204 "PIERRA MENTA és el nom d'una muntanya en forma de queixal que destaca entre les valls de Beaufortin i d'Isère, a la Savoie francesa. Allí transcorre cada any la cursa d'esquí de muntanya possiblement més prestigiosa del món. Diuen que no n'hi ha prou a participar en copes nacionals; tampoc és suficient córrer en alguna prova de la copa europea o mundial. L'esquiador de muntanya de competició es consagrarà de veritat a la Pierra Menta. Quan descobreixi què significa participar en una cursa organitzada amb enorme entusiasme pels habitants d'una vall alpina. I quan sigui capaç de superar amb dignitat els 10.000 metres de desnivell positiu que s'acumularan durant 4 emocionants jornades"




I de repent el dimecres al matí, al engegar el movil em surten un munt de trucades perdudes de la nit anterior. Estem mig incomunicats sota la neu a Olesa, la Imma s'ha quedat atrapada dormint a Barcelona i els coles encara dubten d'obrir o no. I entre espavilar les peques parlo amb el Montero que m'informa de la notícia: "VOLS CÒRRER LA PIERRA AMB EN MET?". I al poc em truca en Feliu "T'HA TOCAT LA LOTERIA": La baixa d'última hora del Toti provoca que el Vendri és quedi sense compi per tan important cita del calendari. Es començen a combinar els elements i es que a certs nivells les parelles estan molt buscades. Al final hi ha una combinació enrebuscada però possible. El Met, està disposat a cedir al Vendri el seu company de curses: Pau Costa. I no sé per quines extranyes casualitats a l'hora de buscar campany pel Met, algú va pensar amb servidor. Ja sols quedava seguir movent més fitxes ja que nosaltres al fallar el plan de la Pierra teniem muntant un plan altrenatiu per còrrer amb el Pere els "TRE RIFUGI" a Itàlia. Ja teniem l'apartament reservat per passar un parell de dies animant a la Pierra, la carraca apunt i un altre equip per omplir el cotxe. Així que parlant amb el Jordi es motiva i ocupa la meva plaça. Al final tot cuadra de forma miraculosa i al cap de 24 hores ens coneixem amb en Met de camí a la Pierra.



A la jonquera un bouchon ens té un parell d'horetes parats i arribem justets a Arèches per recollir dorsals. Quina alegria al veure'm entre la llista dels participants ara sols cal preocupar-se de còrrer. De nou al clàssic Chornais on la madamme continua igual. Ens posem els tres integrants de l'Ski Club Camprodon (Pau, Met i Vendri) i simpatitzant en una habitació.




Quants records que em venen al cap. Tot continua igual. I amb els nervis d'aquella primera participació l'any 98 comencem la primera etapa cap a la Grande Journée.

Se surt a deguello, i anem de costat amb el Met fins al primer canvi on hi ha tal follón que el perdo de vista un bon tram. Per sort ens trobem, que sinó l'haguèssim pogut liat parda. Ja juntets adoptem la formació que hem seguit tota la cursa. El Met davant cuidant-me en tot moment i jo darrera fent el que podia. Anem bè de ritme, però en una de les baixades em trobo donant dos voltes de campana. Quin hostión!! M'han saltat els esquís i no puc tornar a calçar-me'ls. A més m'ha saltat la palometa del bastó. No em bloqueja darrera la puta fixació. Merda! Li foto més de vint hòsties però cada patada tinc menys gas i no agafa. Semblo aquell que deia "Trata de arrancarlo Carlos, POR DIOS!!, trata de arrancarlo". Deseperat passo al plan B i provo de baixar amb telemark però no puc fer ni dos giros que torno a fotre'm de morros. I de mentres jo estava al mig d'aquella pala liant-la van passant equips amb un somriure a la boca. Sortosament al final aconsegueixo arribar a un tram de neu crostra on aconsegueixo el cop bo que permet bloquejar i seguir la cursa de nou. Arribo al Met que ja li han explicat del meu hostión i em pregunta "Estàs bè?", "Estic bé però tinc problemes amb les fixacions..". Ràpidament tornem a agafar ritme però em perdut un temps preciós i ens han passat tots els compatriotes. Al final tot i els problemes amb la fixació aconseguim recuperar una mica de temps i salvem els mobles que encara queda cursa. I durant la tarda, amb la llima a la mà i una mica de 3 en 1, solvento el problema...

El segon dia a veure l'Agulla de la Pierra Menta, ens espera un llarga marató on no la lio massa i aconseguim una bona etapa recuperant alguns llocs en la general. Sols a la darrera pujada a 5 minuts de meta, en un tram pla per dins del bosc pillo un pajarón pierramentero. Estic buit, caiguda damunt de la traça i els primers girs de la darrera baixada no puc ni dirigir els esquís. I el pitjor, cal fer un patinador per arribar a meta i NO PUEDOOO!! Al final meta i s'acaba el suplici i contents per l'étapa que hem fet.



Al tercer dia, cap el Gran Mont autèntic icone d'aquesta cursa. Les cames no són les mateixes però anem fent al nostre ritme i ens atrapen els Sala&Palomares que estan just darrera nostra a la general. Aconsegueixen entrar abans a l'aresta que et puja a la l'Olymp del Déus. Per uns moments t'oblides de les batalletes i te n'adones que estàs acabant de nou la Pierra. T'espera el públic que s'ha aixecat a les 5h del matí per pujar a animar a la pandilla de sonats que ens barallem per esgarrapar uns segons. Entres al túnel de Le Gran Mont i el soroll, crits et posen la pell de gallina i et fan saltar les llàgrimes. La motivació puja al tope. I de tant motivat nova volta de campana al primer gir de baixada, mentre em posava els pals. Tinc que pujar fent escaleta sense pals fins a recuperar-los i cap avall. Al final en Sala&Palomares ens han recuperat un minutillo i ja sols ens en queda un de marge. I ja se sap que si no aguantes la pressión a segunda división.



I així el quart dia, ens trobem quatre equips catalans ben seguits amb interessants disuptes entre nosaltres. Al final, avui tampoc la lio massa i aconseguim una meritòria 47 posició final a "hommes seniors". Per alguns una bona pierra i per d'altres en zona de "folklore". Menys folklòrica ha estat la 17a "hommes seniors" del Vendri&Pau que han fet una gran cursa complint amb les expectatives creades.



Dutxa i a les 11h del matí enfilem el retorn cap a casa. Em passat uns dies fantàstics a Arèches, he conegut uns companys estupendos i malgrat la duresa de la prova ens ho hem passat molt bè.

Espero no trigar de nou 10 anys ha tornar a còrrer aquesta gran cursa d'esquí de muntanya, o si més no ser acceptat en la pòxima edició. I una ràpida recuperació al Garreta i al Joseba que han estat evacuats en diferents etapes per hostions amb conseqüècnies.