-Noi, que hi anem en el dia, correm, tornem i ja dormirem!
-Deixa'm que ho plantegi i et dic algo
A la mitha hora:
-Ok, a la feina!
Així que em trobo a les 3:45 sortint de casa cap a Lleida creuant-me amb la penya de fiesta. Per sort, a aquestes hores, l'autovia ja estava posada. Ens trobem amb l'Albert i cap a la boca sud del túnel de Viella.
Coincidint amb el Ral.li es celebra el Trofeo Mezzalama, la que diuen que és la millor cursa d'esquí de muntanya del calendari. Així que la majoria de catalans de nivell estan a Itàlia.
Però en arribar comencen a aparèixer bons corredors i més gent que no semblava en un primer moment, així el podi estarà carillo.
Ens avien per una pista amb els esquís a la motxila. Amb l'adrenalina de la sortida, i anar a peu, em trobo al poc liderant la cursa. Però no com un espontani buscant sortir a la foto. Tampoc com en d'altres époques que duravem 5 minuts. Em supermotivo i una mica més i paro per cridar:
"HO HAVEU VIST, LA MARE QUE EM VA PARIR!".
Llàstima que després del còrrer ja amb els esquís als peus , anem per una pista planera. I clar, passen com a coets lliscadors el Wilfrid (francés) i compi. I també ens passa el Putxi (andorrà). I els cardona ja els tenim enganxats a roda. Així anem durant la primera llarga pujada. Baixada amb neu guarra on estem barrejats els 3 equips.
Segona pujada i comencen els meus problemes, em salta la pell. Merda! Torno a pillar al grupeto, però ja anem tancant el grup. A la tercera pujada, em torna a saltar la pell. Dos vegades merda! I ja hi ha un distància díficil de recuperar. I per la quarta, de 50 metres de desnivell, ja no m'enganxa cap pell i me'n té que passar una m'Albert fent un canvi super lent.
Així que afrontem la llarga baixada a trams amb neu guarrilla defensant la quarta posició. Aquest cop el Palacios i els Cardona m'han fotut la pell, cosa que no va ser així a la Poca Traça. Al final, hem estat els Sotscampions de Catalunya!
M'ha fet molta gràcia veure tota la gent històrica del CEC pels diferents controls.
Aquesta és una cursa en la que sempre m'han acompanyat els contratemps de diferent índole:
L'any 96 a la Pica d'Estats per la vessant francesa amb el Joan Maria als vint minuts de cursa, se'm va arrancar la fixació de l'esquí i ens vem quedar amb cara tontos. Vem baixar al cotxe, anar a una estació d'esquí propera, llogar uns esquís i tornar a sortir 3 hores després. Aconseguint passar tots els controls i completant l'itinerari que en aquella época es deia "Categoria OR".
L'any 98 a la Maladeta amb el Joan Maria, tornavem d'haver acabat la Pierra. I als vint minuts de sortir i pels llanos de l'hospital, liderant la cursa. El Joan Maria va patir l'atac de Monsieur Massou (pajarón) i va quedar pàl.lid i indesposat per seguir. Jo, fora de cursa, vaig arribar amb els primers.
L'any 99 al Eriste-Posets amb el Joan Maria, va ser l'excepció que confirma la regla i sense més contratemps vem guanyar-lo.
L'any 2003 a Boí amb el Bedoya, vam pillar de valent el primer dia amb les pells passant a ser els "cotxe escobas", i després a recuperar llocs.
No hay comentarios:
Publicar un comentario