EL SUPOSITORI DRETA, un bombonet montserratí

Al final ha caigut la última que quedava pendent, la Nº19, una altra via amb molt poca info. Me la van vendre de 7c, fonts altament fiables, però a la ressenya més oficial i actual que annexo consta de 7b/b+. Per mi més dura que els altres tres 7b+ del sector i potser menys que el 7c de la seva dreta. Luego entonces 7b+/c, no sé ja direu. El cas és que un error d'interpretació em portava a un pas de "pájaro muerto" on saltava una vegada rera l'altre. Sortosament, el Carles va trobar un plan B, molt més humà i que em va permetre l'encadene i finiquitar el sector.



Pels qui no el coneixeu és un altra bona alternativa de la zona sud al costat mateix del senglar. A més amb ombra matinal que ofereix acceptables condicions a l'estiu, bon peu de via. A més no és un sector massa freqüentat i és sol disfrutar d'un ambient tranquil i vies de fins a 30 metros. Fixeu-vos quina gran quantitat d'estrelles de la guia Michellin. A comentar que hi ha una altre subsector més a l'esquerra amb molt poca info i bastant confusa.

Nº11 6a+/b Escalada en placa amb un remadeta que marca la diferència respecte la seva veïna. Reunió d'un sol punt. (*)
Nº12 6a Placa més tranquila d'anar fent amb un flanqueig a l'esquerra per arribar a la reunió anterior. (*)
nº13 7b Bona placa molt tècnica i poc solicitada on cal estar molt encertat per clavar-la en una primera pujada. Després amb una mica d'estudi i marcant els cantos es torna més humana. (**)
nº14 7b+ Esperonet amb final placós. Passos tensos i força mantinguda al llarg de tot el recorregut. Costa de veure a vista però tot canvia en preparar una mica el terreny. (***)
nº15 7b Una joia de l'escalada en placa i la continuitat. Un parell de seqüències més dures ens porten al crux final. (***)
nº16 7b+ Interessant placa i força mantinguda amb un parell de blocs més contudents que les seves veïnes. (***)
nº17 7a+ Molta continuïtat i un pas a bloc a la meitat que es converteix en una veritable escupidera de pretendents. A més cal fer el pas i després xapar. Poster la més dura pel grau proposat. (***)
nº18 7a/a+ Esperonet amb un pas burrot a l'alçada de la primera xapa i alguna coseta més per d'alt. (**)
nº19 7b+/c Entrada amb quatre remades per arribar a una parada per enfrontar-nos al crux amb nyapetes i rebote salvador. Després escalada entusiasmant fins a la reunió(***)
nº20 7c Placa amb un bloc de piquete de ojos i un macrame de regles que aparentement es veu molt complicat però una vegada desxifrat es torna humà. (***)
nº21 7b+ Sortida amb passos atlètics i un primer lance a todo o nada dóna lloc a una escalada en placa tècnica o on cal posar la primera al tractoret i anar fent. (***)
nº22 7a Placa tècnica amb alguns trams més tensos sobretot a la part inferior. (**)
nº23 6c Bona altrenativa per calentar amb algun passet més tècnicopostural.(**)
nº24 6b+ Una altra de les que es sol fer calentar i que també té algun passet més fi. (**)
nº25 6b Infierno de l'esquerra. Arrancada de motoserra i no vadis!! Grau desfassat(*)
nº26 6b Infierno de la dreta. No sé quina de les dues és pitjor o més cabrona. A més la gent s'hi posa per calentar i es sol sortir bastant calent, sobretot per la part del clatell. La mare que la va parir, una altra de grau desfassat. (*)

De costellada per cala montse...

Els darrers dies he estat entretingut fins aconseguir un parell més de víctimes montserratines en 7c. Van de do en dos, je, je..

Aquesta vegada son d’aquelles més de la gama coleccionista i de caire més aviat soft i no per això deixen de ser autèntiques joies montserratines.

La primera, tot i estar al Vermell, és d’aquelles en que mai he vist a ningú penjat i el més preocupant mai l’he vist tocadeta de blanc. Per no tenir no té ni nom, i hom la coneix com a via Nº44. Sita a la dreta mateix del Sabor latino, ens espera una escalada en placa tumbada. D’aspecte ajegut d’aquelles que li poses 6c a simple vista. Ben aviat però comencen les hostilitats i per les primeres xapes cal desxifrar correctament per no caure en cap enboscada. I després en el tram més vertical hi ha el crux que costa de trobar-li el gesto per pillar el merlet salvador. En una primera pujada pot semblar molt complexe però després tot acaba quadrant i no requereix d’un gran asedio.




La segona, en el Supositori. Aquesta tampoc té nom i es sol conèixer com la Nº20. Una placa vertical amb tres trams més exigents. Suposo que quan es va equipar s’havia desbrossat però actualment estava al límit de l’impracticable. Un arbrot amanaçador no permetia escalar en condicions. Suposo que després d’alguns anyets sense repeticions havia caigut a l’oblit en deteriori de les seves veïnes molt més comercials. La vem provar un dia amb l’Oskar, el gran tatxador compulsiu en aquestes dificultats. Ja ens va costar desxifrar el macrame però els moviments són molt bons. Trenquem un parell de branques, les justes, per poder pujar però en cas de caiguda enculada garanitzada. I com no podia ser d’un altra manera i sense cap mena de coneixement li dono l´últim del dia. Aquell pegue que sol sobrar i t’arrossegues com un gusano. I ja en el crux inferior a les primeres de canvi, no encerto en el piquete de ojos, saltant de ple contra l’arbrot assassí: PAAAMMM!! S’ha de ser burro!! Quin hostiot, vaya costellada, he quedat ben marcadet i uns dies fora de circulació.

Dies després hi tornem amb l’Albert, el nostre CICLISTA que aprofita el meset de descans de la temporada per fer alguns dies d’escalada. I como al abuelo no la van a pillar cagando, ens acompanya el "serrucho" que tinc un assumpte pendent. Total un tallet per aqui un tallet per allà la deixem que ni niquelada, apunetet per poder saltar sense costellada, i el millor de tot encadenada. També baixa content l’Albert amb la Nº22 el seu 7a anual fet al segon pegue en el dia.

Per fi cau la Kamali, una vella espina

Doncs dues noves batalletes per cala Montse de número 7 i lletra c. Ara ja per la cara sud, en els sectors típics d’aquestes alçades de la temporada: el Vermell i la Desdentegada.

La primera d’aquestes últimes captures va ser en el Vermell: quin gran sector i quan de joc que dóna pels escaladors de setens. Aquesta vegada m’he estat esbarallant amb una d’aquelles que a priori no tenia al punt de mira: la No repapiegis. Però ves per on, que me la vaig trobar blanqueta i em va passar bones referències el Roger i ja esta liada.



Comparteix la part inferior d’una vella coneguda meva, el Vianant, i després fa una travesia a l’esquerra fins a plantar-se en un repisa on quedar-se a dormir. I aquí comença la via amb una arrencada poderosa i un parell de xapes de desgast fins a un bon repós. I d’aqui tota una seqüència bastant de crucigrama amb romets, bidits i pincetes amb un últim rebotillo, que esdevé el crux sentenciador. Després trobem un parell de cantos bons per recuperar i encarar l’últim tram fins a la reunió que no és tan complicat però que la primera pujada vaig arribar amb la cara desencaixada del susto, je, je. I que al final quan acabes encadenant és un tràmit. Una via no tan solicitada com el Vianant però igualment recomanable, opinió que comparteixen tots els compis que l’han provat durant les jornades de feina: Inclús algun se sent dir, que hi vol tornar per saldar assumptes pendents…

I encanvi, la segona si que la tenia en el punt de mira. D’ençà que la vem equipar aquest estiu la tenia entre las cejas. En aquell entonces, personalment no estava per asediar la via: ni físicament ni moralment. Els astres no estaven correctament alineats, la meva vida personal era massa caòtica com per afronar aquests reptes. La vem provar un dia amb el Diego i el Sellares, però ens va escupir i la vem deixar aparcada per millor ocasió i la primera oberta al gran públic. Així la primera munidal la firmava l’Andres i la segona l’Oriol i la crítica era bastant bona.

Diego i Sellares provant la Kamali Merletero. Desdentegada. Montserrat. Maig 2011 from robert guilera on Vimeo.

I quina ha estat la meva alegria 6 mesos després al veure que la via estava completament neta del polsim inicial, tots els cantos tocats, peus amb marques de goma. En definitiva que més d’un s’hi havia pujat durant tot aquest temps. La millor recompensa que se’n pot endur el desinteressat equipador. Però calia aconseguir el road punk, per poder saltar a nous projectes. I amb aquesta idea ens hi em deixat caure amb el Morer. El primer pegue del dia no sóc capaç de solventar el crux i baixo "desanchante". Sortosament, puja la bèstia decotadora i després d’algunes arrancades en falç fa un "cruzaito amb bicicletón" i resol el pas. La segona pujada em serveix per asimilar bè aquest truc. I finalment a la tercera va la vençuda. Queda una via molt fanàtica i bona on no es pot badar ni en l’arribada a la reunió, la primera i única en aquest sector d’aquest grau. I no és amor de padre...

Avia'm si ara que porto el tajo net, torno a fer algun desacato amb la xinita. Que ja fa dies que no la trec a passejar...

Game over al sector final de Can Jorba,

Doncs ves per on, que ja tinc motiu per una nova entradeta per anar agafant la rutina d’actualitzar el blog. I és que amb tant pujar per Sanllors estava ja la Montse una mica rabiosa i reclamava les meves millors atencions.

I això és el que he estat fent en diverses visites a Can Jorba. Si l’any passat en aquestes mateixes dates n’era un client habitual en motiu de l’asedio a la Mireia, aquest any la víctima ha estat la seva veïna, la Oriol. Les dues comparteixen l’entrada però ben aviat l’Oriol segueix la característica fisura on ja ensopeguem amb un primer pasillo. Després la repisa reponedora a mitja via i el crux a pillar un bidit amb l’esquerra. Després un altre pasillo de regles i un happy end per xapar la reunió. Una via molt bona, solicitada i repetida. Motius suficients per donar-li la seva dosis de pegues durant algunes jornadetes de feina. I al final, el crux ha acabat sortint, aconseguint aquest clàssic 7c+ montserratí.

Com a danys colaterals a aquestes jornades de feina, també li he donat el game over al nou sector del final, ideal matins estiu, a on també hi ha algunes vies recomanables. Cal comentar que l’ombra s’acaba una mica abans que al sector de l’Odio.



Aqui us deixo la opinió personal de lo que hi ha:
1- Molt bona, a vigilar a no menjar-se el pi característic en cas de caiguda. (**)
2- La millor en el grauet de l’oferta existent. Molta continuïtat al tram final que obliga a acabar lluitant (***)
3- Trams de fissura força clàssica, amb una arribada de placa tensa a la reunió. Més facilota que les seves veïnes (**)
4- Xapatge tens des d’una barra d’aspecte frágil, cal vigilar. I uns pastes tensos que costen de veure i et poden agafar desprevingut. (**)
5- Molt bona i mantinguda. Una de les vies que dóna sentit al repartori. Soft (***)
6- Una primera part d’escalada en placa i la fisura guarrota per d’alt on cal anar amb comte a no trencar res. (*)
6bis- Una variant d’entrada d’escalada més exterior de l’anterior. (*)
7- Una altre variant de les anteriors, molt més exigent sense cap bloc extrem però diversos passos sense poder parar abans del repós. Prou interessant però sobra la part de d’alt (**)
8- El pas més dur és el primer després la fisura es deixa anar fent per acabar en uns passos guapos al final. (**)
9- Cal posar els cinc sentits que la pedra és dolenta i ens pot petar quealsevol cosa. Anar fent fins a un parell de passos tensos abans de la laja fisurada final d’aspecte fràgil. (*)
10- Un passet de bloc i esclada més fácil amb merlets i tota mena de liquens. (*)
11- També un passet de bloc al principi i escalada en placa. (*)
12- Bona alternativa on quatre remades donen lloc a un passet més tens per arribar a la placa final. (**)
13- Spits movils i d’entrada passaco contudent de bloc. Després també cal llegir bè per no fotre’s de cap. (*)
14- Escalda en placa, amb un tramet més tens i pilaca per arribar a la reunió. (**)

Claudica, Yo claudio a Sant Llorenç

Preambul

Per fi, després de tres mesos, es torna a sentir un bon “huurra” per aquestes parets de déu i motiu justificat per una nova entrada bloggera. Diversos són els motius, estimat lector per justificar aquest parèntesis i els que sabeu més de la meva vida personal ja sabeu de que estic parlant. I és que com digué el gran mestre: “siempre me quedará la libertad”. També ajuda, la vertitat, és que no he fet res de bo, i a falta de material per piar millor calladet que fas més goig. Però cal saber superposar-se a les situacions dures amb que anem ensopegant. I quan més fosc està el panorama, quan més enfonsats estem, quan ja hem tocat fons sempre apareix algun camí on agafar-se per abandonar les calderes de l'infern.

Títol preliminar

Centrem-nos en el tema que ens ocupa i veritable motiu d’aquest post.
La temporada l’havia encetat de manera prou decent amb dos fortalesses vençudes de 7c montserratines: la S del Sorro i la No ho sé pas. Fins aquí tot seguia el curs de les darreres temporades. Però, després amb la vermella directa em tirava a un estiu amb uns pessims registres d’un sol dia d’escalada en un mes sencer. El resultat de tant intensa activitat estival es notava en l’inici de la tardor. Així em trobava estancat en tres projectes montserratins de 7b+ clara mostra que no estava l’horno pa bollos. Tres llosses que pesaven de mala manera: La Si amo del Prohibitivo, la Lapidació i Picapoll em treien els colors i tiraven una vegada rera l’altre. Preveia un hivern sense poder tocar neu, tot centrat en els pegues i regletillas per intentar tornar a l’olymp dels Déus.

Títol I

I amb aquestes que una calurosa tarda ensopego amb El señor de los anillos un 7b+ de la Paret Gran, una de les millors de les que he provat en aquest sector. Quins picats més guapos i històrics! Els pistons se m'obren una vegada rera l'altre en el crux. Al final després de cinc dies de curro amb mono de feina aconsegueixo tatxar-la en menys de 20 pegues. Sort que són gratis! Uf i una vegada encadenada ja passo directe al nou season project, la Yo claudio un 8a al mateix sector. Que sempre és més honrós asediar una ancho-a que segons què.

Títol II

I després de la pallissa en el señor les evolucions per la Yo claudio van ser misterioasament sorprenents. La primera pujada ja havia tret tots els passos, i ben aviat ja la faig en top. Així que una altra tarda, la casualitat fa que ens retrobem tot de viejas glorias del CADE: Vendri, Keipo, Tranki, l'Albert i un servidor. Quins viechis guerreris! Inmortalitzem el moment. I contra pronòstic al tercer pegue del dia, i amb una bona ristra de brams aconsegueixo l'anhel.lat anchoa-a anual. Uno al año no hace daño! Huuurra!!! No voldria entrar en follons amb decotacions i aquestes coses, però als pegues hem remeto. Això sí, la birra celebrativa està pagada pels espectadors que fins a nova ordre torno a l'olymp dels Deus que m'han dit que hi viu la deessa Afrodita!

Disposició final

Esperem que aquesta manca d’activitat bloggera hagi arribat al seu fi que no sou pocs els que ja reclamaveu les meves tonteries. I mica a mica, pugui tatxar les lloses de 7b+ montserratins.

G, de Guilla per uns

o S, de SORRO pels altres. Aquesta ha estat la primera víctima de l'escalada de projecte d'aquesta temporada, aquella que com deia el Tranki: "Quan simplement "sentir" com t'aguantes millor ja és l'èxit del dia és que estàs "en procés"...tot és qüestió tant de capacitat com de motivació...i d'entendre que res arriba sense il.lusió i tossuderia...cal anar-hi!!!"



"Parlant de "7c's"...el de referencia SORRIL" de les Guilleumes montserratines on cal desplegar el millor repartòri de cops.
"Un 7c local...per mi tant dura com molts 7c+'s..i amb un aleje intermig per riure"
"És un 7c "bromista" no? hi ha qui latem més que Xylum, sens dubte..."
"Joerq uina via més guapa...té de tot ( bloc, placa, mur desplomat, pila, alejes...waaaaah)"

I amb aquests comentaris del Tranki i la seva recomanació personal de Chef:

"No sé si has fet la S de SORRO a les WILLEWMES, però EN VERITAT ET DIC, que és una de les millors vies de la NOrd, amb diferència.

No et deixis impressionar pel primer pas a bloc...és això, un bloc, sense tanta digitalitat com sembla...és qüestió de entendre els peus i tibar de minimatrcdeporta...

NO et deixis atabalar per la placa estranya i eslaposa del mig...només és una placa, mira't cada pas i al final hi navegaràs clavant iemes i encadenant forats bons.

Abans del mur que comença a tibar a la esquerra, hi ha un repòs calcariós...gairebé sense mans

Diedret que es puja amb el cos a l'esquerra...posa una xapa llarga damunt del llavi, per xapar millor quan vinguis de baix...i no t'hi paris massa si no vas fort...no es reposa a sac...

EL CRUX és de anar a la esquerra, al límit, allunyan-te de la xapa, i retornant de nou...és maravellós, un "tango" de peus que es mouen subtilment acompanyant el traçat però sense grans gambades...acabes "llençant" a canto inhumà.

I "final feliç" amb una nova S , sortint de el segon repòs seguit hi ha les tres darreres xapes d'apretar a sac...amb MONODIT STBENET i lance definitiu en el canvi de rasant...

EL GRAU NO IMPORTA...en altres llocs com MARGALEF això seria 8a

Les distàncies no importen...encara que siguin més del Ratikón que de MOntserrat...

Les vies del Brecs són així i si jugues guanyes fijo...

ës muntable amb el pal i un cop controlada ja no hi pillaràs, paraula...

HOPE HELPED u TO FIND WHT ARE YOU looking for...

Apreta-li!!!"

I preveient varies visites per aquest sector que els compis estan amb la Xilum calia buscar joc per uns dies. I així fou com sense el bastó màgic i amb quatre heregías d'artificier de pacotilla vaig aconseguir muntar i desxifrar la via. Al primer pegue em va semblar estratosfèrica però després en descobrir els truquets, la cosa canvia. El pas del mono em va escupir alguna vegada però una nova seqüència de peus va resultar providencial. Llàstima de no pder veure el video dels productors Vingabow...

Així després d'un parell de 7b+, cau el primer 7c de la temporada. Més tard un topsropillo a la vella coneguda Bolita de categoria "ancho-a" que acabava d'encadenar el Ximo i vaig flipar. Aqui, per molt que facis el sorro arribant a la reunió i apurant els cantos de la xilum, has de tenir un bon bloc poderós del qual carezco. Després de tal arrastrada vaig desmuntar el campament base per buscar noves víctimes per altres bandes, per brindar nous asedios.

Kamali merletero, una nova a la Desdentegada a Montserrat

Ja feia dies que teníem clixada aquesta línia i en la qual ningú hi posava mà. I és que la desdentegada mai ha sigut un sector massa freqüentat ni per bous ni per vaques.

I goiteu el que deia en Passarell: "Una pequeña joya aislada del resto, inmerecidamente de nombre desconocido, eternamente a la sombra, llamada por los lugareños “la via 29 de las reseñas de Kpujo” y que si impone desde el suelo, cuando te descuelgan alucinas con el desplome. ¡Buf! Vaya viote ¡genial! cantos inauditos para Montserrat y desplome continuado. Además está a la sombra casi todo el dia lo cual es ideal para los próximos meses."

I així fou, com un matí vem posar-nos el mono de feina i a posar fil a l'agulla per ampliar l'oferta d'aquest pany tan ombrívol que sols tenia l'anteriorment mencionat 7a+. Aquella primera jornada de feina, hi vem estar l'Oskar, el Sellares i servidor. I li va tocar al Sellares la feina de kamali de pujar la feixuga Xinita fins a peu de via, no sabia ni com cargar-la.

Diego i Sellares provant la Kamali Merletero. Desdentegada. Montserrat. Maig 2011 from robert guilera on Vimeo.

I ben aviat comença la pelicula per aconseguir colocar la reunió. Descartat el plan A (o per d'alt) a través del descens del barranc del Cargol per ser massa llarg i a priori poc eficaç ja que les instal.lacions estan per l'interior de les xemeneies.

Passem doncs al plan B (o pendulaco), desde la via del costat però el que havia de ser una fisura perfecte resulta ser terrossa i de roca cutre. Total que a mitja maniobra salta un dels camalots i m'agunta el típic seguro per si de cas, i de tal ensurt aborto l'intent.

S'ha de provar l'opció C (o travessia Hinterstoiser en lliure), i arribo a un merlet salvador però la Xinita s'ha quedat a la role. I si aconsegueixo fer la travessa amb la xinita i hem peta el merlet a mitja perforació la hòstia pot ser molt dolorosa i alguna cosa em fa veure que poster no procedeix.

I finalment la que a la fi resultarà ser el plan bo, el D (o pendolillo i un parell de pitonets). Hem despengen un xic i guarrejant amb artifo li foto un parabolt que ens permetrà provar la part inferior de la via.

I això fan primer l'Oskar i després el Sellares que em deixen marcadets els seguros. Mentres l'Oskar va a provar alguna vieta li dono gas a fons i la xinita que continua en plena forma.

Al tornar hi va el Kamali, que resol els passos i es planta a l´últim seguro per continuar amb la segona part del plan D, o sigui obrir desde baix per arribar al merlet salvador per plantar la reunió amb hipotètica caiguda pal lado bueno i no de pendolaco. Total que penjat del merlet i amb un reenvio a la via del costat i sense cap coneixement acaba plantant la role i finalitzant aquesta odiessa del espacio.

Des de baix, sols podíem fer apostes sobre si el merlet aguantaria o petaria i de com quedaria la Xinita amb un salt de 20 metrillos. I és clar després d'un episodi així calia homenetjar al currante del dia: al kamali merletero!




Uns dies després hi tornem amb el Diego i el Sellares per acabar de col.locar algua placa, una mica més de neteja, magnesi, respall i provar els passos. La FA mundial, ha resistit els nostres assetjements en una jornada de molta calda. La via comença pel mateix sócol del 7a+ on es pot xapar la seva primera xapa. Després són 8 parabolts per uns 20 metrillos. La primera part fins a la meitat de la via té bon canto, però de sobte s'acaba i comença una seqüència fanàtica sense massa reposillos ja fins a la reunió. Allà es on podreu veure el merlet que al final no s'acaba ni tocant. I el grau...ja direu!