Kamali merletero, una nova a la Desdentegada a Montserrat

Ja feia dies que teníem clixada aquesta línia i en la qual ningú hi posava mà. I és que la desdentegada mai ha sigut un sector massa freqüentat ni per bous ni per vaques.

I goiteu el que deia en Passarell: "Una pequeña joya aislada del resto, inmerecidamente de nombre desconocido, eternamente a la sombra, llamada por los lugareños “la via 29 de las reseñas de Kpujo” y que si impone desde el suelo, cuando te descuelgan alucinas con el desplome. ¡Buf! Vaya viote ¡genial! cantos inauditos para Montserrat y desplome continuado. Además está a la sombra casi todo el dia lo cual es ideal para los próximos meses."

I així fou, com un matí vem posar-nos el mono de feina i a posar fil a l'agulla per ampliar l'oferta d'aquest pany tan ombrívol que sols tenia l'anteriorment mencionat 7a+. Aquella primera jornada de feina, hi vem estar l'Oskar, el Sellares i servidor. I li va tocar al Sellares la feina de kamali de pujar la feixuga Xinita fins a peu de via, no sabia ni com cargar-la.

Diego i Sellares provant la Kamali Merletero. Desdentegada. Montserrat. Maig 2011 from robert guilera on Vimeo.

I ben aviat comença la pelicula per aconseguir colocar la reunió. Descartat el plan A (o per d'alt) a través del descens del barranc del Cargol per ser massa llarg i a priori poc eficaç ja que les instal.lacions estan per l'interior de les xemeneies.

Passem doncs al plan B (o pendulaco), desde la via del costat però el que havia de ser una fisura perfecte resulta ser terrossa i de roca cutre. Total que a mitja maniobra salta un dels camalots i m'agunta el típic seguro per si de cas, i de tal ensurt aborto l'intent.

S'ha de provar l'opció C (o travessia Hinterstoiser en lliure), i arribo a un merlet salvador però la Xinita s'ha quedat a la role. I si aconsegueixo fer la travessa amb la xinita i hem peta el merlet a mitja perforació la hòstia pot ser molt dolorosa i alguna cosa em fa veure que poster no procedeix.

I finalment la que a la fi resultarà ser el plan bo, el D (o pendolillo i un parell de pitonets). Hem despengen un xic i guarrejant amb artifo li foto un parabolt que ens permetrà provar la part inferior de la via.

I això fan primer l'Oskar i després el Sellares que em deixen marcadets els seguros. Mentres l'Oskar va a provar alguna vieta li dono gas a fons i la xinita que continua en plena forma.

Al tornar hi va el Kamali, que resol els passos i es planta a l´últim seguro per continuar amb la segona part del plan D, o sigui obrir desde baix per arribar al merlet salvador per plantar la reunió amb hipotètica caiguda pal lado bueno i no de pendolaco. Total que penjat del merlet i amb un reenvio a la via del costat i sense cap coneixement acaba plantant la role i finalitzant aquesta odiessa del espacio.

Des de baix, sols podíem fer apostes sobre si el merlet aguantaria o petaria i de com quedaria la Xinita amb un salt de 20 metrillos. I és clar després d'un episodi així calia homenetjar al currante del dia: al kamali merletero!




Uns dies després hi tornem amb el Diego i el Sellares per acabar de col.locar algua placa, una mica més de neteja, magnesi, respall i provar els passos. La FA mundial, ha resistit els nostres assetjements en una jornada de molta calda. La via comença pel mateix sócol del 7a+ on es pot xapar la seva primera xapa. Després són 8 parabolts per uns 20 metrillos. La primera part fins a la meitat de la via té bon canto, però de sobte s'acaba i comença una seqüència fanàtica sense massa reposillos ja fins a la reunió. Allà es on podreu veure el merlet que al final no s'acaba ni tocant. I el grau...ja direu!

Crestes del conill north face a Camarasa, on fire!

Massa temps sense notícies del Domencus i això és sinónim de que o s'ha tornat boig a provar alguna "ancho-a" en plena pretemporada o que alguna n'estava tramant. I mal encaminades no estaven les meves sospites en evidenciar les darreres malifetes de la "penya xunga" ilerdense. Han deixar les llunyanes i soleies plaques del Camp de 300 d'Ager per acostar-se a un sector d'aquells de tota la vida, a la propera Camarasa "cuna del sobregan" de lerisda. Els meus amfitrions per aquesta primera visita de degustació són els mateixos artífices d'aquesta redescoberta: el mateix Domènec, el Txexu, l'Antonie i el Jesús. I no han perdut el temps, d'entrada han reequipat les vies encara amb equipament absolet i s'han posat a equipar noves vies. El calcàri molt monolític en algun tram obliga a una escalada tècnica on sovint els peus són inexistents, o sea tipus retro ideal per a viechi guerreri. Però és que aqui hi gaudirem de sombra tot lo dia i a 2 minuts del cotxe!



Del que vaig escalar tot de la categoria "à faire absolutament" però ja se sap que por gustos los colores. D'entrada ja el debut va ser en un nou 6b+ llarg i ideal per aclimatar a les hostilitats locals que es deia algo d'una "cobra" amanaçadora que es van trobar a peu de via.

Després, el nou 6c+ curtet de l'esquerra de tot amb un pas a bloc i obligadot. Aqui hi tenim el Jesús:



Sort que me l'han deixat blanqueta i amb cintes que al final s'ha m'ha fet llarga i tot!

I ja cap a l'objectiu del dia, un 7b de l'Angel, que mentre no la bategi l'autor es coneix com la de l'esquerra. Una bona guerra per desxifrar els jeroglífics i amb la reserva encesa arribo rebentat d'alt. Ai com es complica la cosa si no hi ha magnesi indicador, real onsight climbing.

I amb la feina feta, encetà el sensei Domencus al seu projecte del dia. La kamikaze, una via incrïble de secció amb la FA del seu autor el Chechu i pendent de noves repeticions. El nom fa referència al serrucho supersònic desbroçador que gasten. La monta i pinta controlat la seqüència. Després li dono un mal viatge, arrosegant-me per la part dura com un gusano. Anem a descansar un rato amb la tropa per veure les batalles amb les vies old style.

I de nou a la feina, el Domencus sòlid no falla i ja va agafant la pililla dels grans bruixots: vamos que nos vamos. I servidor contra pronòstic i amb cinc rebotillos suïcides també cap a la saca. Ole! I una breu deliberació per assiganr-li 7b+. Je, je el meu primer d'ençà l'aparcament dels esquís!

I després d'una divertida jornada amb els antics compis de "correrias" dono per finalitzada aquesta primera visita. Però no se vayan todavía que lo millor estava per vindre i es que el cotxe i el motor de arranque m'han estat donant mol problemes últimament. Però conscient del perill i per evitar disgstos ja l'havia aparcat a un bancal amb un rampa a priori suficent per arrancar-lo amb segona.

Però quina ha estat la meva sorpresa al no poder arrastar el cotxe per començar la seva vertiginosa caiguda. Al final i amb les darreres forces després de tant dura jornada escalatòria, he aconseguit moure'l els vint centimetres. Però ha calgut empènyer com el míssmisim hombre mas fuerte del mundo i desde darrera el cotxe. I quan el cotxe ha agafat inèrcia, corrent com una gacela per poder arribar a la seva alçada. Obrir la porta i saltar dintre emulant les pelis americanes. Una mica més i no l'atrapo i s'estimba el cotxe pels bancals d'oliveres. I amb el motor engegat fins al taller que després de tal circus ara si que pagaré a gust la reparació!

Sirope de Arce 7b, una nova al Fitot del Clot del Boixar a Montserrat

Dos dies consecutius en aquest sub sector de l'extrem dret del Boixar que gaudeix d'ombra matinal. El primer dia, després de fer les tres vies existents, ja vem estar provant amb el Jofre un nou projecte per ampliar una mica l'oferta d'aquest racó.

I el segon dia, amb el Sellares i el Diego, hi tornem i poso a prova la xinita després d'un llarg hivern tancadeta al traster de casa. I ha tornat a donar el callo, amb el resultat d'una nova vieta d'uns 15 metres amb 5 parabolts. La resta de vies del sector van ser equipades el setembre 2010 per TA, XA i PB.

La primera ascenció l'ha firmada un servidor i la segona el Diego, mentre que el Sellares ha caigut de l'olymp dels déus per mostrar, ni que sigui per un dia, una actuació més humana deixant-la per millor ocasió.

Sirope de Arce 7b. El Fitot. Clot del Boixar. Montserrat. Abril 2011 from robert guilera on Vimeo.

Una mica d'info pels qui us hi vulgueu deixar caure:



1) Omega 6c+ (soft): Deien que és un des millors en el grau. I la veritat és que l'escalada és agraïda i orgàsmica, en placa vertical i bons forats però li falten uns metrillos per ostentar el privilegi de miss 6c+. Poster el pas més dur és arribar a la primera xapa. ***

2) Llançà del Quico 7a: Un primer passet de díficil visualització entre la primera i segona xapa porta a un bon repós. I després, unes remades i un pas a bloc i obligadot i díficil de veure a vista li donen el grau. **

Sirope de Arce 7b (soft): Comença per un tram prou vertical que ja comença a tocar la pililla. I a la tercera xapa hi ha el crux a bloc que li dóna un plus respecte la seva veïna. Després fàcil fins a l'arribada a la reunió on cal buscar bè per no complicar-se la vida. **

3) Sr Harry Hole 7a+ (Soft): Escalada en placa que a primer cop d'ull sembla més fàcil del que realment és. Díficil de llegir si no hi ha rastres de pas ja que costa d'encertar amb el cantos més bons. **



I per complementar la info facilitada d'un blogger que també fa anys que estamos en este negocio:



Hi ha una altra aprox que es fa per un camí directe que ens estalvia una bona volta. Surt, igualment dels pàrquing del castell, però creuem els dos camps d'oliveres en direcció al Boixar. A 50 metres a l'esquerra de l'extrem superior dret del segon camp d'oliveres surt la senda (fites) que puja fins a peu de via (10-15 minuts). En el croquis està dibuixat en color blau.



I una petita correcció de la info que ens fa facilitar al seu dia:



Per més info de la resta de vies del sector, a la noche del loro.

Menú degustació per Sant Benet

Com dos penitents apunt per rebre un bon correctiu enfilem de nou cap aquest racó montserratí pobre en entrades blogueres, hi havia l'opció d'afegir-nos a una nova col.lectiva per la sempre més humana i concorreguda vessant sud però unes ganes terribles ens empenyen a tornar de nou al reducte dels grans lolos. Aquesta vegada ja no apuntem tant alt com en aquella darrera visita, i sense massa referències ens trobem al Sereno, en la foto extreta del mític especial Extrem: Especial Montserrat. Ben aviat podem calibrar la maquinària a la Gemidos de Placer 6c. El Petit Saltamontes passa com si res, però a mi, fent referència al nom de la via, em calen un bons gemecs i un dinàmic o todo o nada, ai quin plaer! Després, la Poca solta 7a, ja ens escup però amb una mica de paciència resolem el crucigrama per donar-li un segon pegue letal. Bueno, contents per aquesta captura, optem per canviar de sector i guia en mà anem a espetagar a la part dreta de la Roca d'en Barberà on volem provar un 7a de la dreta del tot. Però per Déu si no es veu ni un canto i després de molt mirar i sense arribar posar els gats, optem per una retirada a temps o gran victòria cap al Contrafort de la Prenyada que es veu molt guapo. Allí fem la Panoja 7a+ llàstima que sembli poc repetida que a nosaltres ens ha molat molt. Després baixem cap a la Prenyada on la guia marca quatre vies d'entorn de 7a, però quin aspecte més terrible: una semireequipada, l'altre amb uns spits amb alejillos i les altres dos amb maillons i cordinos a varies xapes. De nou fugim a l'espera d'alguna opinió d'aquestes vies, igual tú, apreciat lector, les has fet? I en la nostra fugida cap a la Miranda de Sant Benet, ensopeguem amb unes altres vies de la part de baix de la Roca d'en Barberà. Mirem i ens posem a l'Endivia 6c que em treu els colors, les canes, les ales i les ganes de provar el 7a del segon llarg. Sortosament, després li donaré el pegue bo i ja podrem baixar al Totxo Manolito a provar una via que sento de fa dies que té el cor robat al Sellares. De nom la Pilón 7a, i no gaire més de 10 passos i un parell de xapes. Aqui no rasco bola i la única alegria ha sigut que m'han sortit tots els passos sueltos, ara sols és qüestió de pila, o de bloque, o de pegues... i el Carles ha acabat saltant en el darrer pas dur. Total que tornem corrents i amb el clatell vermell cap a buscar les peques que per aquí d'alt el temps ha passat volant.

RAL.LI DEL CEC A CONANGLES, That's all falks

Per finiquitar la temporada d'esquí als pirineus hi tenim aquesta cita d'obligada presència, una cursa d'aquelles que no deixa indiferent. Lluny d'aquelles organitzacions arkaikes que et vénen un gran recorregut i després acabes fent sèries per pistes. Una cursa d'aquelles que justifica sacrificar bons dies d'escalda per poder-la disputar sense pillar la pajarraka de la teva vida. I això és fa molt dur, i sobretot una vegada ja has pecat i has fitxat per l'oficina montserratina (que jo també hi faig bones horetes).



I això és el que hem fet enguany que m'han acollit en el desplegament que l'Ski Club Camprodon ha fet per aquestes contrades. Aquesta escola d'autèntiques bèsties on les rises i les apretades estan assegurades.

Però abans d'entrar en la pròpia cursa, calia fer una parada obligada a berenar i a "cardar quatre rocs a les carpes del pantano". I una vegada veig les tècniques matusseres de pesca d'aquesta colla i que cap s'atraveix a fotre el "bot de la seva vida" continuem cap a Viella.



Aquesta cursa, seguint els consells de la nostra celestina: el Met, fem equip amb en Roger. Un corredor de nivell equivalent i ensinistrat per senseis de luxe que el fan evolucionar una temporada rera l'altra. Amb l'objectiu d'acabar al mateix ritme que comencem i no "Cachar al ral.li del CEC".

Total que una vegada aviats, i en el primer tram a peu per arribar a la neu, ja ens quedem en el segon grup junt amb els Met&Plana i d'altres equips francesos. I així, fins al tram final de cursa on els tenim contra les cordes, però els nostres problemes amb les pells s'accentuen "hi ha algo aqui que no treballa bè" i ens fan perdre molt temps. Inclús pateixo una saltació de pells doble moment que aprofiten els astuts rivals per llançar l'atac definitiu. I tendres de nosaltres, ensopits per tan mala fortuna i de que aqui no es pot esperar, patim un perdua de tres llocs. Sortosament en refem del cop moral i podem atacar en un últim descens que ha impressionat a més d'una, per recuperar un lloc i aconseguir l'últim escaló del top ten!



I amb això i un "bicoix" ja s'acabo lo que se daba. Adéu siau neus, benvinguda roka masissa.

Satan 6b+ a la Paret Gran

Qui no coneix el gran campió mundial de les arts marcials, el mestre Satan. Pels nostàlgics d'aquella gran sèrie i pels que no el coneixeu:



I també és una via de 6b+ sita a la part esquerra de la Paret Gran. No massa popular ni repatida ja que mai l'he vist fer, ideal col.leccionsites, i serà l'objectiu del dia.

Avui, els padres escolapios, m'han portat a passejar per Sant Llorenç i érem una bona tropa: Sellares, Jofre, Oskar, Francesc, Jose i servidor. Tres cordades i a repartir joc per la paret.

Total que ben aviat la Satan em treu els colorets i amb algun rebotillo to the limit aconegueixo trobar la seqüència bona per fer-la a vista. La via és curteta però se m'acaba fent eterna i arribo esbufegant a la reunió amb dues porres per braços.

Després, ens enfrontem a dos vies del mateix estil: curtes però contudents on no et pots despistar ni un moment. D'aquelles que fas una vegada a la vida i mai més no sigui cas: El baile de los colgaos 6c i l'Aikekaik 6c+. Grans lluitades i tremolors i al final em surten amb gran alegria.

Ja, ben amansadet, per les lluites lliurades m'enfronto a la comercial Bauhaus 7a que sempre és una bona referència i la té muntada el Jose. Aqui, els cantos si que estan blanquets però la via em posa a lloc i amb els hidràulics engripats salto pels aires. No m'agunto dels peluyacos i feina rai a arribar a d'alt. Més tard, ho tornaré a provar amb idèntic resultat, bona actitud o com deia el sensei "progressa adequadament", i al final fent A0's per arribar a d'alt.

I com que el cos no dóna per més peguillos seguim amb el rollete de les huuurra productions, aquesta vegada les dos feres estan en la mateixa guerra.

Sellares i Oskar a Espacio, amor y locura 8a. Sant Llorenç del Munt. Març 2011 from robert guilera on Vimeo.

Clatellada també pel Sellares i l'Oskar, que s'han enfrontat a l'Espacio, amor y locura 8a. Assimilant passos i deixant-la apunt per una nova visita.

BACK TO ROCK

Aquesta vegada m'han portat a passejar pel Senglar, en el primer dia de posar gats després de tres mesos al dique seco. Sempre anàvem a Can jorba ja buscant la fresqueta de l'ombra, on ja s'havien escrit autèntiques odisses i actuacions de tot tipus. Però avui els padres escolapios que me llevan de excursión porten la destral de guerra esmolada i no tenen cap por de la calor. D'entre l'alineació del dia, destacar dos feres on fire: el Sellares amb la Ben petat 8a i l'Oscar amb l'Sprint final 8a+. Així que amb els objectius clars, anem a la feina.

Sellares a Ben petat 8a, Agulla del Senglar (Montserrat) from robert guilera on Vimeo.

Per la meva part, amb un mal de peus terrible, firmo una actuació típica d'aquests parons. D'entrada en la clàssica Video clip 6a+, ja tinc que fer unes excursions per caçar el primer bolt. Després en la nº10, 6b+, justifico el dia encadenant a vista però rebentat. I ja en terreny conegut, repetició a la Tom sayer 6c, a roda aixecada i màxim de revolucions, i en la nº23 7a+ saltant pels aires en els dos pegues amb els colzes apuntant al cel. També tornen calentetes les feres que malgrat els bons pegues no s'han fet amb els seus projects.