Per fi cau la Kamali, una vella espina

Doncs dues noves batalletes per cala Montse de número 7 i lletra c. Ara ja per la cara sud, en els sectors típics d’aquestes alçades de la temporada: el Vermell i la Desdentegada.

La primera d’aquestes últimes captures va ser en el Vermell: quin gran sector i quan de joc que dóna pels escaladors de setens. Aquesta vegada m’he estat esbarallant amb una d’aquelles que a priori no tenia al punt de mira: la No repapiegis. Però ves per on, que me la vaig trobar blanqueta i em va passar bones referències el Roger i ja esta liada.



Comparteix la part inferior d’una vella coneguda meva, el Vianant, i després fa una travesia a l’esquerra fins a plantar-se en un repisa on quedar-se a dormir. I aquí comença la via amb una arrencada poderosa i un parell de xapes de desgast fins a un bon repós. I d’aqui tota una seqüència bastant de crucigrama amb romets, bidits i pincetes amb un últim rebotillo, que esdevé el crux sentenciador. Després trobem un parell de cantos bons per recuperar i encarar l’últim tram fins a la reunió que no és tan complicat però que la primera pujada vaig arribar amb la cara desencaixada del susto, je, je. I que al final quan acabes encadenant és un tràmit. Una via no tan solicitada com el Vianant però igualment recomanable, opinió que comparteixen tots els compis que l’han provat durant les jornades de feina: Inclús algun se sent dir, que hi vol tornar per saldar assumptes pendents…

I encanvi, la segona si que la tenia en el punt de mira. D’ençà que la vem equipar aquest estiu la tenia entre las cejas. En aquell entonces, personalment no estava per asediar la via: ni físicament ni moralment. Els astres no estaven correctament alineats, la meva vida personal era massa caòtica com per afronar aquests reptes. La vem provar un dia amb el Diego i el Sellares, però ens va escupir i la vem deixar aparcada per millor ocasió i la primera oberta al gran públic. Així la primera munidal la firmava l’Andres i la segona l’Oriol i la crítica era bastant bona.

Diego i Sellares provant la Kamali Merletero. Desdentegada. Montserrat. Maig 2011 from robert guilera on Vimeo.

I quina ha estat la meva alegria 6 mesos després al veure que la via estava completament neta del polsim inicial, tots els cantos tocats, peus amb marques de goma. En definitiva que més d’un s’hi havia pujat durant tot aquest temps. La millor recompensa que se’n pot endur el desinteressat equipador. Però calia aconseguir el road punk, per poder saltar a nous projectes. I amb aquesta idea ens hi em deixat caure amb el Morer. El primer pegue del dia no sóc capaç de solventar el crux i baixo "desanchante". Sortosament, puja la bèstia decotadora i després d’algunes arrancades en falç fa un "cruzaito amb bicicletón" i resol el pas. La segona pujada em serveix per asimilar bè aquest truc. I finalment a la tercera va la vençuda. Queda una via molt fanàtica i bona on no es pot badar ni en l’arribada a la reunió, la primera i única en aquest sector d’aquest grau. I no és amor de padre...

Avia'm si ara que porto el tajo net, torno a fer algun desacato amb la xinita. Que ja fa dies que no la trec a passejar...

Game over al sector final de Can Jorba,

Doncs ves per on, que ja tinc motiu per una nova entradeta per anar agafant la rutina d’actualitzar el blog. I és que amb tant pujar per Sanllors estava ja la Montse una mica rabiosa i reclamava les meves millors atencions.

I això és el que he estat fent en diverses visites a Can Jorba. Si l’any passat en aquestes mateixes dates n’era un client habitual en motiu de l’asedio a la Mireia, aquest any la víctima ha estat la seva veïna, la Oriol. Les dues comparteixen l’entrada però ben aviat l’Oriol segueix la característica fisura on ja ensopeguem amb un primer pasillo. Després la repisa reponedora a mitja via i el crux a pillar un bidit amb l’esquerra. Després un altre pasillo de regles i un happy end per xapar la reunió. Una via molt bona, solicitada i repetida. Motius suficients per donar-li la seva dosis de pegues durant algunes jornadetes de feina. I al final, el crux ha acabat sortint, aconseguint aquest clàssic 7c+ montserratí.

Com a danys colaterals a aquestes jornades de feina, també li he donat el game over al nou sector del final, ideal matins estiu, a on també hi ha algunes vies recomanables. Cal comentar que l’ombra s’acaba una mica abans que al sector de l’Odio.



Aqui us deixo la opinió personal de lo que hi ha:
1- Molt bona, a vigilar a no menjar-se el pi característic en cas de caiguda. (**)
2- La millor en el grauet de l’oferta existent. Molta continuïtat al tram final que obliga a acabar lluitant (***)
3- Trams de fissura força clàssica, amb una arribada de placa tensa a la reunió. Més facilota que les seves veïnes (**)
4- Xapatge tens des d’una barra d’aspecte frágil, cal vigilar. I uns pastes tensos que costen de veure i et poden agafar desprevingut. (**)
5- Molt bona i mantinguda. Una de les vies que dóna sentit al repartori. Soft (***)
6- Una primera part d’escalada en placa i la fisura guarrota per d’alt on cal anar amb comte a no trencar res. (*)
6bis- Una variant d’entrada d’escalada més exterior de l’anterior. (*)
7- Una altre variant de les anteriors, molt més exigent sense cap bloc extrem però diversos passos sense poder parar abans del repós. Prou interessant però sobra la part de d’alt (**)
8- El pas més dur és el primer després la fisura es deixa anar fent per acabar en uns passos guapos al final. (**)
9- Cal posar els cinc sentits que la pedra és dolenta i ens pot petar quealsevol cosa. Anar fent fins a un parell de passos tensos abans de la laja fisurada final d’aspecte fràgil. (*)
10- Un passet de bloc i esclada més fácil amb merlets i tota mena de liquens. (*)
11- També un passet de bloc al principi i escalada en placa. (*)
12- Bona alternativa on quatre remades donen lloc a un passet més tens per arribar a la placa final. (**)
13- Spits movils i d’entrada passaco contudent de bloc. Després també cal llegir bè per no fotre’s de cap. (*)
14- Escalda en placa, amb un tramet més tens i pilaca per arribar a la reunió. (**)

Claudica, Yo claudio a Sant Llorenç

Preambul

Per fi, després de tres mesos, es torna a sentir un bon “huurra” per aquestes parets de déu i motiu justificat per una nova entrada bloggera. Diversos són els motius, estimat lector per justificar aquest parèntesis i els que sabeu més de la meva vida personal ja sabeu de que estic parlant. I és que com digué el gran mestre: “siempre me quedará la libertad”. També ajuda, la vertitat, és que no he fet res de bo, i a falta de material per piar millor calladet que fas més goig. Però cal saber superposar-se a les situacions dures amb que anem ensopegant. I quan més fosc està el panorama, quan més enfonsats estem, quan ja hem tocat fons sempre apareix algun camí on agafar-se per abandonar les calderes de l'infern.

Títol preliminar

Centrem-nos en el tema que ens ocupa i veritable motiu d’aquest post.
La temporada l’havia encetat de manera prou decent amb dos fortalesses vençudes de 7c montserratines: la S del Sorro i la No ho sé pas. Fins aquí tot seguia el curs de les darreres temporades. Però, després amb la vermella directa em tirava a un estiu amb uns pessims registres d’un sol dia d’escalada en un mes sencer. El resultat de tant intensa activitat estival es notava en l’inici de la tardor. Així em trobava estancat en tres projectes montserratins de 7b+ clara mostra que no estava l’horno pa bollos. Tres llosses que pesaven de mala manera: La Si amo del Prohibitivo, la Lapidació i Picapoll em treien els colors i tiraven una vegada rera l’altre. Preveia un hivern sense poder tocar neu, tot centrat en els pegues i regletillas per intentar tornar a l’olymp dels Déus.

Títol I

I amb aquestes que una calurosa tarda ensopego amb El señor de los anillos un 7b+ de la Paret Gran, una de les millors de les que he provat en aquest sector. Quins picats més guapos i històrics! Els pistons se m'obren una vegada rera l'altre en el crux. Al final després de cinc dies de curro amb mono de feina aconsegueixo tatxar-la en menys de 20 pegues. Sort que són gratis! Uf i una vegada encadenada ja passo directe al nou season project, la Yo claudio un 8a al mateix sector. Que sempre és més honrós asediar una ancho-a que segons què.

Títol II

I després de la pallissa en el señor les evolucions per la Yo claudio van ser misterioasament sorprenents. La primera pujada ja havia tret tots els passos, i ben aviat ja la faig en top. Així que una altra tarda, la casualitat fa que ens retrobem tot de viejas glorias del CADE: Vendri, Keipo, Tranki, l'Albert i un servidor. Quins viechis guerreris! Inmortalitzem el moment. I contra pronòstic al tercer pegue del dia, i amb una bona ristra de brams aconsegueixo l'anhel.lat anchoa-a anual. Uno al año no hace daño! Huuurra!!! No voldria entrar en follons amb decotacions i aquestes coses, però als pegues hem remeto. Això sí, la birra celebrativa està pagada pels espectadors que fins a nova ordre torno a l'olymp dels Deus que m'han dit que hi viu la deessa Afrodita!

Disposició final

Esperem que aquesta manca d’activitat bloggera hagi arribat al seu fi que no sou pocs els que ja reclamaveu les meves tonteries. I mica a mica, pugui tatxar les lloses de 7b+ montserratins.

G, de Guilla per uns

o S, de SORRO pels altres. Aquesta ha estat la primera víctima de l'escalada de projecte d'aquesta temporada, aquella que com deia el Tranki: "Quan simplement "sentir" com t'aguantes millor ja és l'èxit del dia és que estàs "en procés"...tot és qüestió tant de capacitat com de motivació...i d'entendre que res arriba sense il.lusió i tossuderia...cal anar-hi!!!"



"Parlant de "7c's"...el de referencia SORRIL" de les Guilleumes montserratines on cal desplegar el millor repartòri de cops.
"Un 7c local...per mi tant dura com molts 7c+'s..i amb un aleje intermig per riure"
"És un 7c "bromista" no? hi ha qui latem més que Xylum, sens dubte..."
"Joerq uina via més guapa...té de tot ( bloc, placa, mur desplomat, pila, alejes...waaaaah)"

I amb aquests comentaris del Tranki i la seva recomanació personal de Chef:

"No sé si has fet la S de SORRO a les WILLEWMES, però EN VERITAT ET DIC, que és una de les millors vies de la NOrd, amb diferència.

No et deixis impressionar pel primer pas a bloc...és això, un bloc, sense tanta digitalitat com sembla...és qüestió de entendre els peus i tibar de minimatrcdeporta...

NO et deixis atabalar per la placa estranya i eslaposa del mig...només és una placa, mira't cada pas i al final hi navegaràs clavant iemes i encadenant forats bons.

Abans del mur que comença a tibar a la esquerra, hi ha un repòs calcariós...gairebé sense mans

Diedret que es puja amb el cos a l'esquerra...posa una xapa llarga damunt del llavi, per xapar millor quan vinguis de baix...i no t'hi paris massa si no vas fort...no es reposa a sac...

EL CRUX és de anar a la esquerra, al límit, allunyan-te de la xapa, i retornant de nou...és maravellós, un "tango" de peus que es mouen subtilment acompanyant el traçat però sense grans gambades...acabes "llençant" a canto inhumà.

I "final feliç" amb una nova S , sortint de el segon repòs seguit hi ha les tres darreres xapes d'apretar a sac...amb MONODIT STBENET i lance definitiu en el canvi de rasant...

EL GRAU NO IMPORTA...en altres llocs com MARGALEF això seria 8a

Les distàncies no importen...encara que siguin més del Ratikón que de MOntserrat...

Les vies del Brecs són així i si jugues guanyes fijo...

ës muntable amb el pal i un cop controlada ja no hi pillaràs, paraula...

HOPE HELPED u TO FIND WHT ARE YOU looking for...

Apreta-li!!!"

I preveient varies visites per aquest sector que els compis estan amb la Xilum calia buscar joc per uns dies. I així fou com sense el bastó màgic i amb quatre heregías d'artificier de pacotilla vaig aconseguir muntar i desxifrar la via. Al primer pegue em va semblar estratosfèrica però després en descobrir els truquets, la cosa canvia. El pas del mono em va escupir alguna vegada però una nova seqüència de peus va resultar providencial. Llàstima de no pder veure el video dels productors Vingabow...

Així després d'un parell de 7b+, cau el primer 7c de la temporada. Més tard un topsropillo a la vella coneguda Bolita de categoria "ancho-a" que acabava d'encadenar el Ximo i vaig flipar. Aqui, per molt que facis el sorro arribant a la reunió i apurant els cantos de la xilum, has de tenir un bon bloc poderós del qual carezco. Després de tal arrastrada vaig desmuntar el campament base per buscar noves víctimes per altres bandes, per brindar nous asedios.

Kamali merletero, una nova a la Desdentegada a Montserrat

Ja feia dies que teníem clixada aquesta línia i en la qual ningú hi posava mà. I és que la desdentegada mai ha sigut un sector massa freqüentat ni per bous ni per vaques.

I goiteu el que deia en Passarell: "Una pequeña joya aislada del resto, inmerecidamente de nombre desconocido, eternamente a la sombra, llamada por los lugareños “la via 29 de las reseñas de Kpujo” y que si impone desde el suelo, cuando te descuelgan alucinas con el desplome. ¡Buf! Vaya viote ¡genial! cantos inauditos para Montserrat y desplome continuado. Además está a la sombra casi todo el dia lo cual es ideal para los próximos meses."

I així fou, com un matí vem posar-nos el mono de feina i a posar fil a l'agulla per ampliar l'oferta d'aquest pany tan ombrívol que sols tenia l'anteriorment mencionat 7a+. Aquella primera jornada de feina, hi vem estar l'Oskar, el Sellares i servidor. I li va tocar al Sellares la feina de kamali de pujar la feixuga Xinita fins a peu de via, no sabia ni com cargar-la.

Diego i Sellares provant la Kamali Merletero. Desdentegada. Montserrat. Maig 2011 from robert guilera on Vimeo.

I ben aviat comença la pelicula per aconseguir colocar la reunió. Descartat el plan A (o per d'alt) a través del descens del barranc del Cargol per ser massa llarg i a priori poc eficaç ja que les instal.lacions estan per l'interior de les xemeneies.

Passem doncs al plan B (o pendulaco), desde la via del costat però el que havia de ser una fisura perfecte resulta ser terrossa i de roca cutre. Total que a mitja maniobra salta un dels camalots i m'agunta el típic seguro per si de cas, i de tal ensurt aborto l'intent.

S'ha de provar l'opció C (o travessia Hinterstoiser en lliure), i arribo a un merlet salvador però la Xinita s'ha quedat a la role. I si aconsegueixo fer la travessa amb la xinita i hem peta el merlet a mitja perforació la hòstia pot ser molt dolorosa i alguna cosa em fa veure que poster no procedeix.

I finalment la que a la fi resultarà ser el plan bo, el D (o pendolillo i un parell de pitonets). Hem despengen un xic i guarrejant amb artifo li foto un parabolt que ens permetrà provar la part inferior de la via.

I això fan primer l'Oskar i després el Sellares que em deixen marcadets els seguros. Mentres l'Oskar va a provar alguna vieta li dono gas a fons i la xinita que continua en plena forma.

Al tornar hi va el Kamali, que resol els passos i es planta a l´últim seguro per continuar amb la segona part del plan D, o sigui obrir desde baix per arribar al merlet salvador per plantar la reunió amb hipotètica caiguda pal lado bueno i no de pendolaco. Total que penjat del merlet i amb un reenvio a la via del costat i sense cap coneixement acaba plantant la role i finalitzant aquesta odiessa del espacio.

Des de baix, sols podíem fer apostes sobre si el merlet aguantaria o petaria i de com quedaria la Xinita amb un salt de 20 metrillos. I és clar després d'un episodi així calia homenetjar al currante del dia: al kamali merletero!




Uns dies després hi tornem amb el Diego i el Sellares per acabar de col.locar algua placa, una mica més de neteja, magnesi, respall i provar els passos. La FA mundial, ha resistit els nostres assetjements en una jornada de molta calda. La via comença pel mateix sócol del 7a+ on es pot xapar la seva primera xapa. Després són 8 parabolts per uns 20 metrillos. La primera part fins a la meitat de la via té bon canto, però de sobte s'acaba i comença una seqüència fanàtica sense massa reposillos ja fins a la reunió. Allà es on podreu veure el merlet que al final no s'acaba ni tocant. I el grau...ja direu!

Crestes del conill north face a Camarasa, on fire!

Massa temps sense notícies del Domencus i això és sinónim de que o s'ha tornat boig a provar alguna "ancho-a" en plena pretemporada o que alguna n'estava tramant. I mal encaminades no estaven les meves sospites en evidenciar les darreres malifetes de la "penya xunga" ilerdense. Han deixar les llunyanes i soleies plaques del Camp de 300 d'Ager per acostar-se a un sector d'aquells de tota la vida, a la propera Camarasa "cuna del sobregan" de lerisda. Els meus amfitrions per aquesta primera visita de degustació són els mateixos artífices d'aquesta redescoberta: el mateix Domènec, el Txexu, l'Antonie i el Jesús. I no han perdut el temps, d'entrada han reequipat les vies encara amb equipament absolet i s'han posat a equipar noves vies. El calcàri molt monolític en algun tram obliga a una escalada tècnica on sovint els peus són inexistents, o sea tipus retro ideal per a viechi guerreri. Però és que aqui hi gaudirem de sombra tot lo dia i a 2 minuts del cotxe!



Del que vaig escalar tot de la categoria "à faire absolutament" però ja se sap que por gustos los colores. D'entrada ja el debut va ser en un nou 6b+ llarg i ideal per aclimatar a les hostilitats locals que es deia algo d'una "cobra" amanaçadora que es van trobar a peu de via.

Després, el nou 6c+ curtet de l'esquerra de tot amb un pas a bloc i obligadot. Aqui hi tenim el Jesús:



Sort que me l'han deixat blanqueta i amb cintes que al final s'ha m'ha fet llarga i tot!

I ja cap a l'objectiu del dia, un 7b de l'Angel, que mentre no la bategi l'autor es coneix com la de l'esquerra. Una bona guerra per desxifrar els jeroglífics i amb la reserva encesa arribo rebentat d'alt. Ai com es complica la cosa si no hi ha magnesi indicador, real onsight climbing.

I amb la feina feta, encetà el sensei Domencus al seu projecte del dia. La kamikaze, una via incrïble de secció amb la FA del seu autor el Chechu i pendent de noves repeticions. El nom fa referència al serrucho supersònic desbroçador que gasten. La monta i pinta controlat la seqüència. Després li dono un mal viatge, arrosegant-me per la part dura com un gusano. Anem a descansar un rato amb la tropa per veure les batalles amb les vies old style.

I de nou a la feina, el Domencus sòlid no falla i ja va agafant la pililla dels grans bruixots: vamos que nos vamos. I servidor contra pronòstic i amb cinc rebotillos suïcides també cap a la saca. Ole! I una breu deliberació per assiganr-li 7b+. Je, je el meu primer d'ençà l'aparcament dels esquís!

I després d'una divertida jornada amb els antics compis de "correrias" dono per finalitzada aquesta primera visita. Però no se vayan todavía que lo millor estava per vindre i es que el cotxe i el motor de arranque m'han estat donant mol problemes últimament. Però conscient del perill i per evitar disgstos ja l'havia aparcat a un bancal amb un rampa a priori suficent per arrancar-lo amb segona.

Però quina ha estat la meva sorpresa al no poder arrastar el cotxe per començar la seva vertiginosa caiguda. Al final i amb les darreres forces després de tant dura jornada escalatòria, he aconseguit moure'l els vint centimetres. Però ha calgut empènyer com el míssmisim hombre mas fuerte del mundo i desde darrera el cotxe. I quan el cotxe ha agafat inèrcia, corrent com una gacela per poder arribar a la seva alçada. Obrir la porta i saltar dintre emulant les pelis americanes. Una mica més i no l'atrapo i s'estimba el cotxe pels bancals d'oliveres. I amb el motor engegat fins al taller que després de tal circus ara si que pagaré a gust la reparació!

Sirope de Arce 7b, una nova al Fitot del Clot del Boixar a Montserrat

Dos dies consecutius en aquest sub sector de l'extrem dret del Boixar que gaudeix d'ombra matinal. El primer dia, després de fer les tres vies existents, ja vem estar provant amb el Jofre un nou projecte per ampliar una mica l'oferta d'aquest racó.

I el segon dia, amb el Sellares i el Diego, hi tornem i poso a prova la xinita després d'un llarg hivern tancadeta al traster de casa. I ha tornat a donar el callo, amb el resultat d'una nova vieta d'uns 15 metres amb 5 parabolts. La resta de vies del sector van ser equipades el setembre 2010 per TA, XA i PB.

La primera ascenció l'ha firmada un servidor i la segona el Diego, mentre que el Sellares ha caigut de l'olymp dels déus per mostrar, ni que sigui per un dia, una actuació més humana deixant-la per millor ocasió.

Sirope de Arce 7b. El Fitot. Clot del Boixar. Montserrat. Abril 2011 from robert guilera on Vimeo.

Una mica d'info pels qui us hi vulgueu deixar caure:



1) Omega 6c+ (soft): Deien que és un des millors en el grau. I la veritat és que l'escalada és agraïda i orgàsmica, en placa vertical i bons forats però li falten uns metrillos per ostentar el privilegi de miss 6c+. Poster el pas més dur és arribar a la primera xapa. ***

2) Llançà del Quico 7a: Un primer passet de díficil visualització entre la primera i segona xapa porta a un bon repós. I després, unes remades i un pas a bloc i obligadot i díficil de veure a vista li donen el grau. **

Sirope de Arce 7b (soft): Comença per un tram prou vertical que ja comença a tocar la pililla. I a la tercera xapa hi ha el crux a bloc que li dóna un plus respecte la seva veïna. Després fàcil fins a l'arribada a la reunió on cal buscar bè per no complicar-se la vida. **

3) Sr Harry Hole 7a+ (Soft): Escalada en placa que a primer cop d'ull sembla més fàcil del que realment és. Díficil de llegir si no hi ha rastres de pas ja que costa d'encertar amb el cantos més bons. **



I per complementar la info facilitada d'un blogger que també fa anys que estamos en este negocio:



Hi ha una altra aprox que es fa per un camí directe que ens estalvia una bona volta. Surt, igualment dels pàrquing del castell, però creuem els dos camps d'oliveres en direcció al Boixar. A 50 metres a l'esquerra de l'extrem superior dret del segon camp d'oliveres surt la senda (fites) que puja fins a peu de via (10-15 minuts). En el croquis està dibuixat en color blau.



I una petita correcció de la info que ens fa facilitar al seu dia:



Per més info de la resta de vies del sector, a la noche del loro.