Sobre la carbonització i altres cabòries varies

La carbonització és la darrera gran evolució en material d'esquí de muntanya de competició. Es tracta de fabricar botes ultralleugeres a base de carboni i altres materials lleugers. El que prima per damunt de tot és el pes final i ja no ens estem de res per aconseguir-ho. Hi ha qui diu que 100 grams als peus equivalen a 1 kg a l'esquena i sentències per l'estil.

La primera gran revolució en l'esquí de muntanya de competició va ser l'aparició de les fixacions Low-Tech de Dynafitt. Quin gran invent! Van arrassar els mercats i van conquerir la parrilla de sortida en un plis plas. I el motiu el trobem en el preu que era equiparable als morts de Sylveretta, Fristchis i altres fabricants. L'únic inconvenient que frenava la gent inicialment és que calia comprar les botes amb aquell sistema. Actualment el sistema està imposat de forma impapinable (i no sols en l'àmbit de les curses) i ja fabriquen altres marques fixacions i botes amb aquest sistema.




I tornem a la carbonització que estem visquent actualment. Va començar de forma artesanal i més aviat experimental però ara ja hi ha una competència de marques prou interessant (Dynafitt, Sportiva, Gignoux, Aone, Scarpa,..) però comença a estalviar que van dels 1500 als 1000 euros el parell. I el pitjor de tot és que la lleugeresa està molt renyida amb la resistència. I de vegades peten! I jo que em vaig comprar les meves flamants&indestructibles F1 de Scarpa per uns 350 euros. I aquí sorgeix el dilema que actualment preocupa a més d'un sonat de les pells! Si amb cinc parells de Scarpa en tinc unes de carbó. Els més valents del pelotón ni s'ho plantegen ja que solen disfrutar-les per la patilla. Però a mesura que baixes en la classificació ja hi ha més dubtes... L'altre dia em mirava les fotos de la crono a Cambra d'Ase i pràcticament tots han passat per caixa. I això provoca que el nivell a les curses cada vegada sigui més elitista amb una foto de sortida més aviat trista. Estem lluny de la Marxa a Beret. I això que hi ha un munt de gent per la Masella amunt i avall.
Així doncs ja sols queda fer una crida als organitzadors per inagurar a les curses la nova categoria "NON CARBON" on hi participin els futurs carbonitzats. Si més no per aquestes temporades de transició fins a la plena carbonització del pelotón.

Si voleu us puc anticipar un mica de la meva carta a ses magestats:
"Estimats Reis Mags de l'Orient que porteu regals a tota la gent, com que aquest any m'he portat molt bè us volia demanar un canvi. No em porteu el carbó de cada any! Millor unes botes de carbó. I també..."

Per demanar que no quedi!

Per cert la foto és de la reaparició foquejadora de la Imma en els Alabaus on ens vem escapar sense Guileretes a fer uns metrillos.

I ja sols em queda desitjar-vos un bon any 2010

CURSA RIERA DE GAIÀ

Un dia plujós i fred ens acompanya als poc més de 300 inscrits en aquesta primera edició de la Cursa de Muntanya de la Riera de Gaià de 12.5 kms i 250 metres de desnivell positiu. Això provoca que les pistes per on es desenvolupa el recorregut estiguin molt enfangades. Sembla més un cross amb patinades constants, caigudes i ritme molt alt. De fet el recorregut és 100% atlètic i no obliga a caminar en cap tram. No hi ha grans pendents ni rampes super tècniques, es tracta d'agafar una bona velocitat de creuer i mantenir-la. Avui, un parell de ACE BOMBERS BCN més, els lokals Jose (el cadell de la meva promo) i l'Aleix (exnadador en transformació al triatló). Surto darrera el José (a la part esquerra de la foto




i a les primeres pujades el paso i ja em coloco 6è. Per davant un quartet integrat per tres atletes tarragonins i un clàssic rival meu el Delgado (així de memòria recordo tres curses que ha quedat just davant meu). I així han anat passant els kms. Sobre el km 7 m'han adelantat un parell de corredors aprofitant un moment d'ensopiment. Aqui teniu el relat d'un d'ells:

http://www.rafaprado.com/2009/12/cursa-de-muntanya-riera-de-gaia.html

Sortosament m'he refet de la crisi i en un tram amb pujades he pogut recuperar la sisena posició fins a meta. Amb el dia que feia mola apuntar-se a curses pq sinó no surts ni de casa.

Llàstima que la dutxa del Casal sols tenia aigua freda. Els més valents s'hi han dutxat però a costa de gelar-se. Hi ha qui és més crític amb l'organització:

http://lola-steiner.blogspot.com/2009/12/ii-cursa-de-muntanya-riera-de-gaia-o-el.html

Al final el Jose 19è s'ha emportat el duel amb l'Aleix que ha fet 29è. Una bona alternativa pels que no hem pogut anar a la cronoescalada del Pas de la Casa on començava la temporada d'esquí de muntanya.

Inici de la temporada blanca per la Masella...

Sort del canòns de neu que permeten esquiar a la Masella pq a la resta del Pirnieu oriental res de res. Però fa tanta calor que la manta blanca està plena de pedres i clapes de gespa ben visibles. A la pista oberta, que només n'hi ha una, ens ajuntem tots els "malalts de neu". Però no es pot baixar sense tenir una rascada o altre. Perillen les cronos que ben aviat comencen. I amb tan lamentable escenari he començat a fer el primers metres de desnivell de la temporada. Amb l'esperança de que ben aviat les nevades seran generoses i podrem gaudir d'una temporada acceptable que enguany vull fer el PP (Pierra&Patrulla).

Fixeu-vos lo pelat que està el cim de la Tossa:



I la pinta que fa el Puigmal:


Al no haver-hi altres alternatives molts foquejadors fent el "hàmster" Tossa amunt i avall. D'ambient la veritat és que no en falta. Cares conegudes, i la mateixa història de sempre. "Aqui no entrena ni Déu i després les hòsties no saps ni d'on vénen."
El que més m'agarada és que he pogut evidenciar que estic més acabat que el Chuck Norris arrastrant-me com una culebra per coronar la Tossa. Però els inicis de temporada solen ser propicis per aquestes lamentables actuacions. Espero que amb unes quants metres millori i sobretot espero que ben aviat nevi!!!

Despedida de temporada a l'Agulla del Senglar

Hem tornat al Senglar on entre setmana es gaudeix de bona tranquilitat i no solen haver-hi cues per asediar les vies. Pugem amb el Sellares i seguim la pauta de la darrera visita. Munto la Ben petat 8a de xapa a xapa pa calentar... Avui el Carles calenta al 6c un parell de vegades seguides per estar a to per provar a vista Discordia 7b. També ha pujat el Nogues que també calenta al 6c. Li foto a la Ben petat i avui vaig notablement més fresc que els altres dies. Arribo a la seqüència "crunch" i em surt. Barana per refer-me i el darrer pas ja completament arrebentat però passo i encadeno.

Huuurra!!!

Una nova "ancho-a" pa la cole. Antic 8a, baixat a 7c+, ara 7c+/8a hi ha qui diu blanc n'hi ha que negre. No sé, el que si que sé i ho sé segur és que la via és molt guapa (com totes les d'aquest muraco). Per mi més dura que les seves veïnes Rush extension 7c+ i igual de dura que el Somni (potser no té cap pas extrem però més mantinguda). Luego si A=B, B es 8a, pues entonces A es 8a.

Baixo content, ara ja sóc lliure per començar amb les pells de foca i les baixades suicides! Espero aquesta temporada poder aixecar una miqueta el freno de mà i no perdre tant de cara avall!

Després el Sellares resol a vista amb solvència la Discordia 7b:



I el Nogues la controla per un altre dia.

Total que con esto y un biscocho ja he guardat el material escalador per uns mesos. La temporada ha estat llarga i fructifera. Darrera han quedat molts bons moments, encadenes i metres de roca. I també han quedat "projects escupidors" que requeriran de futures batalles... TO BE CONTINUED

Winchester a Gelida

El Winchester es un arma creada en 1866 que, producto de su amplia difusión y pese a no ser el primero en su tipo, ha llegado a ser sinónimo del “fusil de repetición” de la segunda mitad del siglo XIX; es decir, de aquellos primeros fusiles y carabinas que permitían disparar varias veces sin necesidad de efectuar una recarga, desalojando el casquillo o cartucho usado y reemplazándolo por uno nuevo mediante un movimiento de palanca. Al Winchester se le conoce en los Estados Unidos como "el arma que conquistó el Oeste", sobre todo por su recurrente aparición en las películas del género western.

I també és el nom de la darrera "ancho-a" que m'apunto a la llibreta després d'un bon asedio i derribo.

HUUURRA!!!

En total han estat 9 dies de feina repartits en els dos darrers anys i un total de 23 pegues. Aqui les fotos d'un dels dies de treball amb uns altres papis de la guarderia de l'Ares:






La via és més dura que "Amb la boca plena de sika", més a bloc. Molta gent quan encadena la "Boca" prova la "Winchester" pensant en aconseguir un doblet ràpid. Però la majoria fugen corrents torrent avall i no tornen pels segles dels segles. Amén! I això em va passar a mí en el seu dia, baixa'm que provo això... Uf, uf, que això és inhumà! El crux no em sortia de cap manera, ni del dret ni del revés. L'any següent vaig descobrir una alternativa amb una regleta i vaig estar apunt d'encadenar però al final vaig caure al vici del blanc element (el que està a la grandiositat de les muntanyes)...

I enguany al tornar, vegeu piada...

http://huuurra.blogspot.com/2009/10/per-fi-estic-ben-tocat-de-lala.html

I amb la Tocat de l'Ala a la saca torno a l'asedio. Els passos surten però el crux és massa fanàtic per un servidor que de bloc el just... El primer tret només sortir del forat amb patada voladora. Després 8 passets i la repetició del tret inicial amb una segona patada voladora. I si la trinques un parell de remades més i trek fins a la reunió on t'esperen els déus totpoderosos de l'olymp!

I no sols a mi m'han deixat entrar al paradís, sinó que el Sellares s'ha fet al second go el seu primer 7c.

CURSA DE COLLSEROLA, bona guerra formatgera

Quatre gotes ens han rebut aquest matí al Campus Nord de la diagonal per afrontar la Cursa Collserola organitzada pel CEC. Però just en el moment que ens han aviat ha deixat de ploure i no ens hem mullat massa. A la sortida poques cares conegudes, entenc que la majoria de clàssics de les curses de muntanya estaven per la Serra de la Marina en la Burriac Atac. Curioses aquestes curses "burriaqueres" on cal fer la inscripció amb un més d'antel.lació pq s'esgoten amb poques hores les places. Cal còrrer més a fer la inscripció que no pas a la cursa, je, je. Després no els hi agraden als organitzadors els pirates sense dorsal però quasi que t'hi obliguen. Sortosament amb l'abudancia de proves actuals trobo un plan B que s'ajusta perfectament als requisists solicitats.

En la de Collserola unes 900 persones apuntades per un recorregut de 16 kms pobre en trialeres i generós en pistes ràpides. Jo l'havia fet un parell de vegades quan es sortia del Parc Cervantes fins al Velòdrom d'Horta. Recordo aquell recorregut com bastant més ben aconseguit que l'actual però el número de participants i la normativa del Parc els obligarà a certes limitacions.

Sortida pit amunt primer per asfalt i inclús un tramet d'escales per posar cadascú al seu lloc. Un tram més suau per darrera d'Hospital de Sant Joan de Déu i de nou pit amunt ara ja per senda fins enllaçar amb la pujada asfaltada duríssima que porta a la rotonda del Miracle i poc després Sant Pere Màrtir. Arribo el 7è d'alt i baixada en pista a defensar el lloc. En la zona del Panta hi ha una baixada més tècnica i una pujada forta pel GR, on recupero un parell de llocs amb bon ofici. Quina cara els hi ha quedat als colegues quan s'han adonat que l'havien cagat i enlloc de seguir carrer amunt han tirat avall. I això que estava correctament senyalitzat però la penya o li posen un bandera o s'equivoca. Ràpidament em pillen i formem un trio poursuivant. Més pistes, ens trobem un dels de davant arrebentat a la cuneta amb dolors als gemelos. I la darrera pujada on puc finalment deixar els companys de viatge. Em situo 4at i arriba la baixada sense coneixement. Un tram tècnic i al començament del terreny més planer veig al tercer. És un formatge amb potes que fuig cap a meta. Pel primer hi ha pernil, i per la resta del podi formatges. Recordo la cronoescalada a Boí on a l'esprint amb el David em vaig quedar sense formatge però vaig caçar el xoriç!!! Així que provo de treure forces en uns moments de molta fatiga. El formatge amb potes ha advertit la meva incordiosa prescència i es defensa més que dignament. Enfi, que al final, arrebentat i sense cap més cartuxo desisteixo de tan suculent obsequi. Quina és la meva alegria just creuar quan m'informen que un dels de davant era un pirata Somalí sense dorsal i que he fet tercer formatger.

Després de tantes peripècies vaig content a currar (que com diuen els compis amablament "tu ves haciendo carreritas que ya salgo yo por tí.."). Segur que quan els hi tregui el formatge ho veuran amb més bona cara que amb la panxa plena tot es veu molt diferent...Total que no m'he esperat ni a la entrega de premis que era massa tard i ja tenia els cunyats fent la cursa. I quina ha estat la meva pena al trucar al Jose i la Vane i em diuen que no hi han anat. Bueno pues el Figuls que també la feia. I es veu que també ha causat baixa! Total que al final ni formatge ni res, algú se l'haurà fotut a la meva salut. Bon profit!

MONTSERRAT NORD 2009

Servidor:



Ja feia molts dies que sols piava d'escalada i és que la temporada s'ha allargat una mica a l'espera d'episodis d'intenses nevades. Neng que amb aquest final de temporada encara es pot pescar alguna coseta.

De fet vem fer una nova escapada margalafera amb l'Oscar per acabar les meves vacances.

El primer dia vem estar poc afortunats per les Espadelles, a l'Oscar se li va resistir la Sodoku 7c i jo vaig fallar en els dos 7b del sector. Al segon dia la cosa va millorar al Balcó de l'Ermita amb l'encadene a vista d'un servidor de la Yihad 7b+ i Palestina 7c (de guia però no real) i de l'Oscar de la Plastelina 7c (de veritat)


Total que quasi sense ni adonar-me'n ja estem a l'inici de la temporada "fondera". I quin millor debut després de cinc mesets sense compes que participar a la ja clàssica cursa de muntanya de Monistrol. És curiós per alguns, la majoria, és el final de temporada i per d'altres, els rarets, sols l'inici. Així que parrafón (abtenir-se frikis espiadors):


Esmorço al Parc un bon plat d'arros amb verdures i conill que va sobrar el migdia anterior i enfilo ben tip cap a Monistrol. Allà el col.lectiu no varia massa, cares conegudes i d'altres que no tant però el que és imprescindible són els gemelos depilats i prendes hipertècniques. Ens espera el mateix recorregut de l'edició anterior, una autèntica joia amb la pujada per la Canal de St Geroni com a tret distintiu. El dia assolellat però molt ventós, la majoria d'atletes han sortit força abrigats.

El Montoro:



El Sellares:




Ens trobem amb el Sellares calentem cinc minuts i cap a l'aviadero. Pistoletaso i inici de les hostilitats per agafar llocs per no caure en cap "bouchon" a l'inici de la senda. Bon ofici, passo el primer tall i a la pista s'acaba de recolocar tot a lloc. Per una banda porto a roda el Pere Aurell (exguanyador d'aquesta cursa) però per l'altre estic rodant "a muete" sobre el 25, lluny del Top ten que havia aconseguit en curses la temporada passada.

Arriba el Petit i formem un trio que no es desfarà fins a l'inici de les rampes dures de la Canal de Sant Geroni. El Petit va valent i té esma per animar a totes les pubilles que anem doblant. Al final opta per incrementar el ritme i ja veig que avui em fot la ratlla. Anem guanyant desnivell per la canal i em vaig trobant més a gust i començo a recuperar alguns llocs. Entre ells el carismàtic Petit del Bruc que es desanima il.lusionat amb el "hachazo" que m'estava fotent.: "Ja veig que avui tampoc et guanyo".

Al final corono St Geroni on hi ha el Cantenys amb els voluntaris de Collbató. Necessito referències i qui millor que ell per facilitar-les: "Ha passat el Perelló", "NO!". Pues he coronat sobre el 15 i vaig primermiguelito i arriba terreny de cabres monteses. Vaig tan esberat i concentrat per la baixada de les escales que no veig al Perelló, sento al Montoro i tampoc veig al Sellares. Algun m'anima però no els reconec que això és la guerra, más madera!

I mantinc el lloc una bona estona sense novetats al frente fins a la baixada tècnica del 3/4 on aconsegueixo recuperar uns quants llocs amb un descens d'autèntic lokal que em costa una patacada sense més conseqüències. Em tranquilitzo un mica que vaig passadet de voltes (deu ser l'esmorçar poderós del matí) i mantinc el 8è lloc fins a la meta final amb un temps de 2h 01m 14s. Huuurra!! Top-ten de nou avia'm si el podem anar defensant, je,je...