Un dia pel senglar

Ja feia dies que tenia pensat publicar aquest post que resumeix la majoria de sortides de curro per la roca. I són de curro perquè a base d'anar sembrat i assimilant movimets les vies esdevenen més humanes. Sinó sols tendim a explicar les batalletes dels pocs dies que triumfem i a on està tot el treball prèvi? O com deia un sensei: "No, si aqui el unico idiota que entrena soy yo y mira lo que hago!"

Com m'agraden aquells dies on justifiquem la sortida sols per haver trobat un nou peu. O aquells en que lo que no queda pa la libreta queda pa la pila. I quan no fa fred fa calor. I quan no plou fa humitat. I al final quan tots el paràmteres externs són favorables, i la alineació planetaria és l'òptima, hi ha la pròpia actuació la que sentencirà la victòria o la derrota.

I amb aquestes cabòries em estat pujant aquest dies amb el Sellares, o pequeño saltamontes, al senglar amb un mateix objectiu: la Correcamins 7c+. Després d'enllestir per la via ràpida la versió de la dreta del Viatge imaginàri (aqui en una foto del Fernando) ensopeguem amb aquest òs.




Quin gran asedio a aquesta via traïdora. Ben aviat comencem a plantar-nos al crux però el bloc és massa aleatòri i ens tumba una vegada i altre. Igual que aquells que van filmar el video de caigudes a targassone. I el pitjor de tot és que just després de caure el pas surt, molt al límit però surt. La mare que la va parir, ens està maltractant de mala manera. Sort que cada dia trobem altres cordades que ens fan més entretinguts els assalts. I al final després de caure al crux infinitat de vegades i d'evidenciar un clar retrocés he desistit d'aquesta guerra a l'espera de millor ocasió. Sort que el Pequeño Saltamontes al final la va encadenar com a presagi a la gran temporada tatxadora que li espera.

Així, doncs, fiasco i retirada amb el clatell vermell. I una altre cap a la llista de projects per quan sigui més gran i fort. I ara a apuntar més baix, que l'horno no està pa bollos i el Pirineu està ben blanquet per començar a gastar pells.