lunes, 26 de abril de 2010

PATROUILLE DES GLACIERS, tatxada!



Ja està ja he fet la mítica Patrouille des glaciers i ja sols hem queda la Mezzalama per tancar la gran triologia alpina de competicions d'esquí de muntanya.
Era el gran objectiu de la temporada i el motiu del retorn a les pells.

I aqui com del que es tracta és de que cadascú i digui la seva, pues aqui teniu la meva:


Tot va començar un dia que avorrit voltava per la red i vaig donar amb la pàgina oficial de la pdg i vaig fer una preinscripció. Molt a plogut d'ençà aquell llunyà dia i molt a canviat els noms dels corredors. Al final, l'equip NO ENS HO PODEM PERMITIR integrat pel Roger, el David i servidor sortim corrent pels carrers de Zermatt a les 2:00 del matí seguint unes banderoles que ens han de portar a Verbier. La penya de festa, birra en mà, ens desitja valentia per cobrir els 53 kms que ens separen de la meta final. Ara ja està la part més díficil solucionada ja sols queda còrrer, prevenir les "pájaras" i cuidar el material. Darrera ens hem deixat molta pasta i com diu el nostre EX-President: 260 euros tu, 260 euros jo, 260 euros cada un dels 6000 corredors això són molt eurossss. I això sols per un dorsal, 4 hores en un hotelàs i un sopar. MANOS ARRIBA ESTO ES UN ATRACO!!! I tot per clavar-se una bona pàllissa que ens ha deixat relaxadets a tots, s'HA DE SER BURRO!



En aquesta cursa hi ha una sèrie de hores de tall estipulades i cada equip escull la seva hora de sortida des de les 10h de la nit els més folklòrics fins a les 3:00 els més pros. Diuen que corren 6000 corredors però a les 3 del matí m'han dit que sols eren una vintena d'equips.

I amb aquestes cabòries ens trobem els tres, lligats per la corda passant pels primers punts de control en la més absoluta de les soletats. Sols ens ha passat un obús suís integrat que ha polveritzat l'anterior millor marca i deixat molts interrogants a l'aire. La regla dels tants per cent no falla. I aquestes bestioles han endosat minuts a tothom d'una manera insultant. Però tornem a la nostra penitencia que és el que ens ocupa. Ens despedim del Cerví i baixem de la Tête Blanche lligats on ja comença a despuntar el dia i la moral és prou alta. Ens hem quedat dels últims de la nostra sortida però el Roger amb els seus números i regles de tres preveu que passarem el tall. De fet volíem canviar la hora de sortida per tenir més marge però aquesta gent són molt "seriots" i al final reglament en mà ens han denegat la petició.
I arribem a l'ecuador de la cursa a Arolla amb un temps prou bo i amb la moral de la tropa intacte. A més aqui ens espera l'avituallament on ens tirem prop de deu minuts jalant "all you can eat". Fins aquí el recorregut a estat cutrillo, pujada molt suau i baixada encara més suau i tot de nit.



Però quina és la meva sorpresa en arrencar a ple dia desde Arolla en un paratge excepcional, en una cursa mítica i pujant per pistes com si de la Masella es tractès. Això és la Patrulla, la cursa que tothom vol completar? Pero no se'n vagin todavía que aun hay más. Després d'aquesta pujada per pistes de més de 900 metres de desnivell arribes a una canalota que es fa a peu. Aqui nosaltres hem començat a doblar equips d'allò més folklòrics (però dels de veritat, no d'aquells que van a la Pierra). Feia temps que no veia aquest tipus de material tan pesat, als Pirineus ja es va extingir i tots anem més o menys lleugers. Però aqui hi havia gent amb pantalons de gore, esquís de free ride i fixacions amb frens!! Però esto que és, neng? Total que motivats amb el doblement d'aquests heroïs arribem al control crític amb mitja hora de marge. Salvats! Ara ja a finiquitar el tema.
Anem menjant i bevent per evitar el que el Roger coneix de la seva anterior participació, no va ser un "pájara" sinó un "pajarrako gran com un voltor que se'm va plantar al casc i no em deixava aixecar el cap...". Baixada per una canal amb cordes on ens trobem un petit bouchon, ja que la gent després de tanta planúria a la que veu una mica de pendent s'aferra a les cordes de mala manera i no es deixa anar de cap manera.
Una miqueta més de baixadeta amb molts de rocs, i per una pista inacabable on els forts patinen i els mortals posem pells.
I comencen a aixecar el vol uns voltors amb busca de carronya fresca. Ja portem moltes hores en dansa i les forces i la moral ja estant tocades. Però seguim a bon marxeta, a l'avituallament ja fa una calor insoportable. I una metres més amunt el Roger se les torna a veure amb un altra "pajarrako". Ens parem a una cota i arriba el Roger desmuntat o com diuen per aquí "le ha dado el del Mazo". Anem fent, molt poc a poc, al ritme de la gent que estavem doblant i perdem més de 40 minuts. Però al final el Roger es recupera i podem tornar a agafar un mica més de ritme per acabar corrent com a galgos en l'entrada a Verbier i marcar un temps final de 10:22. Inclús unes jovenenets ens dediquen un ola, en tornar a veure un equip còrrer després de tanta estona veient passar les patrulles caminant. Creuar la meta i el primer pensament és "Nunca mais".


I en tornar amb el cotxe, comencem a recordar anècdotes i situacions de cursa. I si no hagués passat això o allò.. Veiem les fotos del David, ens fan mal les cames, l'esquena, estem llagats però tenim dos anys per recuperar-nos: s'HA DE SER BURRO!!!

3 comentarios:

Josep Lluis Bravo dijo...

Ei felicitats!! Penja alguna foto home!!

robert dijo...

Ja n'he penjat algunes i n'estic esperant una segona remesa de les que va tirar el David!

Ja he vist el tema de la pedals de lava, deu n'hi do quina pàllissa més volcànica...

Josep Lluis Bravo dijo...

Molt be, ara siiiii!
Lo teu si que és una pallisa nen!
Fes un comentari que ho he habilitat nomès per vosaltres...