ROCA MUR A CAN JORBA, noves vies

Ja ho prèvia el Luichi en la darrera guia de Montserrat Cara Sur del qual adjunto algunes fotos:
"Muy buen sector sobre un muro en ligero desplome y con abundancia de agujeros, que ofrece itinerarios de continuidad en un curioso marco", "De momento el muro cuenta con pocs itinerarios pero numerosas posibilidades de nuevos equipamientos", i les expectatives s'han ben acomplert.

Així que la majoria de dies sol i d'altres acompanyat, he anat equipat algunes vies més en aquest llunyà i poc popular sector. No sé quantes vegades he pujat però si que sé que m'he passat més hores netejant aquest mur que no pas el menjador de casa. Així espero que no us petin masses merlets ni peuets. Les new 2013 no tenen repeticions conegudes sols la Mapale o sigui que graus orientatius ja anireu dient. M'abstinc d'atorgar estrellites michelin pq totes són sota la meva modesta opinió molt bones, tant les antigues com les noves. Vies d'entre 25 i 35 metres.

Ideal tardes d'estiu o matins d'hivern. Sombreta i corrent d'aire forçada  a partir de les 14 hores.

Una última cosa l'aprox pel camí dels francesos on varies pubilles han parat el crono en 45 minuts i això que no han callat en tot el camí... No recomano el joc de l'oca.

1. Corazón de roca 7a+, NEW 2013, aquesta mítica revista de la qual tinc el privilegi de ser un dels redactors en plantilla. Inclou totes aquelles notícies vinculades al món de l'escalada però de la vessant més del marujeo. Antigament, els que porteu uns anyets en el negoci ja sabreu de que us parlo, no hi havia tanta prescència femenina i actualment aquesta tendència ha cambiat radicalment. I com Dios los cria y ellos se juntan, pues vinga salsa rosa i molt de cotilleo. Aqui no hi trobareu notícies de grans roadpunks sols encadenes de veritat, aquells que corren com la pòlvora. Que si aquells dos estaven escalant per allí, aquells altres fa dies que no se'ls veu junts... També hi trobareu magnífics especials, de moment els hivernals del Bruc i Cornu i l'estival de Rodellar. La penyita està motivadíssima amb aquesta nova publicació i el gran nombre d'abonats en la seva curta existència així ho demostra. El número de llançament vem fer 100 exemplars, ben aviat en el sisé ja eren més de 250 i en el darrer més de 400!! Així que ja saps tu també pots rebre i col.laborar en el Corazón de roca.

2. El visionario 7a+, NEW 2013, ara ja deixem les revistes i parlem d'un que se les va tenir amb aquesta via i la va deixar ben desbrossadeta pal gose y disfrute del grimpaire. L'únic que conec que ha sigut capaç d'acomplir el vell somni de tot esportista, guanyar-se una paletilla, i compartir-la amb la penyita. Un autèntic motivador en les castigadores roko sessions amb el lema "What happen with the people!!"I això gràcies a un salt galàctic de quasi dos metres per trincar-la. Capaç de muntar a vista uns blocs boníssims, no li cal ni provar els passos.... un autèntic visionario.

3. La llastraka 7b, NEW 2103, en aquest cas parlem del somni de qualsevol equipador que no és equipar la via més bonica i orgasmàtica que mai hagi existit. No us deixeu enganyar, el que més mola és tirar les pedres, blocs, llastres, arbrets i els trastos que faci falta. Sobretot que no quedi res per tirar, més tard ja es veurà si es recull algun fruit o no. I ves per on, qui m'ho hauria de dir que en aquesta via he marcat la meva millor marca personal. Un peazo llastra de dimensions faraòniques que va causar un bon enrenou al rebentar-se al picar terra. I sols amb una mica de palanca amb el martell, quan hi pugeu segur que trobeu el buit que ha deixat.

4. Working temperature 7b, NEW 2013, típic dels motorets diesel que necessiten d'una bona estona per començar a rendir. Em sol passar bastant que a les primeres arrancades d'algun pas dur, solen ser bastant en falç amb perill inclús de que peti algun biela . Incapaç d'aguantar-te on després acabaràs tibant com un tigre.  La majoria solem calentar a vies més fàcils del nivell que anem a provar però sortosament encara queden guerrers de veritat. D'aquells que ho tenen clar que "calentar en un 8a és el millor que hi ha", ni que sigui per al final del dia acabar fent pegues per encadenar un 6c.

5. Egunkaria 8a/+, aquesta via consta a la guia com a projecte però realment ja està encadenada. Una placa vertical amb un crux intens i després algun pas més suelto. La he provat però a mi em queda XXL, avia'm si algú es motiva i li fa la segona per confirmar el grau
 
6. El mapale 7b, NEW 2013, "El mapalé es un  género musical y bailable propio de la region caribe colombiana. Esta tonada conserva características musicales típicamente africanas. Representa el encuentro erótico entre el hombre y la mujer. Surgió en la costa del Caribe colombiana gracias a la influencia cultural de los esclavos africanos traficados durante la conquista de América. El conjunto o ensamble musical consta de tambor alegre, tambor llamador, guache o maracas y tambora. El mapalé ha sido descrito también como "ritmo del frenesi" y se ha hablado con no menos abundancia de argumentos, de una especie de brujeria que logra que los bailarines se vayan sintiendo atraídos por algo inexplicable que parece salir de los golpes del tambor o el agudo sonido de una caña, hasta hacerlos caer literalmente hablando, en un desenfreno de pasión, de deseo carnal..."

 I un dia, voltava pel parc, com tantes d'altres vegades, sense un rumb clar quan un gran rembombori va posar en alerta els meus sentits.... Venia de la sala d'ordenadors i em trobo al turno al complert abduit amb el ritme frenètic del Mapale... Les imatges que acompanyaven al video clip també algo debien d'ajudar. Perquè tothom va quedar tan impressionat que després te'ls trobaves per allí deletrejant la lletra. Algun inclús em consta que va tenir malsons per la nit i tot.... Així que aquesta no podia faltar de cap manera. Aqui l'Oskar durant el second ascent mundialment conegut:

7. Coincidente laboral 6b+, la típica via per calentar motors i pendre un primer contacte amb el murako. Uns primers metres una mica més trencats i després una placa d'escalada en placa vertical que va posant els avantbraços a to i acabar per una fisura característica.

8. Ahí viene el bombero 7a, NEW 2013: Inici comú amb l'anterior per anar a buscar una placa mantinguda amb passos de tipus macramé. I més val un video que mil paraules:

9. El pas del temps 6c, la opció de l'esquerra vem posar un primer parabolt que es comparteix amb la de la dreta que estava una mica expo. Després de la repisa una bonica escalada en placa amb algun pas més díficil

10. Tot per un puto gat 6c, la opció de la dreta que es va posant cada vegada més dreta fins acabar sortint a la mateixa reunió de l'anterior. 

11. Terra endins 7a, bona via de placa amb un final més tens per superar una zona més desplomada. Ja s'ha posat la xapa que faltava.

ROCA DEL BOIXAR

Interessant i curiosa roca montserratina que delimita el congost i separa la vessant est i oest del Boixar. On després d'equipar la Mandrilada he descobert altres interessants alternatives. Són bastant ombrívoles, curtetes i no massa populars però estan prou bè i molt de seté grau. Així que aqui teniu una  mica d'info per la penyita per si algú li pot servir d'algo.

Accés per la cova del Boixar:

Te quiero puta 7a; inici amb preses artificials i després placa. La vaig fer fa anys i la recordo guapa. Vigilar a l'inici que costa d'arribar a la primera xapa on inclús podria haver petat alguna presa artificial. (**)

Por un cartón de leche 7b; inici desplomat i un crux a la tercera xapa que costa de veure a vista. Després segueix en placa però no ens podem adormir que no és fàcil. D'aquestes de segon pegue bastant escrit o tirar de monito montador per un bon flash night. (**)

Mandrilada 7b, inici comú amb l'anterior amb un primer crux que es pot resoldre de dos formes diferents. I després placa tècnica on cal desxifrar bè l'ordre de les preses per no liar-la. (**)

Nº5 7a+, No constava ni grau ni nom a la guia del Luichi. Un bloc per entrar que costa de desxifrar i obliga a entendre el moviment. Després un bon repòs per agafar aire i encarar un tram tens de nou. Un xapatge que costa i tres remades més per arribar a la reunió.  Encara està poc tocada i una mica bruta. (**)

Nº6 7b, No constava ni grau ni nom a la guia del Luichi. El mateix bloc d'entrada que l'anterior, però no trobem cap mega repòs. Els cantos són grans però no dóna massa treva. I a més trobem un segon crux en el tram final on es pot caure. (**)

Accés des del congost:

Llançament de xavalina 6c+/7a, una primera placa d'escalada tècnica on costen de veure els cantos i encara bastant trencadot i on hi ha les tibades més dures de la via dóna lloc a una espectacular final on l'espatarramenta està garantitzada. Feia dies que no m'obria tant de cames, really old style! A la foto el Jofre en aquesta via (**)

Petons a l'aviram 6b+, en placa on el més díficil és trobar les regletes que queden ben amagades. Per complementar la oferta del lugar, però sense un interés especial per si mateixa. (*)

Mackonajui 6c+; igual que l'anterior però molt més a bloc i contudent. On cal anar per feina sinó acabarem rebentats tot i ser ben curteta. (**)

Ironflan 7a+, comença amb uns passos a bloc que sens dubte són el més díficil i caldrà trobar la combinació gunayadora fins a una vira repòs. On costa sortir-ne i més si no tenim la cinta posadeta. I la resta es una trave a esquerres una mica forçada. (*)

L'espacio y el bombero, va de vies i blogs

S'acosta la calor i amb ella les pujades a la Font Soleia. Enguany, després de fer una mica l'indiu per cala Montse ara li toca el torn a aquesta altre popular muntanya de zona centro. No us deixo la crònica de les primeres "escaramuzes" de presa de contacte amb un resultat final de bones clatellades i algun fugaç encadene. Que això seria massa aburrit per un espai com aquest regit per la màxima "Hary l'hansen sun and the morning now!". Aquesta vegada toca retre homenatge a dos dels grans blogs d'escalada de casa nostre, dels que miro tot sovint i que a més són dues vies de Sant Llorenç.

Per una banda, el Bombero de la roca d'un company de la feina on recull el diàri de vitàcora de la seva activitat tibadora i on surten sovint altres companys. Un fanàtic que amb quatre dies ha passat del 6a al 7b. I desde Huuurra mola mencionar les bones i desinteressades actuacions dels pocs que currem per la penyita sobretot si son colegues de feina. Vaig flipar quan m'ho van dir que hi havia  una nova via al costat mateix de les històriques Angeles de fuego i Clave Omega.  Una bona feina desbrossant el peu de via i com a resultat un 7a+, de les millors vies que s'han equipat a la Placa de l'Heura. Bons forats per baix i que a poc a poc es va posant més díficil fins a un final més tens. Ese es mi colega, clar que sí Canito, que la has clavado!

  Sellares i Oskar a Espacio, amor y locura 8a. Sant Llorenç del Munt. Març 2011 from robert guilera on Vimeo.

Per altra banda, l'Espacio, amor y locura el blog del Fernando que conté una gran quantitat d'informació de les seves sortides tibadores i sempre amb un humor molt peculiar. Un dels de referència sense cap mena de dubte. A més com a equipador, que a dir si mitja paret gran és seva apart de moltes vies a altres indrets. I entre elles la que té el mateix nom que el blog, una nova anchoita que m'he anotat a la cole. Aquesta vegada no ha calgut sortir com un bou sense esquella completament embogit buscant suavitzar la via per poder pujar. Així espero que l'anònim desconegut sigui misericordiós ara que m'he portat de forma tan elegant i m'aprovi l'encadene i pugui entrar per mèrits pròpis a l'olymp diví. Si que és veritat que ella mateixa per sí sola ja està bastant suavitzada, en la línia de les seves veïnes vidilloses la claudio i la calladeta. Més endavant, en la llunyana sibèria, les anchoites ja són una altra cosa pq  les he tocat totes i no n'he fet ni una. Però si entrem en decotacions es pot liar la de Sant Quintin, i jo ara que he tornat al recte camí no voldria rebre més pedregades ni lapidacions. Tampoc voldria pecar per un escaqueo qualsevol. Ens deslliure-nos de qualsevol mal.

Paula 8a, versió bujarrillla, o sea amb el diedru por supuesto

No n'havia tingut prou amb el càstig imposat pels grans jefes indius de les bambes i les pulsacions el dia anterior en la cursa de l'Alba.

Vaig provar en va, de seguir a varis companys de viatge per endinsar-nos en la majestuositat de la munyanya montserratina. Però tots m'abandonaven al poc i em deixaven tirat com una colilla al meu destí. Pujant les escales de Sant Benet les cames em cremaven de tal manera que sols pensava en tirar-me a terra demamant clemència i perdó per haver nascut. I lo pitjor de tot a darrera tenia una ristra d'indius amb la destral esmolada per fotre'm la pell. Un "infiernuch" sort que encara al final, amb el comodín de les males arts, vaig aconseguir salvar una gran acatombe i algun moblet.

 I ja el dia següent, arrastrant-me com un cuc vaig aconseguir personar-me amb les meves millors gales al Bruc on m'esperaven uns altres indius mapaches dels que els hi agraden les cordes, mosquetons i el rapelismo extremo.

El que no comtava es que volien a anar a recuperar projects inhòspits i "secretius" del vessant nort, o sea a la sombreta i vies massa dures per un cos amansat del dia anterior. Inclús l'aproximació de 5 minuts se'm va fer llarga, per culpa de les agulletes. I el calentament a roda aixecada per la Marrana no feia presagiar res de bo.

El meu project, la Paula, la reina del sector. Una d'aquestes que tot i fer el bujarra, sota la meva modesta opinió, si que arriba a la categoria divina d'anchoit-a. I és que no tinc manera humana de controlar la tendència natural al eskakeo, l'eterna búsqueda al camí més lògic o sencill. I en el cas que ens ocupa això es diu el diedrako, font dels pecats més perversos i les pitjors heregias mai vistes.

I això ha provocat la pujada del preu del meu cap en vida: s'han vist cartells de "wanted dead or alive" de fins a 20.000$. I una vegada mort, la condemna perpètua de la meva pobre ànima a l'infern.


Inclús, van sonar les bozines d'amonestació em apollar-lo per primera vegada, just abans d'afrontar la seqüència clau i identificativa el doble ombro. Però encegat com anava, no les vaig ni sentir, sols tenia esma per tira-me com un tigre al canto salvador, al TOP d'aquest bloc. Calia baixar breument pulsacions, per mirar de fer alguna cosa en el pasako d'invertit que em tenia martiritzat. Tremolant i mig dinàmic l'acabo resolent i paaaaaam els peus de nou cap al diedrako salvador desencadenant la ira de tots els jutges i els crits de "Fuera, Fuera...".

I com que començaven a llançar-me tota mena d'objectes, ràpidament trave a esquerres a buscar el repos d'on quedava fora l'abast d'aquella lapidació pública. Tan alterada va quedar la multitud que ja no vaig gosar tornar-lo a tocar no fora cas que em tallessin la soferta cama dreta.

Així, sols quedava la agònica placa final que al final cedia i m'obria de nou les portes a l'olimp celestial.

Xinita down 7b+, al Vermell del Xincarró

Així fou com va anar la conversa:

Oskar: -"ara no vagis treient tantes targetes vermelles que tu, si tu, encara no has ni probat la xinita down, la meva gran creació montserratina...(nomès és 7b+...). Jo pensava que tu també tenies el mono blau de currante montserratí..." 


Huuurra: -"Una gran taca a l'expedient això de la xinita down, espero poder-ho solventar en breu. Però he sentit tantes pelicules de terror que no sé si ressar una quants pares nostres com faig abans d'anar al Campi qui pugui. O esperar algun dia que la trobi muntadeta i ben blanqueta...." 


Oskar: -"Home veig que el plantejament és prou bò, lo de ressar bé i lo de trobar-te-la blanketa i muntadeta també força bé, però coneixent la teva depurada tècnica d'artifo crec que ho pots provar el dia que vulguis, això sí no t'oblidis el mono de treball i el paracas jeje. Que tinguis sort, inclús es podria donar-se el cas de que jo estigui per baix veient-t'ho.." 


I així fou com vaig anar a parar en una terrible emboscada de la qual ni el mateix Rambo en els seus anys mozos se'n sortia. D'entrada un llarg episodi de pulges que va deixar impracticable la vessant nort, destí inicial d'aquesta matinal expres. Total que estudiant altres alternatives acabem amb l'Oskar, i com molts d'altres, en el Vermell sense paracaigudes però amb mono de treball. Poc temps i ganes de tatxar alguna coseta..


Just es celebrava el primer aniversari d'aquell fatídic accident, i ja no quedaven mes excuses disponibles havia arribat l'hora d'enfrontar-me amb la Xinita Down, de la Oskar factory.  Una via amb molta història i per si algú no està al corrent us recordaré d'on surt el nom. 


Equipant aquesta via és on va prestar el seu últim servei, el mototaladro més sorollós que hom hagi mai vist per aquests indrets. Comprat directament, amb l'OFERTÓN, als xinos per poc menys de 100 euros, d'aqui li va vindre el nom de la xinita. I amb diminutiu pq la veritat és que de petita no en tenia res.

Es va quedar a poc d'aconseguir el somiat objectiu dels 100 forats. I tot per culpa d'una mala caiguda de més de 20 metres. No la va aguantar. PAAAAAAMMMM!! Va ser la fi a la seva brillant fulla de serveis.    I també altres històries en la fase de les primeres repeticions.  Corrien rumors de pelicules de terror i algun potencial repetidor indignat per un xapatge.  I quina fou la meva sorpresa, quina via tan bona. Comparteixen el primer tram amb el Komando Entrecot i després una trave a esquerres per acabar per un espectacular murako de forats i merlets. Resumint una altre bombón, sota el meu punt de vista inclús més guapa que el pròpi komando.   Així doncs, una nova confirmació de la calitat d'aquest viot que justifica els danys colaterals de tan valuosa pèrdua.   Fins sempre Xinita!!

 

 

Repóker de" jotes" al Vermell

Hi ha una jugada mítica en el "mentider amb daus", es tracta de superar un repoker amb un de gama superior amb sols cinc tirades. A més per donar-li més emoció, es sol anar mostrant els daus fins a la darrera tirada que es passen ocults els daus que queden. I la sort està servida.... És el moment en que el teu destí queda en mans de l'atzar. De vegades, les menys, la sort ens acompanya i salvem la pell. La majoria la palmem.

I aquesta mateixa sort és la que avui m ha permes caçar el darrer canto a la Cagamànecs i passar un repóker al poker que ja tenia sobre la taula.

Poc a poc, han anat caient aquestes cinc vies de 35 metres que sota la meva modesta opinió són de les millors del Vermell en el seu grau. Un autèntic repóker que no és de negres ni tampoc d'assos, jo el deixo en jotes.

 L´únic inconvenient és que sols hi ha dues entrades per les cinc vies la qual cosa dificulta els asedios en cas d'overbooking. Adjunto comentaris del Tranki amb els graus actuals i les estrellites de la guia michelin:

NO REPAPIEGIS: 7c. "Bidits poc profunds, resistència amb un pas més dur al mig. Peus clau en un mur desplomat on es navega a dreta i esquerra d'un esperonet estrany. Compte amb la segona xapa un cop es separa de la Pau Barrios, costa de mosquetonejar la cinta i la caiguda pot ser dolenta. Bonica. UN cop controlada l'aleje entrant a reunió no té secret."  Llàstima o sort de la repisa que parteix la via en dos. (***)

PAU BARRIOS 7c+: "Dura i difícil. Assegurances allunyades. Un cop controlada ja no té tant de secret però a vista et jugues una bona castanya. A diferència de la resta del sector aquí calen dits forts. Inici amb un dinàmic on si ets baixet acabes volant peus, a canto boníssim, bloqueigs durs i pas de placa desplomada on peus i dits apreten a mort quan ja vas petat..un cop superat el crux cal anar sense dubtar fins al xape..un excalèxtric no serveix, quan vas al rotpunkt no es xapa fins que s'arriba al canto bo. OJO A LA SORTIDA..serà 6c però no es pot caure...En moltes referències es cota de 7c+...Per mi és la més exigent del sector" Llàstima o sort de la repisa que parteix la via en dos. (***)

EL VIANANT 7c. "Primer llarg d'accés a la resta de vies, un 7a+ de placa GENIAL, foradets i pas burro de regleta lateral. Un cop sortint de la R1 hi ha molts bloqueigs, algun pas dinàmic dels macos i un CRUX anant a bidit que es pot fer en lance recte o per la esquerra amb un dur bloqueig d'espatlla esquerra. Compte a la sortida (assegurança exigent però gens perillosa). Final en placa més facil però bonic." (***)

EL NÒMADA 7b+. "Via guapa però burra burra. El pas és molt exigent amb els corresponents "rebots" per consolidar el moviment. Sortida atlètica i "airejada". UN cop encadenada no és de les que repeteixes..per si de cas..." I per mi hi ha una frase cèlebre de l'autor de Fe i Valor per una altra via però que en aquest cas també és molt apropiada "a la guia nova de 7b+, pero que demanem entre tots una rectificació publica a la plaça de la vila amb l'alcalde present de la més que necessaria recotació a 7c". Almenys és la que més pegues m'ha costat de totes i sempre casi casi. Fins que un dia vaig encertar i poder finalment tatxar. (***)

CAGAMÀNECS 7c+. "Més dura que la seva veïna, de la qual és "variant" de sortida. " Potser és la menys famosa del repartori però de la mateixa categoria de les altres. Sols li sobren els dos últims metres de roca més dolenta. Aquesta encanvi m'ha semblat suau pel grau proposat, i tampoc sóc l'únic que ho opina. Hi ha un primer crux amb potencial caiguda guarra sobre una rampa. Es pot resoldre de diverses maneres però cap realment fàcil. Més amunt s'arriba a un repòs molt bo i un nou bloc que també es pot resoldre de diverses maneres inclús amb escaqueo. Per sort aquesta vegada, per raro que sembli, he mantingut la rectitud ètica i he pujat recte. Que m'he de començar a guanyar el cel i alliberar-me d'aquesta tendència espontania al escaqueo. (***)

Mandrilada 7b, una nova a la Roca del Boixar

Aquesta va per vosaltres mandrils bebedors de suc de civada, clients habituals d'entre setmana a la cara sur, altrament conegut com els hospitalenses. Un grup selecte, principalment de bombers, on has d'acreditar com a mínim uns quants 7b's per poder entrar a les 10 del matí a ca l'Anna. I on la majoria d'integrants històrics coleccionen vies de 7c+ i 8a. Fins aquí, res a diferenciar a cap altra penya d'escaladors que hom pot trobar pel barri. La característica sense dubte més representativa és que es mouen en manada provocant un efecte intimidador a qualsevol cordada que accidentalment corri pel mateix sector. I com gaudeixen de la benavolència del mateix Fary, no deixen titre con cabeza. A la que es motiven amb un sector el tatxen de manera compulsiva. Algun més ràpid, d'altres no tant. I el Moha que ja s'ho sap, quan veu les furgos plenes de mandrils, ja omple neveres. Que no falti de res, sobretot ni de les verdes (alhambras) ni de las rojas (estrellas).

Pues aqui ni teniu una altre, una vieta de poc més de 10 metrillos però prou interessant. L'entrada i primera xapa és comuna amb la Por un cartón de leche 7b. I després va més a la dreta per una placa vertical de foradets. Fins on el bloc ja tumba que a la ressenya de la guía estan dibuixades erronament fins d'alt del bloc. I semblen uns viots que realment no son. De fet surten dibuixades amb més longitud que les del Senglar que són 3 vegades més llargues!