PATROUILLE DES GLACIERS, tatxada!

Ja està ja he fet la mítica Patrouille des glaciers i ja sols hem queda la Mezzalama per tancar la gran triologia alpina de competicions d'esquí de muntanya.
Era el gran objectiu de la temporada i el motiu del retorn a les pells.

I aqui com del que es tracta és de que cadascú i digui la seva, pues aqui teniu la meva:


Tot va començar un dia que avorrit voltava per la red i vaig donar amb la pàgina oficial de la pdg i vaig fer una preinscripció. Molt a plogut d'ençà aquell llunyà dia i molt a canviat els noms dels corredors. Al final, l'equip NO ENS HO PODEM PERMITIR integrat pel Roger, el David i servidor sortim corrent pels carrers de Zermatt a les 2:00 del matí seguint unes banderoles que ens han de portar a Verbier. La penya de festa, birra en mà, ens desitja valentia per cobrir els 53 kms que ens separen de la meta final. Ara ja està la part més díficil solucionada ja sols queda còrrer, prevenir les "pájaras" i cuidar el material. Darrera ens hem deixat molta pasta i com diu el nostre EX-President: 260 euros tu, 260 euros jo, 260 euros cada un dels 6000 corredors això són molt eurossss. I això sols per un dorsal, 4 hores en un hotelàs i un sopar. MANOS ARRIBA ESTO ES UN ATRACO!!! I tot per clavar-se una bona pàllissa que ens ha deixat relaxadets a tots, s'HA DE SER BURRO!



En aquesta cursa hi ha una sèrie de hores de tall estipulades i cada equip escull la seva hora de sortida des de les 10h de la nit els més folklòrics fins a les 3:00 els més pros. Diuen que corren 6000 corredors però a les 3 del matí m'han dit que sols eren una vintena d'equips.

I amb aquestes cabòries ens trobem els tres, lligats per la corda passant pels primers punts de control en la més absoluta de les soletats. Sols ens ha passat un obús suís integrat que ha polveritzat l'anterior millor marca i deixat molts interrogants a l'aire. La regla dels tants per cent no falla. I aquestes bestioles han endosat minuts a tothom d'una manera insultant. Però tornem a la nostra penitencia que és el que ens ocupa. Ens despedim del Cerví i baixem de la Tête Blanche lligats on ja comença a despuntar el dia i la moral és prou alta. Ens hem quedat dels últims de la nostra sortida però el Roger amb els seus números i regles de tres preveu que passarem el tall. De fet volíem canviar la hora de sortida per tenir més marge però aquesta gent són molt "seriots" i al final reglament en mà ens han denegat la petició.
I arribem a l'ecuador de la cursa a Arolla amb un temps prou bo i amb la moral de la tropa intacte. A més aqui ens espera l'avituallament on ens tirem prop de deu minuts jalant "all you can eat". Fins aquí el recorregut a estat cutrillo, pujada molt suau i baixada encara més suau i tot de nit.



Però quina és la meva sorpresa en arrencar a ple dia desde Arolla en un paratge excepcional, en una cursa mítica i pujant per pistes com si de la Masella es tractès. Això és la Patrulla, la cursa que tothom vol completar? Pero no se'n vagin todavía que aun hay más. Després d'aquesta pujada per pistes de més de 900 metres de desnivell arribes a una canalota que es fa a peu. Aqui nosaltres hem començat a doblar equips d'allò més folklòrics (però dels de veritat, no d'aquells que van a la Pierra). Feia temps que no veia aquest tipus de material tan pesat, als Pirineus ja es va extingir i tots anem més o menys lleugers. Però aqui hi havia gent amb pantalons de gore, esquís de free ride i fixacions amb frens!! Però esto que és, neng? Total que motivats amb el doblement d'aquests heroïs arribem al control crític amb mitja hora de marge. Salvats! Ara ja a finiquitar el tema.
Anem menjant i bevent per evitar el que el Roger coneix de la seva anterior participació, no va ser un "pájara" sinó un "pajarrako gran com un voltor que se'm va plantar al casc i no em deixava aixecar el cap...". Baixada per una canal amb cordes on ens trobem un petit bouchon, ja que la gent després de tanta planúria a la que veu una mica de pendent s'aferra a les cordes de mala manera i no es deixa anar de cap manera.
Una miqueta més de baixadeta amb molts de rocs, i per una pista inacabable on els forts patinen i els mortals posem pells.
I comencen a aixecar el vol uns voltors amb busca de carronya fresca. Ja portem moltes hores en dansa i les forces i la moral ja estant tocades. Però seguim a bon marxeta, a l'avituallament ja fa una calor insoportable. I una metres més amunt el Roger se les torna a veure amb un altra "pajarrako". Ens parem a una cota i arriba el Roger desmuntat o com diuen per aquí "le ha dado el del Mazo". Anem fent, molt poc a poc, al ritme de la gent que estavem doblant i perdem més de 40 minuts. Però al final el Roger es recupera i podem tornar a agafar un mica més de ritme per acabar corrent com a galgos en l'entrada a Verbier i marcar un temps final de 10:22. Inclús unes jovenenets ens dediquen un ola, en tornar a veure un equip còrrer després de tanta estona veient passar les patrulles caminant. Creuar la meta i el primer pensament és "Nunca mais".


I en tornar amb el cotxe, comencem a recordar anècdotes i situacions de cursa. I si no hagués passat això o allò.. Veiem les fotos del David, ens fan mal les cames, l'esquena, estem llagats però tenim dos anys per recuperar-nos: s'HA DE SER BURRO!!!

Inauguració de la temporada escaladora en família

Per fi la Imma ha conegut les Paparres olesanes. Un sector tan proper i tan desconegut per ella. Amb la Laia ja hi havíem estat i com que ja té consolidat el xupete verd hem decidit tornar-hi al complert:



L'aproximció ha estat compicadota pe l'Ares però al final tots a peu de via:



La Imma motivada barallant-se amb tres vies de placa exigent:




La Laia que no desaprofita l'ocasisó per penjar-se com un xoriço:



I al final l'Ares se'ns ha quedat fregida a peu de via:

ACCEPTABLE ACTUACIÓ PER CAN JORBA

Després de quatre mesos i mig sense tocar ni magnesi ni gats m'apunto amb el Sellares per tornar a Can Jorba, escenari d'un lamentable espectacle l'inici de la temporada anterior. Mola tornar a un sector on coneguis les vies per minimitzar l'efecte arrastrador pròpi d'aquestes situacions. A més, avui el Carlos també porta la seva càmera per inmortalitzar les "heregías".
Aquest any he estat més viu i no he començat just el dia després d'una cursa on tot és torna més dur. En la primera via, el 6c de l'esquerra de l'Odio aprofito per saltar arribant a la reunió per disipar tonteries de coco. I a la següent ronda a per l'Odi africano 7a. El mateix que ens va fer fugir amb la cua entre cames l'any passat. A base de molta lluita i quatre brams aconsegueixo el road punk. El braços com a "morcillitas" però super content pel 7a residual je, je... Més tard provaré la Veneno en los ojos 7b, però per més força i mala llet que hi posses no he aconseguit aixecar el cul de terra.



Aqui si que el residual ja no hi arriba però he ofert un bon resital de lances, brams i mistos que ens han fet descollonar-nos un bon rato.

Aqui el Sellares fent el crux:




Ja vaig tenint ganes de començar a meterlele...

CONANGLES, la millor de casa nostra

I de lluny! Una cursa com les d'abans amb 2870+, sis pujades, tres canals amb grampons... I és que en l'organització hi participen autèntics experts en la matèria i això sempre es nota en el resultat final. Llàstima que a aquestes alçades i amb aquestes calurades molts ja aparquen els esquís. Això s'ha notat en la línia de sortida, on els folklòrics erem majoria. Sort que encara es preveia una lluita interessant per gunayar la cursa i de pas la COPA entre el Vendri i el Raul.



Una vegada aviats, cadascú va trobant el seu lloc. A mi m'ha acollit el David i el Cristian en el seu equip i fem una cursa bastant regular aconseguint el 10è lloc final (i com diu el David: primers en categoria Scarpa) però a una inexcusable hora dels primers. Per davant, la sorpresa la donada en Vendri que en una patakada ha partit un ski Merelli i veient-se obligat a abandonar perdent les seves opcions per la COPA. I en Gaston, el seu compi, ha arribat amb els primers després d'haver estat el dia anterior "calentant" per les goulottes de la Tallada.

POCA TRAÇA, descalificat de nou

Torna a haver-hi canvis de darrera hora en equips importants i això repercuteix a diversos corredors. La hòstia comença desde d'alt i va baixant, poc a poc, provocant "emparellaments de fortuna" per homogenitzar al màxim els equips. Al final falta un corredor per completar l'equip "E (el més folklòric)" de la Selecció Catalana per aquesta cursa que és el Campionat d'Espanya per equips. Em truquen per avia'm si em pot interessar, solvento el compromís que tenia amb un altre company, i a la feina. Fem equip amb el Guilla amb qui em trobo a Queralbs. O sigui que 11 anys després torno com a "reserva tapa forats" a la sele ni que sigui per un dia. Avia'm si em surt un partit digne per gunayar més minutillos, je, je..




Bon dia a Núria, poca neu i bastanta participació. Ens espera un recorregut amb 4 pujades amb dos trams a peu i un canalota amb grampons amb un total de 1700 metres positius. Sortim i ben aviat tothom agafa el seu lloc. El Guilla va uns metres per davant meu, m'ajuda en el canvi i enfilem la primera baixadeta. I al seu segon gir sense anar a una gran velocitat li peta l'ski. Caiguda i l'esquí que baixa serra avall. Em llenço a per ell, però per poc, se m'escapa. Els del control tampoc el poden aturar. Miro quins esquís hi ha en el canvi però malhaurademant sols hi ha fritschis robustes. Cap solució possible, retirada. Per sort el Guilla ha sortit indemne i arriba a peu al canvi mentre una noia li ha recollit l'ski metres més avall. "Quina mala pata" estem a tocar de Núria i el Guilla m'anima a seguir el recorregut. Amb tota aquesta historia han passat tres equips i algun minutillo. Posso pells i descalificat continuo la cursa. He perdut la tensió de cursa i estic una mica ensopidot però en atrapar al Palacios em torno a motivar i mantinc una bonica pugna amb aquest equip fins al final. A la darrera baixada, al igual que l'any passat descalificat, el torno a guanyar a la mateixa meta que es correspon amb un 11è lloc moral i l´últim real!

ATRAPATS A GORITZ

Feia molts anys que no estava al refugi de Goritz i els hi fet una visita per veure com és la vida al refu. El primer dia, tot sol, vaig arpoximar-me per Punta Arenas amb una neu molt guarra (ara es diu tipus pescaderia). Bonica aproximació que obliga a fer la Punta de la Custodia i un tramet de carena prou guapo. Fa un dia radiant i una calor de por.



Al segon dia anem cap al Marboré amb el Vendri. Al poc de sortir em salta la fixació davantera dels esquís. Ara si que l'hem parida!!! Tornem al refu on hi ha uns altres esquís que sortosment em van a la mida. Segona sortida i cap amunt. I a falta de l'últim tram ens donem la volta que fa una boira que no es veu ni un carajo. Uns metres més avall ja es despeja una mica i podem disfrutar d'algunes pales amb neu prou bona. Per la tarda em dedico a intentar reparar l'esquí petat. Avia'm si aguanta la xapucilla. Neva durant la nit deixant 45 cms nous.



El tercer dia, em toca fer el portante per tornar cap a la urbe. Ens despedim i amb un dia guarríssim, de molta boira, abandono el refu. Al quart d'hora em peta l'esquí i em quedo tirat com una colilla. Em carrego els esquís a la gepa i a continuo a peu. Hi ha trams on m'enfonso fins al genoll i l'avanç és molt precàri. Ja no m'en recordo d'obrir trinxerakas. Poc a poc, vaig guanyant alaçada però no tinc ni idea d'on estic. Lo veo todo blanco, i no puc destingir entre la boira i la neu. Sols m'orienta alguna pedra que em dóna una vaga idea de si els propers cinc metres van cap amunt o cap avall. Se sent baixar un allau, en algun indret no massa llunyà. Penso que l'estic clavant i que em queda poc per arribar al cim que dóna pas a la carena de la Custodia. A trams sembla que realment estic en una espècie de carena somital. Necessito que s'obri una mica per poder tenir una idea d'on sóc i del que tinc per damunt. L'altimetre em marca que he sobrepassat l'alçada del cim i encara tira amunt. Aqui hi ha algo que no quadra! Pujo una mica i endevino la negror d'un paredón per sobre d'on estic. Merda, l'he cagat! Com diuen a hundir la flota: AGUA. Estic arrebentat d'obrir la traça, perdut i gelat. Això és un infern i decideixo tornar al refu que sinó puc liar un bon follón i sempre val més un retirada a temps... Amb penes i treballs vaig tornant per la meva traça que m'ha de portar al refu.



Quina alegria més imensa tornar al "apartamento en la montaña". Estem aqui atrapats, i no ha pogut venir l'helicòpter d'aprovisionament pel marrón permament que ens afecta. Sort que incomunicats no estem ja que tenim telèfon i internet. Durant la nit neva amb llamps i trons. Malgrat tot hi ha una previssió méteo optimista que dóna un matí de treva.



Al quart dia, efectivament el cel està despejat i surto amb esquís a fotre-li un segon pegue. Quina diferència. Amb una horeta i quart em planto al cotxe sense més incidències. Com canvien les condicions en sols 24 hores. Deixo l'esquí que m'han deixat a Nerín que el Luis em farà el favor de tornar-lo de nou al refu. Darrera queda la meva primera estada al refu de caire més aviat ermità. Avia'm si a l'estiu puc escapar-me per conèixer l'altra cara de la vida del guarda la vessant més estressant d'estar fins a la bandera!

PIERRA MENTA, ets la millor...

"Hola Feliu. Com ja em vas anticipar a Biescas, no sortim a la liste provisoire d'equips inscrits per la Pierra del 2010. Avia'm si una institució com tú pot aconseguir una petite place per tornar a participar a la Perra 10 anys després de la darrera vegada que hi vaig pendre part. Diu que quelques equips encara estaran acceptats i estem resant per ser un d'ells. Que com vas dir a Formigal, el NO ja el tenim i l'esperança és l'últim que és perd."



Això li vaig enviar per mail i és que com ell mateix diu al Vèrtex nº204 "PIERRA MENTA és el nom d'una muntanya en forma de queixal que destaca entre les valls de Beaufortin i d'Isère, a la Savoie francesa. Allí transcorre cada any la cursa d'esquí de muntanya possiblement més prestigiosa del món. Diuen que no n'hi ha prou a participar en copes nacionals; tampoc és suficient córrer en alguna prova de la copa europea o mundial. L'esquiador de muntanya de competició es consagrarà de veritat a la Pierra Menta. Quan descobreixi què significa participar en una cursa organitzada amb enorme entusiasme pels habitants d'una vall alpina. I quan sigui capaç de superar amb dignitat els 10.000 metres de desnivell positiu que s'acumularan durant 4 emocionants jornades"




I de repent el dimecres al matí, al engegar el movil em surten un munt de trucades perdudes de la nit anterior. Estem mig incomunicats sota la neu a Olesa, la Imma s'ha quedat atrapada dormint a Barcelona i els coles encara dubten d'obrir o no. I entre espavilar les peques parlo amb el Montero que m'informa de la notícia: "VOLS CÒRRER LA PIERRA AMB EN MET?". I al poc em truca en Feliu "T'HA TOCAT LA LOTERIA": La baixa d'última hora del Toti provoca que el Vendri és quedi sense compi per tan important cita del calendari. Es començen a combinar els elements i es que a certs nivells les parelles estan molt buscades. Al final hi ha una combinació enrebuscada però possible. El Met, està disposat a cedir al Vendri el seu company de curses: Pau Costa. I no sé per quines extranyes casualitats a l'hora de buscar campany pel Met, algú va pensar amb servidor. Ja sols quedava seguir movent més fitxes ja que nosaltres al fallar el plan de la Pierra teniem muntant un plan altrenatiu per còrrer amb el Pere els "TRE RIFUGI" a Itàlia. Ja teniem l'apartament reservat per passar un parell de dies animant a la Pierra, la carraca apunt i un altre equip per omplir el cotxe. Així que parlant amb el Jordi es motiva i ocupa la meva plaça. Al final tot cuadra de forma miraculosa i al cap de 24 hores ens coneixem amb en Met de camí a la Pierra.



A la jonquera un bouchon ens té un parell d'horetes parats i arribem justets a Arèches per recollir dorsals. Quina alegria al veure'm entre la llista dels participants ara sols cal preocupar-se de còrrer. De nou al clàssic Chornais on la madamme continua igual. Ens posem els tres integrants de l'Ski Club Camprodon (Pau, Met i Vendri) i simpatitzant en una habitació.




Quants records que em venen al cap. Tot continua igual. I amb els nervis d'aquella primera participació l'any 98 comencem la primera etapa cap a la Grande Journée.

Se surt a deguello, i anem de costat amb el Met fins al primer canvi on hi ha tal follón que el perdo de vista un bon tram. Per sort ens trobem, que sinó l'haguèssim pogut liat parda. Ja juntets adoptem la formació que hem seguit tota la cursa. El Met davant cuidant-me en tot moment i jo darrera fent el que podia. Anem bè de ritme, però en una de les baixades em trobo donant dos voltes de campana. Quin hostión!! M'han saltat els esquís i no puc tornar a calçar-me'ls. A més m'ha saltat la palometa del bastó. No em bloqueja darrera la puta fixació. Merda! Li foto més de vint hòsties però cada patada tinc menys gas i no agafa. Semblo aquell que deia "Trata de arrancarlo Carlos, POR DIOS!!, trata de arrancarlo". Deseperat passo al plan B i provo de baixar amb telemark però no puc fer ni dos giros que torno a fotre'm de morros. I de mentres jo estava al mig d'aquella pala liant-la van passant equips amb un somriure a la boca. Sortosament al final aconsegueixo arribar a un tram de neu crostra on aconsegueixo el cop bo que permet bloquejar i seguir la cursa de nou. Arribo al Met que ja li han explicat del meu hostión i em pregunta "Estàs bè?", "Estic bé però tinc problemes amb les fixacions..". Ràpidament tornem a agafar ritme però em perdut un temps preciós i ens han passat tots els compatriotes. Al final tot i els problemes amb la fixació aconseguim recuperar una mica de temps i salvem els mobles que encara queda cursa. I durant la tarda, amb la llima a la mà i una mica de 3 en 1, solvento el problema...

El segon dia a veure l'Agulla de la Pierra Menta, ens espera un llarga marató on no la lio massa i aconseguim una bona etapa recuperant alguns llocs en la general. Sols a la darrera pujada a 5 minuts de meta, en un tram pla per dins del bosc pillo un pajarón pierramentero. Estic buit, caiguda damunt de la traça i els primers girs de la darrera baixada no puc ni dirigir els esquís. I el pitjor, cal fer un patinador per arribar a meta i NO PUEDOOO!! Al final meta i s'acaba el suplici i contents per l'étapa que hem fet.



Al tercer dia, cap el Gran Mont autèntic icone d'aquesta cursa. Les cames no són les mateixes però anem fent al nostre ritme i ens atrapen els Sala&Palomares que estan just darrera nostra a la general. Aconsegueixen entrar abans a l'aresta que et puja a la l'Olymp del Déus. Per uns moments t'oblides de les batalletes i te n'adones que estàs acabant de nou la Pierra. T'espera el públic que s'ha aixecat a les 5h del matí per pujar a animar a la pandilla de sonats que ens barallem per esgarrapar uns segons. Entres al túnel de Le Gran Mont i el soroll, crits et posen la pell de gallina i et fan saltar les llàgrimes. La motivació puja al tope. I de tant motivat nova volta de campana al primer gir de baixada, mentre em posava els pals. Tinc que pujar fent escaleta sense pals fins a recuperar-los i cap avall. Al final en Sala&Palomares ens han recuperat un minutillo i ja sols ens en queda un de marge. I ja se sap que si no aguantes la pressión a segunda división.



I així el quart dia, ens trobem quatre equips catalans ben seguits amb interessants disuptes entre nosaltres. Al final, avui tampoc la lio massa i aconseguim una meritòria 47 posició final a "hommes seniors". Per alguns una bona pierra i per d'altres en zona de "folklore". Menys folklòrica ha estat la 17a "hommes seniors" del Vendri&Pau que han fet una gran cursa complint amb les expectatives creades.



Dutxa i a les 11h del matí enfilem el retorn cap a casa. Em passat uns dies fantàstics a Arèches, he conegut uns companys estupendos i malgrat la duresa de la prova ens ho hem passat molt bè.

Espero no trigar de nou 10 anys ha tornar a còrrer aquesta gran cursa d'esquí de muntanya, o si més no ser acceptat en la pòxima edició. I una ràpida recuperació al Garreta i al Joseba que han estat evacuats en diferents etapes per hostions amb conseqüècnies.