Bassiero

Aquest cap de setmana representa l'inici de la temporada de sortir amb la family i com que estic de guàrdia us fotre un rotllo de crònica. Absteniu-vos estressats i amb poc temps! A casa donem ja per acabats els freds terribles que ens obliguen a quedar-nos atrinxerats. Bueno, sempre hi ha qui troba petites i minses escletxes per sortir a pegar quatre tiros.

A tot això, que després d'una primera fase de preparació de l'expedició i intendència ens disposem a sortir a conquerir les ilerdenses terres. El cotxe tenim provisions i abrics per tota classe d'imprevistos, això no pot fallar.

Així, doncs, sortim dissabte tranquilament cap a Àger, on ens trobem amb el companys de l'antiga feina de la Imma per fer la tradicional calçotada. Les nenes amb la Esther:




Aquest cop m'he vist obligat a posar-me de "maestro hacedor de calçots" ja que els de la majoria dels de la mútua miraven molt però pencaven més aviat poc:



Sort que els amfitrions s'han pegat un curro de por i no falla cap detall. A més estem en una casa de colònies amb totes les comoditats i que ens permet aixoplogar-nos de la pluja que ens acompanya tot el dia. A mitja tarda ens despedim i cap a Esterri.

Arribem a Esterri just quan deixa de ploure i en el Pavelló trobem el mundillo de l'esquí, les cares de sempre, però es veu més aviat poqueta gent. L'Ares s'ho passa bomba polulant pel pavelló i pujant per les grades durant el briffing. Encanvi la Laia està més pendent d'un parell de gossos que jeuen pel parquet. I la Imma amb el seu forro de disseny fent por i retrobant "viejas glorias". En el briffing, diuen que mantenen el recorregut i canvien l'hora de sortida. A mi m'estranya que mantinguin el recorregut degut al palomaco de tot el dia.

Madrugón i pugem amb l'Albert Reig (alias el coixinaire), cap a la sortida. Ara els dos ja som papis. L'any 2004 desde LLeida vem pujar en el dia per fer aquesta mateixa cursa. El dia està encapotat i neva lleugerament. Es retrasa l'hora de sortida una hora més, i com no i jo ja havia previst, es canvia el recorregut. Al final dos voltes guarrilles en un recorregut cutre.

Ens avien a les 10, i ja no neva:



La primera pujada es fa molt ràpid i jo vaig de cul, tancant la cua d'una primera tongada d'equips. L'Albert el veig que marxa amunt com un bèstia malgrat fer més d'un mes que no esquia. Aqui el teniu en plena feina:



Ja faig la meva pròpia guerra santa contra dos equips. D'una banda el (Aurell&Gensana) i de l'altre (Serral&Molist). Em passa tothom i quan em giro no veig a ningú per darrera, aquí hi ha un tall important. Així que miro de no perdre contacte amb el grup de davant, però quan la burra no vol no hi ha qui la mogui. Finalment arribem al refugi on m'espera l'Albert i faig un canvi de pells instantani. Tirem serra avall i en un plis plas ja he recuperat el temps perdut. Posem pells i cap amunt, segona volta al mateix cicuit.
Sortim cinc equips junts, la vida és una tómbola.. El David va cridant Top ten, top ten... A la segona pujada em trobo millor i a roda de l'Albert anem davant del quintet. Ens atrapen dos superguerres veteranos. Un porta les dues motxiles i li va cridant al compi "VAMOS PEPE" o "RESPIRA PEPE, RESPIRA", a mi em va dient "LLISCA, NO AIXEQUIS TANT ELS ESQUIS". Jo estressat de tant pressing l'invito a passar per la traça paral.lela a la qual cosa em repon "TRANQUIL, JA TROBARÉ EL MOMENT". Al final a les últimes rampes ens adelanten fent gala del seu "Cache". Però encarem la baixada amb la destral esmolada i amb diferències mínimes. Primer s'estrella el PEPE amb un parell de voltes de campana incloses i queda estabornit per terra remugant, circunstància que nosaltres habilment aprofitem. Llàstima que poc després és l'Albert que sobremotivat s'estrella en un tram tècnic, per sort s'aixeca ràpid i no perdem el lloc i seguim amb la nostra quimera. L'Albert als trams del llac pilla més ja que la pell li deixa una mica de cola a la sola i això el frena. El passen i els crits de "VAMOS PEPE", se senten de tota la vall. Arribem a la última pala preparats per un suicidal finsih, per sort d'entre els pins apareix l'Albert que ha recuperat la posició i podem acabar amb cert coneixement! No sabem que em quedat per creiem que entre els 10 primers. Baixem ràpidament a Esterri a buscar les nostres respectives nenes.

Aqui ja s'ha aixecat el dia i llueix el sol. Ens donen un tall de botifarra i 1 got de plàstic amb coke calenta, i sols per 25 euritos. Ja entenc pq hi ha sols 36 equips contra els més de 60 que solen aglutinar les proves de la Copa Catalana!
Juguem un rato amb la Laia i l'Ares a una placeta supersónica, ens despedim i enfilem cap a Olesa.

A Olesa, a mitja tarda mentre celebrem el cumple del iaio em truca l'Albert i em diu que finalment em sigut els 5ens. Visca el Top ten!!!

Bastiments

Nous episodis d'entreno en aquest tram final de la temporada:

Dimarts, amb un dia més aviat fred i una neu lliscadora i dureta vaig anar a la Masella pel Coll de Pal. Primer un calentament, després vaig sortir a tope des de baix i vaig establir una nova marca personal a la Tossa en 50'43''. Hip, hip, huuurra!!! Rebaixant la marca del dia que seguint el Zig Zig vaig aconseguir baixar de la hora!

Dijous vaig quedar amb el Feixas per anar a Vallter al Ripollés. Feia molts anys que no venia a esquiar a aquesta zona i em feia certa gràcia a més de poder tatxar el forfait del "100 anys..". Vaig flipar amb les obres de la carretera C17 on vaig contar fins a 8 trams bàlissats amb cons per obres de tot tiups, desde Montcada fins passat Sant Quirze.
Ens equipem i fem el clàssic Bastiments autèntic rei i senyor de la zona. La neu més aviat dureta i ja justeta en algun tram. Inclús s'havia de passar alguna tram per la gespa en la zona del Coll de la Marrana. Adelantem bastanta gent, uns a peu, amb raquetes i d'altres amb esquís. Jo inclús torno a baixar l´últim tram de pala per evita gelar-me al cim on bufa vent i ajuntar-me amb el Feixas que porta un material amb sobrepes. Al final el Feixas fa la seva marca personal d'ascens, tot i el material robust i no massa tecnificat per compes.

Aqui teniu la foto que va fer-nos al cim un raketero curtit que anava amb calça curta:


Ara s'està forjant un equipillo entre ell i el Toni que poden estar molt a la par, veure'm si debuten a Conangles.

Baixem fins al cotxe, on el Feixas s'equipa de pistero i jo faig un rato més de pells. Ens trobem a la part alta de l'estació i anem a fer pistes. Total que amb una hora de pistes dono per amortitzat el forfait gratis, ja que sols hi ha pistes balves i a més amb neu priamvera.

Derby 3000

De nou cap als Pirineus francesos, aquest cop passem Luz Saint Saveur i cap a Gavarnie on es celebra el Derby.

Aquesta cursa és de les que hem faltaven per tatxar i que en edicions anteriors havia puntuat per la Copa del Món, campionat de frança i altres circuits. Així que d'experiència organitzativa no els hi falta i la pàgina oficial de la cursa és molt completa i atractiva. A més hi ha pasta i obsequis per tothom.

L'expedició catalana cazarecompenses és limita al Zac (Joan Maria Vendrell), el Grunch i un servidor.
Les prediccions del Zac es compleixen a la perfecció i és que ja són molts anys d'ofici: aqui no va ni déu (els bons estan recuperant-se de la Pierra o reservant-se per Àustria). Els vascos i manyos van a Formigal, cursa en equips i sense botí... Així que sortim d'Olesa amb dos cotxes després de dinar, que la Laia volia conèixer el Grunch:



Deixem un cotxe a Pont de Suert i cap a Gavarnie on arribem a les 19 hores. Paguem la inscripció de la cursa i ens fan un briffing a mida. Inclús apareix un clàssic del mundillo que resulta ser el pare del Wilfrid que reconeix en Zac. Resulta que és un dels traçeurs de la course i ens dóna quelques reseignements importants. A més ja pronostica el podi que finalment es complirà. Però per assegurar-se'n i veient que el Zac ve acompanyat no dubta en preguntar-me "I tú marches bien?".
Total que 15 minuts després d'arribar ja tenim dorsals, tota la info i ja ens fan un tracte preferent, ja que en Zac c'est le gardien de Góritz. Fem un chocolat i cap a la sortida de la cursa a muntar el Free camping furgonetero.

A la sortida, a diferència de les curses del vessant sud, no conenc a ningú i es veuen bastant veterans. De totes maneres no hi ha massa participants. Ens avien i en Zac fa una sortida trencadora i selectiva. Es forma un grupet de quatre per davant i el pelotón per darrera. El recorregut és molt guapo, el dia radiant, i la neu dura. Es van succeint les 4 pujades amb trams a peu amb grampons, cordes fixes, plans i unes vistes increïbles de la nort del Taillón i Gabietos:



I per acbar la cursa una pujada de 30 metres de desvinell on em veig obligat a fer un esprint per mantenir el lloc contra un veritable cazarecompensas que havia fet el recorregut curt.


La cursa després de 1900 metres i més de 2 hores es decideix en un espectacular esprint on s'imposa un conegut francés que venia del Alps, segon al Joan Maria i tercer el Wilfrid. Al final s'ha complert el podi previst però amb diferències mínimes. Jo he entrat el 10 en una cursa de veritat, de fet la més llarga que he fet aquesta temporada. Visca el Top Ten!

Dinar amb una penya vasca, entrega de premis, sorteig de material i carretera i manta. À l'année prochaine!!

I ara a esperar el Bassiero on tornem a retrobar-nos amb els de casa, i les ja clàssiques retallades de recorreguts!!

CURSA DE LA LLUNA (Cronoescalada al Puigmal amb esquís)

Finalment em decanto per participar en aquesta nova cursa organitzada pel Pere Bonet, un clàssic del CEC, que segur que esdevindrà una obligada del calendari. Pel seu preu molt competitiu, accesibilitat, recompenses i pel fet de ser nocturna.

Quins són els motius de l'elecció? Pues que el punt de sortida és a Ribes, on anavem a passar el finde amb la family i no gastava tot un fnde de permís per anar por ay!
A més totes les fieres estan pensant amb la Pierra o al Campionat de Catalunya de l'especialitat, i és el moment del cazarecompensas...:



Però sols arribar a Ribes ja veig que no sóc l'únic i em trobo a la Gemma Arró i l'Albert Martí amb qui pujo al tren. Al tren m'entero que l'Albert no corre amb la qual cosa guanyo un lloc, però al mateix moment parem a Queralbs on puja al tren l'Agustí Roc, i el torno a perdre.

El dia està despejat tot i ser molt ventós però per telèfon m'han dit que es faria la cursa. Així que es segueix el programa al peu de la lletra.

Ens avien amb cert vent a uns 90 corredors, populars majorment:


Ja sols sortir per la pista del Finestrelles ja veig que no hi ha massa rivals. Surt el Joan Cardona fet una bèstia colze a colze amb l'Agustí. Jo dos metres per darrera per anar controlant la posició que avui hi ha recompenses. Però al final de l'esprint el Cardona em cedeix el segon lloc. Intento seguir a l'Agustí una mica però ràpidament desapareix enmig de la foscor. Just darrera meu un grup de tres frontals esperant el meu defalliment. Nó sé qui són però el primer porta un frontal de categoria. Més amunt el trio perseguidor es queda amb una sola unitat. I aquest ha estat el guió de la meva cursa fins 50 metres sota el cim del Puigmal on estava l'arribada degut al vent terrible del cim. Quin estrés més gran tota l'estona pensant que em pillaven i a més amb el meu frontalillo de leds no veia ni les banderoles del recorregut. Però al final 2on de la general i 150 euritos a la saca. Baixem sota una forta ventada i amb la bonica estampa dels frontals acabant de pujar al Puigmal.

Més tard, durant el sopar, tot s'entén, el tercer era la Gemma Arró, quart el clàssic Jordi Barrancos i cinqué el Toni Massagué. Cal puntualitzar que tant l'Agustí com el Toni havien fet al matí la crono d'Andorra.

I totes aquestes aventures per 15 euritos d'inscripció que incloia el cremallera i el sopar. Així doncs, adéu siau i fins l'any que ve que amb les fieres ja serà una altra cosa!

CERTESCAN

Ha tornat la Copa Catalana d'esquí de muntanya, amb una clàssica de tota la vida: el Certescan. Total que el Sellares em fa un canvi salvador i puc tornar a aquesta clàssica.
La última vegada havia estat l'any 2000 amb el Joan Maria, on ens vem proclamar campions de Catalunya Sub-25 sent els 5ens de la general a 15' del Cardona i l'Alberto Garcia, mentre que la primera vegada va ser l'any 1995.

Tornem a l'any 2009, on fem el recorregut cap el Ventolau amb tres pujades una d'elles amb una canal amb grampons i un desnivell positiu acumulat de 1600 metres.

El dissabte aprofito el forfait a Tavascan del llibre "100 anys.." que el trec a les 14:30 per fer algunes baixades. La estació és un telesilla que guanya 475 metres de desnivell en 15 minuts i després cap avall per on vulguis. La última vegada que havíem fet aquest recorregut encara no existien aquestes pistes. Una vegada xapades les pistes faig una pujada suau i cap al brifing.

M'acullen el Zic-Zac a la motorhome del Dani on no pot entrar el Grunch (o sigui el pastor aleman del Joan Maria) que es casca un vivac amb nevadeta inclosa.

El diumenge amb un temps "rúfol" ens avien a les 8:30. Tenia fitxat el Gensana però al final no va poder venir per necessitats del servei, però amb les gestions i amb les veus que corren fitxo a l'Arnau Anguera. També portava uns anys sense còrrer però tenia resultats molt bons en categoria espoir i segueix molt vinculat al mundillo sent un dels monitors-entrenadors del Centre de Tecnificació d'Esquí de Muntanya. Així que sense cap aspiració-pressió formem equipillo. També han vingut l'Albert Castellet, el Pere Oller i el Xavi González, clàssics del CEC que mai s'han desvinculat del "pelotón".

Al calentament l'Arnau fa unes pujades espantadores, però una vegada en cursa la carbonilla no el deixa sirgar del tot. Jo per contra em sento bè i aprofito per fer una primera pujada forta on inclús passo a unes Aone (botes de carbó de 1200E), al Ballester, Garreta, atrapo al Pere, conenc al Terrisse.. Ja li dic al Pere que ja he fet la feina, aquest és el grup on volia anar a parar i és possible aguntar-lis la roda. Els deixo marxar a fer la seva guerra mentre espero a l'Arnau que arriba amb el Xavi Gónzalez i el Gomà.

La sortida:



Alucino com baixa l'Arnau que baixa sense coneixement. Les cames no em permeten agunatar-li el ritme baixant, sortosament s'estrella un parell de vegades i em permet anar a la par. L'Arnau tal i com ell havia previst ha anat guanyant ritme i a les seguents pujades ja no l'he hagut d'esperar tant. A la última baixada, la més llarga, l'Arnau no cau i es veu obligat a esperar-me que jo vaig al límit de les rampes i evidencio que em falta fer més fora pistes.

Content i a esperar el finde que ve que hi ha varies alternatives, o crono a Núria o individuals a Andorra.

Cotxe i 3 hores de manta que a la tarda tenim cumple d'una amiguet de la Laia.