EL SUPOSITORI DRETA, un bombonet montserratí

Al final ha caigut la última que quedava pendent, la Nº19, una altra via amb molt poca info. Me la van vendre de 7c, fonts altament fiables, però a la ressenya més oficial i actual que annexo consta de 7b/b+. Per mi més dura que els altres tres 7b+ del sector i potser menys que el 7c de la seva dreta. Luego entonces 7b+/c, no sé ja direu. El cas és que un error d'interpretació em portava a un pas de "pájaro muerto" on saltava una vegada rera l'altre. Sortosament, el Carles va trobar un plan B, molt més humà i que em va permetre l'encadene i finiquitar el sector.



Pels qui no el coneixeu és un altra bona alternativa de la zona sud al costat mateix del senglar. A més amb ombra matinal que ofereix acceptables condicions a l'estiu, bon peu de via. A més no és un sector massa freqüentat i és sol disfrutar d'un ambient tranquil i vies de fins a 30 metros. Fixeu-vos quina gran quantitat d'estrelles de la guia Michellin. A comentar que hi ha una altre subsector més a l'esquerra amb molt poca info i bastant confusa.

Nº11 6a+/b Escalada en placa amb un remadeta que marca la diferència respecte la seva veïna. Reunió d'un sol punt. (*)
Nº12 6a Placa més tranquila d'anar fent amb un flanqueig a l'esquerra per arribar a la reunió anterior. (*)
nº13 7b Bona placa molt tècnica i poc solicitada on cal estar molt encertat per clavar-la en una primera pujada. Després amb una mica d'estudi i marcant els cantos es torna més humana. (**)
nº14 7b+ Esperonet amb final placós. Passos tensos i força mantinguda al llarg de tot el recorregut. Costa de veure a vista però tot canvia en preparar una mica el terreny. (***)
nº15 7b Una joia de l'escalada en placa i la continuitat. Un parell de seqüències més dures ens porten al crux final. (***)
nº16 7b+ Interessant placa i força mantinguda amb un parell de blocs més contudents que les seves veïnes. (***)
nº17 7a+ Molta continuïtat i un pas a bloc a la meitat que es converteix en una veritable escupidera de pretendents. A més cal fer el pas i després xapar. Poster la més dura pel grau proposat. (***)
nº18 7a/a+ Esperonet amb un pas burrot a l'alçada de la primera xapa i alguna coseta més per d'alt. (**)
nº19 7b+/c Entrada amb quatre remades per arribar a una parada per enfrontar-nos al crux amb nyapetes i rebote salvador. Després escalada entusiasmant fins a la reunió(***)
nº20 7c Placa amb un bloc de piquete de ojos i un macrame de regles que aparentement es veu molt complicat però una vegada desxifrat es torna humà. (***)
nº21 7b+ Sortida amb passos atlètics i un primer lance a todo o nada dóna lloc a una escalada en placa tècnica o on cal posar la primera al tractoret i anar fent. (***)
nº22 7a Placa tècnica amb alguns trams més tensos sobretot a la part inferior. (**)
nº23 6c Bona altrenativa per calentar amb algun passet més tècnicopostural.(**)
nº24 6b+ Una altra de les que es sol fer calentar i que també té algun passet més fi. (**)
nº25 6b Infierno de l'esquerra. Arrancada de motoserra i no vadis!! Grau desfassat(*)
nº26 6b Infierno de la dreta. No sé quina de les dues és pitjor o més cabrona. A més la gent s'hi posa per calentar i es sol sortir bastant calent, sobretot per la part del clatell. La mare que la va parir, una altra de grau desfassat. (*)

De costellada per cala montse...

Els darrers dies he estat entretingut fins aconseguir un parell més de víctimes montserratines en 7c. Van de do en dos, je, je..

Aquesta vegada son d’aquelles més de la gama coleccionista i de caire més aviat soft i no per això deixen de ser autèntiques joies montserratines.

La primera, tot i estar al Vermell, és d’aquelles en que mai he vist a ningú penjat i el més preocupant mai l’he vist tocadeta de blanc. Per no tenir no té ni nom, i hom la coneix com a via Nº44. Sita a la dreta mateix del Sabor latino, ens espera una escalada en placa tumbada. D’aspecte ajegut d’aquelles que li poses 6c a simple vista. Ben aviat però comencen les hostilitats i per les primeres xapes cal desxifrar correctament per no caure en cap enboscada. I després en el tram més vertical hi ha el crux que costa de trobar-li el gesto per pillar el merlet salvador. En una primera pujada pot semblar molt complexe però després tot acaba quadrant i no requereix d’un gran asedio.




La segona, en el Supositori. Aquesta tampoc té nom i es sol conèixer com la Nº20. Una placa vertical amb tres trams més exigents. Suposo que quan es va equipar s’havia desbrossat però actualment estava al límit de l’impracticable. Un arbrot amanaçador no permetia escalar en condicions. Suposo que després d’alguns anyets sense repeticions havia caigut a l’oblit en deteriori de les seves veïnes molt més comercials. La vem provar un dia amb l’Oskar, el gran tatxador compulsiu en aquestes dificultats. Ja ens va costar desxifrar el macrame però els moviments són molt bons. Trenquem un parell de branques, les justes, per poder pujar però en cas de caiguda enculada garanitzada. I com no podia ser d’un altra manera i sense cap mena de coneixement li dono l´últim del dia. Aquell pegue que sol sobrar i t’arrossegues com un gusano. I ja en el crux inferior a les primeres de canvi, no encerto en el piquete de ojos, saltant de ple contra l’arbrot assassí: PAAAMMM!! S’ha de ser burro!! Quin hostiot, vaya costellada, he quedat ben marcadet i uns dies fora de circulació.

Dies després hi tornem amb l’Albert, el nostre CICLISTA que aprofita el meset de descans de la temporada per fer alguns dies d’escalada. I como al abuelo no la van a pillar cagando, ens acompanya el "serrucho" que tinc un assumpte pendent. Total un tallet per aqui un tallet per allà la deixem que ni niquelada, apunetet per poder saltar sense costellada, i el millor de tot encadenada. També baixa content l’Albert amb la Nº22 el seu 7a anual fet al segon pegue en el dia.

Per fi cau la Kamali, una vella espina

Doncs dues noves batalletes per cala Montse de número 7 i lletra c. Ara ja per la cara sud, en els sectors típics d’aquestes alçades de la temporada: el Vermell i la Desdentegada.

La primera d’aquestes últimes captures va ser en el Vermell: quin gran sector i quan de joc que dóna pels escaladors de setens. Aquesta vegada m’he estat esbarallant amb una d’aquelles que a priori no tenia al punt de mira: la No repapiegis. Però ves per on, que me la vaig trobar blanqueta i em va passar bones referències el Roger i ja esta liada.



Comparteix la part inferior d’una vella coneguda meva, el Vianant, i després fa una travesia a l’esquerra fins a plantar-se en un repisa on quedar-se a dormir. I aquí comença la via amb una arrencada poderosa i un parell de xapes de desgast fins a un bon repós. I d’aqui tota una seqüència bastant de crucigrama amb romets, bidits i pincetes amb un últim rebotillo, que esdevé el crux sentenciador. Després trobem un parell de cantos bons per recuperar i encarar l’últim tram fins a la reunió que no és tan complicat però que la primera pujada vaig arribar amb la cara desencaixada del susto, je, je. I que al final quan acabes encadenant és un tràmit. Una via no tan solicitada com el Vianant però igualment recomanable, opinió que comparteixen tots els compis que l’han provat durant les jornades de feina: Inclús algun se sent dir, que hi vol tornar per saldar assumptes pendents…

I encanvi, la segona si que la tenia en el punt de mira. D’ençà que la vem equipar aquest estiu la tenia entre las cejas. En aquell entonces, personalment no estava per asediar la via: ni físicament ni moralment. Els astres no estaven correctament alineats, la meva vida personal era massa caòtica com per afronar aquests reptes. La vem provar un dia amb el Diego i el Sellares, però ens va escupir i la vem deixar aparcada per millor ocasió i la primera oberta al gran públic. Així la primera munidal la firmava l’Andres i la segona l’Oriol i la crítica era bastant bona.

Diego i Sellares provant la Kamali Merletero. Desdentegada. Montserrat. Maig 2011 from robert guilera on Vimeo.

I quina ha estat la meva alegria 6 mesos després al veure que la via estava completament neta del polsim inicial, tots els cantos tocats, peus amb marques de goma. En definitiva que més d’un s’hi havia pujat durant tot aquest temps. La millor recompensa que se’n pot endur el desinteressat equipador. Però calia aconseguir el road punk, per poder saltar a nous projectes. I amb aquesta idea ens hi em deixat caure amb el Morer. El primer pegue del dia no sóc capaç de solventar el crux i baixo "desanchante". Sortosament, puja la bèstia decotadora i després d’algunes arrancades en falç fa un "cruzaito amb bicicletón" i resol el pas. La segona pujada em serveix per asimilar bè aquest truc. I finalment a la tercera va la vençuda. Queda una via molt fanàtica i bona on no es pot badar ni en l’arribada a la reunió, la primera i única en aquest sector d’aquest grau. I no és amor de padre...

Avia'm si ara que porto el tajo net, torno a fer algun desacato amb la xinita. Que ja fa dies que no la trec a passejar...