Vilamanya, a la Vall de Ribes

Zona formada per diversos sectors, un al costat de l’altre però sempre per sota del Poblet de Vilamanya. En el sector Buscant el Sol (en pau descansi) es varen equipar les primeres vies d’esportiva de la Vall. Va ser el “carter” qui va aprendre en aquest sector a equipar de forma autodidàctica. A part de ser el carter de Núria, en Pep també és ferrer i va crear una col•lecció de confecció pròpia de xapes i cadenes per equipar les primeres vies. Així, de forma artesanal, van néixer noms tan suggerents com Temptació de friki, Espanta frifkis, Frikimania, Lolos de Lleida.. en fi, el naixement de l’escalada esportiva (friki) a la Vall.

La resta de sectors de Vilamanya van passar desapercebuts més temps ja que era l’època de la Lleixa.

Us deixo les ressenyes d'aquests setorets publicats a la guia "Escalades al ripollès" d'edicions super crak:



No va ser fins que la quinta del taladre de Ribes va redescobrir la zona i va posar-se mans a l’obra. Després de rebre algunes lliçons del “carter” aquest grup va fer una important tasca i es van dedicar a equipar. Era la época de les costellades a la cova del Gours que recordem amb certa nostàlgia. Arribar a la paret era ja tota una gesta, la meitat amb bicicleta i els altres amb petites motos. Un cop carregat tot el “lastre” fins a la cova començaven les feines, mentre uns obrien els camins, els altres gastaven la bateria col•locant parabolts i uns tercer provaven inútilment d’aixecar-se de terra. Això sí, a l’hora de dinar costellada amb “pulpitos” i un complert vermut. Un d’aquestes jornades l’escalador local Jordi Vigo va patir una epectacular caiguda mentre obria el Repte de Kampions. Per sort i de forma quasi miraculosa en va sortir gairebé il•lès: sols una forta cremada a la mà i algunes magulladures que el van mantenir fora de combat una temporada. Inclús, un altra matí d’hivern, hi vem arribar a pujar un grup electrogen. Després de la feinada de pujar la “burra” i de muntar tota la complexa instal•lació d’allargs, taladre i “tocata” per ambientar la feina quin fou el desengany en adonar-nos que no teníem les broques necessàries. Total que “apaga y vamonos” que demà serà un altre dia.

La zona es caracteritza per la seva orientació bàsicament nord que sols ens deixa escalar a l’estiu. Les vies tenen de 7 a 25 metres d’alt sobre un calcari negròs i molt abrasiu. L’escalada és vertical i amb molts desploms i sostres, això permet esclar en algunes vies plovent.

Actualment el sector és un racó tranquil de caràcter local i que té la novetat de 5 vies noves del David Codony aprofitant els panys més desplomats.



El peu de via es relativament bo i permet anar-hi amb nens degut a la curta aproximació (5min). El cotxe es deixa en una esplanada a la dreta de la pista que hi ha poc després de la paella a dretes d’on surt el camí d’accés. Aquesta paella és la primera a dretes després de creuar la via del cremallera.

Vies recomanables: 5 cms. de pèl al pit 6a, Picsi 6b, L’home és la mesura de totes les vies 6b, Okupa 6b+, Somni d’un zombi 6b+, La Calavera 6c+, Butanito 7a, Extasi 7a+.

Aracnofobia 7c, al Baell nord

Aquest era l'últim interrogant que quedava en aquest sector fresquet, ideal per l'estiu. Ja l'havia provat l'any anterior però provava el pas de forma massa burrota. Enguany he trobat una nova forma de resoldre el pas clau i al final n'he aconseguit el road punk. Del mateix estil que les seves veïnes: Un primer pas mig dinàmic per agafar un barra invertida, el tram tècnic amb el crux i repos a la repisa. Algun passet per la placa verdoniana i un nova tibada per arribara la reunió. Ara ja estan totes les vies encadenades i cal anar matitzant el grau.

I una fotillo de la temporada anterior:



Aquí us deixo la info actualitzada del sector, on segons els cometaris del Tati la Ares sembla més 7c i la Tupamaru 7b+:

Es tracta d'una pared calcària orientada al nord molt abrasiva d'uns 20 metres d'alt amb un peu de via ideal amb gespa i tot. Forats, regletes, laterals, invertits.. Té una retirada al sector de baix del Castell de les Dames. La pena és que no hi ha cap via ideal per escalfar i les més dures queden tallades per una repisa a mitja via que trenca la continuïtat. Val a dir que al ser cara nord, les vies tendeixen a embrutar-se durant l'hivern rotllo sibèria a Sant Llorenç. La dificultat comença en el 7a i s'eleva fins al 7c. Alguna reunió la tenim reaprofitada provisionalment a l'espera de nou material.

Accès: De Ribes de Freser pugem per la carretera cap a Campelles. Als 3kms seguim pujant per asfalt direcció el Baell. Just passat l'Hotel Terralta (50 metres) ja podem aparcar el cotxe vigilant no molestar el pas de tractors. Ja a peu agafem una pista formigonada que surt a mà esquerra amb una forta pendent. A uns 50 metres, surt a ma dreta la pista per damunt una casa. Als 50 metres hi ha un abreuador pel bestiar i la pista comença una forta baixada. Seguim baixant, creuarem un torrent i la pista es torna més planera. Arribem a un prat que la pista voreja per la seva dreta i més enavant trobem una esplanada. Als 10 minuts de camí i 700 metres de recorregut. D'aqui surt el camí a ma dreta que segueix baixant-planejant (fita). A uns 150 metres trobem una bifurcació en V, i seguim per la senda de baix seguint els rastres de pas (poc visibles) (fita). Arribem a un prat amb pins per on seguim els rastres de pas per vorejar-lo per la seva esquerra al límit del talud i ja començarem a endivinar la pared. Arribem a un collet (tronc caigut a terra), d'on baixem fins a peu de via. Total 15 minuts, de tornada calculeu 20 que és de pujada.

Vies: (d'esquerra a dreta)
1- Ares 7b+/7c
2- Aracnofobia 7c
3- Tupamaru 7b+/7c
4- Paper de vidre 7a+
5- Dolorosa 7a
6- Via crucis 7a
7- Invertits perbertits 7c

L'arreglada 7c+, a Gelida

Un dels primers dies d'escalada d'aquesta temporada va ser a Gelida on el Juanan estava provant aquesta via que el locals d'aquesta escola havien recuperat per la penya. I total que ja li vaig fotre un pegue resolent quasi tots els passos. Sols hi havia un primer pas a bloc escupidor.

Aqui teniu la topo del Tranki i en blau aquesta nova opció que hi ha en el pany central:



D'entrada en las van vendre de 8a, però la lògica i els bons oficis ens va portar a trobar una solució de 7c+. Als pocs dies ja la va encadenar el "pequeño saltamontes" que sortia fet un animal del seu entreno hivernal a cal fustigador.

I cada vegada que venia per Gelida li fotia uns peguillos però no feia net. I al final i davant de la proximitat de la parada estival, vaig apostar un última carta secreta. Un tot o res per poder tirar-me al xipirón estival sense remordiments. I a les gerres de mig de suc de civada!

Així sortint de guàrdia i de camí cap a la platja faig una parada tècnica aprofitant la sombreta matinal. Joc ràpid, un 7a per calentar, muntar la via i el pegue bo. Huuurra!! M'ha sortit al límit que la calor ja causa estralls i els cantos es tornen més romillos...

I després de vacances, avia'm si el sobrepes no és massa excessiu i dóna temps a buscar alguna ancho-a baratilla per tornar a l'Olymp dels déus...je, je..

El repte 7c, al Cassot

Nova visita en aquest racó prou fresquet pels matins amb l'Oscar per provar de tatxar aquesta via en placa de 25 metrillos. Sàviament ha preferit passar al lado oscuro en deteriori d'una curtida pels Piris.

I només arribar sense preàmbuls de cap mena ja entro en matèria muntant la via de xapa a xapa. Les condicions de tactum són més propicies que en la darrera visita amb el Jofre, el Sellares i el Paco. Aquell dia el Sellares es va muntar el 6c clean amb alguns friends però caldrà tornar amb més peces que la cosa pica:







L'Oscar, encanvi, preferix començar per la nova via Doble Malta 6c+/7a pero s'acaba liant per d'alt i salta.
Pues me toca i cap al repte que tinc una missió que cumplir. Les primeres tres xapes són fàcils però ja et posen una mica per començar el tram clau que està concentrat en dos xapes i dos monos que finalitzen amb un dinàmic a canto bo. Salvat! Ja sols queda una mica de pila per sortir de la següent xapa i una entretinguda escalada fins a la reunió comuna amb la via de la seva dreta. Tatxada!
Així, finalment, ja he aconseguit el meu primer 7c al Cassot.

L'Oscar fulmina la Doble Malta i jo opto per penjar-me una estona per la Thaimassage. I dic penjar-me en el sentit més estricte de l'expressió, je, je..
Sortosament ja ens coneixem d'anteriors temptatives i puc muntar-la sense bastons auxiliars que amb els temps que corren ja és molt! Uff, ufff!!!

Va l'Oscar al Repte on al primer pegue resol facilment tota la via que està blanqueta, blanqueta... Com li tiba dels monos! De baix estant sembla que pilli tres dits!
Arriba el Piju que puja a currar una estona en una futura via mentres jo torno a la Thai on no milloro gran cosa.
L'Oscar en un segon pegue demolidor al Repte cau en el darrer pas dur. Llàstima que anava per un second go!
I a última hora del matí amb tot el xuxuflú en contra i apurant el sol en l'arribada a la reunió aconsegueix la via.
Marxem contents amb el doblet!

Gurú a Santa Ana

Es tracta d'una franja que queda per damunt del sector del Sendero. Predomini de les vies de 6b/6c i 20 metres de recorregut. Comta amb 21 vies la majoria equipades però n'hi ha algunes fisures desequipades que es van obrir per sota i que no apareixen en la guia "Salvatge Oest de Catalunya" on cal dur friends per repetir-les. S'hi arriba per un caminet que puja violentament des del Sendero i surt poc abans del pontet que creua el torrent. La tònica del sector és la continuïtat sobre murs verticals.

Quan de temps, SANT BENET!

Tot i fins ara no ser un habitual d'aquesta zona montserratina, ni de bon troç, si que he viscut dos moments claus en la vida:

Per una banda corria l'any 92 quan vem pujar en dues cordades per repetir la Gómez-Xalmet a la Prenyada. Va ser les nostra primera via llarga, sense cap sensei, i va ser una autèntica odiessa.

Després, alguna vegada més m'hi vaig acostar, principalment per repetir vies llargues classicotes. Algun dia, també hi vaig estar fent totxos, però m'hi arrastrava de mala manera i preferia les actuacions més lloables per la cara sud.

Per altra banda, la última vegada que i vaig escalar va ser a principis de desembre del 96. Vem estar per la Bimba amb una de les sortides colectives del CADE que organitzàvem per aquella epoca. I sempre me'n recordaré perqué en aquesta sortida va venir una participant molt especial per mi: la Imma. Després d'una llarga temporada per la facultat tirant-li tota mena de trastos, l'estava començant a conquerir i la vaig invitar a conèixer de primera mà el escalismo con las cuerdas.

Li vaig deixar un arnes vell, model Choucas i unes "ninjes", i la vem posar a provar algun Vº. I durant tot el dia, un trastet per aquí i un altre per allà. I després de baixada per les mítiques escales, algun petó fugiser i una foto per imortalitzar les amours:



Als pocs dies ja erem parella oficial i els companys de la facu encara s'n feien creus "Tu, piltrafilla, surts amb la Imma?" I el que dies passa anys empeny i en el nostre cas ja en fa quasi 14 que anem empenyent.

Total que després de tant temps i amb la nova guia a la biblioteca calia tornar a fixar en el bressol de la dificultat. I això és el que hem fet amb el Sellares, que avui ha tornar a fer de les seves malifetes...

Anem al Braç de la Mòmia que se sent dir que és un lloc fresquet pels matins. Per arribar en encigalem per la canal guarra plena d'obstacles que passa per la nord de la Momieta. Quina calda que fot! Sort que al peu de via s'està de collons. I comencem per les vies més fàcils del sector a la dreta del tot:

La Carminova Romanosky 6c és una escalada en placa bastant pilosa amb el començament més tens.

Després fem la Follardas a Go-go 7a, conti amb sorpresa final que quasi ens escup però aconseguim salvar els mobles.

Després, el "Pequeño saltamontes" es posa a l'Anillo del Cuero 8a que era una recomanació del Pollito habitual d'aquestes contrades. Va fent, de xapa xapa, algun saltet, però cap amunt!. "En algun lloc has de marxar a la dreta!" Fa un flanqueig i pilla un últim parabolt. "Ara ja vaig a la reunió però està a 4 o 5 metres". Fot un salt ja de categoria olímpica i no enten res. Finalment, es motiva i amb uns passos ben tensos aconsegueix arribar a la reunió que està a tomar pel sac. Per l'amor de Déu, deixa'm el Tope muntat que no vull morir...je, je..

I amb el gimnàs muntat començo a arrosegar-me cap amunt. A tot això, que el mísmissim Rafa que estava reequipant una via més a l'esquerra s'acosta per veure que collons passa amb tants salts i brams. Resulta que ens hem desviat cap a la Trini abans d'hora: "Asi no es 8a".

Bueno es que no es pot ser tant pardill i per baix sento el Rafa:

"Esta guapa y es atletica la vía..."

i finalment ja sentencia:

"Esa no es la via, ES UN ESCAQUEO!!! Que la vía va recto y ahí está lo duro!"

Encara li fotem una estona més per intentar desxifrar aluna coseta més i ja el Rafa es despedeix:

"El proximo día os recomiendo que la proveis en tope, que sino te quedas fundido solo con montarla. Te subes por la canal y en un momento de bajas a las roles.."

Paraula de sensei

Sector Canela a SANTA ANA

L'any 2001 amb l'Angel Arrabalí ens vem motivar per encadenar 100 vies de 7è grau. Això em va fer anar a escalar molt a vista i conèixer un munt de sectors nous. Un dia, en una d'aquestes descobertes, vem anar a aquesta escola per veure que podíem caçar i ens vem enfrontar a la mítiques la Bateria 7a i Caldo para tus dedos 7b. Quines vies tant dures i tot el sector mig abandonat, equipament antic i coses per l'estil. Vem fugir mig descebuts.

Al cap de quatre mesos, vem anar a viure a 15 minuts d'aquesta escola, i ja es va convertir en un dels meus destins habituals d'escalada. A més, va començar a viure una segona joventut. Els primers dies no hi havia ni déu per allí escalant. Però en la mesura que lo Tano, el Pep, el Mangui i l'Albert van anar omplint de parabolts les seves parets la cosa es va animant. Finals de 2001 i Santa Ana estava ON FIRE.

Un dia de finals de Novembre de 2001, vem equipar amb el Pep i la Imma una nova via al Sendero de 25 metres de recorregut. Vem fer una bona de desbroçament i per on semblava que no hi entrava res al final va esdevindre una clàssica del sector. El seu nom, Cuqui 6b+, que és el mote de la Imma que al Pep li feia molta gràcia. Després el Pep va estar provant un futura nova via que ell mateix equiparia, que seria la Osama 7a.

I un dels sectors nous que van aparèixer en aquesta época va ser el Sector Canela, principalment del Pep. Així un dia de princips de Març de 2002, vem equipar la Quintos 6c i Apol.lònies 6b.