Hip, hip, huuurra!!!

Ultravox, aquesta si que és clàssica

2011-12-22T01:38:00.000-08:00

Aquesta darrera víctima de l’escalada de projecte si que és una de les més comercials i conegudetes del mític Vermell del Xincarró. A més és d’aquelles suceptibles a interessants debats respecte a la seva dificultat. L’he vist ressenyada de 7b+ i també de 7c, luego entonces 7b+/c per com les barres solen ser pels bars que cadascú digui la seva. Per mi un 7c soft, je, je. Ja la vaig provar un rato fent tota mena d’heregías l’any 98 en motiu d’un curset d’escalada del CADE en una época en que es deia ULTAVOX I i ULTRAVOX II partides per una reunió intermitja . Inclús, no voldria dir pas cap mentida, em sembla que va servir de via per una final en la compe d’escalada dels 90’s. Algun blogger podrà contrastar aquesta info aportant més dades concretes.. I ves per on que tinc per casa una ressenya d’aquella época, una autèntica reliquia de quan feia els primers pinitos en la vertical:

A notar que en tot els vermell sols hi havia 15 vies i la sessió digital era un 7a!! Visca la retro climbing i que tornin ben aviat les malles de lycra!!
I mira com està avui d’explotat aquest sector que els diumenges costa de trobar lloc per aparcar es cotxu. Total que anys després m’hi trobo provant-la de nou ara reequipada i allargada una mica. Una via d’aquelles bones, bones, de les que no pot faltar a la llibreta dels montserratins. Té dos trams clarament més durs: l’inici i la superació del sostret. La resta molt d’anar escalant trobant els cantillos i els peus bons. A més també hi ha algunes vies noves per aquest clàssic sector ideal per hiverns.

EVARISTO EXTENSION a la Piula

2011-12-04T00:16:00.000-08:00

De nou amb la Xinita a currar pel barri, en concret a la Piula. Ja feia temps que hi havia una corda penjada en l’Evaristo el rey de la baraja, una via d’artificial equipat amb parabolts a l’esquerra de tot del sector que demanava a crits l’extensió. En la foto és l'agulla vermella característica.

Ja l’havia estat provant un dia i queda una línia molt bona sobre roca vermellosa una mica crunchi d’uns 20 metres força desplomats. En aquella primera jornada de curro, deixo la via marcada apuntet per vindre amb el mototaladro més sorollós que mai s’hagi vist per aquests indrets. Llàstima que una averia la deixat fora de circulació un temps, però unes reparacions cassolanes i l’ajuda d’un superbombero la xinita ha ressucitat d’entre els morts.
Després vaig coincidir amb la gent que ha equipat la majoria de vies i em deixen que remati aquest frente, que ells estan liats amb altres zones. Així, doncs mans a l’obra, i currante a currar. Aqui el Sellares provant la primera part, l'artificial equipat.

Aquesta vegada atac des de baix per anar a caçar la corda penjada ja bastant deteriorada. I per si de cas vaig equipant de pujada autoassegurant-me que aquesta corda espetega fort. I ben aviat deixo la Evaristo extension apuntet per provar. Una bona neteja i una mica de reforç ha quedat una bona alternativa. No tinc ni idea del grau però potser tú, estimat lector, podràs opinar. De ben segur que és la més díficil de l’oferta actual. Aqui es pot veure una mica el primer tram de la via a l'esquerra d'on està escalant el Jofre.

Aquests dies el sol li entra de ple bastant tardet, a partir de les 14 hores. I el mati sol ser bastant fred.

EL SUPOSITORI, un bombonet montserratí

2011-11-26T09:16:00.001-08:00

Al final ha caigut la última que quedava pendent, la Nº19, una altra via amb molt poca info. Me la van vendre de 7c, fonts altament fiables, però a la ressenya més oficial i actual que annexo consta de 7b/b+. Per mi més dura que els altres tres 7b+ del sector i potser menys que el 7c de la seva dreta. Luego entonces 7b+/c, no sé ja direu. El cas és que un error d'interpretació em portava a un pas de "pájaro muerto" on saltava una vegada rera l'altre. Sortosament, el Carles va trobar un plan B, molt més humà i que em va permetre l'encadene i finiquitar el sector.

Pels qui no el coneixeu és un altra bona alternativa de la zona sud al costat mateix del senglar. A més amb ombra matinal que ofereix acceptables condicions a l'estiu, bon peu de via. A més no és un sector massa freqüentat i és sol disfrutar d'un ambient tranquil i vies de fins a 30 metros. Fixeu-vos quina gran quantitat d'estrelles de la guia Michellin. A comentar que hi ha una altre subsector més a l'esquerra amb molt poca info i bastant confusa.

Nº11 6a+/b Escalada en placa amb un remadeta que marca la diferència respecte la seva veïna. Reunió d'un sol punt. (*)
Nº12 6a Placa més tranquila d'anar fent amb un flanqueig a l'esquerra per arribar a la reunió anterior. (*)
nº13 7b Bona placa molt tècnica i poc solicitada on cal estar molt encertat per clavar-la en una primera pujada. Després amb una mica d'estudi i marcant els cantos es torna més humana. (**)
nº14 7b+ Esperonet amb final placós. Passos tensos i força mantinguda al llarg de tot el recorregut. Costa de veure a vista però tot canvia en preparar una mica el terreny. (***)
nº15 7b Una joia de l'escalada en placa i la continuitat. Un parell de seqüències més dures ens porten al crux final. (***)
nº16 7b+ Interessant placa i força mantinguda amb un parell de blocs més contudents que les seves veïnes. (***)
nº17 7a+ Molta continuïtat i un pas a bloc a la meitat que es converteix en una veritable escupidera de pretendents. A més cal fer el pas i després xapar. Poster la més dura pel grau proposat. (***)
nº18 7a/a+ Esperonet amb un pas burrot a l'alçada de la primera xapa i alguna coseta més per d'alt. (**)
nº19 7b+/c Entrada amb quatre remades per arribar a una parada per enfrontar-nos al crux amb nyapetes i rebote salvador. Després escalada entusiasmant fins a la reunió(***)
nº20 7c Placa amb un bloc de piquete de ojos i un macrame de regles que aparentement es veu molt complicat però una vegada desxifrat es torna humà. (***)
nº21 7b+ Sortida amb passos atlètics i un primer lance a todo o nada dóna lloc a una escalada en placa tècnica o on cal posar la primera al tractoret i anar fent. (***)
nº22 7a Placa tècnica amb alguns trams més tensos sobretot a la part inferior. (**)
nº23 6c Bona altrenativa per calentar amb algun passet més tècnicopostural.(**)
nº24 6b+ Una altra de les que es sol fer calentar i que també té algun passet més fi. (**)
nº25 6b Infierno de l'esquerra. Arrancada de motoserra i no vadis!! Grau desfassat(*)
nº26 6b Infierno de la dreta. No sé quina de les dues és pitjor o més cabrona. A més la gent s'hi posa per calentar i es sol sortir bastant calent, sobretot per la part del clatell. La mare que la va parir, una altra de grau desfassat. (*)

De costellada per cala montse...

2011-11-22T00:55:00.000-08:00

Els darrers dies he estat entretingut fins aconseguir un parell més de víctimes montserratines en 7c. Van de do en dos, je, je..

Aquesta vegada son d’aquelles més de la gama coleccionista i de caire més aviat soft i no per això deixen de ser autèntiques joies montserratines.

La primera, tot i estar al Vermell, és d’aquelles en que mai he vist a ningú penjat i el més preocupant mai l’he vist tocadeta de blanc. Per no tenir no té ni nom, i hom la coneix com a via Nº44. Sita a la dreta mateix del Sabor latino, ens espera una escalada en placa tumbada. D’aspecte ajegut d’aquelles que li poses 6c a simple vista. Ben aviat però comencen les hostilitats i per les primeres xapes cal desxifrar correctament per no caure en cap enboscada. I després en el tram més vertical hi ha el crux que costa de trobar-li el gesto per pillar el merlet salvador. En una primera pujada pot semblar molt complexe però després tot acaba quadrant i no requereix d’un gran asedio.

La segona, en el Supositori. Aquesta tampoc té nom i es sol conèixer com la Nº20. Una placa vertical amb tres trams més exigents. Suposo que quan es va equipar s’havia desbrossat però actualment estava al límit de l’impracticable. Un arbrot amanaçador no permetia escalar en condicions. Suposo que després d’alguns anyets sense repeticions havia caigut a l’oblit en deteriori de les seves veïnes molt més comercials. La vem provar un dia amb l’Oskar, el gran tatxador compulsiu en aquestes dificultats. Ja ens va costar desxifrar el macrame però els moviments són molt bons. Trenquem un parell de branques, les justes, per poder pujar però en cas de caiguda enculada garanitzada. I com no podia ser d’un altra manera i sense cap mena de coneixement li dono l´últim del dia. Aquell pegue que sol sobrar i t’arrossegues com un gusano. I ja en el crux inferior a les primeres de canvi, no encerto en el piquete de ojos, saltant de ple contra l’arbrot assassí: PAAAMMM!! S’ha de ser burro!! Quin hostiot, vaya costellada, he quedat ben marcadet i uns dies fora de circulació.

Dies després hi tornem amb l’Albert, el nostre CICLISTA que aprofita el meset de descans de la temporada per fer alguns dies d’escalada. I como al abuelo no la van a pillar cagando, ens acompanya el "serrucho" que tinc un assumpte pendent. Total un tallet per aqui un tallet per allà la deixem que ni niquelada, apunetet per poder saltar sense costellada, i el millor de tot encadenada. També baixa content l’Albert amb la Nº22 el seu 7a anual fet al segon pegue en el dia.

Per fi cau la Kamali, una vella espina

2011-11-14T00:25:00.000-08:00

Doncs dues noves batalletes per cala Montse de número 7 i lletra c. Ara ja per la cara sud, en els sectors típics d’aquestes alçades de la temporada: el Vermell i la Desdentegada.

La primera d’aquestes últimes captures va ser en el Vermell: quin gran sector i quan de joc que dóna pels escaladors de setens. Aquesta vegada m’he estat esbarallant amb una d’aquelles que a priori no tenia al punt de mira: la No repapiegis. Però ves per on, que me la vaig trobar blanqueta i em va passar bones referències el Roger i ja esta liada.

Comparteix la part inferior d’una vella coneguda meva, el Vianant, i després fa una travesia a l’esquerra fins a plantar-se en un repisa on quedar-se a dormir. I aquí comença la via amb una arrencada poderosa i un parell de xapes de desgast fins a un bon repós. I d’aqui tota una seqüència bastant de crucigrama amb romets, bidits i pincetes amb un últim rebotillo, que esdevé el crux sentenciador. Després trobem un parell de cantos bons per recuperar i encarar l’últim tram fins a la reunió que no és tan complicat però que la primera pujada vaig arribar amb la cara desencaixada del susto, je, je. I que al final quan acabes encadenant és un tràmit. Una via no tan solicitada com el Vianant però igualment recomanable, opinió que comparteixen tots els compis que l’han provat durant les jornades de feina: Inclús algun se sent dir, que hi vol tornar per saldar assumptes pendents…

I encanvi, la segona si que la tenia en el punt de mira. D’ençà que la vem equipar aquest estiu la tenia entre las cejas. En aquell entonces, personalment no estava per asediar la via: ni físicament ni moralment. Els astres no estaven correctament alineats, la meva vida personal era massa caòtica com per afronar aquests reptes. La vem provar un dia amb el Diego i el Sellares, però ens va escupir i la vem deixar aparcada per millor ocasió i la primera oberta al gran públic. Així la primera munidal la firmava l’Andres i la segona l’Oriol i la crítica era bastant bona.

Diego i Sellares provant la Kamali Merletero. Desdentegada. Montserrat. Maig 2011 from robert guilera on Vimeo.

I quina ha estat la meva alegria 6 mesos després al veure que la via estava completament neta del polsim inicial, tots els cantos tocats, peus amb marques de goma. En definitiva que més d’un s’hi havia pujat durant tot aquest temps. La millor recompensa que se’n pot endur el desinteressat equipador. Però calia aconseguir el road punk, per poder saltar a nous projectes. I amb aquesta idea ens hi em deixat caure amb el Morer. El primer pegue del dia no sóc capaç de solventar el crux i baixo "desanchante". Sortosament, puja la bèstia decotadora i després d’algunes arrancades en falç fa un "cruzaito amb bicicletón" i resol el pas. La segona pujada em serveix per asimilar bè aquest truc. I finalment a la tercera va la vençuda. Queda una via molt fanàtica i bona on no es pot badar ni en l’arribada a la reunió, la primera i única en aquest sector d’aquest grau. I no és amor de padre...

Avia'm si ara que porto el tajo net, torno a fer algun desacato amb la xinita. Que ja fa dies que no la trec a passejar...

Game over al sector final de Can Jorba,

2011-10-18T09:32:00.001-07:00

Doncs ves per on, que ja tinc motiu per una nova entradeta per anar agafant la rutina d’actualitzar el blog. I és que amb tant pujar per Sanllors estava ja la Montse una mica rabiosa i reclamava les meves millors atencions.

I això és el que he estat fent en diverses visites a Can Jorba. Si l’any passat en aquestes mateixes dates n’era un client habitual en motiu de l’asedio a la Mireia, aquest any la víctima ha estat la seva veïna, la Oriol. Les dues comparteixen l’entrada però ben aviat l’Oriol segueix la característica fisura on ja ensopeguem amb un primer pasillo. Després la repisa reponedora a mitja via i el crux a pillar un bidit amb l’esquerra. Després un altre pasillo de regles i un happy end per xapar la reunió. Una via molt bona, solicitada i repetida. Motius suficients per donar-li la seva dosis de pegues durant algunes jornadetes de feina. I al final, el crux ha acabat sortint, aconseguint aquest clàssic 7c+ montserratí.

Com a danys colaterals a aquestes jornades de feina, també li he donat el game over al nou sector del final, ideal matins estiu, a on també hi ha algunes vies recomanables. Cal comentar que l’ombra s’acaba una mica abans que al sector de l’Odio.

Aqui us deixo la opinió personal de lo que hi ha:
1- Molt bona, a vigilar a no menjar-se el pi característic en cas de caiguda. (**)
2- La millor en el grauet de l’oferta existent. Molta continuïtat al tram final que obliga a acabar lluitant (***)
3- Trams de fissura força clàssica, amb una arribada de placa tensa a la reunió. Més facilota que les seves veïnes (**)
4- Xapatge tens des d’una barra d’aspecte frágil, cal vigilar. I uns pastes tensos que costen de veure i et poden agafar desprevingut. (**)
5- Molt bona i mantinguda. Una de les vies que dóna sentit al repartori. Soft (***)
6- Una primera part d’escalada en placa i la fisura guarrota per d’alt on cal anar amb comte a no trencar res. (*)
6bis- Una variant d’entrada d’escalada més exterior de l’anterior. (*)
7- Una altre variant de les anteriors, molt més exigent sense cap bloc extrem però diversos passos sense poder parar abans del repós. Prou interessant però sobra la part de d’alt (**)
8- El pas més dur és el primer després la fisura es deixa anar fent per acabar en uns passos guapos al final. (**)
9- Cal posar els cinc sentits que la pedra és dolenta i ens pot petar quealsevol cosa. Anar fent fins a un parell de passos tensos abans de la laja fisurada final d’aspecte fràgil. (*)
10- Un passet de bloc i esclada més fácil amb merlets i tota mena de liquens. (*)
11- També un passet de bloc al principi i escalada en placa. (*)
12- Bona alternativa on quatre remades donen lloc a un passet més tens per arribar a la placa final. (**)
13- Spits movils i d’entrada passaco contudent de bloc. Després també cal llegir bè per no fotre’s de cap. (*)
14- Escalda en placa, amb un tramet més tens i pilaca per arribar a la reunió. (**)

Claudica, Yo claudio a Sant Llorenç

2011-10-10T03:09:00.001-07:00

Preambul

Per fi, després de tres mesos, es torna a sentir un bon “huurra” per aquestes parets de déu i motiu justificat per una nova entrada bloggera. Diversos són els motius, estimat lector per justificar aquest parèntesis i els que sabeu més de la meva vida personal ja sabeu de que estic parlant. I és que com digué el gran mestre: “siempre me quedará la libertad”. També ajuda, la vertitat, és que no he fet res de bo, i a falta de material per piar millor calladet que fas més goig. Però cal saber superposar-se a les situacions dures amb que anem ensopegant. I quan més fosc està el panorama, quan més enfonsats estem, quan ja hem tocat fons sempre apareix algun camí on agafar-se per abandonar les calderes de l'infern.

Títol preliminar

Centrem-nos en el tema que ens ocupa i veritable motiu d’aquest post.
La temporada l’havia encetat de manera prou decent amb dos fortalesses vençudes de 7c montserratines: la S del Sorro i la No ho sé pas. Fins aquí tot seguia el curs de les darreres temporades. Però, després amb la vermella directa em tirava a un estiu amb uns pessims registres d’un sol dia d’escalada en un mes sencer. El resultat de tant intensa activitat estival es notava en l’inici de la tardor. Així em trobava estancat en tres projectes montserratins de 7b+ clara mostra que no estava l’horno pa bollos. Tres llosses que pesaven de mala manera: La Si amo del Prohibitivo, la Lapidació i Picapoll em treien els colors i tiraven una vegada rera l’altre. Preveia un hivern sense poder tocar neu, tot centrat en els pegues i regletillas per intentar tornar a l’olymp dels Déus.

Títol I

I amb aquestes que una calurosa tarda ensopego amb El señor de los anillos un 7b+ de la Paret Gran, una de les millors de les que he provat en aquest sector. Quins picats més guapos i històrics! Els pistons se m'obren una vegada rera l'altre en el crux. Al final després de cinc dies de curro amb mono de feina aconsegueixo tatxar-la en menys de 20 pegues. Sort que són gratis! Uf i una vegada encadenada ja passo directe al nou season project, la Yo claudio un 8a al mateix sector. Que sempre és més honrós asediar una ancho-a que segons què.

Títol II

I després de la pallissa en el señor les evolucions per la Yo claudio van ser misterioasament sorprenents. La primera pujada ja havia tret tots els passos, i ben aviat ja la faig en top. Així que una altra tarda, la casualitat fa que ens retrobem tot de viejas glorias del CADE: Vendri, Keipo, Tranki, l'Albert i un servidor. Quins viechis guerreris! Inmortalitzem el moment. I contra pronòstic al tercer pegue del dia, i amb una bona ristra de brams aconsegueixo l'anhel.lat anchoa-a anual. Uno al año no hace daño! Huuurra!!! No voldria entrar en follons amb decotacions i aquestes coses, però als pegues hem remeto. Això sí, la birra celebrativa està pagada pels espectadors que fins a nova ordre torno a l'olymp dels Deus que m'han dit que hi viu la deessa Afrodita!

Disposició final

Esperem que aquesta manca d’activitat bloggera hagi arribat al seu fi que no sou pocs els que ja reclamaveu les meves tonteries. I mica a mica, pugui tatxar les lloses de 7b+ montserratins.

G, de Guilla per uns

2011-06-04T01:08:00.000-07:00

o S, de SORRO pels altres. Aquesta ha estat la primera víctima de l'escalada de projecte d'aquesta temporada, aquella que com deia el Tranki: "Quan simplement "sentir" com t'aguantes millor ja és l'èxit del dia és que estàs "en procés"...tot és qüestió tant de capacitat com de motivació...i d'entendre que res arriba sense il.lusió i tossuderia...cal anar-hi!!!"

"Parlant de "7c's"...el de referencia SORRIL" de les Guilleumes montserratines on cal desplegar el millor repartòri de cops.
"Un 7c local...per mi tant dura com molts 7c+'s..i amb un aleje intermig per riure"
"És un 7c "bromista" no? hi ha qui latem més que Xylum, sens dubte..."
"Joerq uina via més guapa...té de tot ( bloc, placa, mur desplomat, pila, alejes...waaaaah)"

I amb aquests comentaris del Tranki i la seva recomanació personal de Chef:

"No sé si has fet la S de SORRO a les WILLEWMES, però EN VERITAT ET DIC, que és una de les millors vies de la NOrd, amb diferència.

No et deixis impressionar pel primer pas a bloc...és això, un bloc, sense tanta digitalitat com sembla...és qüestió de entendre els peus i tibar de minimatrcdeporta...

NO et deixis atabalar per la placa estranya i eslaposa del mig...només és una placa, mira't cada pas i al final hi navegaràs clavant iemes i encadenant forats bons.

Abans del mur que comença a tibar a la esquerra, hi ha un repòs calcariós...gairebé sense mans

Diedret que es puja amb el cos a l'esquerra...posa una xapa llarga damunt del llavi, per xapar millor quan vinguis de baix...i no t'hi paris massa si no vas fort...no es reposa a sac...

EL CRUX és de anar a la esquerra, al límit, allunyan-te de la xapa, i retornant de nou...és maravellós, un "tango" de peus que es mouen subtilment acompanyant el traçat però sense grans gambades...acabes "llençant" a canto inhumà.

I "final feliç" amb una nova S , sortint de el segon repòs seguit hi ha les tres darreres xapes d'apretar a sac...amb MONODIT STBENET i lance definitiu en el canvi de rasant...

EL GRAU NO IMPORTA...en altres llocs com MARGALEF això seria 8a

Les distàncies no importen...encara que siguin més del Ratikón que de MOntserrat...

Les vies del Brecs són així i si jugues guanyes fijo...

ës muntable amb el pal i un cop controlada ja no hi pillaràs, paraula...

HOPE HELPED u TO FIND WHT ARE YOU looking for...

Apreta-li!!!"

I preveient varies visites per aquest sector que els compis estan amb la Xilum calia buscar joc per uns dies. I així fou com sense el bastó màgic i amb quatre heregías d'artificier de pacotilla vaig aconseguir muntar i desxifrar la via. Al primer pegue em va semblar estratosfèrica però després en descobrir els truquets, la cosa canvia. El pas del mono em va escupir alguna vegada però una nova seqüència de peus va resultar providencial. Llàstima de no pder veure el video dels productors Vingabow...

Així després d'un parell de 7b+, cau el primer 7c de la temporada. Més tard un topsropillo a la vella coneguda Bolita de categoria "ancho-a" que acabava d'encadenar el Ximo i vaig flipar. Aqui, per molt que facis el sorro arribant a la reunió i apurant els cantos de la xilum, has de tenir un bon bloc poderós del qual carezco. Després de tal arrastrada vaig desmuntar el campament base per buscar noves víctimes per altres bandes, per brindar nous asedios.

Kamali merletero, una nova a la Desdentegada a Montserrat

2011-05-24T13:45:00.000-07:00

Ja feia dies que teníem clixada aquesta línia i en la qual ningú hi posava mà. I és que la desdentegada mai ha sigut un sector massa freqüentat ni per bous ni per vaques.

I goiteu el que deia en Passarell: "Una pequeña joya aislada del resto, inmerecidamente de nombre desconocido, eternamente a la sombra, llamada por los lugareños “la via 29 de las reseñas de Kpujo” y que si impone desde el suelo, cuando te descuelgan alucinas con el desplome. ¡Buf! Vaya viote ¡genial! cantos inauditos para Montserrat y desplome continuado. Además está a la sombra casi todo el dia lo cual es ideal para los próximos meses."

I així fou, com un matí vem posar-nos el mono de feina i a posar fil a l'agulla per ampliar l'oferta d'aquest pany tan ombrívol que sols tenia l'anteriorment mencionat 7a+. Aquella primera jornada de feina, hi vem estar l'Oskar, el Sellares i servidor. I li va tocar al Sellares la feina de kamali de pujar la feixuga Xinita fins a peu de via, no sabia ni com cargar-la.

Diego i Sellares provant la Kamali Merletero. Desdentegada. Montserrat. Maig 2011 from robert guilera on Vimeo.

I ben aviat comença la pelicula per aconseguir colocar la reunió. Descartat el plan A (o per d'alt) a través del descens del barranc del Cargol per ser massa llarg i a priori poc eficaç ja que les instal.lacions estan per l'interior de les xemeneies.

Passem doncs al plan B (o pendulaco), desde la via del costat però el que havia de ser una fisura perfecte resulta ser terrossa i de roca cutre. Total que a mitja maniobra salta un dels camalots i m'agunta el típic seguro per si de cas, i de tal ensurt aborto l'intent.

S'ha de provar l'opció C (o travessia Hinterstoiser en lliure), i arribo a un merlet salvador però la Xinita s'ha quedat a la role. I si aconsegueixo fer la travessa amb la xinita i hem peta el merlet a mitja perforació la hòstia pot ser molt dolorosa i alguna cosa em fa veure que poster no procedeix.

I finalment la que a la fi resultarà ser el plan bo, el D (o pendolillo i un parell de pitonets). Hem despengen un xic i guarrejant amb artifo li foto un parabolt que ens permetrà provar la part inferior de la via.

I això fan primer l'Oskar i després el Sellares que em deixen marcadets els seguros. Mentres l'Oskar va a provar alguna vieta li dono gas a fons i la xinita que continua en plena forma.

Al tornar hi va el Kamali, que resol els passos i es planta a l´últim seguro per continuar amb la segona part del plan D, o sigui obrir desde baix per arribar al merlet salvador per plantar la reunió amb hipotètica caiguda pal lado bueno i no de pendolaco. Total que penjat del merlet i amb un reenvio a la via del costat i sense cap coneixement acaba plantant la role i finalitzant aquesta odiessa del espacio.

Des de baix, sols podíem fer apostes sobre si el merlet aguantaria o petaria i de com quedaria la Xinita amb un salt de 20 metrillos. I és clar després d'un episodi així calia homenetjar al currante del dia: al kamali merletero!

Uns dies després hi tornem amb el Diego i el Sellares per acabar de col.locar algua placa, una mica més de neteja, magnesi, respall i provar els passos. La FA mundial, ha resistit els nostres assetjements en una jornada de molta calda. La via comença pel mateix sócol del 7a+ on es pot xapar la seva primera xapa. Després són 8 parabolts per uns 20 metrillos. La primera part fins a la meitat de la via té bon canto, però de sobte s'acaba i comença una seqüència fanàtica sense massa reposillos ja fins a la reunió. Allà es on podreu veure el merlet que al final no s'acaba ni tocant. I el grau...ja direu!

Crestes del conill north face a Camarasa, on fire!

2011-05-13T11:13:00.000-07:00

Massa temps sense notícies del Domencus i això és sinónim de que o s'ha tornat boig a provar alguna "ancho-a" en plena pretemporada o que alguna n'estava tramant. I mal encaminades no estaven les meves sospites en evidenciar les darreres malifetes de la "penya xunga" ilerdense. Han deixar les llunyanes i soleies plaques del Camp de 300 d'Ager per acostar-se a un sector d'aquells de tota la vida, a la propera Camarasa "cuna del sobregan" de lerisda. Els meus amfitrions per aquesta primera visita de degustació són els mateixos artífices d'aquesta redescoberta: el mateix Domènec, el Txexu, l'Antonie i el Jesús. I no han perdut el temps, d'entrada han reequipat les vies encara amb equipament absolet i s'han posat a equipar noves vies. El calcàri molt monolític en algun tram obliga a una escalada tècnica on sovint els peus són inexistents, o sea tipus retro ideal per a viechi guerreri. Però és que aqui hi gaudirem de sombra tot lo dia i a 2 minuts del cotxe!

Del que vaig escalar tot de la categoria "à faire absolutament" però ja se sap que por gustos los colores. D'entrada ja el debut va ser en un nou 6b+ llarg i ideal per aclimatar a les hostilitats locals que es deia algo d'una "cobra" amanaçadora que es van trobar a peu de via.

Després, el nou 6c+ curtet de l'esquerra de tot amb un pas a bloc i obligadot. Aqui hi tenim el Jesús:

Sort que me l'han deixat blanqueta i amb cintes que al final s'ha m'ha fet llarga i tot!

I ja cap a l'objectiu del dia, un 7b de l'Angel, que mentre no la bategi l'autor es coneix com la de l'esquerra. Una bona guerra per desxifrar els jeroglífics i amb la reserva encesa arribo rebentat d'alt. Ai com es complica la cosa si no hi ha magnesi indicador, real onsight climbing.

I amb la feina feta, encetà el sensei Domencus al seu projecte del dia. La kamikaze, una via incrïble de secció amb la FA del seu autor el Chechu i pendent de noves repeticions. El nom fa referència al serrucho supersònic desbroçador que gasten. La monta i pinta controlat la seqüència. Després li dono un mal viatge, arrosegant-me per la part dura com un gusano. Anem a descansar un rato amb la tropa per veure les batalles amb les vies old style.

I de nou a la feina, el Domencus sòlid no falla i ja va agafant la pililla dels grans bruixots: vamos que nos vamos. I servidor contra pronòstic i amb cinc rebotillos suïcides també cap a la saca. Ole! I una breu deliberació per assiganr-li 7b+. Je, je el meu primer d'ençà l'aparcament dels esquís!

I després d'una divertida jornada amb els antics compis de "correrias" dono per finalitzada aquesta primera visita. Però no se vayan todavía que lo millor estava per vindre i es que el cotxe i el motor de arranque m'han estat donant mol problemes últimament. Però conscient del perill i per evitar disgstos ja l'havia aparcat a un bancal amb un rampa a priori suficent per arrancar-lo amb segona.

Però quina ha estat la meva sorpresa al no poder arrastar el cotxe per començar la seva vertiginosa caiguda. Al final i amb les darreres forces després de tant dura jornada escalatòria, he aconseguit moure'l els vint centimetres. Però ha calgut empènyer com el míssmisim hombre mas fuerte del mundo i desde darrera el cotxe. I quan el cotxe ha agafat inèrcia, corrent com una gacela per poder arribar a la seva alçada. Obrir la porta i saltar dintre emulant les pelis americanes. Una mica més i no l'atrapo i s'estimba el cotxe pels bancals d'oliveres. I amb el motor engegat fins al taller que després de tal circus ara si que pagaré a gust la reparació!

Sirope de Arce 7b, una nova al Fitot del Clot del Boixar a Montserrat

2011-04-29T12:48:00.000-07:00

Dos dies consecutius en aquest sub sector de l'extrem dret del Boixar que gaudeix d'ombra matinal. El primer dia, després de fer les tres vies existents, ja vem estar provant amb el Jofre un nou projecte per ampliar una mica l'oferta d'aquest racó.

I el segon dia, amb el Sellares i el Diego, hi tornem i poso a prova la xinita després d'un llarg hivern tancadeta al traster de casa. I ha tornat a donar el callo, amb el resultat d'una nova vieta d'uns 15 metres amb 5 parabolts. La resta de vies del sector van ser equipades el setembre 2010 per TA, XA i PB.

La primera ascenció l'ha firmada un servidor i la segona el Diego, mentre que el Sellares ha caigut de l'olymp dels déus per mostrar, ni que sigui per un dia, una actuació més humana deixant-la per millor ocasió.

Sirope de Arce 7b. El Fitot. Clot del Boixar. Montserrat. Abril 2011 from robert guilera on Vimeo.

Una mica d'info pels qui us hi vulgueu deixar caure:

1) Omega 6c+ (soft): Deien que és un des millors en el grau. I la veritat és que l'escalada és agraïda i orgàsmica, en placa vertical i bons forats però li falten uns metrillos per ostentar el privilegi de miss 6c+. Poster el pas més dur és arribar a la primera xapa. ***

2) Llançà del Quico 7a: Un primer passet de díficil visualització entre la primera i segona xapa porta a un bon repós. I després, unes remades i un pas a bloc i obligadot i díficil de veure a vista li donen el grau. **

Sirope de Arce 7b (soft): Comença per un tram prou vertical que ja comença a tocar la pililla. I a la tercera xapa hi ha el crux a bloc que li dóna un plus respecte la seva veïna. Després fàcil fins a l'arribada a la reunió on cal buscar bè per no complicar-se la vida. **

3) Sr Harry Hole 7a+ (Soft): Escalada en placa que a primer cop d'ull sembla més fàcil del que realment és. Díficil de llegir si no hi ha rastres de pas ja que costa d'encertar amb el cantos més bons. **

I per complementar la info facilitada d'un blogger que també fa anys que estamos en este negocio:

Hi ha una altra aprox que es fa per un camí directe que ens estalvia una bona volta. Surt, igualment dels pàrquing del castell, però creuem els dos camps d'oliveres en direcció al Boixar. A 50 metres a l'esquerra de l'extrem superior dret del segon camp d'oliveres surt la senda (fites) que puja fins a peu de via (10-15 minuts). En el croquis està dibuixat en color blau.

I una petita correcció de la info que ens fa facilitar al seu dia:

Per més info de la resta de vies del sector, a la noche del loro.

Menú degustació per Sant Benet

2011-04-17T13:03:00.000-07:00

Com dos penitents apunt per rebre un bon correctiu enfilem de nou cap aquest racó montserratí pobre en entrades blogueres, hi havia l'opció d'afegir-nos a una nova col.lectiva per la sempre més humana i concorreguda vessant sud però unes ganes terribles ens empenyen a tornar de nou al reducte dels grans lolos. Aquesta vegada ja no apuntem tant alt com en aquella darrera visita, i sense massa referències ens trobem al Sereno, en la foto extreta del mític especial Extrem: Especial Montserrat. Ben aviat podem calibrar la maquinària a la Gemidos de Placer 6c. El Petit Saltamontes passa com si res, però a mi, fent referència al nom de la via, em calen un bons gemecs i un dinàmic o todo o nada, ai quin plaer! Després, la Poca solta 7a, ja ens escup però amb una mica de paciència resolem el crucigrama per donar-li un segon pegue letal. Bueno, contents per aquesta captura, optem per canviar de sector i guia en mà anem a espetagar a la part dreta de la Roca d'en Barberà on volem provar un 7a de la dreta del tot. Però per Déu si no es veu ni un canto i després de molt mirar i sense arribar posar els gats, optem per una retirada a temps o gran victòria cap al Contrafort de la Prenyada que es veu molt guapo. Allí fem la Panoja 7a+ llàstima que sembli poc repetida que a nosaltres ens ha molat molt. Després baixem cap a la Prenyada on la guia marca quatre vies d'entorn de 7a, però quin aspecte més terrible: una semireequipada, l'altre amb uns spits amb alejillos i les altres dos amb maillons i cordinos a varies xapes. De nou fugim a l'espera d'alguna opinió d'aquestes vies, igual tú, apreciat lector, les has fet? I en la nostra fugida cap a la Miranda de Sant Benet, ensopeguem amb unes altres vies de la part de baix de la Roca d'en Barberà. Mirem i ens posem a l'Endivia 6c que em treu els colors, les canes, les ales i les ganes de provar el 7a del segon llarg. Sortosament, després li donaré el pegue bo i ja podrem baixar al Totxo Manolito a provar una via que sento de fa dies que té el cor robat al Sellares. De nom la Pilón 7a, i no gaire més de 10 passos i un parell de xapes. Aqui no rasco bola i la única alegria ha sigut que m'han sortit tots els passos sueltos, ara sols és qüestió de pila, o de bloque, o de pegues... i el Carles ha acabat saltant en el darrer pas dur. Total que tornem corrents i amb el clatell vermell cap a buscar les peques que per aquí d'alt el temps ha passat volant.

RAL.LI DEL CEC A CONANGLES, That's all falks

2011-04-12T07:14:00.000-07:00

Per finiquitar la temporada d'esquí als pirineus hi tenim aquesta cita d'obligada presència, una cursa d'aquelles que no deixa indiferent. Lluny d'aquelles organitzacions arkaikes que et vénen un gran recorregut i després acabes fent sèries per pistes. Una cursa d'aquelles que justifica sacrificar bons dies d'escalda per poder-la disputar sense pillar la pajarraka de la teva vida. I això és fa molt dur, i sobretot una vegada ja has pecat i has fitxat per l'oficina montserratina (que jo també hi faig bones horetes).

I això és el que hem fet enguany que m'han acollit en el desplegament que l'Ski Club Camprodon ha fet per aquestes contrades. Aquesta escola d'autèntiques bèsties on les rises i les apretades estan assegurades.

Però abans d'entrar en la pròpia cursa, calia fer una parada obligada a berenar i a "cardar quatre rocs a les carpes del pantano". I una vegada veig les tècniques matusseres de pesca d'aquesta colla i que cap s'atraveix a fotre el "bot de la seva vida" continuem cap a Viella.

Aquesta cursa, seguint els consells de la nostra celestina: el Met, fem equip amb en Roger. Un corredor de nivell equivalent i ensinistrat per senseis de luxe que el fan evolucionar una temporada rera l'altra. Amb l'objectiu d'acabar al mateix ritme que comencem i no "Cachar al ral.li del CEC".

Total que una vegada aviats, i en el primer tram a peu per arribar a la neu, ja ens quedem en el segon grup junt amb els Met&Plana i d'altres equips francesos. I així, fins al tram final de cursa on els tenim contra les cordes, però els nostres problemes amb les pells s'accentuen "hi ha algo aqui que no treballa bè" i ens fan perdre molt temps. Inclús pateixo una saltació de pells doble moment que aprofiten els astuts rivals per llançar l'atac definitiu. I tendres de nosaltres, ensopits per tan mala fortuna i de que aqui no es pot esperar, patim un perdua de tres llocs. Sortosament en refem del cop moral i podem atacar en un últim descens que ha impressionat a més d'una, per recuperar un lloc i aconseguir l'últim escaló del top ten!

I amb això i un "bicoix" ja s'acabo lo que se daba. Adéu siau neus, benvinguda roka masissa.

Satan 6b+ a la Paret Gran

2011-04-01T03:29:00.001-07:00

Qui no coneix el gran campió mundial de les arts marcials, el mestre Satan. Pels nostàlgics d'aquella gran sèrie i pels que no el coneixeu:

I també és una via de 6b+ sita a la part esquerra de la Paret Gran. No massa popular ni repatida ja que mai l'he vist fer, ideal col.leccionsites, i serà l'objectiu del dia.

Avui, els padres escolapios, m'han portat a passejar per Sant Llorenç i érem una bona tropa: Sellares, Jofre, Oskar, Francesc, Jose i servidor. Tres cordades i a repartir joc per la paret.

Total que ben aviat la Satan em treu els colorets i amb algun rebotillo to the limit aconegueixo trobar la seqüència bona per fer-la a vista. La via és curteta però se m'acaba fent eterna i arribo esbufegant a la reunió amb dues porres per braços.

Després, ens enfrontem a dos vies del mateix estil: curtes però contudents on no et pots despistar ni un moment. D'aquelles que fas una vegada a la vida i mai més no sigui cas: El baile de los colgaos 6c i l'Aikekaik 6c+. Grans lluitades i tremolors i al final em surten amb gran alegria.

Ja, ben amansadet, per les lluites lliurades m'enfronto a la comercial Bauhaus 7a que sempre és una bona referència i la té muntada el Jose. Aqui, els cantos si que estan blanquets però la via em posa a lloc i amb els hidràulics engripats salto pels aires. No m'agunto dels peluyacos i feina rai a arribar a d'alt. Més tard, ho tornaré a provar amb idèntic resultat, bona actitud o com deia el sensei "progressa adequadament", i al final fent A0's per arribar a d'alt.

I com que el cos no dóna per més peguillos seguim amb el rollete de les huuurra productions, aquesta vegada les dos feres estan en la mateixa guerra.

Sellares i Oskar a Espacio, amor y locura 8a. Sant Llorenç del Munt. Març 2011 from robert guilera on Vimeo.

Clatellada també pel Sellares i l'Oskar, que s'han enfrontat a l'Espacio, amor y locura 8a. Assimilant passos i deixant-la apunt per una nova visita.

BACK TO ROCK

2011-03-28T03:44:00.000-07:00

Aquesta vegada m'han portat a passejar pel Senglar, en el primer dia de posar gats després de tres mesos al dique seco. Sempre anàvem a Can jorba ja buscant la fresqueta de l'ombra, on ja s'havien escrit autèntiques odisses i actuacions de tot tipus. Però avui els padres escolapios que me llevan de excursión porten la destral de guerra esmolada i no tenen cap por de la calor. D'entre l'alineació del dia, destacar dos feres on fire: el Sellares amb la Ben petat 8a i l'Oscar amb l'Sprint final 8a+. Així que amb els objectius clars, anem a la feina.

Sellares a Ben petat 8a, Agulla del Senglar (Montserrat) from robert guilera on Vimeo.

Per la meva part, amb un mal de peus terrible, firmo una actuació típica d'aquests parons. D'entrada en la clàssica Video clip 6a+, ja tinc que fer unes excursions per caçar el primer bolt. Després en la nº10, 6b+, justifico el dia encadenant a vista però rebentat. I ja en terreny conegut, repetició a la Tom sayer 6c, a roda aixecada i màxim de revolucions, i en la nº23 7a+ saltant pels aires en els dos pegues amb els colzes apuntant al cel. També tornen calentetes les feres que malgrat els bons pegues no s'han fet amb els seus projects.

Répoker de pierras...

2011-03-21T02:26:00.000-07:00

Ja hi tornem a ser un excèrcit de "gladiadors" destrossats, de nou al McDonalds de Valence de tornada cap a caseta, disfrutant del moment culminant després de tantes penúries passades. Saciant la fam a base de Big Mac's, ara ja queden lluny les batalles lliurades damunt la neu.

"Un any més ens hem deixat la pell en les zetes, arestes i boscos del Beafortain..."
Ja no importa qui era l'arrosegat i qui el remolcador, la classifiació ja està tancada i ja res podem fer per canviar-la. Aquest capítol de la història ja està escrit i hem aconseguit la "inmortalitat de tot esquiador de muntanya!"

En el blog del Kilian deia: "Según la RAE, Un equipo comprende a cualquier grupo de personas unidas con un objetivo común, pero un equipo es mucho más, es entenderse sin necesitar hablar, es hablar cuando el otro lo necesita y luchar con y por el compañero cuando lo necesita, es compartir los buenos momentos, la alegría, las emociones, alegrarse por el otro, pero también compartir las derrotas, los momentos duros, como una unidad, como un equipo. Dicen, que toman la salida dos amigos y cruzan la meta dos hermanos, creo que esta sería la mejor definición de equipo"

PREAMBUL

Al final amb el Joan Maria Vendrell, hem tornat a còrer 14 anys més tard i 14 anys més vells d'aquell any 98 (62ens). També vam fer la del 99 (46ens) i en la del 2000 (52ens) ja va haver-hi una diferència de nivell motiu de divorci inmediat. Després d'un parón d'un anyet, el Vendri, encadenaria temporades en plena evolució fins a integrar part de la Selecció espanyola. I a la Pierra, ara si a la primera pàgina còmode, cada vegada amb socis més potents com el Dídac, el Freixi i el Joseba. Fins a l'aparcició amb el Dani a les files dels mítics Zig Zag amb tres pierras seguides TOP20. I la última, molt bona també, amb el Pauet per la retirada del Dani. Total que amb aquesta ja en van 12, de les quals tinc el privilegi d'haver firmat els seus 4 pitjors resultats, o dit d'una altra manera deuxièmes pages. I ell diu "Sort que amb els anys m'oblidaré dels números i dels temps i sols perduraran els records dels boscos del Beafortain i les seves saltvatges baixades...i de que quan erem joves corría una cursa amb nom italià i amb un amic català."

Entre les folklòriques i les glorioses, s'ha convertit en el màxim anotador estatal i en disposició d'establir una marca llegendària, que l'han valgut l'adjectiu des de la mateixa federació catalana de l'INCOMBUSTIBLE.

I en aquest mundillo, tots sabem lo que hi ha. I ningú no enganya a ningú. I en tots els precedents d'aquestes dos temporades que m'he reeganxat a l'equí, perdia els deu minuts per hora correguda. I lo que havia de ser un any sabàtic del Vendri, ha acabat traduint-se en un cinqué lloc al Campionat d'Espanya que va descolocar a tots i li va obrir de nou les portes. I tot i així, ha sacrificat una possible plaça gartixx per integrar un equip més potent per poder-se dedicar al barco i a la oficina tatxar per la via ràpida el Vianant 7c+ i el Nòmada 7c, i a venir a passejar per la Pierra.

LA CURSA

DAY 1: 2500+

Aquesta vegada no he gaudit de la benavolència dels déus totpoderosos, i ja en la primera jornada patia tota mena de contratemps d'orígen diví. Ja per començar a posar a prova els nervis del meu soci i jefe de files, em tornava boig buscant unes pells d'emergència que portava ell a la motxila. I després, prèvi a la sortida me n'adono que he doblegat de tal forma la peça de la talonera de la fiaxció que no puc ni deslliurar-la per baixar.

Però abans de sortir he tingut el meu moment de glòria, ja que en aquesta cursa el dorsal s'otorga en funció del resultat de l'any anterior. I com en Vendri veia de fer TOP20, he aconseguit fer una cosa que mai havia fet i mai més es tornarà a repatir: sortir del primer calaix de la Pierra, je, je.

A la darrera baixada em peta una de les canyes de carbó que m'obliguen a baixar com bonament puc, hostiant-me cada dos per tres. Inclús la última, un triple mortal, en el darrer tram de pista plana i ja amb certa velocitat i amb la meta a la vista. Creuem meta i resulta que per afegir més material a la llista de compra, m'ha petat l'esquí!! La mare que ho va parir tot! Esquis, botes i fixacions en un dia. Total que no puc ni dormir la siesta dels nervis, tot el material contrastat en diverses curses, em petava a les primeres de canvi. Total que em paso la tarda sencera amunt i avall provant d'aconseguir tornar a la ligne de départ. Al final, els de Dynastar s'enrollen i de forma màgica i el més important gratuita, em reemplacen l'esquí petat per un de reaprofitat però en bon estat. Els d'ATK, em fan una bona oferta i surto per 80 euros amb punteres noves i les peces de les palomilles traseres noves. Però no hi ha qui m'arregli la bota, Scarpa i Gignoux m'envien molt educadament a tomar pel cul. Els únics que ho intenten són els de l'Interesport d'Arèches, però no ens en sortim! Pues al final em tocará còrrer amb les botes de recanvi del Vendri.

DAY 2: 2200+

Calentem sense incidències però una vegada aviats i en el primer canvi torna la maledecció divina! No em puc treure els esquís!!! Provo de donar-li amb els esquís i tampoc. Estic atrapat. Trata de arrancarlo, por dios! Trata de arrancarlo, Carlossss!! I al final el Vendri descalçat i amb una patada certera aconsegueix el cop bo. I aquest minutet perdut implica un allau d'equips "que pel darrera la gent no espera!" El Vendri ja deia "Redescobrint una Pierra que fa anys no coneixia, la auténtica batalla del "foklore", de corredors que s'hi deixen la pell i les canes a cada gir... L'"ambiance" de la Pierra està aqui, lluny dels superclasse i de la glòria de la "premier page"!"

Al final resulta que el problema era una placa de disseny per aconseguir un sobregruix i que la fixació fes més força. Però no se'n vagin encara en tinc alguna més de preparada, hem parlat d'esquis, botes i fixacions però faltava parlar de les pells. I és que les que he comprat noves a estrenar a la Pierra no engangen res. Eren el tram final de la bobina i es recargolen com els pops morts amb l'aigua bullint. I això ens ha donant pel sac en més d'una ocasió. Això no pot passar a la Pierra! No es pot anar amb una "hamaca d'ou"!

DAY 3: 2437+

Sortosament el trecer dia, no patim tantes incidències i firmem el que serà la nostre millor etapa. Gràcies, d'una part a la benavolència dels Déus amb el material i de l'altre de l'ajuda del Joan Maria en tot. On fins i tot he disfrutat d'una estiradeta en un tram desfavorable, o sigui pla, on es veu que la meva refinada tècnica de lliscament queda al descobert. I també en les zetes de la darrera pujada on ja estava força tocadot i un dels que viatjava en globus fugia del nostre punt de mira. Així, al final encetem la darrera canal amb els compatriotes de l'equip oficial FEEC (Cardona & Vilana) amb qui em mantingut una bonica pugna. I en l'atac cara avall acaben cedint al igual que el Guillamó & Torné que trobem una mica més avall avui perjudicats per un roptura d'esquí.

DAY 4: 1393+

Buscant en el calaix de les excuses no he trobat res digne de menció. Com ha anat avui, no has petat res? Avui he petat el motor i es com diuen en la fórmula 1: "el cotxe no anava bè". Ja em podia arrossegar el Vendri com un gusano que al final he hagut de cedir a les embastides del Capdevila & Palace administrant l'avantage general que disposàvem. Que en la darrera etapa de la Pierra, hi ha molt a perdre i, en la majoria de cassos, quasi res a guanyar.

VALORACIONS

"Hem acabat la Pierra que tots recordarem perque dos catalans van guanyar, Mireia i Kilian, huurrraa! Tanquem la paradeta, l'any que bé més!"
Al final 78ens a 3h17m del Kilian, ben aviat salto a la troisième page... També es recordarà com la pierra dels 8500+, que no deu mil. O la de l'arribada final corrent per falta de neu. O la de pujades i baixades per pistes. O la que no ens vem posar ni els grampons. O la del viatge amb globus de segons qui. O la del intercanvi d'hòsties entre dos competidors a mitja étapa. O de la búsqueda amb la pala d'un esquí perdut en un caiguda. O la que l'Armand es va trencar la cama quan estaven fent un carrerón. O de com el Miguel i el Guillamó aconseguien per la muntanya un esquí de freeride i un Merelli per poder acabar l'etapa. O la que no es va pujar el Grand Mont. O la del morreo del Vendri a la Patricia mentre servidor arribava. O la dels crits d'ànim "Venga, ese folklore!". O la del bouchon a mitja aresta on més o menys tothom a quedat atrapat. I sobretot, a nivell personal, per ser la meva cinquena participació en la millor cursa del món.

POCA TRAÇA 2011, i a la tercera va la vençuda

2011-03-08T00:58:00.000-08:00

Després de les dues descalificacions de les edicions anteriors, una per una implacable decissió organitzativa i l'altre per una trinxamenta d'esquí del soci, he aconseguit classificar-me en la cursa de Núria.
La setmana anterior al dia X, ball de jaquetes, divorcis i amors a primera vista. Al final del culebrón, en surto molt ben parat amb una novia de categoria superior. I es que com se sent dir "El Freixi l'ha agafat.."

Una vegada aviats, em concentro en no patir cap contratemps en els tensos primers compassos de la cursa on en Met pateix problemes tècnics. I quan aixeco el cap per primer cop ja tenim en Zac (sí, sí dels mítics Zig-Zag que avui han tornat a fotre-li un peguillo) liderant la cursa i imposant un ritme que parteix en dos el pelotón. Els capacitats per aguantar aquesta embranzida són els 6 equips favorits presents a totes les "porres". Més amunt en Zac, diuen, que s'ha parat, per deixar anar un "Ens vèiem a la Cafeteria!"

Per darrera, els folkloristes ens organitzem en un segon pelotón que lideren els joves Cardona&Domènech . No els hi perdem l'estela fins al final de la segona pujada on ens abandonen per guanyar còmodament en la seva categoria. Nosaltres quedem en terra de ningú, lluitant per una causa perduda. Per davant un univers de zetes sense cap equip i per darrera coixí sufucient per no perillar el nostre seté lloc. I així fins al final de la tercera pujada on més desguassat em trobo demanant la hora. I al poc d'arribar nosaltres ja ha arribat en Met&Plana que han protagonitzat una gran remuntada després d'una cursa plena d'incidències. Inclús en els darrers compassos de la baixada final, fent gala del bon saber fer, han aconseguit passar al Jonathan&Reguant provocant la indignació de'n Roger. Va parir, com bramava la BÈSTIA!

I d'entre els "master clas", dos sorpreses avui: en Poma i en Vendri que no han tingut el dia i han estat lluny del seu nivell.

Sols hi ha una cosa millor que anar a esquiar a Baqueira...

2011-03-03T05:21:00.000-08:00

i és poder-ho explicar!!!

I això hem fet un parell de papitos olesans, incondicionals del mític programa Temps de Neu i en concret de les seves publicacions conmemoratives. Enguany, pels 25 anyets, hi torna a haver-hi uns forfaits de regal per degustar les estacions d'esquí catalanes. Aquest llibre, doncs, deu ostentar el trist privilegi de ser dintre de la categoria dels més venuts el menys llegit. Ja que encara no en conec ni un que l'hagi llegit i si molts que ja han taxat unes quantes estacions.

I finalment ens ha arribat a nosaltres el gran moment, l'ocasió ideal per començar a amortitzar la compra d'aquesta suculenta promoció.

Ha arribat el moment d'encarrilar cap a la Vall d'Aran, sense pells de foca, ni carbonis ni metres de desnivell. És l'hora de l'esquí RETRO, com recordaba l'altre dia en el darrer episodi en Martí Rafael, del nostàlgics ATOMIC rectes de 1,85, les mítiques botes NORDICA de fa 20 anys..

Fem, però, una parada tècnica a Boí, on passem la tarda amb temperatura prou fresca i neu dureta. I sols creuar el túnel, PAQUETÓNNN, temps encapotat i nevada feble! I així fou, com arribà, el dia que espera tot esquiador. Per desgràcia el dia s'ha aixecat molt enboirat. Però com a bons currantes, els primers en arribar i els últims en marxar. I aguantem sota la boira gràcies al paquetón que està exquisit. D'altres que se'n riuen del meu material d'abans de la guerra, abandonen el barco, indignats per la mala visibilitat. I tant és la nostra persverància que al final el dia s'acaba aixecant i difrutem d'unes hores d'antologia per finquitar una jornada de somni.

Campionat d'Espanya a la Font Blanca, a trinxar-ho tot!

2011-02-14T01:14:00.000-08:00

Aquesta si que ha sigut una cursa guapa d'esquí de muntanya d'aquelles que no s'oblidaran facilment. Un recorregut molt tècnic al cosat mateix de les pistes d'Ordino amb quatre pujades d'uns 400+ cadascuna. En total, uns 1800+, trams a peu, canals, arestes i baixades tècniques i neus traïdores. O sigui, un bon camp de proves pels fabricants de material que han fet el seu particular agost. I això es deu als 30 abandonaments per contratemps en el material dels prop de 200 corredors que voltavem per allí. A la classificació diu cost aproximat de 10.000 euros en material xafat però on està el problema???

I es clar entre alguna absència destacada i tanta trinxamenta, els afortuntats que hem gaudit de la benevolència dels Déus totpoderosos hem aconseguit un resultat més digne. Però, les curses s'han de còrrer i s'ha d'estar a les verdes i a les madures. A les curses, cada vegada més, a part de la condició física hi ha una ampli conjunt de factors que determina el resultat final.

Deixo les valoracions per altres espais de caire més oficial i som-hi a intentar millorar els meus dos 36ens llocs consecutius de les darreres edicions. Així que ja de sortida i a la cua del pelotón surto colze per colze amb el Palace, un vell conegut (i excampió d'espanya) de múltiples batalles anteriors: "Estamos muy atrás, no?"

Al llarg de la primera pujada recupero moltes poscions, però poques cares conegudes. Sé que tinc els invitats a la meva festa particular per darrera i això ja em fa anar motivat. Però a la primera baixada, no sé per quin motiu pateixo una inoportuna caiguda. I m'ha saltat l'esquí, que baixa descontroladament cara avall. Passen alguns rivals despiadats que no l'aturen malgat les meves súpliques. A baix de tot quan el pendent es suavitza finalment s'atura. Em toca baixar a un esquí com bonament puc i sortosament les meves sospites no es confirmen. No ha petat res i aqui no ha passat res. Així, que aprofito la segona pujada i les seves 50 conversions per recuperar el lloc i algun més, gràcies a no patir cap contratemps. I sense més inidències vaig fent fins a la darrera pujada on atrapo al Met. Un any després torno a estar a la seva roda com en la darrera Pierra. Però avui no correm en equip i és mala companyia quedant una baixada per davant. Passo i provo d'aconseguir una avantatge suficient per defensar-me en la darrera baixada. A la canal sembla que hi ha prou espai, però no aguanto la pressió i faig el pitjor canvi de la cursa just per començar a baixar. Però encara surto per davant. Un tram de corda fixe on ens obliguen a treure els esquis i ja el tinc damunt. I al intentar blocar la talonera, no aconsegueixo de cap manera. Una, dos, tres, quatre patades i la japuta que no fa el "click" salvador. En Met que no es despista ni cinc ja està a la par. I amb un últim intent desesperat per no perdre la posició baixo en telemark, em salta la puntera i de nou rebolcón. Baixo tota la canal de cul per terra però un bastó m'ha quedat al punt de caiguda. Per sort, no ha petat res però el pal està a tomar pel cul i baixa un andorrà que també ha comprovat amb la seva pròpia pell l'ofici del Met. Total que tiro avall amb un pal a defensar la 27ena posició genral (18è campionat d'Espanya) i ja vindré a buscar-lo més tard.

D'una banda, prou satisfet per la carrera malgrat els "culenbajen", i de l'altre molt content per la millora de vint llocs en "le classement national".

Però, sens dubte, més content està el Vendrell aconseguint la 7ena posició general (5è campionat d'Espanya) en una cursa d'autèntic mestre on m'endosa de nou els vint minuts. Fent valer el seu dorsal, per sortir amb els de davant. I no crec que m'equivoqui de massa, el corredor amb menys metres de tots els presents. I amb un únic dia de sèries, el dimecres anterior al Campionat. Mentre que el dijous aprofitava per encadenat la Sidonie 7b+, en el tercer dia d'escalada després d'un mes parat. Ja li deien abans de sortir, "quien tuvo, retuvo", però els pronòstics els posaven més endarrera. Total que iguala i ja en van quatre, la seva millor posició del Campionat d'Espanya. Avia'm si el Vianant 7c+ el té prou entretingut aquest meset que sinó m'espera un autèntic calvari pel Beuafortin.

V CRONOESCALADA AL FESTIVAL HIVERNAL BOÍ o crono dels rastes

2011-02-04T23:33:00.000-08:00

Aquesta si que s'ha convertit en una clàssica que no falta al meu calendari, i és que tot plegat per 0 euros, això sí que ens ho podem permitir!

Madrugón i un nou atac del Kaitor en marxa, per sort m'acompanya el JM un fitxatge de darrera hora, per celebrar la notícia de la setmana: "Vous êtes sour la ligne de départ le prochaine 17 Mars". Així deixem la masella per millor ocasió i enfilem cap a boí, a debutar en la disputa del pernil petit.

Arribem dels últims, però amb el temps just per estar apunt per la sortida. Hi ha 58 aspirats a premi i sols un pernil, un formatge i un xoriç a repartir! Ens avien i ja ben aviat, en plaça xoriçera, em salta l'esquí! Un parell es beneficien d'aquest contratemps per passar. Al cap de no res, perdo l'esquí, merda!! Tinc que retrocedir a recuperar-lo i em creuo amb un de cara. I al no res un altra vegada em salta, però que cony passa aquí? Aixeco el cap i ja s'ha format un cinquet capdavanter dels escollits que se'n van a repartir-se el botí. Per darrera, jo segueixo amb la meva penitència, agafo un ritmet i cada pocs minuts problemes amb les fixacions i la gent que em va atrapant. Llenço tota la ristra d'insults i conjuros de tota mena però el mal no remet. Penso en plegar o anar a buscar els altres esquís al cotxe. Estic desquiciat però no és motiu suicient per tirar la tovallola. I en aquestes que aconsegueixo enllaçar mitja hora seguida que em permet recuperar un lloc. I ja en el tram final de la crono i per les pistes de Boí ja motivat de nou, retallo la distancia en ple murako i deixo a tiro a un altre. Però, avui definitivament no és el meu dia, i em salta l'esquí un parell de vegades més arribant del tot rallat a meta. Al final el 9è, i a uns deu minuts del JM. EL botí ha quedat de la següent manera, el pernil se'n va cap Andorra amb el Torné, el formatge a la Seu amb el Guillamó i el xoriç (AKA fuet) cap a bcn amb el JM.

Ara a intentar solventar aquest problema i a esperar un nova ocasió per fer una referència més digne que sinó no se m'emporten a Arèches!

X CROS INTERPOLICIAL I BOMBERS DE SANT SEBASTIÀ

2011-01-23T13:03:00.000-08:00

De nou, en el mateix escenari i amb el mateix recorregut de 5,4km que la darrera edició. Aquesta vegada, menys efectius, tant de l'empresa com en general. Dia fred però ben assolellat o sigui ideal per còrrer. I al final, una altra vegada tercer de la general amb un temps lleugerament pitjor que en la darrera edició. La sorpresa ha estat en l'entrega de premis quan no m'han cridat per ocupar el tercer graó del podi. Què passa?

Pues al començar l'entrega dels veterans tot ha cuadrat. Pues recient complerts els anyets he debuat en aquesta carrereta, i molt al meu pesar, en la categoria de veterans. O sigui que 1er veteranillo, i el que dia passa anys empeny!

Torre de Marboré 3009, per la canal escondida

2011-01-19T23:50:00.000-08:00

Aprofitant la situació anticiclònica organitzem una visita al refu de Goritz que diuen que hi ha alguna cosa del blanc element tant escassa en aquestes alçades de la temporada. I ja n'hi ha prou de fer el hamster per les alfombres blanques de les pistes.

Així que fem l'aprox per Nerin, via collado gordo i la carena de la custodia. I en el primer gir de la baixada em trobo estabornit per terra. Que ha passao? Pues que se m'ha partit l'esquí per la meitat. Ja l'hem parida!

Per segona vegada a Goritz i amb esquí rebentat. Ala pues a pota tota la baixada fins al refu. I quina és la meva alegria al aparèixer una possible solució amb un altre esquí suelto que corre per allí. I ja estem entretinguts la resta de la tarda fent "xapucilles" fins a deixar la cosa mig apanyada. Avia'm si aguanta! I finalment ja ens podem dedicar als quehaceres habituals: ping pong, mentider i parchis.

L'endemà, els dos guardes l'Igor i el Vendri ens porten d'excursió per aquestes contrades, el Grunch avui es queda al refu que ens n'espera una i de bona.

I ben aviat ens trobem amb un resalt gelat de selecció de personal per fer els grups. El Vendri passa, no sap ni com, amb els esquís posats i arrastrant-se per terra tibant-li de braços per la rimaieta. L'Igor es desclaça i amb un pas de mixte guarro resol la papeleta. Provo de fer el mateix però em quedo colapsat a mitja seqüència, ni amunt ni avall.

Mentrestant passen el Ru i en Furi prou dignament. Però, això que és? Ja no me'n recordo dels trams "high tension". I al final tibant-li de mans per la neu dura aconsegueixo fer un pas i un altre per acoplar-me a la cua de la caravana i continuar fent via. Estan boixos aquestos romans?

I quan ja m'estava refent de l'ensurt inicial ens trobem als peus de la coneguda canal escondida per accedir a la Torre de Marboré. Aquí ja treiem les armes punxegudes: piolet i grampons. I em trobo obrint una escalinata pa la penya! Tantes patades dono per fer cada pas que provoco un petit bouchon a la canal. Finalment l'Igor, cansat de tal lamentable espectacle de traceur, passa amb quatre salts per la dreta per tirar unes fotillos.

Més amunt, tornem a calçar esquís per arribar a la carena cimera que ens porta al cim. Ara arriba l'hora de la veritat, m'aguntaran els esquís el descens per la canal? Un primer gir i aguanta, un segon també, pues això ja no peta i avall que fa baixada.

Passem per davant de la Gruta de Casteret, fins al coll del descargador. Pells i cap amunt al Pico del Descargador. Una nova baixada cap a la part alta del Circo de cotatuero, per tornar a pujar cap a la Punta Tobacor. Amb un tram de flanqueig de la muerte amb neu dura i caiguda guapa que també em treu els coloretes.

I fem una baixada cap a la Vall d'Ordesa i flanqueig cap al refu. I una darrera puajadeta fins al refu per acabar de relaxar i finiquitar aquesta volta de somni. Ens surten 1860+ però hi ha uns quants kms de recorregut. Vaya que tot i ser el mateix número no es pot ni comparar amb un parell de toses...

I per celeberar-ho uns ous ferrats amb pernil i bona música. La nit es presenta sense timba, que aquesta gent ens ha deixat amansats i ben relaxadets.

I quan ja començavem a estar aclimatats, no sols a l'alçada sinó a totes les atencions rebudes, ha arribat l'hora de tornar a la civilització i acomiadar-nos dels guardes i de la casita en la montaña.

El dia s'ha aixecat massa ventós per anar a fer activitat en alçada i seguint els savis consells dels senseis anem de tornada per la custodia i baixant cap a la vall de capradiza, per tornar a buscar la Serra de la Custodia.

Va de carreritas...

2011-01-14T09:14:00.000-08:00

Ja fa un mes, anava a fer la II cursa del gall a Sant Fruitós. Bonica cursa de mitja muntanya de 12,5 kms amb molt de corriol trenkakames. A la sortida poques cares conegudes d'entre els 250 participants. Traca de sortida i ben aviat es forma un triplet capdavanter que tinc el privilegi de tancar. Però unes indicacions confuses ens fan encigalar i ens tornem a reagrupar tots. I al cap d'una estona ja hi tornem a ser els tres ampliant paulatinament l'avantatge. I així fins el km 5 on el Josep Barrufet ha enxufat la directe i ens ha deixat a la nostra sort. Fruit d'aquest accelerón també se m'ha escapat l'Albert Ferrer, quedant sol per respondre possibles atacs d'algun robagallines. I així hem anant superant els kilometres sense més incidències fins que a la fi, cap el 10 he atrapat a l'Albert i aprofitant un moment de motivació he obert un foradet que he pogut mantenir fins a la meta. Així, segon, i primer podi de la temporada encara que sigui en una cursa local. Lo millor ha estat el trofeu: la gallina Pica!!

I quina alegria al portar-la a casa:

Primer li hem fet una caseta a la terrassa i li hem posat un plat d'arroç. Avia'm si algun dia pon ous!

Dies després, i per tancar l'any que millor que una Sant Silvestre, o com li diuen per la ciutat comtal, la cursa dels nassos. I per seguir amb el tema de les gallines, surto del calaix del galliner. Així em paso 5 km recuperant llocs fins a rebentar i a partir d'aqui 5 kms d'agonia fins a meta. Un darrer esforç i un nou integrant del selecte club dels SUB 35.

I per començar el 2011, una altra de muntanya, la III cursa del Rei de Bombers a Castellar del Vallés de 12km per corriols i 580+. Aquesta vegada un total de 24 corredors, la majoria bombers de BCN, hem respost a la convocatòria de'n Brugaroles.
I el preu d'inscripció 0 euros! Això sí que ens ho podem permitir! Dia assolellat i aquesta vegada poques encigalades. La cursa la guanyat l'Erik, un invitat futur aspirant a bomber que corre que se les pela. Per darrera, un quartet format per servidor, Brugaroles, el Carlos Luis i finalment en Cónsola. Després, per acabar, un menú de germanor, repartiment dels trofeus i fins l'any que ve.

I ara a esperar la neu que bona falta fa a les nostres muntanyes.

Les 10 del 2010, i bon any 2011 amb poques clatellades i bons road punks

2010-12-28T02:36:00.000-08:00

Un altre que s'apunta a la moda de finals d'any de valoracions de tota mena. I en el negoci que ens ocupa, els meus encadenes més significatius d'aquest 2010.
No són les més bones ni les més díficils però en cadascuna hi ha algun motiu o altre que l'han fet particularment especial.

1) Cal remuntar al 9 d'Abril, el primer dia de la temporada, després de la llarga aturada hivernal i com no podia ser d'una altra manera per Montserrat. En el sector de Can Jorba, vaig aconseguir una nova repetició a l'Odio Africano 7a. La temporada començava amb bon peu i moltes ganes:

2) Casi 20 dies després, el 27 d'Abril, retrovava el 7b onsight en el Supositori de Montserrat, en la via coneguda com a Nº15, bonic nom de via.

3) I un mes més tard, el 24 de Maig, queia el 7c into the day (al 4at pegue), també a Montserrat als Avellaners, la via la Trayan Air.

4) I ja cal esperar a ple estiu per trobar alguna actuació prou mencionable i quasi el dia bans de marxar de vacacions. En concret el dia 25 de Juliol, cau l'Arreglada 7c+ a Gelida.

5) I quatre dies després aprofitant el subidón de forma, aprofito per fer la primera ascenció mundial a l'Aracnofobia 7c al Baell nord a la Vall de Ribes, la darrera via pendent d'encadenar del bombó del Baell nord.

6)I un parell de mesos més tard el 25 de Setembre, de nou per Montserrat però en el sector de Can Dubtes queia una vella coneguda meva, el Primer dubte 7c+

7) I aprofitant el moment de màxim rendiment i l'alineació dels astres i sobretot la benavolència dels Déus totpoderosos, el 7 d'Octubre a Can Jorba queia la Mireia 8a.

8) Amb la feina feta en la modalitat d'assaig o asedio, anem de vacances uns dies a l'escola de St Léger a rebre clatellades per totes bandes. Sortosament en un moment de molta inspiració el 19 d'Octubre aconseguia l'Arqué pied tendre 7b+ onsight. I amb això salvava els mobles en la modalitat a vista de buen cubero.

9) I no podia faltar en una selecció anual, una escola com Sant Llorenç del Munt on som clients habituals. Allí, el 25 d'octubre, cau a vista la Cicatrius emocionals 7b+ a la Placa de l'Heura.

10) I per tancar la temporada el día 11 de desembre, de nou per Monterrat per aquesta vegada en el Vermell del Xincarró li faig la primera al Komando entrecot 7c que havia equipat dies abans.

III Partit del gall

2010-12-26T10:19:00.000-08:00

Una nova edició del ja clàssic partit de retrobament d'alguns dels exmembres del CADE-SADETA. Aqui teniu la crònica de com ho vem deixar la darrera vegada ara fa dos anys: http://huuurra.blogspot.com/2008/12/ii-partit-del-gall.html

Un dia increïble i una gran tasca organitzativa, ha permés un récord històric de 13 fubolistes amb ansies de fer gana pels canelons de St Esteve.

Així, s'ha pogut fer un 6 contra 7, en un camp de futbol7 de gespa artificial. Gran nivell el que s'ha pogut veure i molts gols que han mantingut entretinguts la gran quantitat d'acompanyants a l'event. I com no podia faltar, en un aconteixement d'aquesta índole, la foto per inmortalitzar el moment:

Avia'm si podem implantar aquesta data que ha permès tant bona recaudació d'efectius i el proper any podem fer inclús un triangular, je, je...

El darrer komando de la temporada...

2010-12-12T00:16:00.000-08:00

Amb el lema de mínim impacte a la conciliació a la vida familiar i màxim d'esclada, sortim amb el Sellares (little mount jumper) cap a Siurana. L'objectiu principal és fer-se amb la nova guia d'escalada i després ja veurem que podem escalar.
I sols arribar a la pastisseria dels gofres: ¿Què voleu?" A mí, em poses una guia d'escalda que ja fa temps que l'espero! I valia la pena esperar, quina bíblia. Super actualitzada, litografies i fotos a dojo. I la info que necessitem per buscar allò que veniem buscant...

Ens trobem amb el Carlitos (fotoescalador.blogspot.com) i la Sara que estaran una dies de vacacions per les tarragonines terres. I és que enguany, encara no sortia a cap de les seves fotos i havia d'anar pispant fotikos per aigualir les parrafades blogueres.
Anem a l'herbolari a on hi ha joc per tots i tenia bones referències. Així doncs, anem per feina que hi ha cosetes per explicar en el debut del Sellares per aquests escoles. Comecem per l'Arrebato 6b+ bonica placa amb un pas al sostret. Després fem la Cojón prieto 7a on resolem però passant penúries en la bavaressa final. Li toca a This school pen 7a+ on ja comencem a liar-la:

Un pas a bloc sobre regles ens escup i la resta per omplir.

És tan fanàtic el pas que li donem un segon pegue, més que res per sortir a les fotos, je , je. Que és lo realment important, a qui li importa el roadpunk tenint una bona foto? Que a diferència dels anteriors komandos a on les fotillos van ser més aviat escases avui portem un reportero pro.

Així que en havent encadenat to the límit el 7a+ és el moment de buscar nou joc. I el Sellares opta per la Aitxitxe calamitate 7b+, cau en un pas que no aconseguex desxifrar i la deixa tota muntadeta. És el moment clau de la temporada, un 7b+ muntadet, blanquet i condicions atmosfèriques ideals. Sembla que res no pugui fallar. Està en joc mantenir la primera pàgina del 8a.nu! Estic necessitat d'un coixinet de punts per hivernar sense caure a la segona pàgina. Quin gran estil que és el a vista zorro (aqui que cadascú tregui les seves pròpies conclusions). Però es tan gran la pressió que no sols no resolc sinó que al igual que el Carles no aconsegueixo resoldre el pasako. No li dono ni un segon pegue que això és per bloqueros consolidats. I ja completament desubicats i amb les llemes incandescents, el Sellares aposta l'últm cartutxo del dia pel Trifàssic de Mascaró 7b de l'Endika:

Una nova clatellada que l'obliga a baixar-se en el crux. Sort que els anys en el negoci i els dies d'artifo em permeten sortides combinades a la caça del següent parabolt. I així, al igual que l'última vegada pel Campi em trobo sortint d'estreps improvitzats i pillant a regletilles fanàtiques. Com m'agrada!!

Ni que sigui per no abandonar un moscata que després de la clatellada és el mínim que podem fer per ser dignes d'entrar al bar a per una miqueta de suc de civada per ofegar les penes. Així doncs, baixem rebentats i entre lamentacions ens prometem no tornar a sortir de casa sense el guió de ruta! Sort que les vies han sigut molt bones i el correctiu progressiu, començant des del 7a lluidador fins al 7b+ galàctic. I com no podia ser d'altra manera cap piada ni del 7b ni del 7b+.

Ens hospedem al Planet Siurana, on no dignes de l'entrecot ens serveixen un estofat de vedella de categoria. I això amanit amb un vi del priorat amb poso. Intents d'arreglar bombers, i un digetiu per acabar de trobar la solució. Sortim del bar a que ens toqui l'aire, amb una actuació prou decent però sense el passillo triumfal d'altres ocasions.

A les 8:30 ja estem a cal gofre, que no tenim tot el dia! Anem al Racó de Misa a on sols he estat una vegada:

Quin mur i quines viotes!! Les forces justes i les llemes gastades i l'objectiu 4 peguillos per cap. Calentem en un 6c, i ja ens posem a l'Ara pla 7a+ que em surt a vista:

Després a Catalonia is not spain 7b de 35 metrakos on caiem a l'últim pas dur. Sortosament l'encadeno al segon pegue:

I per acabar un 7a dels de calentament (de cuyo nombre no me acuwerdo) en plan ràpid i fugida cap a caseta que surten les filletes del cole:

I amb aquesta sortida ja s'ha acabat la temporada rokera, ara uns mesets al dic sec fins a reorganitzar nous komandos. És l'hora de la neu i de gastar pells. La temporada del carboni i dels power gels. Així doncs, que nevi i força que no vull tocar un corda en quatre mesos!!!

Komando entrecot 7c, al Vermell del Xincarró

2010-12-11T08:43:00.000-08:00

De nou pel Vermell aquesta vegada amb el Vendri, Patricia, el Rochetore i altres. Just el dia que es produex l'arrencada de la temporada blanca en la crono a Vallter, d'altres encara estem enfilant-nos per aquestes parets. I millor perquè amb un 0 al comta metres de desnivell, res de bo es pot fer ara mateix per les neus. Tot i que el Vendri volia fer l'aparició amb sortida suicïda inclosa. Com si d'un espontani es tractés!!

I és que encara em queda un assumpte pendent abans de la llarga hivernació. Un darrer objectiu per finiquitar la llarga temporada escaladora. I com no podia ser d'altra manera és la Komando entrecot, 38 metres i una miqueta de tot:

El primer pegue m'arrosego com un gusano fent tota mena de trampes per aconseguir-la deixar muntada. Ufff! Es nota el triplet (3 dies seguits d'escalada), que fa molts dies que no en feia cap.

I al segon pegue, vaig pujant tot resolent totes les seqüències fins aconseguir la first ascent. Huuurra!!!

I com a confirmat l'Oscar: "ahir vaig estar currant a la komando entrecot, fent currillo de neteja i molt raspall, al segon pegue s'em va trencar un canto i no vaig poder lluitar el rotpunkt (el pas surt però més duret), però crec que serà 7c, una mica més durilla que la sidonie. En tot cas felicitats pel viote,
chavales ja està neteta i blanqueta, llesta per la first ascent, animeu-vos perquè serà de les bones del vermell"

Je, je i això firmat per un dels senseis del sector que no n'ha perdonat res per aquestes contrades. I també, l'ha corroborat el Vendri que està acabant la temporada finet, finet. I ho demostra encadenant-la en tope al segon pegue del dia.

Els exploradors a SANTA ANNA

2010-12-06T02:15:00.000-08:00

Ara que comença el fred és l'hora de buscar el solet i més a la plana ilerdense que queda sovint en conserva sota la boira. I entre la nombrosa oferta de cingleres orientades al sol n’hi tenim aquesta de poc coneguda pel gran públic. I a més a tocar de Lleida en la cada vegada més coneguda escola de Santa Anna.

Aquest va ser un dels últims sectors on vaig estar "currant" per aquesta escola. Es tracta de la prolongació més allunyada de la Paret del Vent. I tant allunyada està que les primeres incursions equipadores eran veritables exploracions que van donar nom al sector. I entre els grans exploradors vem retre un petit homenatge a Stanley i a Dr. Livingstone. La Stanley, una de les primeres i de les més curtetes. I la Dr. Livingstone, un diedre cec que s'ha mantingut de 7b malgrat certes queixes.

Aqui hi vem estar currant varios exploradors: Tano, Mangui, Pete, Domènec, Albert, Robert i amb un parell de temporades va quedar equipat el gruix d'un dels millors sectors de l'escola. Roca genial, inclús massa coralina en segons quins trams, vies llargues de fins a 30 metres i predomini del seté grau.

En les primeres vistes en va sortir un llamp de serp negrosa que ens donava un sustos de por. Al final vem trobar la pell de la seva últim mundança al mateix peu de la Classic climbing i mai més en vem saber res, d’aquí el nom de l’Annaconda.

També hi ha la Gesiha i l'Esfinx que van ser molt codiciades (en el seu moment i motiu de molts episodis de controversia respecte el grau. I no sols respecte el grau, a la Geisha encara recordo que sota les influènices Kamerlandernianes vaig deixar un alejillo a l’última xapa . Quan ho va veure el Tano per continuar la feina, ràpidament ho va rectificar afegint una nova xapa . I quina alegria en un dels primers pegues que li vaig fer en poder-m’hi trincar per estudiar el pas. I el Tano que se’n fotia i tú que no la volies posar.

I que dir de l’Esfinx que al final i molt a mi pesar, en la darrera ressenya oficial (la que m'ha passat el Domenecus) ha abandonat l'aureola del vuité grau per caure al 7c+. Fins aqui ja s’hi van acostar no sols els escaladors humanas sinó també alguns més celestials. I així es com un dia tal com avui arriba el gran Klemen Becan i al fer-la a vista se l’apunta de 8a (soft) i comenta “Not harder then 7c+ on the left”. Ja amb el primer llarg ja va haver-hi divergència d’opinions. Al final ha quedat de 7b+. Continuen molt finetes les feres ilerdenses.

Aquest sector el tenia tatxat, però amb els darrers equipaments del Domenecus m’està sortint nou joc. I encara queda més terreny, això sí, per veritables exploradors .

Que no us espantiu els 25 minuts de pujada a lo jabalí fins a peu de via, la suada valdrà la pena.

Komando entrecot, la nova al Vermell del Xincarró

2010-12-05T08:28:00.001-08:00

La sorprenent primera actuació de la Xinita, http://huuurra.blogspot.com/2010/10/la-xinita-7a-la-nova-al-totxo-de-la.html, li auguraba un bon futur perforador. Però goiteu que em va passar en motiu de la seva segona actuació. Tenia una línia clitxada a l'esquerra de la Sidonie, al solicitat Vermell del Xincarró.

Total que un dia em poso mans a l'obra i a l'hora de posar la reunió, la Xinita va començar a fer l'indio. La màquina semblava que havia dit prou. Primer em va petar la peça del seguro del accelerador. Alli penjat com un xoriç vaig aconseguir tibar del cable de forma manual, eso no es un problema. Amb la reunió posada, se'm desafluixa el arranque manual del cos de la màquina. Descobreixo una nova posició d'arrancada en posició invertida que encara em permet de continuar currant. Eso tampoco es un problema. I per acabar-ho de rematar, al final em salta tot el sistema de portabroques. L'acte reflex sols m'ha permes capturar al vol la broca! I la resta a tomar pel cul.

Ho haveu vist, ara si que ja tinc un problema. No em facis això, avui no, Xinita!! I com que la corda no arribava a terra vaig tornar a sortir per d'alt jo, xinita i el farcell de parabolts. Recullo trastes sense deixar quasi rastre del fiasco.

Quin cop tan dur, ja era previsible que molt no duararia però al segon dia i va petar per totes bandes per ananr directament a la UVI. Avia'm si se'n surt la pobre!

I recient sortideta del taller tornem al lio, una segona vegada els dos mano a mano. I aquesta vegada torna al nivell d'aquell primer dia, fins a finiquitar la feina i deixar equipadet el Komanado entrecot.

No és amor de madre, però quin viot que ha sortit. De les vies de gama alta del sector. En total són 38 metres, amb 16 seguros. Inici amb un bloquillo de dos xapes. Una zona tranqui per ananr a buscar un tram mig fisurat i comença la part més vertical amb tot tipous de passitos. Una barra de descans i un altre bloquillo per plantar-se al tram final sobre pilotes montserratines.

La vaig donar un parell de pegues resolent els passos i ja l'he deixat blanqueta i a l'espera de la primera munidal. Seràs tú el primer ascencionista?

PD.- A tots el del komando, jo ja he fet la meva part. Ara és ella la que us espera!

Un dia pel senglar

2010-12-02T10:29:00.000-08:00

Ja feia dies que tenia pensat publicar aquest post que resumeix la majoria de sortides de curro per la roca. I són de curro perquè a base d'anar sembrat i assimilant movimets les vies esdevenen més humanes. Sinó sols tendim a explicar les batalletes dels pocs dies que triumfem i a on està tot el treball prèvi? O com deia un sensei: "No, si aqui el unico idiota que entrena soy yo y mira lo que hago!"

Com m'agraden aquells dies on justifiquem la sortida sols per haver trobat un nou peu. O aquells en que lo que no queda pa la libreta queda pa la pila. I quan no fa fred fa calor. I quan no plou fa humitat. I al final quan tots el paràmteres externs són favorables, i la alineació planetaria és l'òptima, hi ha la pròpia actuació la que sentencirà la victòria o la derrota.

I amb aquestes cabòries em estat pujant aquest dies amb el Sellares, o pequeño saltamontes, al senglar amb un mateix objectiu: la Correcamins 7c+. Després d'enllestir per la via ràpida la versió de la dreta del Viatge imaginàri (aqui en una foto del Fernando) ensopeguem amb aquest òs.

Quin gran asedio a aquesta via traïdora. Ben aviat comencem a plantar-nos al crux però el bloc és massa aleatòri i ens tumba una vegada i altre. Igual que aquells que van filmar el video de caigudes a targassone. I el pitjor de tot és que just després de caure el pas surt, molt al límit però surt. La mare que la va parir, ens està maltractant de mala manera. Sort que cada dia trobem altres cordades que ens fan més entretinguts els assalts. I al final després de caure al crux infinitat de vegades i d'evidenciar un clar retrocés he desistit d'aquesta guerra a l'espera de millor ocasió. Sort que el Pequeño Saltamontes al final la va encadenar com a presagi a la gran temporada tatxadora que li espera.

Així, doncs, fiasco i retirada amb el clatell vermell. I una altre cap a la llista de projects per quan sigui més gran i fort. I ara a apuntar més baix, que l'horno no està pa bollos i el Pirineu està ben blanquet per començar a gastar pells.

20ena CURSA CEC DE COLLSEROLA

2010-11-21T11:11:00.000-08:00

Després de l'escapada entre setmana per patir les rigorositats que es gasten per Siurana, ha tocat la clàssica de Collserola. Res més a afegir de la crònica de la darrera edició. Són 18k (que l'any passat deien 16) i surten uns 600 metres de desnvell positius per pistes ràpides amb algunes rampes infernals.

Sols comentar de la meva actuació, que al final he fet el 5è amb un temps d'1h 40s. He perdut dos llocs però he millorat 8 segons i amb això en tinc prou per tornar content i ben rebentadet cap a caseta. De l'empresa també hi eren el Galindo (11è) i en Font (17è).

Se sent dir que ja fa dies que els skimountain's ja masellen. Inclús n'hi ha que ja en porten 50mil. Però la temporada es preveu llarga i fins la Mezzalama el 30 abril encara queden massa dies i amb el Senglar tant on fire no es pot parar de saltar a la correcamins...

Del komando entrecot i el seu pas per Siurana

2010-11-18T03:28:00.000-08:00

De forma casual, hem reorganitzat el Komando Entrecot per una visitilla ràpida de dia i mig a Siurana que fa quatre anyets que no visito. En la alineació hi ha el Domencus, el Morer i el qui escriu aquesta crònica. Així, sols a lamentar d'aquell històric komando que recorria els peus del Ventoux, la baixa no justificada de l'Oscar.

Un primer dia ventós es fa decantar pel sector de l'Esperó de Primavera on sembla que podrem estar més arresserats. Hi ha força gent però podem calentar prou tranquils. Després anem a el Menjapindules 7b on els tres no fallem, se sent dir però, que algun va més sobrat que d'altres. Enfi que amb això ja ens hem gunyat la nostra dosi diària de suc de civada!! Però encara en volem més i amb la idea de buscar something harder, anem a espategar a la Mandragora 7b+ que queda lliure en aquell precís moment. Aquesta ja la coneixia de 10 anys enrera quan li vaig donar uns peguillos. El Domenecus també l'havia tocat. Quin viot de 38 metres i amb un pas obligat a l'alçada de la quarta xapa. Aquests pegues ens tenen entretinguts una bona estona. La millor actuació l'ha firmat el Morer que, inexpicablement, patina a l'avantpas i ja no para fins d'alt. Tinc el privilegi de poder-li donar el darrer pegue abans que m'agafin els cucuts ja que la tarda ja no dóna per més. I amb la pressió de no poder defraudar als compis ofereixo una bona lluitada amb encadene final. Llàstima que amb mitja hora més de llum hi havia un nou hat trick.

I ara que ja hem fet la gana és l'hora d'anar al vertiable motiu de la nostra trobada: l'entrecot. Prèvi, a l'hora de sopar i com no podia ser d'una altra manera celebrem els triumfos del dia a base de suc de civada. Sort que ja tenim les secors de la gola una mica recuperades quan el cambrer ens ho comunica: "No tenim entrecot, ha de ser xuletón o...". Pues que siguin tres de xuletón però amanit amb vi de la terra que per algo estem al priorat. Un bon digestiu per ja sortir del bar per la porta gran, el Komando segueix en forma, i a buscar un racó pa furgonear.

El segon dia, s'aixeca tapadot i gris. I anem a parar al Campi qui pugui sense ressenyes ja que l'anhel.lada guia encara no ha sortit. Sols tenim alguna referència puntal i d'entrada ens trobem sols al sector? Fem una fisura traidora de 6b+ que ens desperta de cop. I després a la que resulta ser la Gamba gamba 7b, on el Domenecus veu la padrina per desxifrar els passos. El Morer i servidor no perdonem i la fem molt ben teledirigits.
Més tard, i ja amb el cel amenaçador provem la Gurungos 7b de la old school. El Domenec es baixa del crux, avui no té el dia o segons ell "no me déis mas de beber". I després, en el meu torn començo a saltar en ple crux i no passo de cap manera. Les llemes encesses: fire on your fingers. Hi ha una regle amb un tacte asquerós o no m'hi quedo. A falta de punch bones són les trampes i amb un pas d'estreps i llançament de cinta a la xapa aconsegueixo passar. Aquests recursos no són massa vistosos, i menys a ple Campi, però solen ser eficients. Un parell més com aquesta i cauré al lado oscuro del bastó màgic tan de moda en els temps que corren. Obligada la seqüència!

Sols he trobat una foto del "Fe i valor" que sembla que també se les van tenir amb aquest viot del Campi:

Que la nostra camara oficial segueix tenint problemes de bateria que no permeten lluiments fotogràfics.

Enfi que comença a plovisquejar i optem per fer una retirada a temps a l'espera d'un vertiable entrecot.

PD- Però d'aquells au roquefort...

Pues va a ser que no (pero por poco)

2010-11-07T09:14:00.000-08:00

I és que al final no he pogut defensar el TOP TEN de la darrera edició en la gran cursa montserratina per excl.lència: la MONTSERRAT NORD.
I és que enguany en aquesta cinquena edició s'hi han aplegat bastanta "pata negra" dels diversos circuits catalans de curses.

Ben aviat, sols aviar-nos, ja he vist a través del gatcheto-periscopio enfonsat per la 25ena posició com marxava un selecte grup a on no hi era convidat. I quina manera d'esbufegar, i el pitjor de tot és que tinc tota la cursa per davant. Però amb una mica d'ofici, més en la baixada que no pas en la pujada, he firmat un temps final de 2h2m26s (11è de la general). A més d'1 minut de la meva marca de l'edició anterior.

Com ha canviat el panormana d'ençà aquella darrera cursa de l'Alba, a on sols 10 segons ens van separar del triomf a nivell d'equips. A Monistrol, d'aquell desembarcament de bombers de BCN, sols hem quedat el Pequeño Saltamontes i un "desguasat" servidor. La resta per excuses poc lloables han optat per menys sofertes alternatives. I com de miracles els justos, i s'hi han de passar que sigui a Lourdes. I amb el poc entreno específic, hem fet el que bonament hem pogut gràcies, sobretot, al nostre mètode secret a base de pegues als 7c+ del Senglar. I així ha estat com el Sellares per uns o Pequeño Saltamontes pels altres, s'ha fet en el 29è lloc millorant la marca en més de 4 minuts.

I menys lloables han estat encara altres (tu que ho estàs llegint) abscències destacades que no han perdonat ni un sol dia d'escalada per marcar el crono en aquesta gran clàssica.

Les darreres malifetes del Komando Entrecot

2010-10-23T09:50:00.000-07:00

Després de suplir les baixes d'última hora per nous efectius, al final hem aconseguit reorganitzar una nova cel.la escaladora: el novedós Komando Entrecot:

L'objectiu el derribo de St Léger, una bonica escola francesa sita sota els mateixos peus del colós Mt Ventoux, autèntic icone del ciclisme mundial. Allí ens esperen vies pels tots els gustos i totes les orientacions que ens han tingut entretinguts cinc jornades consecutives d'escalada.

Després d'estar currant en diversos projects durant quasi tota la temporada és l'hora per degustar l'onsight climbing i preparar el clatell per les "collejes" pròpies d'aquesta disciplina. Així, amb la més gran de les humiltats, encetem el viatge amb bon peu en el sector Sud on aconseguim salvar els mobles prou dignament la mateixa tarda del viatge. Aconseguint onsights de 7b/b+ (l'Oscar), 7b (Morer i Robert) i 7a+ (Domenecus).

I el segon dia anem a l'Andalouse on per fi em retrobo amb l'anhel.lat 7b+ onsight, amb l'Arqué pied tendre un placot de 40 metres de regles. Ja tinc la feina feta però encara ens quedarem uns dies a arrastrar-nos per aquestes contrades.

Tercer dia a la Baleine on hi ha autèntiques joies i molta feina per altres visites i on l'Oscar, en la versió més humana i menys celestial, salta en una entrada a bloc d'un 7a:

I el quart dia anem a la barrancada formada pels sectors Ouest, FFM i Est. I poc després de calentar el Domenecus descobreix una placa de 30 metres, Le short dans le trou 7b. L'espera una fotocòpia de l'escalada del lleidetà Camp de 300. I amb un pegue de gran mestre, fa bons els pronòstics i firma un onsight demolidor i la seva millor captura d'aquests dies. I poca estona després, l'Oscar tanca una gran jornada del Komando amb l'encadene de la mítica i coneguda FFM, Meuhhh 7c+. Un pegue de sensei de veritat que li ha costat una llema del dit. Aqui tenim el pegue del Morer:

Després de tant bones actuacions, ha arribat el moment culminant de la nostra estancia i abandonem l'austera vida de la furgo per anar a sopar poray. Un primer retaurant d'alto copete ens obliga a fer més quilòmetres fins que a la fi trobem el que busquem. Un menú amb Entrecot i com no podia ser d'altra manera aquí no perdona ningú: Un al grill, dos al roquefort i l'altre al pimiento.

I malgrat tant recomfortant tibèri el cinqué dia les forces estan molt deteriorades. Desguace col.lectiu i amb més ganes que condicions repetim a la Face Sud. D'entrada el domenecus cau en un parany de 7b sense comentaris a la guia. Servidor respon amb un intent a Laisser passer les reves 7b on no passo de la primera xapa:

I el Morer que si que li dóna amb més ganes i li dóna un pegue més serio:

El Domenecus, ara ja amb més ofici, opta per una "a faire absolutement" de 7b+ on es defensa dignement saltant a plenes hostilitats:

I al final del dia i per finiquitar les vacacions, un autèntic pegue al més pur estil "Solo por viecci guerreri" a la Divine idylle 7a. I després d'una lluita agònica aconsegueixo el a vista i el "suc de civada" gentilesa de l'Oscar que ja coneixia el que m'esperava en el tram final. I va tancar l'actuació del Komando el Domenecus en aquesta mateixa via confirmant la sorpresa final amb el mísmissim vol del voltor.

UNA DE RUNNING...

2010-10-17T11:34:00.000-07:00

I és que ja hi havia ganes de dorsal després de 5 mesets en el dique seco dedicat a tutti pleni a l'escalismo. I ha estat en motiu de la celebració a Olesa del Cros escolar on hi ha curses per tothom. Pels peques, pels papis, per les mamis i inclus una exhibició del club local oberta al gran públic.

Així per nosaltres eren 5,4 km de terra pel clàssic circuit annex a les pistes d'atletisme de les Planes amb les seves "rampilles". Una bona ocasió per cremar les primeres carbonilles i valorar la forma d'inici de temporada. Hem consta que n'hi ha que ja esquien però encara tenim agun assumpte pendent per aquestes parets de Déu, je, je...

Al final amb més ganes que nivell, amb una cursa amb molt poca participació, he aconseguit el 4at lloc sota els ánims de tota la família. Sort que encara queden uns dies per afinar bastant fins a la Montserrat nord.

"LES TOP" DE SETÉ GRAU DE SANT LLORENÇ DEL MUNT

2010-10-16T08:31:00.000-07:00

Com ja vaig fer en el seu dia de Montserrat, aqui teniu les més valorades en el 8a.nu ordenades per índex:

7a+

1. Quan es menja aquí?. Gran
2. Printemps. Gruyère
3. Rèquiem. Gruyère
4. Siluetes de cristall. Dauet
5. El límit del desig. Gruyère
6. Angeles de fuego. Heura
7. Subete a mi piel (L1). Gran
8. Brego. Gruyère
9. Intent fallide (Tabú). Meló
10. Els llaurers del Cesar. Revolt

7b

1. La reina abeja. Gran
2. L'Enze. Heura
3. Solitud. Heura
4. Sexe, salut i sant llorenç. Gran
5. Chris crisis. Gruyère
6. Infierno. Gran
7. Dr. Jeckyll. Totxo sibèria
8. Treballem en coses estranyes i belles. Gran
9. Shin jin mei. Gran
10. Zen. Heura

7b+

1. S'hi ha d'anar. Gruyère
2. Pa de ral. Mur blau
3. Descanso dominical. Gran
4. S'hi ha d'anar pel recte. Gruyère
5. Sense alé. Silenci
6. Emperatriz esmeralda. Gran
7. La panxa del bou. Gran
8. El señor de los anillos. Gran
9. Rescat emocional. Gran
10. 20 minuts. Gran

7c

1. Terramar. Gran
2. Dresden. Gran
3. Atzucat. Gran
4. No hi ha limits. Districtes
5. Sense comentaris. Gran
6. Via del codolada (Variant comulada). Gran
7. Fenaskistiskopi. Gran
8. Via del quicu. Gran
9. Anabel lee. Silenci
10. Zombie. Gran

7c+

1. El clan del bonsai. Agonies
2. S'ha acabat el broquil. Silenci
3. La llei de Murphy. Gran
4. El clan del oso cavernario. Gran
5. Zurich. Mur blau
6. Ja n'hi ha prou. Gran
7. Bruce lee. Mur blau
8. Zigger-zagger. Silenci
9. El perdedor. Gran
10. Tendones de acero. Meló

i 8a

1. Calladeta fas més goig. Gran
2. Sueños de piedra. Gran
3. Espacio, amor y locura. Gran
4. No t'ho perdis. Gran
5. Yo claudio. Gran
6. Desperta ferro. Gran
7. Dick terpi. Totxo sibèria
8. Fugazzi. Agonies
9. La pedregada Silenci
10. Pinxe tira. Mur blau

PARDINYES ROC 2010

2010-10-11T05:47:00.000-07:00

LA XINITA 7a, LA NOVA AL TOTXO DE LA SIBÈRIA

2010-10-08T13:18:00.001-07:00

Amb el Sellares, fa uns dies, vem pujar carregats com a rucs amb l'objectiu d'equipar una nova via que tenia clixada a l'esquerra de la històrica "Si o no". I amb l'alicient afegit d'estrenar la meva darrera adquisició als xinos i per internet, un taladre percutor amb motors d'explosió per 105 euros, OFERTÓN DE LA SEMANA!!!

Això està tan arrebentat de preu que em fa por de quedar-me amb l'anella d'arrencada a la mà en la primera estirada, je, je... Total que una vegada ubicats i per muntar la reunió la Xinita fa un parell d'extranys però ràpidament s'alinea i comença a foradar vigorosament. I després d'una bona estona de curro deixem la feina feta.

Una bonica via cosideta on el més díficil és a la primera xapa, i després una bonica fisura que ens porta a un sostret amb un pas atlètic. Després placa de foradets típica del sector on cal un mica de pila per arribar a la reunió. En total 8 parabolts i com no podia ser d'una altra manera de nom, LA XINTA. Un makinot d'aquells que no t'acabes, com pesa la japuta!! I que et deixa el braç i els ronyons destrossats. I per poc no ens deixa sordos, quin rebombori per Déu!!!

I amb el Jofre hem pujat per fer la first ascent mundial. I amb les pluges la trobem bruta de nou, unes raspallades, una mica de magnesi i una proposta de 7a. Ja direu...

Llarga vida a la Xinita!!

Mireia 8a a Can jorba

2010-10-07T12:09:00.000-07:00

Per fi, els Déus han estat benavolents amb la meva persona i han obert una petita finestra per poder-me colar a l'Olymp del vuité grau! Allí on m'esparaven els grans Domenecus i Oskarus que, enguany, ja havien finiquitat les seves "ANCHOa's". I per poder arribar a bon port en tal quimera he seguit la seva tàctica. O sigui, aconseguir, una bona base de 7c+, el grau més antipaticot pels aspirants a coronar el Mont Olimp.

Darrera queden més de cinc mesos d'anades i vingudes, de salts, d'arrastrades i actuacions de lo més variopintes. I el que és més desagraït, la fase de la búsqueda del projecte ideal. Quina manera de picotejar vies sols per cala Montse: Narco, Bolita, Arribaba, Pinus, Anillo del cuero, Fart de grifa, Cagadubtes i Paulina. I finalment, quan ja no s'havia on fotre'm i finalitzades les restriccions del sector, vem anar a parar a Can Jorba on vaig ensopegar amb la Mireia. Noi!!! Que aquesta sí que me l'han fet a mida, je, je. Muntem el camp base i que comenci l'asedio.

Inici comú amb l'Oriol amb un tram facilot. Deprés, encara la placa amb un parell de remadetes i repisón. Després del descans un tram de pila sobre forats fins a una parada abans de la travesia cabrona fins a la primera reunió. Fins aquí 7c i arriba el crux bloquero sobre una nyapota. Una nova parada i una darrera manxada per pillar el canto xapador de role y hasta aqui puedo leer!

Al final l'he fet al sisé. Je, je,.. al sisé dia de feina que no pegue. Fins que no ha vingut el meu particular talismà montserratí no he pogut encadenar. Extranya coincidència que amb l'Oscar he encadenat el Somni, la Xilum i ara aquesta.

Sort de la bona companyia difrutada que han fet més distessos els assalts i del trucs que entre el Sellares, el Jofre, Domenecus, el Joan Maria i l'Oscar hem anat treient.

Enfi, temporada salvada i com diu el refran "un ocho-a al año no hace daño". I ara a esperar la neu i a la Mezzalama.

No dubtis per Can Dubtes

2010-09-26T01:12:00.001-07:00

Amb l'Oscar enfilem de nou cap a cala Montse, però aquesta vegada a la North Face per enfrontar-nos a una altra via clàssica en el seu grau: el Primer dubte 7c+. Via sita en un dels sectors amb més controvèrsia en l'apassionant món blogger, el Can Dubtes:

Segons es despren de les crítiques més aviat negatives molta gent cau al parany de començar pels "6b's infiernos" que es converteixen en un espanta clientela. I sinó us ho creieu mireu per Cala Tufa quina piada més bona:

http://tufa-tufa.blogspot.com/2007/08/can-dubtes-o-donde-reina-el-maligno.html

Però amb una mica de paciència, sóc de la humil opinió, que se n'hi pot treure un bon partit. D'entrada hi tenim la No hi ha dubte 7b+ tant bo com dur, que ja va costar unes visitilles. I a la seva dreta el Primer dubte. Una via de placa vertical, amb un pas superfanàtic i regletós de "sika a sika i tiro porque me toca" a l'alçada de la segona xapa. Un pas d'aquells que tots els que critiquen els sikats disfruten com enanos. Després a mitja via hi ha un segon crux d'stratofingers sobre bidits curts. I per acabar un mica de pila sobre més bidits i alguna regletilla.
Una via de la categoria de "caldo para tus dedos" que et deixa sense llemes. Suficientment antipàtica per evitar convertir-se en comercial i suficientment guapa per no caure en desgràcia.

En la temporada anterior, en una de les jornades d'assedio vaig caure, amb els colzes mirant a Cuenca, a l'últim pas amb la reunió a la cara. Merddaaaa!! I amb aquest pegue vaig desmuntar la paradeta i cap a otra cosa mariposa. No hi havia cap dubte, s'hi hauria de tornar però el calendari i la casuística va deixar el projecte allí apracat.

Enguany, el primer dia provant de nou la via vaig petar un peu en el crux obligant a canviar una mica el moviment. El pas surt de forma menys aleatòria i matitzem bè la resta de la via a l'espera de millor ocasió.

Tornant al dia en qüestió, amb el cotxe pillem per falta d'indicacions de les obres que s'estan executant i que tenen temporalment tallat el tram entre el cruce del monestir i "santasesi". Al final, després de quasi hora i mitja, aconseguim arribar via Marganell-Cassot.

Una vegada preparada la via, llegiu cintes posades, peus marcats i regles respatllades comencen els assalts del dia. Els fiascos dels dos dies anteriors em fan dubtar de les possibilitats reals de fer un paper decent. El primer dia saltava rebentat per l'Odio africano a Can Jorba i el següent a Calders al flash a Foteu-li canya 6b+.

Al primer round, el segon crux em deixa anar un ganxo d'esquerres i completament KO saltant pels aires. Ohhhhh!! Al segon round, un directe de dretes en ple crux i de nou volant. Baixo a terra, un minutillo d'encabritació i som-hi! Aquesta vegada no fallo ni el primer ni en el segon crux i li faig el ROAD PUNKY. Quina alegria tan gran, després de tant esforç poder-la finalment encadenar.

Així, doncs, seguim trucant a la porta d'accés a l'Olymp. Però els totpoderosos Déus que el regenten, enguany, semblen no ser massa benevolents. O la meva humil candidatura presenta poques credencials per tan privilegiada situació. Je, je. En qualsevol cas ho seguirem intentant...

El vianant 7c+ al Vermell del Xincarró

2010-09-20T08:17:00.000-07:00

Goiteu el que deia en TR a Celiavern el seu dia:

"*EL VIANANT 7c/c+. Primer llarg d'accés a la resta de vies, un 7a+ de placa GENIAL, foradets i pas burro de regleta lateral. Un cop sortint de la R1 hi ha molts bloqueigs, algun pas dinàmic dels macos i un CRUX anant a bidit que es pot fer en lance recte o per la esquerra amb un dur bloqueig d'espatlla esquerra. Compte a la sortida (assegurança exigent però gens perillosa). Final en placa més facil però bonic.Resolta al tercer intent. No em canso de repetir-la donat que per les seves característiques és una via ideal per fer pila i els xapatges no són exigents. Molt resistent encara que menys dura que vies com el CLAN DEL BONSAI o LA FUGAZZI ORIGINAL, pel qual la deixo de 7c/c+...ja direu!"

I a més goiteu quina fotillo pillada de cal Free bloc a ple crux de la via:

I si ja està tot dit i escrit no cal afegir res més de la darrera víctima dels meus asedios. Que les jornades de curro són massa aburrides pel lector. Així, doncs, piada ràpida i de nou a les portes de l'Olymp esperant el moment de poder-hi arribar!

PD- Sols afegir que actualment ja no hi ha la R1.

Xito xito 7b, a les Escaleras al cielo de Santa Ana

2010-09-18T05:14:00.001-07:00

A mitjans de maig del 2003, vem a anar amb el Domènec amb tota l'artilleria per obrir una nova línia que el seu ull de "sensei equipador" tenia controlada. I amb aquesta motivació ens vem passar el dia currant per equipar una altra gran clàssica de l'escola de Santa Ana. De baix estant sembla, impossible poder pujar en lliure per aquell pany tant desplomat però generòs en canto. Fins aquell moment sols una antiga via d'artifo solcava els desploms.

Aqui els autors de la via, amb el Pelón i la Duna:

D'entrada vem plantar la reunió i un primer saneig. Al peu de via vem tenir que desmontar les restes de la foguera il.legal per furegitar "dominguerus" aficionats a la barbacoa. El desplom inicial carbonitzat el vem resoldre amb grans solucions. Per posar la primera xapa que millor que còmodament des del sostre del Terrano del curro del domenecus. Amb cotxe a peu de via, això sí que és aproximació 0 minuts! I després un mica d'artifo guarrillo per posar un parell de xapes més per enllaçar amb la part equipada per d'alt. I abans de marxar provant la via, hi havia un bloc enorme de dubtosa solidesa. Li foto hòsties amb el "Yosemite hammer" però està ben collat el cabrón! I el Domencus em passa una perpalina que duia al cotxe, li foto una bona palanca i RASSS!! Salta el bloc, PIANUSCUS!! Sort que ja havíem tret el cotxe del peu de via que l'armari de bloc es va quedar al mig de la pista de pujada. No el podíem ni moure!! I així, es va quedar força temps bloquejant l'accés a l'explanada típica per fer la "comilona" i els trepes vam començar la conquesta d'aquest petit racó.

En quan al grau, després d'un període inicial de certes controversies, el temps i les repeticions han acabat consolidant el 7b.

Més endavant el Pelón, l'Andrada, el Cortés i el mateix Domènec equiparien més vies en aquest desplom.

Old style vs new generation

2010-09-09T12:22:00.000-07:00

Una vegada més enfilem amb l'Oscar cap a la Sibèria a protagonitzar una nova jornada de feina en aquest allunyat racó, si ja se sap "currante a currar".
Calentem i com que no tinc el joc massa clar acabo optant per la darrera via de les 16 fàcils (de 7c o menys) que em falta entre el Totxo i Sibèria: la Si o no 7b. De la qual no en tinc cap referència per part dels locals, ni de la comunidad ni de ningú.

De baix estant, la primera impressió no és massa alentadora. L'equipament és a base d'spits de 8 i algun del 10, amb les plaquetes mig sueltes. Els cantos, per més inri, recoberts de terra o de teles d'aranya. I per si fos poc, ni el més petit indici de magnesi! Vamos que tot i estar en escalada esportiva això és un veritable terreny de col.leccionistes. I el primer pegue com no podia ser d'una altra manera és converteix en un mal viatge de xapa a xapa, on netejant per aquí i ara per allà vaig desxifrant cosetes. I al bombillo final no trobava ni els picats que estan tan bruts que ni penjat de la xapa els veia. Al final, al tercer pegue li he tret el road punk. Guapa via però massa abandonada, no sé quan temps feia que no hi pujava ningú!

Mentrestant l'Oscar, molt més astut, no ha caigut a trampes tatxadores i s'ha mantingut perseverant a la codiciada Secta 8a+. On ja fa pegues d'aquests de tú a tú i està realment apunt de rebentar-la.

Després anem al Mur Blau, on tinc un assumpte pendent amb una via de new generation: la Bruce Lee 7c+.

Aquesta va ser una descoberta de l'Oscar que ja me la va vendre com a guapa i facilota pel grau. Però la veritat, és que després d'un tramet de pila hi ha un parell de moviments més a bloc que són una veritale escupidera i no sóc l'únic que ho ha experimentat. Així que una opció pels que anem to the limit, és un mica de "suicidal climbing" i saltar-se la darrera xapa. I això és el que he provat en el primer pegue del dia posant cintes. Però en el darrer pas dur en ple alejillo se m'han obert les ales i a volar!

De nou cap a la Sibèria a per un darrer pegue de l'Oscar a la Secta i recollim tratses per tornar de nou al Mur. Je, je, això si que és currar! I de nou a la Bruce on aquesta vegada opto per xapar i "be water my friend" passo les hostilitats com bonament puc per acabar amb l'"huuurra" triumfador. L'Olymp encara és possible abans de l'arribada de les neus!!

Travessa del bukanero 6c, a Binibeca (Zona de l'Arc)

2010-09-01T10:35:00.000-07:00

Oh NOOO!! Ara s'ha enfadat!!!

2010-08-27T07:42:00.000-07:00

Game Over al Castell de d'alt, INSERT COIN

2010-08-25T07:43:00.001-07:00

Pues de camí amb el Javi veig que la Merolla del sector de baix enacara té el segon canto xop i optem per anar al sector de d'alt on estic a tiro de dos.

I després de calentar em monto la Tavella 7c+, d'un seqüència a bloc en placa vertial. L'havia provat feia pocs dies quedant-me pendent el pas d'aproximació al pas. I en aquesta ocasió, amb forces renovades, he aconseguit resoldre el pas. Més tard al segon pegue del dia aconsegueixo el road punk amb un lance boig. Visca!! Una via díficil de graduar, d'aquestes on molts opinen però menys encadenen. La mateixa guia ja porta a confusió, al dibuix 7c+ i al llistat de 7c. En qualsevol cas, la via és bona!

I després provo la Terrífic 7b+, la darrera que em queda per encadenar. El primer pegue és prou bo caient en plenes hostilitats.

Una estona de descans i li dono un nou pegue que serà el bo, així doncs primer sector que li poso el Game Over i on totes les vies són bones i la sombreta millor.

My moflets 7c, al Castell de les dames

2010-08-23T06:27:00.001-07:00

Ep que ja tornem a estar currant per aquestes parets de Déu!! Després de tantes hores per l'aigua a la caça del pulpo els dits s'han estovat. Així doncs, ha calgut fer uns dies de rodamenta on he fet una mica de buidatge sobretot en aquest sector que gaudeix de bona sombra. Total que al sector de d'alt ja estic a tiro de dos pel Game Over, i per baix la cosa segueix estant més verdota.

I els mofletillos la vaig tocar un dia la temporada passada on no em va ni sortir un dels passos claus de la via. Enguany, al primer tiento, ja em va sortir el pas i al segon pegue fa fallar la pila!!

Ràpidament tornem a ser-hi, aquest cop amb en Feixas. També han vingut les seves dos mascotes per entretindre la Laia i l'Ares durant la matinal.
I sense més preàmbuls aconseguixo muntar la via suant com un porc i arrastrant-me com una culebra, ara si que tic ben calent! I al segon pegue, després d'una bona batalla li aconsegueixo la tatxada bona. Huuurra!!!

Més tard provo per d'alt la Merolla descontrola de passos guapos i regles. Hi ha alguna seqüència inclús comuna amb la veïna Montserratina i vaig força perdut. Al final li he tret els passos però caldrà que algun SENSEI m'expliqui exactament om va el tema que veig que a la topo parla de moltes variants.

I en Feixas ha triumfat fent els dos 6b's a vista i prova el 6c+ que deixa per millor ocasió.

Psico per Binisafuller

2010-08-15T00:28:00.000-07:00

De nou de vacances disfrutant amb tota la família del sol i la platgeta. En alguna de les escapades expres a la busqueda del pop salvatge dono amb aquesta opció per blocar.

Aproximació de 30 segons, accés sec a la paret, poca alçada i bona roca. I en ser una caleta queda més resguardada de la mala mar, l'únic inconvenient poden ser les meduses.

Us deixo un monogràfic que em va fer la Imma:

Vilamanya, a la Vall de Ribes

2010-07-31T01:58:00.000-07:00

Zona formada per diversos sectors, un al costat de l’altre però sempre per sota del Poblet de Vilamanya. En el sector Buscant el Sol (en pau descansi) es varen equipar les primeres vies d’esportiva de la Vall. Va ser el “carter” qui va aprendre en aquest sector a equipar de forma autodidàctica. A part de ser el carter de Núria, en Pep també és ferrer i va crear una col•lecció de confecció pròpia de xapes i cadenes per equipar les primeres vies. Així, de forma artesanal, van néixer noms tan suggerents com Temptació de friki, Espanta frifkis, Frikimania, Lolos de Lleida.. en fi, el naixement de l’escalada esportiva (friki) a la Vall.

La resta de sectors de Vilamanya van passar desapercebuts més temps ja que era l’època de la Lleixa.

Us deixo les ressenyes d'aquests setorets publicats a la guia "Escalades al ripollès" d'edicions super crak:

No va ser fins que la quinta del taladre de Ribes va redescobrir la zona i va posar-se mans a l’obra. Després de rebre algunes lliçons del “carter” aquest grup va fer una important tasca i es van dedicar a equipar. Era la época de les costellades a la cova del Gours que recordem amb certa nostàlgia. Arribar a la paret era ja tota una gesta, la meitat amb bicicleta i els altres amb petites motos. Un cop carregat tot el “lastre” fins a la cova començaven les feines, mentre uns obrien els camins, els altres gastaven la bateria col•locant parabolts i uns tercer provaven inútilment d’aixecar-se de terra. Això sí, a l’hora de dinar costellada amb “pulpitos” i un complert vermut. Un d’aquestes jornades l’escalador local Jordi Vigo va patir una epectacular caiguda mentre obria el Repte de Kampions. Per sort i de forma quasi miraculosa en va sortir gairebé il•lès: sols una forta cremada a la mà i algunes magulladures que el van mantenir fora de combat una temporada. Inclús, un altra matí d’hivern, hi vem arribar a pujar un grup electrogen. Després de la feinada de pujar la “burra” i de muntar tota la complexa instal•lació d’allargs, taladre i “tocata” per ambientar la feina quin fou el desengany en adonar-nos que no teníem les broques necessàries. Total que “apaga y vamonos” que demà serà un altre dia.

La zona es caracteritza per la seva orientació bàsicament nord que sols ens deixa escalar a l’estiu. Les vies tenen de 7 a 25 metres d’alt sobre un calcari negròs i molt abrasiu. L’escalada és vertical i amb molts desploms i sostres, això permet esclar en algunes vies plovent.

Actualment el sector és un racó tranquil de caràcter local i que té la novetat de 5 vies noves del David Codony aprofitant els panys més desplomats.

El peu de via es relativament bo i permet anar-hi amb nens degut a la curta aproximació (5min). El cotxe es deixa en una esplanada a la dreta de la pista que hi ha poc després de la paella a dretes d’on surt el camí d’accés. Aquesta paella és la primera a dretes després de creuar la via del cremallera.

Vies recomanables: 5 cms. de pèl al pit 6a, Picsi 6b, L’home és la mesura de totes les vies 6b, Okupa 6b+, Somni d’un zombi 6b+, La Calavera 6c+, Butanito 7a, Extasi 7a+.

Aracnofobia 7c, al Baell nord

2010-07-29T08:36:00.000-07:00

Aquest era l'últim interrogant que quedava en aquest sector fresquet, ideal per l'estiu. Ja l'havia provat l'any anterior però provava el pas de forma massa burrota. Enguany he trobat una nova forma de resoldre el pas clau i al final n'he aconseguit el road punk. Del mateix estil que les seves veïnes: Un primer pas mig dinàmic per agafar un barra invertida, el tram tècnic amb el crux i repos a la repisa. Algun passet per la placa verdoniana i un nova tibada per arribara la reunió. Ara ja estan totes les vies encadenades i cal anar matitzant el grau.

I una fotillo de la temporada anterior:

Aquí us deixo la info actualitzada del sector, on segons els cometaris del Tati la Ares sembla més 7c i la Tupamaru 7b+:

Es tracta d'una pared calcària orientada al nord molt abrasiva d'uns 20 metres d'alt amb un peu de via ideal amb gespa i tot. Forats, regletes, laterals, invertits.. Té una retirada al sector de baix del Castell de les Dames. La pena és que no hi ha cap via ideal per escalfar i les més dures queden tallades per una repisa a mitja via que trenca la continuïtat. Val a dir que al ser cara nord, les vies tendeixen a embrutar-se durant l'hivern rotllo sibèria a Sant Llorenç. La dificultat comença en el 7a i s'eleva fins al 7c. Alguna reunió la tenim reaprofitada provisionalment a l'espera de nou material.

Accès: De Ribes de Freser pugem per la carretera cap a Campelles. Als 3kms seguim pujant per asfalt direcció el Baell. Just passat l'Hotel Terralta (50 metres) ja podem aparcar el cotxe vigilant no molestar el pas de tractors. Ja a peu agafem una pista formigonada que surt a mà esquerra amb una forta pendent. A uns 50 metres, surt a ma dreta la pista per damunt una casa. Als 50 metres hi ha un abreuador pel bestiar i la pista comença una forta baixada. Seguim baixant, creuarem un torrent i la pista es torna més planera. Arribem a un prat que la pista voreja per la seva dreta i més enavant trobem una esplanada. Als 10 minuts de camí i 700 metres de recorregut. D'aqui surt el camí a ma dreta que segueix baixant-planejant (fita). A uns 150 metres trobem una bifurcació en V, i seguim per la senda de baix seguint els rastres de pas (poc visibles) (fita). Arribem a un prat amb pins per on seguim els rastres de pas per vorejar-lo per la seva esquerra al límit del talud i ja començarem a endivinar la pared. Arribem a un collet (tronc caigut a terra), d'on baixem fins a peu de via. Total 15 minuts, de tornada calculeu 20 que és de pujada.

Vies: (d'esquerra a dreta)
1- Ares 7b+/7c
2- Aracnofobia 7c
3- Tupamaru 7b+/7c
4- Paper de vidre 7a+
5- Dolorosa 7a
6- Via crucis 7a
7- Invertits perbertits 7c

L'arreglada 7c+, a Gelida

2010-07-28T02:33:00.000-07:00

Un dels primers dies d'escalada d'aquesta temporada va ser a Gelida on el Juanan estava provant aquesta via que el locals d'aquesta escola havien recuperat per la penya. I total que ja li vaig fotre un pegue resolent quasi tots els passos. Sols hi havia un primer pas a bloc escupidor.

Aqui teniu la topo del Tranki i en blau aquesta nova opció que hi ha en el pany central:

D'entrada en las van vendre de 8a, però la lògica i els bons oficis ens va portar a trobar una solució de 7c+. Als pocs dies ja la va encadenar el "pequeño saltamontes" que sortia fet un animal del seu entreno hivernal a cal fustigador.

I cada vegada que venia per Gelida li fotia uns peguillos però no feia net. I al final i davant de la proximitat de la parada estival, vaig apostar un última carta secreta. Un tot o res per poder tirar-me al xipirón estival sense remordiments. I a les gerres de mig de suc de civada!

Així sortint de guàrdia i de camí cap a la platja faig una parada tècnica aprofitant la sombreta matinal. Joc ràpid, un 7a per calentar, muntar la via i el pegue bo. Huuurra!! M'ha sortit al límit que la calor ja causa estralls i els cantos es tornen més romillos...

I després de vacances, avia'm si el sobrepes no és massa excessiu i dóna temps a buscar alguna ancho-a baratilla per tornar a l'Olymp dels déus...je, je..

El repte 7c, al Cassot

2010-07-20T04:52:00.000-07:00

Nova visita en aquest racó prou fresquet pels matins amb l'Oscar per provar de tatxar aquesta via en placa de 25 metrillos. Sàviament ha preferit passar al lado oscuro en deteriori d'una curtida pels Piris.

I només arribar sense preàmbuls de cap mena ja entro en matèria muntant la via de xapa a xapa. Les condicions de tactum són més propicies que en la darrera visita amb el Jofre, el Sellares i el Paco. Aquell dia el Sellares es va muntar el 6c clean amb alguns friends però caldrà tornar amb més peces que la cosa pica:

L'Oscar, encanvi, preferix començar per la nova via Doble Malta 6c+/7a pero s'acaba liant per d'alt i salta.
Pues me toca i cap al repte que tinc una missió que cumplir. Les primeres tres xapes són fàcils però ja et posen una mica per començar el tram clau que està concentrat en dos xapes i dos monos que finalitzen amb un dinàmic a canto bo. Salvat! Ja sols queda una mica de pila per sortir de la següent xapa i una entretinguda escalada fins a la reunió comuna amb la via de la seva dreta. Tatxada!
Així, finalment, ja he aconseguit el meu primer 7c al Cassot.

L'Oscar fulmina la Doble Malta i jo opto per penjar-me una estona per la Thaimassage. I dic penjar-me en el sentit més estricte de l'expressió, je, je..
Sortosament ja ens coneixem d'anteriors temptatives i puc muntar-la sense bastons auxiliars que amb els temps que corren ja és molt! Uff, ufff!!!

Va l'Oscar al Repte on al primer pegue resol facilment tota la via que està blanqueta, blanqueta... Com li tiba dels monos! De baix estant sembla que pilli tres dits!
Arriba el Piju que puja a currar una estona en una futura via mentres jo torno a la Thai on no milloro gran cosa.
L'Oscar en un segon pegue demolidor al Repte cau en el darrer pas dur. Llàstima que anava per un second go!
I a última hora del matí amb tot el xuxuflú en contra i apurant el sol en l'arribada a la reunió aconsegueix la via.
Marxem contents amb el doblet!

Gurú a Santa Ana

2010-07-09T09:26:00.000-07:00

Es tracta d'una franja que queda per damunt del sector del Sendero. Predomini de les vies de 6b/6c i 20 metres de recorregut. Comta amb 21 vies la majoria equipades però n'hi ha algunes fisures desequipades que es van obrir per sota i que no apareixen en la guia "Salvatge Oest de Catalunya" on cal dur friends per repetir-les. S'hi arriba per un caminet que puja violentament des del Sendero i surt poc abans del pontet que creua el torrent. La tònica del sector és la continuïtat sobre murs verticals.

Quan de temps, SANT BENET!

2010-07-06T10:32:00.000-07:00

Tot i fins ara no ser un habitual d'aquesta zona montserratina, ni de bon troç, si que he viscut dos moments claus en la vida:

Per una banda corria l'any 92 quan vem pujar en dues cordades per repetir la Gómez-Xalmet a la Prenyada. Va ser les nostra primera via llarga, sense cap sensei, i va ser una autèntica odiessa.

Després, alguna vegada més m'hi vaig acostar, principalment per repetir vies llargues classicotes. Algun dia, també hi vaig estar fent totxos, però m'hi arrastrava de mala manera i preferia les actuacions més lloables per la cara sud.

Per altra banda, la última vegada que i vaig escalar va ser a principis de desembre del 96. Vem estar per la Bimba amb una de les sortides colectives del CADE que organitzàvem per aquella epoca. I sempre me'n recordaré perqué en aquesta sortida va venir una participant molt especial per mi: la Imma. Després d'una llarga temporada per la facultat tirant-li tota mena de trastos, l'estava començant a conquerir i la vaig invitar a conèixer de primera mà el escalismo con las cuerdas.

Li vaig deixar un arnes vell, model Choucas i unes "ninjes", i la vem posar a provar algun Vº. I durant tot el dia, un trastet per aquí i un altre per allà. I després de baixada per les mítiques escales, algun petó fugiser i una foto per imortalitzar les amours:

Als pocs dies ja erem parella oficial i els companys de la facu encara s'n feien creus "Tu, piltrafilla, surts amb la Imma?" I el que dies passa anys empeny i en el nostre cas ja en fa quasi 14 que anem empenyent.

Total que després de tant temps i amb la nova guia a la biblioteca calia tornar a fixar en el bressol de la dificultat. I això és el que hem fet amb el Sellares, que avui ha tornar a fer de les seves malifetes...

Anem al Braç de la Mòmia que se sent dir que és un lloc fresquet pels matins. Per arribar en encigalem per la canal guarra plena d'obstacles que passa per la nord de la Momieta. Quina calda que fot! Sort que al peu de via s'està de collons. I comencem per les vies més fàcils del sector a la dreta del tot:

La Carminova Romanosky 6c és una escalada en placa bastant pilosa amb el començament més tens.

Després fem la Follardas a Go-go 7a, conti amb sorpresa final que quasi ens escup però aconseguim salvar els mobles.

Després, el "Pequeño saltamontes" es posa a l'Anillo del Cuero 8a que era una recomanació del Pollito habitual d'aquestes contrades. Va fent, de xapa xapa, algun saltet, però cap amunt!. "En algun lloc has de marxar a la dreta!" Fa un flanqueig i pilla un últim parabolt. "Ara ja vaig a la reunió però està a 4 o 5 metres". Fot un salt ja de categoria olímpica i no enten res. Finalment, es motiva i amb uns passos ben tensos aconsegueix arribar a la reunió que està a tomar pel sac. Per l'amor de Déu, deixa'm el Tope muntat que no vull morir...je, je..

I amb el gimnàs muntat començo a arrosegar-me cap amunt. A tot això, que el mísmissim Rafa que estava reequipant una via més a l'esquerra s'acosta per veure que collons passa amb tants salts i brams. Resulta que ens hem desviat cap a la Trini abans d'hora: "Asi no es 8a".

Bueno es que no es pot ser tant pardill i per baix sento el Rafa:

"Esta guapa y es atletica la vía..."

i finalment ja sentencia:

"Esa no es la via, ES UN ESCAQUEO!!! Que la vía va recto y ahí está lo duro!"

Encara li fotem una estona més per intentar desxifrar aluna coseta més i ja el Rafa es despedeix:

"El proximo día os recomiendo que la proveis en tope, que sino te quedas fundido solo con montarla. Te subes por la canal y en un momento de bajas a las roles.."

Paraula de sensei

Sector Canela a SANTA ANA

2010-07-02T23:30:00.000-07:00

L'any 2001 amb l'Angel Arrabalí ens vem motivar per encadenar 100 vies de 7è grau. Això em va fer anar a escalar molt a vista i conèixer un munt de sectors nous. Un dia, en una d'aquestes descobertes, vem anar a aquesta escola per veure que podíem caçar i ens vem enfrontar a la mítiques la Bateria 7a i Caldo para tus dedos 7b. Quines vies tant dures i tot el sector mig abandonat, equipament antic i coses per l'estil. Vem fugir mig descebuts.

Al cap de quatre mesos, vem anar a viure a 15 minuts d'aquesta escola, i ja es va convertir en un dels meus destins habituals d'escalada. A més, va començar a viure una segona joventut. Els primers dies no hi havia ni déu per allí escalant. Però en la mesura que lo Tano, el Pep, el Mangui i l'Albert van anar omplint de parabolts les seves parets la cosa es va animant. Finals de 2001 i Santa Ana estava ON FIRE.

Un dia de finals de Novembre de 2001, vem equipar amb el Pep i la Imma una nova via al Sendero de 25 metres de recorregut. Vem fer una bona de desbroçament i per on semblava que no hi entrava res al final va esdevindre una clàssica del sector. El seu nom, Cuqui 6b+, que és el mote de la Imma que al Pep li feia molta gràcia. Després el Pep va estar provant un futura nova via que ell mateix equiparia, que seria la Osama 7a.

I un dels sectors nous que van aparèixer en aquesta época va ser el Sector Canela, principalment del Pep. Així un dia de princips de Març de 2002, vem equipar la Quintos 6c i Apol.lònies 6b.

La X, al Prohibitivo

2010-06-23T09:34:00.000-07:00

Nova visita amb el Sellares a aquest sector amb un assumpte pendent, La X, un 7c amb un final bloquero sobre regletilles fanàtiques que ja és una vella coneguda meva. Abans, em aconseguit el road punk a la Xaticlimbers un 7a+/b bloquero i d'esperó. I just a l'hora de les hostilitats de veritat, ha arribat el Jofre.

El primer pegue del dia, serveix per muntar-la i recordar els passos, je, je.. Si fa quatres dies li vem fotre una samanta pegues que la vem deixar tota blanqueta. O el que és el mateix té la puc cantar tota abans de començar.

I al segon del dia, amb el "xuxu" de primera hora de la tarda, li faig la pujada definitiva. Huuurra!!! Quina alegria em donen últimament els 7c's. Poc a poc, van sortint alguns encadenes. Però que lluny queda l'olymp dels déus totpoderosos del vuité grau (sempre de gama baixa i ben vidilles). Començo tenir dubtes d'enguany no poder complir amb la dita "un ocho-a al año, no hace daño". I és que els excesos aeròbics de l'hivern i les perniles que se'm van posar m'estan passant factura.

Una fotillo del Carlitos d'un altre dia per aquest sector, per partir la parrafada:

El Sellares, li fa un primer pegue on li cal recordar la seqüència clau i canviar un pas.
Després el Jofre, juga les seves cartes, en la Diagonal del X un 7a díficil de llegir a vista on cau a les trampes però matitza els passos.

Mi turno, i provo la Si amo 7b+, on torno a arrastar-me com una culebra. Ensopegant amb un romo on ni m'aguanto i passo amb un A0 olímpic. I després, alguna que altra heregía per arribar a la reunió. Molt a bloc però ben fanàtica. Ara que pensava que el poc que em queda pendent per aconseguir el GAME OVER del sector era més facilot...

Torna el Sellares a la càrrega, amb la pressió de no tenir més credit per cap més pegue que ha de sortir disparat a recollir la peque. I com deia Queen: "Under preasure..." Motivat a tope arriba al crux on comença una sèrie de dinàmics que acaben amb un bonic salt. Llença tota mena d'insults i conjuros, que escandalitzen la Laia. "Li haurem de rentar la boca amb sabó!"

El Jofre fa net en la Daigonal, i més tard matitza la Xaticlimbers pel proper dia.

Visita exprés a la Canal de Diables

2010-06-17T00:34:00.000-07:00

Amb el Sellares tenim poca estona per escalar i a més per la tarda decidim anar a conèixer aquest interessant sector. L'aproximació, com la majoria dels sectors menys concurreguts de la nort, està bastant selvàtica. Amb algun arbre abatut i restes d'un desprendiment recent pel mig del torrent i bastanta "zarza" i humitat. Passem per les guilleumetes que fa molt bon pinta però que amb tanta pluja s'endevina alguna humitat.

Anem a la part dreta de la Canal, on hi predominen les plaques amb una "entusiasmant" escalada en placa de roca molt bona a base de merlets i forats amb vies de fins a 30 metres i ben cosidetes (graus entre 6a i 6c). Escalada, segons la guia amb passos a bloc, però nosaltres l'hem trobat més aviat tècnica i homogènia. Això si, la senda que recorre la base de la paret és bastant incòmode i el peu de via, en general, no és per tirar coets.

Així doncs, una molt interessant alternativa amb ombra per les tardes on la tranquilitat està garantida

ESCAMARLAN SESSIONS

2010-06-08T00:32:00.000-07:00

Com deia l'Oscar l'altre dia: "Ja fa dies que no fas una pujada com cal..." i avui amb el Sellares hem anat a la Calavera per trencar aquesta ratxa negativa. Em monto la Sexta 7c, una vella coneguda molt plaquera tecniquilla. Controlo la nova seqüència clau, el conegut final digital, a on un dels dies de curro vaig petar un lateral regletós molt tocadot i ara cal fer-ho diferent. I al segon pegue del dia trenco amb el malefici dels darrers dies amb una pujada definitiva!

I el "pequeño saltamontes" al final ha saltat rabiant en el darrer pas dur i la deixa ferida de mort pel pròxim dia. Després he estat provant en tope la Gitça 7c+ però hi ha un parell de passos on calen veritables "stratofingers" i ja he començat, al igual que els darrers dies, a arrastrar-me com un gusano. O com una culebra. O com un ESCAMARLAN. I és que moltes de les hores de feina que estem posant en els diferents frentes oberts, acaben amb pillades a les cintes com les de la foto:

Aquests darrers dies hem estat amb el Sellares i l'Oscar hem començat a tocar algunes anchoves, bàsicament per cala montse.. Són dies de primeres "tomas de contacto", sols per veure si poden ser bons projects... Però de moment com deien els U2 :"I'm still havent found what I'm looking for...". Tot i així, hem fet veritables espectacles per muntar segons quina via per acabar en conclusions rotllo "inhumana", "duríssima" o adjectius per l'estil. Encara, sortosament, ens queden un parell de possibilitats a on anar de picoteo a veure que si cou!

Avellaners, més alternatives a l'ombreta bona

2010-05-24T10:03:00.000-07:00

Així, guia en mà i sense apenes referències fem el debut en aquest racó montserratí. La lleugera pressió del Jofre o "mestre muten" per anar al Prohibitivo no aconsegueix els seus efectes. Primer vistaso general i ja anem directes al sector de d'alt. D'entrada, fem la Bateria de l'hospitalet 7a, una molt bona via on algun canto costa una mica de veure. Després cap a Trayan air 7c, una via més aviat tècnica i de força pila. Un primer pegue de lligar passos i feina rai a entendre com va el tema. I al second go, fallo al crux per pila completament arrebentat i vuelako... I li toca al "pequeño saltamontes" que va fent pim-pam i inclús rectifica a la seqüència xunga per encadenar al second go.

Aqui el teniu pel gruyere fa poc, que tant rollo no hi ha qui ho aguanti:

Quina pila, per l'amor de jesucrist!! I cada dia marxa amb alguna coseta a la saca. També la prova el Jofre de segon i com a gran "mestre muten", treu el pas clau d'una manera diferent però peta per pila. Li foto el tercer pegue amb els galons en joc. I la pressió i un pas dinàmic a un bidit em fan fallar de nou... I el "pequeño saltamontes" que s'ha motivat per provar la Fart de grifa, un suposat 8a, que està completament blanquet al costat mateix. I xapa a xapa, va fent. Ara un salt per aquí, un dinàmic per allà... I perfí el sentim bramar de força, en un pas obligat i contudent. Baixa content per haver-la aconseguit muntar.
I de nou, li foto un quart pegue a la Trayan on tot em surt millor i aconsegueixo el primer 7c de la temporada.

Després el "saltamontes" torna a la ..grifa però ja està buit i aconsegueix lligar l'últim pas que li quedava pendent i ja en té prou. La provo en top i penjant-me com un gusano, però aviat ensopego amb un primer pas galàctic. Poc més amunt, em tornen a quedar un parell de passos non gratos i estic oligat a pujar per la corda com un energúmeno per poder tocar la part de d'alt. Quina bestiada, ja li deia jo que no hi havia piades d'aquesta via en concret! Això se m'escapa tres pobles, però que guapa que és la ijaputa ! Un segon estudi piador i l'he trobat com a 8a+!! I com diu el "mestre muten" ara sí que ja quadra tot...

Com m'agrada MARGALEF

2010-05-15T06:55:00.000-07:00

I en aquesta ocasió l'expedició és de lo més variopinta. Per una banda de la metropolitana sortim el Vendri (que acabada la temporada blanca està fanàtic d'esportiva) amb el grunch todoterreno. I també el Sellares, a partir d'ara el pequeño saltamontes, que debutava a Margalef.

Per l'altra banda, provinent de les terres ilerdenses vénen a passar el dia el Domenecus i el Jordi. Sembla que els anys no passen i els malalts de roca seguim amb les nostres cabòries, tot segueix molt igual..

I fetes les presetancions anem a Tenebres, un del sectors que no coneixia d'aquesta escola. Calentem amb unes plaques rabioses que junt amb la brisa fresqueta ens posen a to. Després la cordada metropolitana, ataquem la Traviesa 7b

Una bonica placa amb passos tècnics mentre la cordada ilerdense es centra amb una gran clàssica del sector; la corba de la felicitat 7c.

Després passem a The lorza brothers 7b+, on a vista ja salto a les primeres de canvi. Moviment guapos i molta pililla. I arriba el pequeño saltamontes i pim pam, encadena sense ni bufar!! Per l'amor de jesucrist quin debut a Margalef! Amb el Vendri li donem un segon pegue. I quina cara se'm queda quan després d'una actitud molt bona durant tota la via, arribo amb els display EMERGENCY al penúltim canto. Que se m'obren les mans! Busco una nova seqüència, però ja no hi ha solució possible. Pujo peus, dinàmic suicida i "vuela con nosotros a otro lugar...". El Vendri també fot un bon salt però una mica més avall, avui la samarra de Marroco no li ha portat la sort d'altres ocasions...

De mentres els mortals estem arrebentats i ens agafem un hora de descans per intentar un tercer pegue prodigiós, el Sellares prova la Corba. Ens traguem tot el pegue desde la tribuna que disposa aquest sector. I el Domenenc va cantant, esquerra tredits romo, dreta llefa, rebota... Puja amb algun repòs i la deixa per una nova visita.

I ens torna a tocar als saltadors. El Vendri surt motivat però en l'inici de les hostilitats falla en el seu piquete de ojos i abandona el projecte. Servidor li dono i es repeteix el mateix guió del segon pegue. Però, m'havia controlat més l'arribada a la reunió i finalment encadeno. HUUURRA!!

Per acabar el dia anem a les Finestres per tatxar una vella coneguda meva la Entretres 7a+, que té un pas a bloc escupidor que solvento amb un dinàmic suicida.

I el dia següent anem a uns sectors que donaran molt a parlar però que encara no han estat explotats del tot; Cal Regino i Can dit xic.

Les forces ja no estan intactes i ens fan mal els ditets. Però seguim la fulla de ruta prevista. Avui la iniciativa la porta el Sellares que inexplicablement falla en la via de calentament de 6c. Així passa a portar la iniciativa el Vendri que amb la frase "Que voleu que us monti...", ens desxifra primer un 7a i després la Sabore di Mare 7b. Una vegada baixa diu "No sé si es 7b però el que si que sé és que l'he fet a vista!" Quina bèstia i això que porta 12 dies a Goritz sense tocar roca. On si que falla és a la Peus de moix 7a+, que està brutota. L'ha desxifra i ens la deixa ben blanqueta. Jo m'arrosego com una culebra i en arribar al crux salto petat. I el Sellares resol passejant-se. Ja hi tornem a ser, però ja no tenim temps per reposar i sols un pegue per cap. El Vendri va pujant molt ràpid fins al crux on salta i jo si que me l'emporto al segon.

Una bona escapada exprés on hem conegut altres racons d'aquest paradís de roca.

23 ena CURSA DE L'ALBA A COLLBATÓ

2010-05-09T09:52:00.000-07:00

Quin gran desplagament d'efectius hem fet per part de la ACE BOMBERS BCN en aquesta històrica cursa de muntanya.

Inclús hem somiat en la victòria per equips (es suma el temps empreat pels cinc primers corredors) que finalment a estat pels Diedres, però sols per 11 segons! A la llista dels inscrits hi teniem quasi el pleno d'efectius de gala. Els senglars més salvatges de l'empresa. Però el Montoro no s'ha personat a la clàssica montserratina (baixa justificada per exàmens) i ens ha deixat desemperats davant l'omnipresent equip dels Diedres amb les seves vistoses indumentàries verdes. Però sense deixar-nos intimidar pels "verds" i la seva gran logística seguim amb la nostra estratègia perfectament definida: SALVESE QUIEN PUEDA I MARICA L´ÚLTIM!!!

Inclús hem enviat un home (Mario) al principi a imposar una mica de ritme per marcar el terreno. Després, una vegada llançada la cursa, la gent ja s'ha començat a animar i fins a meta.

Servidor arrebentat:

El Mario que finalment aconsegueix dorsal i pot participar al darrer moment i com sempre fent gala de bones maneres:

Brillant el Sellares que amb els seus entrenos a 11 per hora i veient pelis al parc millora en 7 minuts la marca. I això que no ha arriscat a la baixada per conservar els turmells per la temporada escaladora.

I encara més extraordinàri ha estat el Ojeda que enganyat pel Jofre i sortint de guàrdia millora en 16 minuts el seu anterior registre!

Ens ha fallat el Rodón que es reenganxa després d'un parell d'anyets apartat del tema. Avui, lluny de la marca del 08 diu: "no em reconeixia baixant...".

I molt bon debut del Galdric:

Això és el que hem fet (els de la primera pàgina) i la diferència respecte la millor marca en les edicions del 2007 i 2009:

3- Robert Guilera 2:01:14 (-2')
13- Mario Bodas 2:08:26
16- Carles Sellares 2:12:01 (-7')
27- Joan Brugaroles 2:16:51 (1era part.)
58- David Ojeda 2:24:07 (-16')
62- Jordi Rodón 2:25:14 (+12')
74- Galdric Plans 2:27:26 (1era part.)

Avia'm si ens organitzem millor i podem fer un nou desembarque en alguna altra cita i sinó fins l'any que ve!

I el podi:

"LES TOP" DE MONTSERRAT DEL SETÉ GRAU

2010-05-08T06:55:00.000-07:00

Aqui teniu les més valorades segons el rànquing de 8a.nu (repeticions més nº d'estelles):

7a+
1. Àrpia. Vermell
2. Terra ferma. Vermell
3. Fàstic social. Arcada
4. Esgraons al cel. Prohibitivo
5. Shin Shan. Vermell
6. No es pot dir blat. Arcada
7. Odio africano. Can Jorba
8. Matias buenas. Piula
9. El café del mar. Cassot
10. Tête de menguele. Secretivo

7b
1. Discòrdia. Senglar
2. Veneno en los ojos. Can jorba
3. Pit i collons. Arcada
4. Aun cabe otra. Vermell
5. La guineu. Prohibitivo
6. Pike nike. Can jorba
7. El crustó. Prohibitivo
8. El iaio iaio. Vermell
9. Fish. Senglar
10. Guacamayo. Can jorba

7b+
1. Judas iscariote. Secretivo
2. Sidonie. Vermell
3. Sessió digital. Vermell
4. Anacardo. Desdentegada
5. No hi ha dubte. Can dubtes
6. Sikaudur. Can jorba
7. Polonesa. Elefant
8. El enanito copulador... Trumfa
9. Dreta 8a del mono. Can jorba
10. A mar oberta. Arcada

7c
1. Rush. Senglar
2. Jet set. Vermell
3. Omerta. Secretivo
4. Trinxats. Calavera
5. La X. Prohibitivo
6. La sexta. Calavera
7. Sikaudur directe. Can jorba
8. Yo soy reborde. Piula
9. Sessión continua. Macana
10. Ultravox. Vermell

7c+
1. El vianant. Vermell
2. Ben petat. Senglar
3. Correcamins. Senglar
4. Oriol. Can jorba
5. Lucky lluch. Macana
6. Rush extension. Senglar
7. Últimes series. Sílfides
8. La viuda negra. Secretivo
9. L'unicorni. Elefant
10. Primer dubte. Can dubtes

i 8a
1. Somni diabòlic. Senglar
2. Viatge imaginàri. Senglar
3. Xilum. Guilleumes
4. Tsunami reset. Totxo catrina
5. Spock. Sílfides
6. Entre las cejas. Trumfa
7. Bolita moruna. Guilleumes
8. Mireia. Can jorba
9. Narcoranchera. Guilleumes
10. Sorprendente. Macana

Bufff, quina feinada per tatxar...

Seguim tatxant pel prohibitivo

2010-05-04T00:55:00.000-07:00

PATROUILLE DES GLACIERS, tatxada!

2010-04-26T02:46:00.000-07:00

Ja està ja he fet la mítica Patrouille des glaciers i ja sols hem queda la Mezzalama per tancar la gran triologia alpina de competicions d'esquí de muntanya.
Era el gran objectiu de la temporada i el motiu del retorn a les pells.

I aqui com del que es tracta és de que cadascú i digui la seva, pues aqui teniu la meva:

Tot va començar un dia que avorrit voltava per la red i vaig donar amb la pàgina oficial de la pdg i vaig fer una preinscripció. Molt a plogut d'ençà aquell llunyà dia i molt a canviat els noms dels corredors. Al final, l'equip NO ENS HO PODEM PERMITIR integrat pel Roger, el David i servidor sortim corrent pels carrers de Zermatt a les 2:00 del matí seguint unes banderoles que ens han de portar a Verbier. La penya de festa, birra en mà, ens desitja valentia per cobrir els 53 kms que ens separen de la meta final. Ara ja està la part més díficil solucionada ja sols queda còrrer, prevenir les "pájaras" i cuidar el material. Darrera ens hem deixat molta pasta i com diu el nostre EX-President: 260 euros tu, 260 euros jo, 260 euros cada un dels 6000 corredors això són molt eurossss. I això sols per un dorsal, 4 hores en un hotelàs i un sopar. MANOS ARRIBA ESTO ES UN ATRACO!!! I tot per clavar-se una bona pàllissa que ens ha deixat relaxadets a tots, s'HA DE SER BURRO!

En aquesta cursa hi ha una sèrie de hores de tall estipulades i cada equip escull la seva hora de sortida des de les 10h de la nit els més folklòrics fins a les 3:00 els més pros. Diuen que corren 6000 corredors però a les 3 del matí m'han dit que sols eren una vintena d'equips.

I amb aquestes cabòries ens trobem els tres, lligats per la corda passant pels primers punts de control en la més absoluta de les soletats. Sols ens ha passat un obús suís integrat que ha polveritzat l'anterior millor marca i deixat molts interrogants a l'aire. La regla dels tants per cent no falla. I aquestes bestioles han endosat minuts a tothom d'una manera insultant. Però tornem a la nostra penitencia que és el que ens ocupa. Ens despedim del Cerví i baixem de la Tête Blanche lligats on ja comença a despuntar el dia i la moral és prou alta. Ens hem quedat dels últims de la nostra sortida però el Roger amb els seus números i regles de tres preveu que passarem el tall. De fet volíem canviar la hora de sortida per tenir més marge però aquesta gent són molt "seriots" i al final reglament en mà ens han denegat la petició.
I arribem a l'ecuador de la cursa a Arolla amb un temps prou bo i amb la moral de la tropa intacte. A més aqui ens espera l'avituallament on ens tirem prop de deu minuts jalant "all you can eat". Fins aquí el recorregut a estat cutrillo, pujada molt suau i baixada encara més suau i tot de nit.

Però quina és la meva sorpresa en arrencar a ple dia desde Arolla en un paratge excepcional, en una cursa mítica i pujant per pistes com si de la Masella es tractès. Això és la Patrulla, la cursa que tothom vol completar? Pero no se'n vagin todavía que aun hay más. Després d'aquesta pujada per pistes de més de 900 metres de desnivell arribes a una canalota que es fa a peu. Aqui nosaltres hem començat a doblar equips d'allò més folklòrics (però dels de veritat, no d'aquells que van a la Pierra). Feia temps que no veia aquest tipus de material tan pesat, als Pirineus ja es va extingir i tots anem més o menys lleugers. Però aqui hi havia gent amb pantalons de gore, esquís de free ride i fixacions amb frens!! Però esto que és, neng? Total que motivats amb el doblement d'aquests heroïs arribem al control crític amb mitja hora de marge. Salvats! Ara ja a finiquitar el tema.
Anem menjant i bevent per evitar el que el Roger coneix de la seva anterior participació, no va ser un "pájara" sinó un "pajarrako gran com un voltor que se'm va plantar al casc i no em deixava aixecar el cap...". Baixada per una canal amb cordes on ens trobem un petit bouchon, ja que la gent després de tanta planúria a la que veu una mica de pendent s'aferra a les cordes de mala manera i no es deixa anar de cap manera.
Una miqueta més de baixadeta amb molts de rocs, i per una pista inacabable on els forts patinen i els mortals posem pells.
I comencen a aixecar el vol uns voltors amb busca de carronya fresca. Ja portem moltes hores en dansa i les forces i la moral ja estant tocades. Però seguim a bon marxeta, a l'avituallament ja fa una calor insoportable. I una metres més amunt el Roger se les torna a veure amb un altra "pajarrako". Ens parem a una cota i arriba el Roger desmuntat o com diuen per aquí "le ha dado el del Mazo". Anem fent, molt poc a poc, al ritme de la gent que estavem doblant i perdem més de 40 minuts. Però al final el Roger es recupera i podem tornar a agafar un mica més de ritme per acabar corrent com a galgos en l'entrada a Verbier i marcar un temps final de 10:22. Inclús unes jovenenets ens dediquen un ola, en tornar a veure un equip còrrer després de tanta estona veient passar les patrulles caminant. Creuar la meta i el primer pensament és "Nunca mais".

I en tornar amb el cotxe, comencem a recordar anècdotes i situacions de cursa. I si no hagués passat això o allò.. Veiem les fotos del David, ens fan mal les cames, l'esquena, estem llagats però tenim dos anys per recuperar-nos: s'HA DE SER BURRO!!!

Inauguració de la temporada escaladora en família

2010-04-17T11:35:00.000-07:00

Per fi la Imma ha conegut les Paparres olesanes. Un sector tan proper i tan desconegut per ella. Amb la Laia ja hi havíem estat i com que ja té consolidat el xupete verd hem decidit tornar-hi al complert:

L'aproximció ha estat compicadota pe l'Ares però al final tots a peu de via:

La Imma motivada barallant-se amb tres vies de placa exigent:

La Laia que no desaprofita l'ocasisó per penjar-se com un xoriço:

I al final l'Ares se'ns ha quedat fregida a peu de via:

ACCEPTABLE ACTUACIÓ PER CAN JORBA

2010-04-13T10:30:00.000-07:00

Després de quatre mesos i mig sense tocar ni magnesi ni gats m'apunto amb el Sellares per tornar a Can Jorba, escenari d'un lamentable espectacle l'inici de la temporada anterior. Mola tornar a un sector on coneguis les vies per minimitzar l'efecte arrastrador pròpi d'aquestes situacions. A més, avui el Carlos també porta la seva càmera per inmortalitzar les "heregías".
Aquest any he estat més viu i no he començat just el dia després d'una cursa on tot és torna més dur. En la primera via, el 6c de l'esquerra de l'Odio aprofito per saltar arribant a la reunió per disipar tonteries de coco. I a la següent ronda a per l'Odi africano 7a. El mateix que ens va fer fugir amb la cua entre cames l'any passat. A base de molta lluita i quatre brams aconsegueixo el road punk. El braços com a "morcillitas" però super content pel 7a residual je, je... Més tard provaré la Veneno en los ojos 7b, però per més força i mala llet que hi posses no he aconseguit aixecar el cul de terra.

Aqui si que el residual ja no hi arriba però he ofert un bon resital de lances, brams i mistos que ens han fet descollonar-nos un bon rato.

Aqui el Sellares fent el crux:

Ja vaig tenint ganes de començar a meterlele...

CONANGLES, la millor de casa nostra

2010-04-13T09:47:00.000-07:00

I de lluny! Una cursa com les d'abans amb 2870+, sis pujades, tres canals amb grampons... I és que en l'organització hi participen autèntics experts en la matèria i això sempre es nota en el resultat final. Llàstima que a aquestes alçades i amb aquestes calurades molts ja aparquen els esquís. Això s'ha notat en la línia de sortida, on els folklòrics erem majoria. Sort que encara es preveia una lluita interessant per gunayar la cursa i de pas la COPA entre el Vendri i el Raul.

Una vegada aviats, cadascú va trobant el seu lloc. A mi m'ha acollit el David i el Cristian en el seu equip i fem una cursa bastant regular aconseguint el 10è lloc final (i com diu el David: primers en categoria Scarpa) però a una inexcusable hora dels primers. Per davant, la sorpresa la donada en Vendri que en una patakada ha partit un ski Merelli i veient-se obligat a abandonar perdent les seves opcions per la COPA. I en Gaston, el seu compi, ha arribat amb els primers després d'haver estat el dia anterior "calentant" per les goulottes de la Tallada.

POCA TRAÇA, descalificat de nou

2010-03-28T11:33:00.000-07:00

Torna a haver-hi canvis de darrera hora en equips importants i això repercuteix a diversos corredors. La hòstia comença desde d'alt i va baixant, poc a poc, provocant "emparellaments de fortuna" per homogenitzar al màxim els equips. Al final falta un corredor per completar l'equip "E (el més folklòric)" de la Selecció Catalana per aquesta cursa que és el Campionat d'Espanya per equips. Em truquen per avia'm si em pot interessar, solvento el compromís que tenia amb un altre company, i a la feina. Fem equip amb el Guilla amb qui em trobo a Queralbs. O sigui que 11 anys després torno com a "reserva tapa forats" a la sele ni que sigui per un dia. Avia'm si em surt un partit digne per gunayar més minutillos, je, je..

Bon dia a Núria, poca neu i bastanta participació. Ens espera un recorregut amb 4 pujades amb dos trams a peu i un canalota amb grampons amb un total de 1700 metres positius. Sortim i ben aviat tothom agafa el seu lloc. El Guilla va uns metres per davant meu, m'ajuda en el canvi i enfilem la primera baixadeta. I al seu segon gir sense anar a una gran velocitat li peta l'ski. Caiguda i l'esquí que baixa serra avall. Em llenço a per ell, però per poc, se m'escapa. Els del control tampoc el poden aturar. Miro quins esquís hi ha en el canvi però malhaurademant sols hi ha fritschis robustes. Cap solució possible, retirada. Per sort el Guilla ha sortit indemne i arriba a peu al canvi mentre una noia li ha recollit l'ski metres més avall. "Quina mala pata" estem a tocar de Núria i el Guilla m'anima a seguir el recorregut. Amb tota aquesta historia han passat tres equips i algun minutillo. Posso pells i descalificat continuo la cursa. He perdut la tensió de cursa i estic una mica ensopidot però en atrapar al Palacios em torno a motivar i mantinc una bonica pugna amb aquest equip fins al final. A la darrera baixada, al igual que l'any passat descalificat, el torno a guanyar a la mateixa meta que es correspon amb un 11è lloc moral i l´últim real!

ATRAPATS A GORITZ

2010-03-24T11:20:00.000-07:00

Feia molts anys que no estava al refugi de Goritz i els hi fet una visita per veure com és la vida al refu. El primer dia, tot sol, vaig arpoximar-me per Punta Arenas amb una neu molt guarra (ara es diu tipus pescaderia). Bonica aproximació que obliga a fer la Punta de la Custodia i un tramet de carena prou guapo. Fa un dia radiant i una calor de por.

Al segon dia anem cap al Marboré amb el Vendri. Al poc de sortir em salta la fixació davantera dels esquís. Ara si que l'hem parida!!! Tornem al refu on hi ha uns altres esquís que sortosment em van a la mida. Segona sortida i cap amunt. I a falta de l'últim tram ens donem la volta que fa una boira que no es veu ni un carajo. Uns metres més avall ja es despeja una mica i podem disfrutar d'algunes pales amb neu prou bona. Per la tarda em dedico a intentar reparar l'esquí petat. Avia'm si aguanta la xapucilla. Neva durant la nit deixant 45 cms nous.

El tercer dia, em toca fer el portante per tornar cap a la urbe. Ens despedim i amb un dia guarríssim, de molta boira, abandono el refu. Al quart d'hora em peta l'esquí i em quedo tirat com una colilla. Em carrego els esquís a la gepa i a continuo a peu. Hi ha trams on m'enfonso fins al genoll i l'avanç és molt precàri. Ja no m'en recordo d'obrir trinxerakas. Poc a poc, vaig guanyant alaçada però no tinc ni idea d'on estic. Lo veo todo blanco, i no puc destingir entre la boira i la neu. Sols m'orienta alguna pedra que em dóna una vaga idea de si els propers cinc metres van cap amunt o cap avall. Se sent baixar un allau, en algun indret no massa llunyà. Penso que l'estic clavant i que em queda poc per arribar al cim que dóna pas a la carena de la Custodia. A trams sembla que realment estic en una espècie de carena somital. Necessito que s'obri una mica per poder tenir una idea d'on sóc i del que tinc per damunt. L'altimetre em marca que he sobrepassat l'alçada del cim i encara tira amunt. Aqui hi ha algo que no quadra! Pujo una mica i endevino la negror d'un paredón per sobre d'on estic. Merda, l'he cagat! Com diuen a hundir la flota: AGUA. Estic arrebentat d'obrir la traça, perdut i gelat. Això és un infern i decideixo tornar al refu que sinó puc liar un bon follón i sempre val més un retirada a temps... Amb penes i treballs vaig tornant per la meva traça que m'ha de portar al refu.

Quina alegria més imensa tornar al "apartamento en la montaña". Estem aqui atrapats, i no ha pogut venir l'helicòpter d'aprovisionament pel marrón permament que ens afecta. Sort que incomunicats no estem ja que tenim telèfon i internet. Durant la nit neva amb llamps i trons. Malgrat tot hi ha una previssió méteo optimista que dóna un matí de treva.

Al quart dia, efectivament el cel està despejat i surto amb esquís a fotre-li un segon pegue. Quina diferència. Amb una horeta i quart em planto al cotxe sense més incidències. Com canvien les condicions en sols 24 hores. Deixo l'esquí que m'han deixat a Nerín que el Luis em farà el favor de tornar-lo de nou al refu. Darrera queda la meva primera estada al refu de caire més aviat ermità. Avia'm si a l'estiu puc escapar-me per conèixer l'altra cara de la vida del guarda la vessant més estressant d'estar fins a la bandera!

PIERRA MENTA, ets la millor...

2010-03-15T03:09:00.000-07:00

"Hola Feliu. Com ja em vas anticipar a Biescas, no sortim a la liste provisoire d'equips inscrits per la Pierra del 2010. Avia'm si una institució com tú pot aconseguir una petite place per tornar a participar a la Perra 10 anys després de la darrera vegada que hi vaig pendre part. Diu que quelques equips encara estaran acceptats i estem resant per ser un d'ells. Que com vas dir a Formigal, el NO ja el tenim i l'esperança és l'últim que és perd."

Això li vaig enviar per mail i és que com ell mateix diu al Vèrtex nº204 "PIERRA MENTA és el nom d'una muntanya en forma de queixal que destaca entre les valls de Beaufortin i d'Isère, a la Savoie francesa. Allí transcorre cada any la cursa d'esquí de muntanya possiblement més prestigiosa del món. Diuen que no n'hi ha prou a participar en copes nacionals; tampoc és suficient córrer en alguna prova de la copa europea o mundial. L'esquiador de muntanya de competició es consagrarà de veritat a la Pierra Menta. Quan descobreixi què significa participar en una cursa organitzada amb enorme entusiasme pels habitants d'una vall alpina. I quan sigui capaç de superar amb dignitat els 10.000 metres de desnivell positiu que s'acumularan durant 4 emocionants jornades"

I de repent el dimecres al matí, al engegar el movil em surten un munt de trucades perdudes de la nit anterior. Estem mig incomunicats sota la neu a Olesa, la Imma s'ha quedat atrapada dormint a Barcelona i els coles encara dubten d'obrir o no. I entre espavilar les peques parlo amb el Montero que m'informa de la notícia: "VOLS CÒRRER LA PIERRA AMB EN MET?". I al poc em truca en Feliu "T'HA TOCAT LA LOTERIA": La baixa d'última hora del Toti provoca que el Vendri és quedi sense compi per tan important cita del calendari. Es començen a combinar els elements i es que a certs nivells les parelles estan molt buscades. Al final hi ha una combinació enrebuscada però possible. El Met, està disposat a cedir al Vendri el seu company de curses: Pau Costa. I no sé per quines extranyes casualitats a l'hora de buscar campany pel Met, algú va pensar amb servidor. Ja sols quedava seguir movent més fitxes ja que nosaltres al fallar el plan de la Pierra teniem muntant un plan altrenatiu per còrrer amb el Pere els "TRE RIFUGI" a Itàlia. Ja teniem l'apartament reservat per passar un parell de dies animant a la Pierra, la carraca apunt i un altre equip per omplir el cotxe. Així que parlant amb el Jordi es motiva i ocupa la meva plaça. Al final tot cuadra de forma miraculosa i al cap de 24 hores ens coneixem amb en Met de camí a la Pierra.

A la jonquera un bouchon ens té un parell d'horetes parats i arribem justets a Arèches per recollir dorsals. Quina alegria al veure'm entre la llista dels participants ara sols cal preocupar-se de còrrer. De nou al clàssic Chornais on la madamme continua igual. Ens posem els tres integrants de l'Ski Club Camprodon (Pau, Met i Vendri) i simpatitzant en una habitació.

Quants records que em venen al cap. Tot continua igual. I amb els nervis d'aquella primera participació l'any 98 comencem la primera etapa cap a la Grande Journée.

Se surt a deguello, i anem de costat amb el Met fins al primer canvi on hi ha tal follón que el perdo de vista un bon tram. Per sort ens trobem, que sinó l'haguèssim pogut liat parda. Ja juntets adoptem la formació que hem seguit tota la cursa. El Met davant cuidant-me en tot moment i jo darrera fent el que podia. Anem bè de ritme, però en una de les baixades em trobo donant dos voltes de campana. Quin hostión!! M'han saltat els esquís i no puc tornar a calçar-me'ls. A més m'ha saltat la palometa del bastó. No em bloqueja darrera la puta fixació. Merda! Li foto més de vint hòsties però cada patada tinc menys gas i no agafa. Semblo aquell que deia "Trata de arrancarlo Carlos, POR DIOS!!, trata de arrancarlo". Deseperat passo al plan B i provo de baixar amb telemark però no puc fer ni dos giros que torno a fotre'm de morros. I de mentres jo estava al mig d'aquella pala liant-la van passant equips amb un somriure a la boca. Sortosament al final aconsegueixo arribar a un tram de neu crostra on aconsegueixo el cop bo que permet bloquejar i seguir la cursa de nou. Arribo al Met que ja li han explicat del meu hostión i em pregunta "Estàs bè?", "Estic bé però tinc problemes amb les fixacions..". Ràpidament tornem a agafar ritme però em perdut un temps preciós i ens han passat tots els compatriotes. Al final tot i els problemes amb la fixació aconseguim recuperar una mica de temps i salvem els mobles que encara queda cursa. I durant la tarda, amb la llima a la mà i una mica de 3 en 1, solvento el problema...

El segon dia a veure l'Agulla de la Pierra Menta, ens espera un llarga marató on no la lio massa i aconseguim una bona etapa recuperant alguns llocs en la general. Sols a la darrera pujada a 5 minuts de meta, en un tram pla per dins del bosc pillo un pajarón pierramentero. Estic buit, caiguda damunt de la traça i els primers girs de la darrera baixada no puc ni dirigir els esquís. I el pitjor, cal fer un patinador per arribar a meta i NO PUEDOOO!! Al final meta i s'acaba el suplici i contents per l'étapa que hem fet.

Al tercer dia, cap el Gran Mont autèntic icone d'aquesta cursa. Les cames no són les mateixes però anem fent al nostre ritme i ens atrapen els Sala&Palomares que estan just darrera nostra a la general. Aconsegueixen entrar abans a l'aresta que et puja a la l'Olymp del Déus. Per uns moments t'oblides de les batalletes i te n'adones que estàs acabant de nou la Pierra. T'espera el públic que s'ha aixecat a les 5h del matí per pujar a animar a la pandilla de sonats que ens barallem per esgarrapar uns segons. Entres al túnel de Le Gran Mont i el soroll, crits et posen la pell de gallina i et fan saltar les llàgrimes. La motivació puja al tope. I de tant motivat nova volta de campana al primer gir de baixada, mentre em posava els pals. Tinc que pujar fent escaleta sense pals fins a recuperar-los i cap avall. Al final en Sala&Palomares ens han recuperat un minutillo i ja sols ens en queda un de marge. I ja se sap que si no aguantes la pressión a segunda división.

I així el quart dia, ens trobem quatre equips catalans ben seguits amb interessants disuptes entre nosaltres. Al final, avui tampoc la lio massa i aconseguim una meritòria 47 posició final a "hommes seniors". Per alguns una bona pierra i per d'altres en zona de "folklore". Menys folklòrica ha estat la 17a "hommes seniors" del Vendri&Pau que han fet una gran cursa complint amb les expectatives creades.

Dutxa i a les 11h del matí enfilem el retorn cap a casa. Em passat uns dies fantàstics a Arèches, he conegut uns companys estupendos i malgrat la duresa de la prova ens ho hem passat molt bè.

Espero no trigar de nou 10 anys ha tornar a còrrer aquesta gran cursa d'esquí de muntanya, o si més no ser acceptat en la pòxima edició. I una ràpida recuperació al Garreta i al Joseba que han estat evacuats en diferents etapes per hostions amb conseqüècnies.

AMB ESQUIS PER CA LA MONTSE

2010-03-15T02:24:00.000-07:00

Aprofitant que la neu ha vingut a mi, vaig sortir a fer una volta amb els esquís pel tram de la montserrat nord que puja fins a Santa Cecilia. Hi ha tanta neu que molts arbustos no han suportat el pes i han colapsat damunt el camí. Curiós aspecte el del Prohibitivo i els sectors pròxims colgats de neu:

Si l'anèctoda de la temporada anterior va ser poder entrenar al Matagalls, en aquesta ha estat a Ca la Montse.

L'SLALOM GEGANT SOCIAL DEL FONTALBA

2010-03-07T09:09:00.000-08:00

De nou cap a Núria en motiu de la celebració de la cursa social del club d'esquí fontalba que consiteix en un slalom gegant d'unes 15 portes. Un dia radiant, bona neu i ganes de passar-ho bè. Recollim els dorsals i anem amb la Laia cap a la sortida. Els més peques surten del tram final i ens fan babejar a tots el papis que càmara en mà inmortalitzem el moment:

Jo he recuperat una carraca de la Laia que causa sensacions entre el públic assistent. Després fem un parell de baixades més amb la Laia mentre que la Imma va a concentrar-se i acabar de preparar pel seu debut en esquí alpí. La Laia s'ha convertit en una excel.lent skiadora. Està tant motivada per ensenyar les seves habilitats sobre els esquís que vol anar la primera i a tota pastilla. La Imma contenta per la seva carrera es queda amb la Laia mentre jo que he perdut torn vaig cap a la sortida per fer el meu descens. Em toca l'últim i baixo agressiu i demolidor on per poc no em menjo la última porta. Pengen els resultats a la pissarra i salta la sorpresa...

La Imma segueix recontant i estudiant la pissarra i segons els seus càlculs ha quedat tercera, està tan nerviosa que ho té que comtar varies vegades! Anem cap a l'entrega de premis on es confirma la seva previssió. Tercera en la categoria veteranes i la seva primera copa en la seva primera cursa d'esquí alpí:

Li arriba la culminació de la seva carrera esportiva al poc de cumplir els 37. I amb un gran rialla a la seva cara passem a la categoria veterans masculins on finalment he quedat quart. Bueno quart per uns i últim pels altres depen de com es mirin i/o es valorin les coses. I després cap el dinar de germanor a l'alberg on el vi i el cava han paliat les penes d'unes o han exaltat les alegries dels altres.

La gent del club ja m'ha dit que mentres jo em dedicava a fer pales amunt la Imma s'havia estat entrenant i que això al final de temporada es nota. I estudien la possibilitat de fer una nova categoria de pujada je, je...

MUNIDALS D'SKIMO A ANDORRA

2010-03-07T03:42:00.000-08:00

Aprofitant la proximitat d'aquests mundials d'esquí de muntanya vaig decidir acostar-m'hi per veure les veritables bèsties manxadores en acció. La setmana la tinc complicadota però al final m'ho puc organitzar per veure el divendres la cursa d'equips.

Surto dijous després de deixar les reinetes i cap a Grau Roig on corren els juniors. Arribo a l'hora que ja estan recollint el xiringuito i m'expliquen una mica el recorregut que han fet i em posen al corrent dels últims "marujeos". Aprofito per anar a fer uns metrillos que fa un dia radiant i hi ha una traça amb unes zetes molt guapes. Així que pujo a Montmalús em tiro per una pala i torno al cotxe. Una estona de descans i torno al Montmalús baixo cap al refu i de nou cap a la pala guapa de baixada. Quin recorregut més guapo que han fet els joves i amb quina neu. Un segon descans i com que el Pere i el Dani s'han quedat de compres, torno al Montmalús a per un tercer pegue. En total 2300 positius i vaig cap al hotel de la selecció a veure el Vendri. Quin ambientillo pel hall de l'hotel, totes les bèsties juntes. Cadascú amb el seu portàtil a la seva bola...

Unes pizzes amb el Pere, el Dani i l'Ari i anem al parquing d'Arcalís a aclimatar...
I s'aixeca el dia x amb una lleugera nevada, hi ha apostes i nervis sobretot en la categoria femenina. Sortim el trio animador integrat pel Dani, Pere i servidor. Anem a la sortida i ja ens trobem més gent del mundillo. Pugem fins al primer canvi mentre surten les noies. I aviat arriben amb les italianes davant i darrera les espanyoles. Deixem passar un primer grupet de sis equips i baixem darrera seu. Una baixada guapa i prou llarga ens porta al segon canvi i comença la llarga pujada cap a la Font Blanca. A mig fer ja ens atrapen el primers nois. Quina manera de manxar.

No sembla que corrin tant però et ratallen la distància en un obrir i tancar de ulls. Força italia, Bon courage i vamos per tothom i anem pujant. El Pere i el Dani baixen per veure la tête de la course de nou. Jo cap al cim on em trobo amb el Toni i el Josep amb qui fem els darrers metres i la segona baixada. S'aixeca finalment el dia i fa bastanta calor. Així que vaig arrosegant-me per la traça amb els darrers equips per la tercera pujada. Ja estic servidet, entre els metrillos i els crits, i quan passo per la meta ja m'hi quedo per veure com ha acabat la batalla. Encara quedava unes zetes i una canal a peu amb una darrera baixada que és veu inhumana. Això si que és una CURSA, lluny han quedat les gimcames que havia vist. Aquí un total de 2300 metres amb sols 80 metres per pistes. Avui carrerón del Vendri&Caballero amb la 13ena posició final, on el KilianPinsi han sigut 8ens i el Manu&Javi 11ens. En noies al final medalla de chocolate per la Gemma&Mireia i sisenes les andorranes.

Torno content amb le cotxe per haver estat als mundials i gaudir de dos dies d'una activitat diferent.

CURSA DE LA LLUNA a Núria

2010-02-28T09:37:00.000-08:00

En la primera edició d'aquesta cursa vaig aconseguir el botí més gran que mai hagi aconseguit suant la cansalada per aquests móns de déu! O sigui 150 euros i ja se sap que les veus corren...

Les adverses condicions metereològiques obliguen a passar al plan B, o sigui una cursa per les pistes de Núria. No vulguis anar cap al Puigmal amb neus rares i problemes de tot tipus. Que millor que quasi 900 metres de desnivell amb tres pujades per fer una cursa explosiva i espectacular.

O sigui que al final tornem a les gimcames que tan bona acceptació estant tenint. Si vas a fer una cursa alpina te posen una gimcana i tots contents. Si vas a fer una crono per terres inòspites te posen una gimcana i tots contents. I si va a fer una gimcana i per una d'aquelles et posen una gimcana ja és la hòstia!

Però en aquest cas jo crec que ha sigut un èxit total i ara anireu veient perquè.

D'entrada la participació record d'enguany (240 inscrits per una segona edició) ja dóna una pista que en la primera edició la gent ja va marxar contenta. I no només hi havia silveretes i raquetes entre tants inscrits. Hi havia bastant ferro i del fort. I és que els premis en metàl.lic són d'allò més llaminers. I si ajuntes ferro del bo amb molt de carbó la combinació es demolidora. I això és el que hi havia a la primera línia de la sortida, bastantes botes de carbó amb ganes de caçar un dels somiats sobres màgics que tant ajuden a sufraguar despeses...

I amb tant de carbó jo no podia ser menys i ja m'havia encarregat entre setmana de firar-me amb unes flamants canyes de carbó per entrar definitivament en l'era del carbó!

Ens avien a les 7:30 i a pujar per Mulleres i de quina manera! Tothom agafa una ritme però els murakos causen estralls. La penya els encara rectes i apa a seguir fins que la inclinació provoca relliscades i obliga a petites zetes per sortir del mal tram. Circulo sobre el 12 que es sobre el que tenia previst segons la porra feta en el tren de pujada. Que bonic es veure la cara que se li queda a un en veure a segons qui. Tothom tindrà les seves pugnes perquè hi ha comtes pendents i ferides encara molt vives.

Treure pells i baixada per les Creus. Han il.luminat la pista amb les llums dels canyons però baixem fort ja que la pista és blava i al canvi ens espera la música a tope per ambientar...

La segona pujada la fem per la Pala Bèstia, autèntic icone d'aquesta estació. I aquí si que tothom busca zetes per superar la màxima inclinació. En aquest moment tinc un moment d'especial inspiració i em començo a trobar còmode darrera el Sala. Al final l'aconseguixo passar i vaig cap endavant on hi ha el Met amb qui arribo al canvi. A més hi ha un exèrcit d'animadors professionals amb raquetes que generen un ambient que encara no havia vist pels piris. Estic al límit del top ten i la motivació està pels núvols. Però el meu moment de glòria d'aquesta temporada aviat s'esfuma. I és que entre la baixada i els canvis arrenco la darrera pujada per darrera del Sala i lluny del Met. Encara no he aconseguit engravar la "sisena" en cap baixada desde que sóc papi. Quan els esquís comencen a vibrar i les cames estan engarrotades s'encen el display de DANGER i s'activa el fre motor automàtic. En aquesta darrera pujada de nou per Mulleres estic més ensopidot i vaig fent la goma uns metres darrera el Sala que porta un bon ritme fins d'alt. A d'alt m'animen la Imma i el Pere que m'informen de que vaig el 10. Així de nou un TOP TEN (de casualitat) i molt content per haver pogut donar-ho tot en cursa.

La Imma també arriba molt contenta perquè ha fet una pujada i ha corononat abans del cap de cursa i ens ha vist passar a tots. Ja ha fet la seva reaparició mundial i com en la época amb la Vanessa negocinant amb els controls perquè la classifiquin. Per sort no li ha calgut ensenyar la pala de juguet d'anar a la placeta que havia agafat per passar la revissió de material...

I una vegada feta l'activitat, un caldo calent per fer temps a que tothom acabi la seva cursa. Hi havia qui ha fet una pujada, d'altres dos i la resta les tres. Sopem i al poc comença la música en viu. Comencen tranquils però amb la "comba" la cosa es comença a animar. Es recullen unes taules del menjador i s'improvitza una sala de ball. Llums fora, alguns cuba libres i bon rotllo. La gent s'anima molt i al ritme del "follow the lider" s'arriba a la màxima animació de la vetllada. Malahuradament a les 11:30 sir direktor es veu obligat a interrompre la "vervena" per procedir a la entrega de premis. I una vegada repartits els sobres màgics tots cap el tren després d'haver viscut sencillament una cursa diferent. Aqui teniu el gran triumfador de la nit, el Vendri, que s'alça amb el sobre més ple i la moral a tope pels plats forts de la temporada: mundials i pierres.

I com en aquesta vida no tot són flors i violes, crec que les baixades en un recorregut com aquest haurien d'estar molt més balissades. I intentar no barrejar en una mateixa baixada els ferros més suïcides amb d'altres corredors per evitar embastiments que ja ha provocat diverses caigudes com la d'en Poma i en Dani.

Però m'ha donat la sensació que tothom ha marxat content, i inclús algun marxaria més content si la música en viu hagués durat fins les 2 del matí.

Ple total al PADRÓ

2010-02-23T10:09:00.000-08:00

Ja fa dies que és un dels destins habituals per sumar metrillos... I és que avui hem sigut una bona colla currant pel Port del Comte. El poder de convocatòria del Pere, l'amfitrió lokal, ha aconseguit reunir un vertiable exèrcit de la cinta vermella disposats a gaudir de les bones condicions que hi ha a l'estació. D'Andorra venia el Dani amb la casa a costes, el Vendri de Sant Andreu, els Xavis i l'Anna venien de Manresa, el Quico de Berga i servidor d'Olesa:

I com mana el recorregut "DISCOVER THE PORT" anem directes al Padró on ens cal obrir una mica de traça. Ens rellevem en la tasca traçadora per mantenir una bona cadència fins al cim on arrivem junts el Dani, Vendri, Pere i el Malo. Reagrupament i afrontem una nova pujada, per pistes, cap a la Querol, però a mig pujar començen tota mena d'hostilitats i comença una batalla campal. Salvese quien pueda!! Quins hachazos i contrahachazos més interessants...
Segon reagrupament, baixada i pujada "suau" fins d'alt la Bòfia per acabar. I de premi pels soferts manxadors una bonica baixada pel bosquet amb neu verge..
El dissabte nous episodis de bones batalles amb varies presències confirmades a la Crono de la Lluna.

To be continued...

OPEN VALL FOSCA 2010

2010-02-21T09:50:00.000-08:00

Nova festa d'esquí de muntanya amb seu a la Torre de Capdella amb més de 170 equips disfrutant del sol i d'una temperatura perfecta. I un bon paquetón de neu que ha obligat a suspendre el que l'organització venia com a esquí de muntanya autèntic a canvi d'una autèntica gimcama de 1550 metres de desnivell per les futures pistes de la vall de Filià.

I no ens enganyem que ens costa poc de contentar-nos però l'itinerari era un bon rostoll comparat al que habitualment es proposa en aquestes contrades. Però l'organització, perfecte, ha sabut suplir aquest contratemps a base de molts detalls que ens agraden als corredors de manera que tots al final hem xalat com a crios i ja estem esperant la del 2012...

Ens avien desde la Central a les 9:30 que és molt d'agraïr el poder sortir a una hora decent! Que de vegades sortim que encara no han posat les muntanyes a lloc per acabar fent recorreguts curtets de no més de 2 hores.

La gimcama comença corrent per asfalt, deprés per pista i al poc ja ens podem calçar esquís. Després una interminable pista de 5 kms per entrar a la Vall de Filià. Amb unes zetes i una espècie de carena esquiable coronem una primera cota, baixada per un tobogan i cap amunt de nou. La segona pujada és breu per unes "lomas" i una baixada breu que potser acabarà sent la més guapa ens porta a la darrera pujada de nou per "lomas" amb alguna zeta. La darrera baixada amb tobogans, remades, la llarga pista i el tram de pista corrent.

Hem corregut amb l'Albert que no s'ha trobat massa bè i encara corre amb els esquí d'abans de la guerra. Total que com ell mateix diu s'ha sentit com un "globero" i hem estat lluny de l'objectiu inicial del TOP20. Al final hem estat els 27 lluny del 16 que vem fer en la nostra darrera participació l'any 2004.

Aqui l'Albert cobrint el últims metres de pujada:

Molt ha nevat del llunyà any 96, quan hi vam participar per primera vegada amb en Vendri. Era la nostra primera cursa junts i vam patir tota mena de contratemps típics dels inicis. Al final vam fer els 48 amb les nostres fixacions fritchis de mil kilos! Era la época dels "Punkis del CEC" i el dia anterior a la cursa ja que passavem per allí amb el cotxe parada tècnica a Bagasses per fer la Engendro. També venia el Ximo per quedar-nos després a Roca Regina. Per dormir, vem trobar un paller al davant mateix de l'hotel on estava tot el personal. I a mitja nit, ens pillen i els tres a buscar un nou "cobijo" per passar el que quedava de nit. Quina putada...
I després de la cursa cap a Regina a portejar per la feixa per fotre-li un pegue a la Hakuna Matata amb hamaques que el BIG WALL estava on fire...

També va ser molt bona la de l'any 98, quan de nou amb el Vendri estavem fent les proves d'accés pels Jóvenes Alpinistes i vam aconseguir poder-nos escapar per fer la cursa. El dia anterior havíem fet el gel i mixte a Aigualluts. De Benasc vem anar a la cursa on ja vem fer els 10 pillant un sobre amb pasta!! i corrents cap a Olvena on es realitzaven les proves d'escalada. Amb les cames ben calentetes i amb poca estona per escalar vem jugar bè les cartes, aconseguint el 7a+ a vista que ens garantitzava la plaça en aquella primera promoció.

I l'any 99, en el sí de l'equip tornavem amb el Vendri a la cursa per aconseguir el 9è lloc. I per la tarda cap a Gavarnie que estava en très bonnes condicions... I el dia següent de la cursa fem la Fluido Glacial per la columna amb les cames rebentades. I l'endemà la Thanatos que com va dir el gran Pepe: "Si os teneis que bajar os pago yo los tornillos.."

He trobat la foto de la sortida d'aquella edició (teniem la sortida més explosiva però després feiem un tap de por. Del Vendri sols es veu la barretina vermella:)

No us entretinc més en batalletes passades i sols us recordo que el pròxim dissabte 27 toca la LLuna on avia'm si podem salvar els mobles mínimament que enguany ja vénen les "bèsties cazarecompensas", je, je, je..

Campionat d'Espanya d'Esquí de Muntanya a Formigal

2010-02-14T09:36:00.000-08:00

S'han acabat les "escaramuzas" de començament de temporada, ara ja comencen les CURSES de veritat on no sols comte la potència sinó també el bon saber fer en tots els terrenys. A Formigal s'hi han aglutinat els jefes per establir el nou rànquing nacional per aquesta temporada. I ens ha rebut un dia radiant i un recorregut prou tècnic i entretingut amb 5 pujades, trams a peu i 1440 metres de desnivell positius.

A la sortida els vigents campions catalans: Kilian i Mireia. A més, tot el gruix del Centre de Tecnificació i la Selecció quasi als complert. I per completar el desplagament català el MALO (o sigui servidor), el Quico i un noi de Viella. En poques paraules molts catalans bons i poquíssims del montón. Si que són més de 350 kms fins a aquestes contrades però quin "Paquetón" que tenen els manyicos... Tampoc es fan tant pesat el viatge, en temps el desplaçament són 3:30h ja que bona part en autovia i carreteres bones. Sea como fuere, a la sortida faltaven el rivals de casa.

Viatgem amb el Freixi que és l'altra supervivent de la nostra quinta del Centre de Tecnificació que es manté a un gran nivell malgrat la dificultat per fer metres de desnivell. A Biescas briffing i salto amb tots els trastes a la furgo del Quico on tinc una reserva feta a l'altillo! Continuem el camí amb el Quico per dormir al pàrquing del Portalet.

A les 8:30 amb el fred d'aquests dies ens avien per evitar entorpir els pisteros autèntics amos de la muntanya. Passem control d'Arves i ja donen la sortida. Jo estic bastant endarrera ja de sortida. Però el qui encara està més endarrera és el Kilian que ens delaita amb un sprint per la dreta adelantant a més de 50 corredors. Amb quatre gambades passa a liderar i controlar el tema: HO HAVEU VIST!!!!

Al poc ja em passa la Gemma i li agraeixo amb una "Ja hi som!" però avui no puc seguir-li la roda i lentament va anant cap a davant d'una grupeta de 12 unitats que tinc el trist privilegi de tancar.

Aquesta primera pujada per pista es fa llarga i al final em trobo a roda del Palacios que sempre és una bona referència i encara pretenc poder millorar el 36è lloc de la darrera edició. Però lluny d'aquesta quimera començo a patir diversos contratemps...

Tampoc ha tingut un gran dia el Joan Maria:

Se m'ha sortit la boquilla del camel de dins del mono i m'ha quedat completament gelat, o sigui que tota la cursa em tocarà anar sec! Intento inutilment mossegar la boquilla i quan aixeco el cap ja he perdut al grupet amb qui pujava.

A la primera baixada i em trobo al de davant posant pells, pues allí donde fueras haz lo que vieras. I resulta que el canvi era un troç més avall. Arrenco, emprenyat, amb una pell posada i l'altre no pq s'ha m'ha saltat. Després trec la pell i continuo baixant fins al canvi real. Suposo que no ha estat massa temps realment però m'ha passat un munt de gent i em quedo ensopidot sobretot al veure on són el grup amb els que anava.

Segona pujada intentant agafar un bon ritme, recupero alguns llocs i arribo al canvi per posar grampons. Aqui començo un nou número de circo ja que no porto un motxila específica que actualment és indispensable. Total que quan començo el tram a peu amb els esquís a l'esquena torno a perdre algun lloc. A peu però, els torno a recuperar. I a cada canvi una història més o menys similar que no mereix ser narrada per no avorrir de tantes excuses barates. En resum, i com a dit un vasco per allí he acabat "pidiendo la hora!" i que s'acabés el suplici. La única alegria, en cursa, la he tingut a la última baixada que he aconseguit adelantar la Tina que m'havia passat en el darrer canvi.

Quin mal gust de boca, jo que esperava les curses més guerrilleres per poder fer gala d'ofici i m'ha sortit el tiro per la culata. Repetexio el 36 de la general però crec que podria haver estat més endavant. Però enfi, dissabte nova batalla a la Vall Fosca amb més catalans a la sortida..

IX CROS INTERPOLICIAL I BOMBERS A SABADELL

2010-01-31T08:22:00.000-08:00

Diumenge de guàrdia i sense poder pujar a veure les evolucions de la Laia per Núria. A més coincidia amb les primeres grans cites d'skimo. Per una banda, la Altitoy amb més de 600 participants i per l'altre el cap de setmana de muntanya per Andorra. Ja comencen les curses més guerrilleres per casa i ara això ja no para fins a l'Abril.

I en arribar al parc quina ha estat la meva alegria en notificar-me els mandos del turno que podia escapar-me per còrrer aquest cros, sort que havia agafat les bambes per si acaso. A falta de poder estar a les guerres blanques bona serà una batalla pedestre.

Entre companys examinant-se per passar-se a la gene, baixes la cosa ha estat bastant apurada. Total que sols tinc temps de revisar el magatzem i ventilar-me un "bocata jamón" i ja em recull el Pelayo amb la furgo de la casa i cap a Sabadell.

Arribem al Parc i el Pelayo està motivat per plantar la furgo a la mateixa sortida. "Ves esa ambulancia de ahi arriba, pues justo atrás va el tango 3!". I al final trobem el camí d'accés al mig del Parc i la plantem al mig del "meollo". Bomberos tenían que ser! Recollim dorsals i comencen a arribar altres compis de curro: el MONO, Elias, Oscar i el Lluis. Aqui estem tots per allí:

Anem a calentar que com diu el Pelayo "En el otro cros que fui me rebenté por no calentar y salir matando..". De mentres es disputen les altres curses, això és un no parar. Surten per una banda i arriben per l'altra i sempre hi ha gent corrent de totes les edats. Al final arriba la nostra on fem una primera sortida en falç al fallar-li el disparo al jutge. Al segon intent és el bo i ens avien a la nostra sort amb 5400 metres de terra per davant. En total tres voltes a un circuit que és el mateix dels darrers anys. D'entrada el ritme és molt fort i marxa el guanyador de la cursa que se la casca tota en solitàri "flutant" de principi a fi. Per darrera, es forma una grupeta d'unes 5 unitats que tinc la sort de poder tancar. A la baixada forta recupero un parell de llocs i una posició més còmoda al mig del grupet:

Aqui colze a colze amb el Lluís que s'ha afegit al grupet desde darrera:

La segona vegada que fem la baixada forta em poso davant del grup i començo un atac hematocrític que rebenta el grup. Sols em pot seguir un atleta que aparentment sembla anar apurat. Completem mitja volta els dos a la par, esperant que al final cedeixi perqué està sofrint el que no està escrit. Però aguanta i no arriba aquest moment. I de tant esperar el seu defalliment al final resulta que sóc jo qui peta cedint-li el segon lloc. I a més agonitzo la tercera volta sota els atacs del quart que va ratallant terreny. Al final s'acosta la meta, un últim esforç i el tercer calaix del podi:

I el més important, una petita injecció de moral per afrontar les properes cites blanques i les pertinents minutades reglamentàries.

Per cert, anònim que t'enteres dels resultats abans de la piada, qui ets?

V CRONONIU

2010-01-17T10:56:00.000-08:00

Hem anat amb en Feixas a aquesta cursa per les pistes de la Molina i la Masella que repeteix com a Campionat de Catalunya de Cronoescalada i a més de Bombers i Polícies.

Ens han aviat a les 3:40 amb les pistes encara obertes. Així no ha calgut ni el frontal i hem pogut fer el descens de dia:

Aquest fet és molt d'agraïr que ja patim prou durant la cursa.

A la sortida bastant ambient però han faltat uns quants superguerrers de casa nostra que s'ha suplit amb un bon desembarcament andorrà. La majoria dels grans absents estaven en altres compes, principalment a Cauterets.

La sortida no m'ha impressionat tant! Clar que no he estat tan agoserrat de sortir de primera línia que ja vaig fer prou tap l'any passat. Però crec que tothom era conscient de que amb el llarg tram de pista que teníem per davant fins al primer possible punt conflictiu tampoc calia fer esprints suicïdes per agafar llocs. Total que sense més contratemps ens trobem els poc més de 100 participants buscant la marxeta bona. El recorregut buscava molts trams plans on els lliscadors hauran disfrutat. Després hi havia unes zetes on he pogut tornar a empalmar amb la meva grupeta que m'havien deixat en les planúries. He atrapat al David Sala amb el qual hem fet un bon esprint per la 29 posició. Que al final he aconseguit amb un crit de "MEVA". Així doncs, al final una altra vegada sort dels pals que en arribar no m'agunatava ni de peu. L'any passat va ser amb el Toni per fer el 40 i enguany amb el David pel 29. Així content per evidenciar certa millora d'una temporada a l'altra i esperant les curses més "guerrilleres".

El diumenge matí seguim amb el curs d'esquí de la Laia que s'ho està passant teta. I ara ja li posen un peto amb la "L" de practiques:

La Imma es motiva per fer un parell de pujades per les pistes i jo cap el Puigmal. Així després d'un mes i mig de temporada aconsegueixo el meu primer cim tot i que em costa lo seu. La neu, típic d'aquestes contrades, està molt dura amb risc de relliscar serra avall. I per baixar també guarra pq hi ha moltes ones d'acumulacions de neu degut el vent. Total que baixem els tres contents amb les nostres respectives activitats tot i que el dia no ha estat massa bonic.

CURSA DEL REI DE BOMBERS A CASTELLAR DEL VALLÉS

2010-01-07T06:18:00.000-08:00

Bona iniciativa la d'en Burgaroles d'organitzar una cursa de muntanya per cremar els excesos pròpis d'aquestes dates. Avia'm si entre tots li donem continuïtat al tema i ens reunim més penya!

El recorregut surt de Castellar del Vallés on ens aplaguem vint persones amb ganes de passar una bona estona i fotre quatre apretadetes. Bàsicament "bocos" joves de les tres últimes tongades i algun altre runner. La previssió no és bona i amenaça neu i fa una rasca que costa motivar-se.

Darreres explicacions i sortim tranquilament. No hi ha dorsals, ni personal d'organització sols el recorregut marcat i cadascú amb el seu crono en marxa. Aviat però comencen les pujades i entre el Perelló i l'amfitrió en posen a cadascú al seu lloc. El Montoro i un servidor aguantem també a la tête de la course. Una baixada forta i arribem a una pista principal on han tret les indicacions que el dia anterior havien posat el Perelló i en Burgaroles. Decidim esperar a la resta per no generar confusions en el recorregut. Sortosament apareix un company amb cotxe que indicarà la ruta a la resta i arranquem de nou.

L'arrencada és amb una forta pujada on es guanya la cota màxima del recorregut. Passo a davant del quartet i aviat em quedo sol avançant alguns participants que havien anat tirant en l'aturada neutralitzada. Vaig valent i el terreny sembla feta a mida: tècnic i dur. Sembla més un cros que una cursa de muntanya. Amb molts trams de senda, camps a través i pujades a peu. Cal estar especialment pendent a les indicacions per no encigalar-se. Passo pel costat de la font en una baixada de cabres on cal agafar-se pel arbres per no fotre's de cap. I quan ja estàs ben calentet arriba l'especactular tercera pujada que obliga a caminar un bon tram. I baixada de nou cap a la pista. Estic ja apunt d'arribar i coronar-me com a rei de bombers quan veig unes indicacions que m'obliguen a anar per una senda a la dreta. Crec que deu ser un "atajo" per no menjar-se tanta pista ja que el recorregut evita al màxim la pista. Però quin atajo tan cabrón, això torna a pujar a saco! a més tot em sona però com que han dit que cal fer el camí de nou. I quina ha estat la meva sorpresa al trobar-me de cara al Elias i al Galdric. "Qué passa neng?" Estem ben perduts, i m'apunto a desfer el camí per on venia fins a pillar la pista principal per on ràpidament arribem al punt de sortida. Sort que els he trobat que sinó encara estaria donant voltes a un bucle sense fi!! Ai ves qui ho diria! Com canvia la perspectiva d'un cruce si véns de baix o de d'alt! Veig que he perdut l'instint "l'he clavada" dels raids que tants èxits ens van permetre aconseguir. Total que m'ha sortit 1h34 minuts i 900 metres de desnivell positiu. Després resulta que s'ha encigalat en un lloc o altre molta gent. A part d'aquests detalls que tanta bones anècdotes han generat, tots hem acabat supercontents amb el recorregut i no massa xops.

Ahir al turno em va passar una cosa similar, quan menjant el tortell de reis que ens van portar el Cantenys vaig ser l'afortunat de trobar la figureta i coronar-me rei de la festa. Però, el meu regnat va ser molt efímer, ja que de l'imens tortell a l'hora de repetir va sortir una segona figureta que va coronar un segon rei: el Martínez.

Deu ser cosa dels temps que corren de tripartits i coses per l'estil. Però avui a Castellar n'hi ha hagut tres de reis, els físics que són el Perelló i en Burgaroles i el moral que ha estat un servidor.

CRONOESCALADA NOCTURNA A VALLTER 2000

2010-01-03T05:57:00.000-08:00

La Laia ha començat el curs d'esquí a Núria. Aqui la podeu veure amb els altres "jovénes aprendices" en plena classe:

I aquí amb "l'aprendiz" del seu papi:

I és que no aconsegueixo arribar a la categoria de "mestre". I com vols arribar a mestre si al mes de començar la temporada et presentes a una crono? Pues això és el que vaig fer la tarda del dia 2. Passo a recollir el Feixas per Sant Pau i pugem cap a Vallter on ens esperen dues pujades de 330 metres de desnivell. Ens creuem amb el gruix d'esquiadors que ja van de retiro. La nit es freda però no extrema i l'únic inconvenient és que en fan còrrer amb tots els canons en marxa la qual cosa és força molesta.

A la sortida poc més de 50 corredors amb ganes de repartir tonyina amb algunes cares conegudes. Però amb l’absència de forces superguerrers consagrats suposo que hi ha gent que més intel.ligentment espera amagat millors ocasions per debutar. Així recupero d’entrada vint llocs.

Ens tenen uns minuts esperant a la línia de sortida però finalment 5,4,3,2,1, sortida!! Arrenca la temporada de curses d’esquí i surto motivat com un coet serra amunt. Em col.loco en posició de top ten, encara tinc bona sortia, je, je... Però aviat m’adono que vaig passat de voltes i que no podré defensar la posició. Em passa el Poma que havia perdut un esquí i provo de seguir-li la roda però aviat desisteixo ja que coincidint amb els deu minuts de cursa faig un pet com un aglà i em quedo tirat com una "colilla". Ara ja toca arrastrar-se com una culebra fins al final on una bengala senyala la fi del suplici. Quina penitència! Em vénen pensaments d’abandonar com un covard. A més, començo a patinar amb aquesta neu artificial humida i no puc seguir la traça bona fent escaleta en “V” i ziga-zagues. Inclús un rival francés feia mofa: “Tu eras el que subia como un pato?”. Perdo algun lloc més i finalment arribo i em quedo plantat recuperant l’alè i veient el panorama. Esprinits i arribades extremes amb algun desplomant-se just creuar la meta. Que dures que són aquestes cronoescalades i encara em de tornar a fer una altra sèrie!!! Sortosament tenim neutralitzada la baixada i una estona de descans abans de la segona sortida.

Amb la segona sortida i preveient un autèntic desacato, opto per anar més relaxat. Surto i em col.loco amb un grupet amb qui farem tota la cursa entre ells el Palacios que sempre és un bon referent. I al final, tot i tenir de nou problemes en els trams més pendents de la pista em surt un temps molt similar a la primera pujada. Però arribo més sencer a d’alt aconseguint al final la 12ena posició final. Uns quants minuts m’han separat del xai que s’ha emportat el Pinsi!!!

Sobre la carbonització i altres cabòries varies

2009-12-30T23:26:00.000-08:00

La carbonització és la darrera gran evolució en material d'esquí de muntanya de competició. Es tracta de fabricar botes ultralleugeres a base de carboni i altres materials lleugers. El que prima per damunt de tot és el pes final i ja no ens estem de res per aconseguir-ho. Hi ha qui diu que 100 grams als peus equivalen a 1 kg a l'esquena i sentències per l'estil.

La primera gran revolució en l'esquí de muntanya de competició va ser l'aparició de les fixacions Low-Tech de Dynafitt. Quin gran invent! Van arrassar els mercats i van conquerir la parrilla de sortida en un plis plas. I el motiu el trobem en el preu que era equiparable als morts de Sylveretta, Fristchis i altres fabricants. L'únic inconvenient que frenava la gent inicialment és que calia comprar les botes amb aquell sistema. Actualment el sistema està imposat de forma impapinable (i no sols en l'àmbit de les curses) i ja fabriquen altres marques fixacions i botes amb aquest sistema.

I tornem a la carbonització que estem visquent actualment. Va començar de forma artesanal i més aviat experimental però ara ja hi ha una competència de marques prou interessant (Dynafitt, Sportiva, Gignoux, Aone, Scarpa,..) però comença a estalviar que van dels 1500 als 1000 euros el parell. I el pitjor de tot és que la lleugeresa està molt renyida amb la resistència. I de vegades peten! I jo que em vaig comprar les meves flamants&indestructibles F1 de Scarpa per uns 350 euros. I aquí sorgeix el dilema que actualment preocupa a més d'un sonat de les pells! Si amb cinc parells de Scarpa en tinc unes de carbó. Els més valents del pelotón ni s'ho plantegen ja que solen disfrutar-les per la patilla. Però a mesura que baixes en la classificació ja hi ha més dubtes... L'altre dia em mirava les fotos de la crono a Cambra d'Ase i pràcticament tots han passat per caixa. I això provoca que el nivell a les curses cada vegada sigui més elitista amb una foto de sortida més aviat trista. Estem lluny de la Marxa a Beret. I això que hi ha un munt de gent per la Masella amunt i avall.
Així doncs ja sols queda fer una crida als organitzadors per inagurar a les curses la nova categoria "NON CARBON" on hi participin els futurs carbonitzats. Si més no per aquestes temporades de transició fins a la plena carbonització del pelotón.

Si voleu us puc anticipar un mica de la meva carta a ses magestats:
"Estimats Reis Mags de l'Orient que porteu regals a tota la gent, com que aquest any m'he portat molt bè us volia demanar un canvi. No em porteu el carbó de cada any! Millor unes botes de carbó. I també..."

Per demanar que no quedi!

Per cert la foto és de la reaparició foquejadora de la Imma en els Alabaus on ens vem escapar sense Guileretes a fer uns metrillos.

I ja sols em queda desitjar-vos un bon any 2010

CURSA RIERA DE GAIÀ

2009-12-13T10:26:00.000-08:00

Un dia plujós i fred ens acompanya als poc més de 300 inscrits en aquesta primera edició de la Cursa de Muntanya de la Riera de Gaià de 12.5 kms i 250 metres de desnivell positiu. Això provoca que les pistes per on es desenvolupa el recorregut estiguin molt enfangades. Sembla més un cross amb patinades constants, caigudes i ritme molt alt. De fet el recorregut és 100% atlètic i no obliga a caminar en cap tram. No hi ha grans pendents ni rampes super tècniques, es tracta d'agafar una bona velocitat de creuer i mantenir-la. Avui, un parell de ACE BOMBERS BCN més, els lokals Jose (el cadell de la meva promo) i l'Aleix (exnadador en transformació al triatló). Surto darrera el José (a la part esquerra de la foto

i a les primeres pujades el paso i ja em coloco 6è. Per davant un quartet integrat per tres atletes tarragonins i un clàssic rival meu el Delgado (així de memòria recordo tres curses que ha quedat just davant meu). I així han anat passant els kms. Sobre el km 7 m'han adelantat un parell de corredors aprofitant un moment d'ensopiment. Aqui teniu el relat d'un d'ells:

http://www.rafaprado.com/2009/12/cursa-de-muntanya-riera-de-gaia.html

Sortosament m'he refet de la crisi i en un tram amb pujades he pogut recuperar la sisena posició fins a meta. Amb el dia que feia mola apuntar-se a curses pq sinó no surts ni de casa.

Llàstima que la dutxa del Casal sols tenia aigua freda. Els més valents s'hi han dutxat però a costa de gelar-se. Hi ha qui és més crític amb l'organització:

http://lola-steiner.blogspot.com/2009/12/ii-cursa-de-muntanya-riera-de-gaia-o-el.html

Al final el Jose 19è s'ha emportat el duel amb l'Aleix que ha fet 29è. Una bona alternativa pels que no hem pogut anar a la cronoescalada del Pas de la Casa on començava la temporada d'esquí de muntanya.

Inici de la temporada blanca per la Masella...

2009-12-09T12:33:00.000-08:00

Sort del canòns de neu que permeten esquiar a la Masella pq a la resta del Pirnieu oriental res de res. Però fa tanta calor que la manta blanca està plena de pedres i clapes de gespa ben visibles. A la pista oberta, que només n'hi ha una, ens ajuntem tots els "malalts de neu". Però no es pot baixar sense tenir una rascada o altre. Perillen les cronos que ben aviat comencen. I amb tan lamentable escenari he començat a fer el primers metres de desnivell de la temporada. Amb l'esperança de que ben aviat les nevades seran generoses i podrem gaudir d'una temporada acceptable que enguany vull fer el PP (Pierra&Patrulla).

Fixeu-vos lo pelat que està el cim de la Tossa:

I la pinta que fa el Puigmal:

Al no haver-hi altres alternatives molts foquejadors fent el "hàmster" Tossa amunt i avall. D'ambient la veritat és que no en falta. Cares conegudes, i la mateixa història de sempre. "Aqui no entrena ni Déu i després les hòsties no saps ni d'on vénen."
El que més m'agarada és que he pogut evidenciar que estic més acabat que el Chuck Norris arrastrant-me com una culebra per coronar la Tossa. Però els inicis de temporada solen ser propicis per aquestes lamentables actuacions. Espero que amb unes quants metres millori i sobretot espero que ben aviat nevi!!!

Despedida de temporada a l'Agulla del Senglar

2009-12-03T12:11:00.000-08:00

Hem tornat al Senglar on entre setmana es gaudeix de bona tranquilitat i no solen haver-hi cues per asediar les vies. Pugem amb el Sellares i seguim la pauta de la darrera visita. Munto la Ben petat 8a de xapa a xapa pa calentar... Avui el Carles calenta al 6c un parell de vegades seguides per estar a to per provar a vista Discordia 7b. També ha pujat el Nogues que també calenta al 6c. Li foto a la Ben petat i avui vaig notablement més fresc que els altres dies. Arribo a la seqüència "crunch" i em surt. Barana per refer-me i el darrer pas ja completament arrebentat però passo i encadeno.

Huuurra!!!

Una nova "ancho-a" pa la cole. Antic 8a, baixat a 7c+, ara 7c+/8a hi ha qui diu blanc n'hi ha que negre. No sé, el que si que sé i ho sé segur és que la via és molt guapa (com totes les d'aquest muraco). Per mi més dura que les seves veïnes Rush extension 7c+ i igual de dura que el Somni (potser no té cap pas extrem però més mantinguda). Luego si A=B, B es 8a, pues entonces A es 8a.

Baixo content, ara ja sóc lliure per començar amb les pells de foca i les baixades suicides! Espero aquesta temporada poder aixecar una miqueta el freno de mà i no perdre tant de cara avall!

Després el Sellares resol a vista amb solvència la Discordia 7b:

I el Nogues la controla per un altre dia.

Total que con esto y un biscocho ja he guardat el material escalador per uns mesos. La temporada ha estat llarga i fructifera. Darrera han quedat molts bons moments, encadenes i metres de roca. I també han quedat "projects escupidors" que requeriran de futures batalles... TO BE CONTINUED

Winchester a Gelida

2009-11-23T07:12:00.000-08:00

El Winchester es un arma creada en 1866 que, producto de su amplia difusión y pese a no ser el primero en su tipo, ha llegado a ser sinónimo del “fusil de repetición” de la segunda mitad del siglo XIX; es decir, de aquellos primeros fusiles y carabinas que permitían disparar varias veces sin necesidad de efectuar una recarga, desalojando el casquillo o cartucho usado y reemplazándolo por uno nuevo mediante un movimiento de palanca. Al Winchester se le conoce en los Estados Unidos como "el arma que conquistó el Oeste", sobre todo por su recurrente aparición en las películas del género western.

I també és el nom de la darrera "ancho-a" que m'apunto a la llibreta després d'un bon asedio i derribo.

HUUURRA!!!

En total han estat 9 dies de feina repartits en els dos darrers anys i un total de 23 pegues. Aqui les fotos d'un dels dies de treball amb uns altres papis de la guarderia de l'Ares:

La via és més dura que "Amb la boca plena de sika", més a bloc. Molta gent quan encadena la "Boca" prova la "Winchester" pensant en aconseguir un doblet ràpid. Però la majoria fugen corrents torrent avall i no tornen pels segles dels segles. Amén! I això em va passar a mí en el seu dia, baixa'm que provo això... Uf, uf, que això és inhumà! El crux no em sortia de cap manera, ni del dret ni del revés. L'any següent vaig descobrir una alternativa amb una regleta i vaig estar apunt d'encadenar però al final vaig caure al vici del blanc element (el que està a la grandiositat de les muntanyes)...

I enguany al tornar, vegeu piada...

http://huuurra.blogspot.com/2009/10/per-fi-estic-ben-tocat-de-lala.html

I amb la Tocat de l'Ala a la saca torno a l'asedio. Els passos surten però el crux és massa fanàtic per un servidor que de bloc el just... El primer tret només sortir del forat amb patada voladora. Després 8 passets i la repetició del tret inicial amb una segona patada voladora. I si la trinques un parell de remades més i trek fins a la reunió on t'esperen els déus totpoderosos de l'olymp!

I no sols a mi m'han deixat entrar al paradís, sinó que el Sellares s'ha fet al second go el seu primer 7c.

CURSA DE COLLSEROLA, bona guerra formatgera

2009-11-22T04:34:00.000-08:00

Quatre gotes ens han rebut aquest matí al Campus Nord de la diagonal per afrontar la Cursa Collserola organitzada pel CEC. Però just en el moment que ens han aviat ha deixat de ploure i no ens hem mullat massa. A la sortida poques cares conegudes, entenc que la majoria de clàssics de les curses de muntanya estaven per la Serra de la Marina en la Burriac Atac. Curioses aquestes curses "burriaqueres" on cal fer la inscripció amb un més d'antel.lació pq s'esgoten amb poques hores les places. Cal còrrer més a fer la inscripció que no pas a la cursa, je, je. Després no els hi agraden als organitzadors els pirates sense dorsal però quasi que t'hi obliguen. Sortosament amb l'abudancia de proves actuals trobo un plan B que s'ajusta perfectament als requisists solicitats.

En la de Collserola unes 900 persones apuntades per un recorregut de 16 kms pobre en trialeres i generós en pistes ràpides. Jo l'havia fet un parell de vegades quan es sortia del Parc Cervantes fins al Velòdrom d'Horta. Recordo aquell recorregut com bastant més ben aconseguit que l'actual però el número de participants i la normativa del Parc els obligarà a certes limitacions.

Sortida pit amunt primer per asfalt i inclús un tramet d'escales per posar cadascú al seu lloc. Un tram més suau per darrera d'Hospital de Sant Joan de Déu i de nou pit amunt ara ja per senda fins enllaçar amb la pujada asfaltada duríssima que porta a la rotonda del Miracle i poc després Sant Pere Màrtir. Arribo el 7è d'alt i baixada en pista a defensar el lloc. En la zona del Panta hi ha una baixada més tècnica i una pujada forta pel GR, on recupero un parell de llocs amb bon ofici. Quina cara els hi ha quedat als colegues quan s'han adonat que l'havien cagat i enlloc de seguir carrer amunt han tirat avall. I això que estava correctament senyalitzat però la penya o li posen un bandera o s'equivoca. Ràpidament em pillen i formem un trio poursuivant. Més pistes, ens trobem un dels de davant arrebentat a la cuneta amb dolors als gemelos. I la darrera pujada on puc finalment deixar els companys de viatge. Em situo 4at i arriba la baixada sense coneixement. Un tram tècnic i al començament del terreny més planer veig al tercer. És un formatge amb potes que fuig cap a meta. Pel primer hi ha pernil, i per la resta del podi formatges. Recordo la cronoescalada a Boí on a l'esprint amb el David em vaig quedar sense formatge però vaig caçar el xoriç!!! Així que provo de treure forces en uns moments de molta fatiga. El formatge amb potes ha advertit la meva incordiosa prescència i es defensa més que dignament. Enfi, que al final, arrebentat i sense cap més cartuxo desisteixo de tan suculent obsequi. Quina és la meva alegria just creuar quan m'informen que un dels de davant era un pirata Somalí sense dorsal i que he fet tercer formatger.

Després de tantes peripècies vaig content a currar (que com diuen els compis amablament "tu ves haciendo carreritas que ya salgo yo por tí.."). Segur que quan els hi tregui el formatge ho veuran amb més bona cara que amb la panxa plena tot es veu molt diferent...Total que no m'he esperat ni a la entrega de premis que era massa tard i ja tenia els cunyats fent la cursa. I quina ha estat la meva pena al trucar al Jose i la Vane i em diuen que no hi han anat. Bueno pues el Figuls que també la feia. I es veu que també ha causat baixa! Total que al final ni formatge ni res, algú se l'haurà fotut a la meva salut. Bon profit!

MONTSERRAT NORD 2009

2009-11-08T04:56:00.000-08:00

Servidor:

Ja feia molts dies que sols piava d'escalada i és que la temporada s'ha allargat una mica a l'espera d'episodis d'intenses nevades. Neng que amb aquest final de temporada encara es pot pescar alguna coseta.

De fet vem fer una nova escapada margalafera amb l'Oscar per acabar les meves vacances.

El primer dia vem estar poc afortunats per les Espadelles, a l'Oscar se li va resistir la Sodoku 7c i jo vaig fallar en els dos 7b del sector. Al segon dia la cosa va millorar al Balcó de l'Ermita amb l'encadene a vista d'un servidor de la Yihad 7b+ i Palestina 7c (de guia però no real) i de l'Oscar de la Plastelina 7c (de veritat)

Total que quasi sense ni adonar-me'n ja estem a l'inici de la temporada "fondera". I quin millor debut després de cinc mesets sense compes que participar a la ja clàssica cursa de muntanya de Monistrol. És curiós per alguns, la majoria, és el final de temporada i per d'altres, els rarets, sols l'inici. Així que parrafón (abtenir-se frikis espiadors):

Esmorço al Parc un bon plat d'arros amb verdures i conill que va sobrar el migdia anterior i enfilo ben tip cap a Monistrol. Allà el col.lectiu no varia massa, cares conegudes i d'altres que no tant però el que és imprescindible són els gemelos depilats i prendes hipertècniques. Ens espera el mateix recorregut de l'edició anterior, una autèntica joia amb la pujada per la Canal de St Geroni com a tret distintiu. El dia assolellat però molt ventós, la majoria d'atletes han sortit força abrigats.

El Montoro:

El Sellares:

Ens trobem amb el Sellares calentem cinc minuts i cap a l'aviadero. Pistoletaso i inici de les hostilitats per agafar llocs per no caure en cap "bouchon" a l'inici de la senda. Bon ofici, passo el primer tall i a la pista s'acaba de recolocar tot a lloc. Per una banda porto a roda el Pere Aurell (exguanyador d'aquesta cursa) però per l'altre estic rodant "a muete" sobre el 25, lluny del Top ten que havia aconseguit en curses la temporada passada.

Arriba el Petit i formem un trio que no es desfarà fins a l'inici de les rampes dures de la Canal de Sant Geroni. El Petit va valent i té esma per animar a totes les pubilles que anem doblant. Al final opta per incrementar el ritme i ja veig que avui em fot la ratlla. Anem guanyant desnivell per la canal i em vaig trobant més a gust i començo a recuperar alguns llocs. Entre ells el carismàtic Petit del Bruc que es desanima il.lusionat amb el "hachazo" que m'estava fotent.: "Ja veig que avui tampoc et guanyo".

Al final corono St Geroni on hi ha el Cantenys amb els voluntaris de Collbató. Necessito referències i qui millor que ell per facilitar-les: "Ha passat el Perelló", "NO!". Pues he coronat sobre el 15 i vaig primermiguelito i arriba terreny de cabres monteses. Vaig tan esberat i concentrat per la baixada de les escales que no veig al Perelló, sento al Montoro i tampoc veig al Sellares. Algun m'anima però no els reconec que això és la guerra, más madera!

I mantinc el lloc una bona estona sense novetats al frente fins a la baixada tècnica del 3/4 on aconsegueixo recuperar uns quants llocs amb un descens d'autèntic lokal que em costa una patacada sense més conseqüències. Em tranquilitzo un mica que vaig passadet de voltes (deu ser l'esmorçar poderós del matí) i mantinc el 8è lloc fins a la meta final amb un temps de 2h 01m 14s. Huuurra!! Top-ten de nou avia'm si el podem anar defensant, je,je...

MARGALEF, l'escapada

2009-10-31T01:31:00.000-07:00

La primera vegada que hi vem estar ja fa més de deu anys era una petita zona amb un refugi i uns quants sectors. Deien que el grau era regalat i les vies molt bones, però estava a recer de les 6 grans escoles de Prades (Siurana, Arbolí, Montral, Mussara, Cogullons i la Riba).
Desde Lleida, vaig anar-hi sovint i cada vegada hi havia més sectors i noves vies. De manera lenta però constant la escola s'ha convertit en un autèntic referent mundial. Hi ha vies que han esdevingut referents en el seu grau. I el tipus d'escalada a base de forats és molt agraïda i permet bons a vistes.
Aprofitant que estem de vacances i hem fet una visita amb el Jofre. El plan d'atac és el que millor permet una concilació amb la vida familiar. Deixem els nens al coles i vinga cap al destí. Arribem i una munt de furgos ocupen l'aparcament i això que estem entre setmana. Sortosament, espantats per la boira persistent, una marxa i ens deixa el lloc. Anem a calentar en el sector del Totxo del Porc que està prou sec i després pugem a Finestres. El dia es va aixecant i no trigo gaire a enfrentar-me a la Fenoman 7b+ que ja feia temps que volia provar. Quina via tan guapa i com m'agraden tant blanquetes, em salto un canto camuflat i casi caic. Al final a vista Huuurra!!!. L'objectiu de la visita complert ara el que vingui de propina. Provo una de les vies noves la Montgronyeta 7b+ i salto al crux. Controlo el pas i la encadeno al segon pegue, quina joia. No m'extranya que la gent faci cua per escalar aquestes vies. Per sort tot i coincidir amb bastanta penya al sector podem desplegar el nostre joc. Per acabar, una altra joia de les noves la Pitus i flautes 7b. La té el Jofre mig muntada però hi ha un "happy end" que el tomba. Al final baixem de nit i arrebentats, quin dia tan bo potser una mica massa calurós i tot.
Resulta que a França estan de vacances i per això hi ha famílies senceres amb el crios tibadors. Arribem al refugi i ens trobem un parquito al dormitori i un crio amb ganes de plorar tota la nit. No això no ens pot passar a nosaltres! El nostre desig de tranquilitat absoluta s'esbaeix...
Al final es veu que el peque dorm al cotxe amb la seva mami i els nostres desitjos s'acompleixen.

El dia següent tornem a la càrrega a Ca la Marta, un sector que també està a l'ombra. Les condicions dels soferts papis no són les mateixes i ja en el calentament podem apreciar les nostres limitacions. Després trec a vista la Sutils perfums 7a, que em costa moltíssim. I més em costa una hora després la Instint animal 7b que trec a vista al límit, amb un xapatge tens a l'alçada de la trecera cinta. Ja no queda res de conti i faig com el Jofre que es dedica a les vies més curtetes de bloc de la dreta. Em poso a la Noches de amor y mierda 7b+, una esperó de roms. Caic al primer pas i no entenc res. Al final trec els passos per la placa de nyapes. La encadeno al segon pegue, passos guapos però breu, la falta de magnesi era sinònim de "para coleccionistas". A les 15 hores estem de nou al cotxe per arribar a l'hora que avien a les fieres i tornar a la nostra rutina habitual.

A les fotos el Ton provant la via Los sobraos 7c que feia molt bona pinta.

CASANOVA, seguint el guió a peu de lletra

2009-10-27T11:22:00.000-07:00

Després de sucumbir per pila un parell de vegades a la Mala epoca 7b de l'Arcada de Montserrat i evidenciar que calen més alacalines per tornar a l'Alfa em cal buscar noves motivacions per aquests darrers dies esperant la neu. Ei que no sempre es triomfa, que a cada dia bo el segueixen cinc d'arrastrar-se com a culebras.

Doncs seguirem coneixent el berguedà, que com deia l'article "tan cercano y tan desconocido". Mai ha estat un escola "on fire" però té racons i vies molt bones.
Me n'havien parlat molt bè d'aquest sector però no semblava propici per una visita en família i hem anat amb l'Òscar a inspeccionar el terreny.
Després de fer un bon estudi (blogger&8a.nu)hem executat prou dignament un bon guió d'atac (indispensable quan surts fora de casa a tibar).

D'entrada amb la foto aèria hem trobat l'accés a la primera (hi ha bastantes fites que ajuden a trobar la senda que surt de mitja corba i va directe a peu de via).
El dia és radiant i fa bastanta calor. La roca molt bona, peu de via acceptable però poc apte per la mainada.

Comencem amb el Mursielago fuerte 6c+, molt bona amb passos sobre laterals agressius:

L'Òscar se surt del guió i es lia amb un 6c infierno del costat del Mursielago que el deixa descolocat.

Després triumfem al Cacarot 7b on ja es coloca a lloc encadenant fàcil, amb unes xorreres i una seqüència a bloc al final de la placa:

I finalment provem el Trallon 7c, molt bona amb xorreres a la part inferior i placa a la superior. Un primer pegue arrossegador per desxifrar i després surt al segon:

Per tornar al cotxe decidim anar pel camí que va directament a la Casanova. I quina ha estat la meva alegria al trobar uns quants rovellons al costat del camí. Llàstima que no ens hem pogut entretindre massa que sinó en baixàvem una bona saca. Al final una bona menjadeta pels dos en el temps de tornar al cotxe. Aqui teniu la meva:

Mmmmmhhh, molt bons...

Per fi estic ben "Tocat de l'ala"

2009-10-24T08:44:00.000-07:00

Aquesta temporada a Gelida la vem començar un dia amb el Ximo provant la Winchester, un 8a que tenia a punta de caramelo la temporada passada. Però quina fou la meva sorpresa en veure que una regle que utilitzava en el crux havia misteriosament desaperegut. Ni tan sols quedava rastre de l'emplaçament que havia ocupat. Quina desmotivació tan gran, no ens sortia ni el pas suelto i apa project aparcat. Vem coincidir amb el Juanan de Gelida que em va recomanar la Tocat de l'Ala un 8a històric.
En fi, vaig quedar amb el Juanan que me la va presentar. D'entrada no la vaig veure massa dura i em van sortir els passos al primer dia. Però hi ha un pas de bloc a la segona xapa que em destrosava la pell. I vem començar el que en l'argot es diu "asedio i derribo", als matins aprofitant l'ombra li fotiem uns pegues i a recuperar pell uns dies. Així vaig anar coincidint amb els locals Manolo, Pedro, Bernat i Sam. Bones estones i pegues fanàtics. El Juanan, l'home que no gastava les llemes, va poder insistir algun dia més i va aconseguir el road punk posant cintes i sortir per la porta gran!
Avui hi hem anat amb la família i no ha vingut la Luna (la cobaya de la Laia) perqué ha mossegat a la Imma just abans de sortir.

La Laia que li agrada penjar-se com un fuet:

Tinc les llemes molt gastades de les recents vacances bloqueres però a base de blastoestimulina em vull creure que podré treure un peguillo decent. Hem arribat a Gelida tardet, i volia aprofitar l'ombra ja que es preveia calda. Calento al Xapes negres 7a, un descans i monto la Tocat. Al crux patino i salto, i després ja en estàtic i més fàcil que durant l'assetjament... Acabo de muntar la via amb algun altre vuelaco (quin ensurt la Imma quan l'aixeco del terra disparada) i a descansar un ratillo. L'Ares està acollonida dels brams i altres conjuros del papi durant el pegue i els imita en aquesta época de "loro repetidor de frases".
Però no hi ha massa temps per grans descansos que el sol amenaça a donar a la via i això es pot convertir en una trampa terrible.

Arrenco de nou, arribo al crux i en estàtic pillo la regleta talladora de llemes. Huuurra!! Ara queda la resta, arribo al repòs baixo ritme i a l'ataque. Esquerra, dreta, esquerra, dreta i estic al pas de l'ambientaso. Semidinàmic i pillo la plana salvadora d'esquerres. Xapo i em puja la pressió de cop. Quatre passets més i road punk. Avui puerta grande per mi i una altra anchoa a la cole.

Al final han estat set dies de feina i 16 pegues! Com m'agraden aquestes ascencions a vista, je, je....

Una foto de família perquè després diguin que no sortim a la muntanya:

Després hem anant més a la dreta on la Imma ha fet la Mama sebolla un 6a clàssic de la part dreta:

Ara uns dies a l'Olimp dels Déus totpoderosos fins que el pròxim 8 novembre em passi factura aquest asedio roquero i les bèties corredores em rebetin a la Montserrat Nord. Espero que no tingueu les "hachas" massa esmolades que s'ha restrasat una mica la temporada fondista.

Blocant per Albarracín

2009-10-22T13:30:00.000-07:00

M'apunto a la clàssica sortida bomberobloquera cap a Albarracin on anem motivats malgrat la mala previsió meteorològica. Marxo amb la motorhome de l'Andreu i amb el Miguel. Allà ens trobem als companys valencians Saura i Ayuso de la última tongada. I vinga cap al sector de la Península a tibar com a bèsties. Aviat veig com les gasta això del bloc i en un 5 estreno el coixí de crashpads en els palmeos de sortida. La resta pugen corrents. Segon pegue i finalment aconsegueixo sortir per d'alt! Anem passant d'un bloc a l'altre. Alguns surten, d'altres no. Però tots són molt bons i la temperatura és excel.lent. Anem tibant fins que ens agafen el cucuts i baixem petats al campo base. Calents amb la última guerra amb un 6a traïdor. Macarronada i a sobar que entre el viatge i els pegues estem petats.
L'endemà anem al sector Tierra Media que és molt guapo. I passem el matí provant de tot i no encadenant una merda. Però els passos són brutals i l'ambient genial. A ratos cauen gotes però podem seguir assediant els projects. Marxen els valencians i arriven l'Oscar i el Dani super motivats. Ens trobem a l'Arrastradero on fem gala al nom del sector, encadenant poca coseta. Però baixem de nou de nit, petats i sense llemes.
Al tercer dia d'activitat, anem al sector el Sol. Amb un dia ventós i amb curts ruixats. Avui si que hi ha bons encadenes malgrat les poques llemes que queden. Seguim tibant fins que, com marca la tradició, tornem a baixar fosc i petats.
A mi que no m'entusiasma gaire això del bloc, veig que és un lloc molt guapo i que repatirem.

L'ESTANY, amb els boletaires

2009-10-04T02:17:00.000-07:00

Tornem de nou cap a les zones berguedanes amb la família. L'Estany és un dels sectors més recomanats per anar amr les peques i la veritat és que no ha defraudat a les expectatives creades.

Xupete verd amb aproximació curta, peu de via ideal amb gespa i calcàri de calitat amb predomini del 7a. A més el dia ha estat excepcional amb solet però sense massa xuxuflú.
Aqui teniu el camp base per les peques que ha funcionat prou bè i ens han deixat escalar bastant:

Hem estat sols al sector, però molt acompanyats pels caçadors de bolets que em sembla que no han pillat res de res. Almenys tots els cistells que hem vist passar anaven ben buits. I de cotxes n'hi havien tants que no es podia aparcar a l'explanada de la cadena. I després surt que en motiu del concurs de boletaries el superboletaire en baixa 80 kilos. Manos arriba esto es un atraco!

Vies llarguetes de fins a 30 metres i guapetes com les recordava, on el més destacat ha estat la No alex no 7a+ a vista. La Imma en un 6a de la dreta:

ALFANHUI 2.0

2009-10-02T13:23:00.000-07:00

Hi ha qui diu que a les vies cal donar-lis una segona oportunitat, ja que amb un primer i únic contacte la patacada pot ser massa gran.

I això és el que em fet amb l'Òscar amb un dia radiant, sense freds ni calors. Avui ja coneixedors de la via portem el material necessari i ja no agafem ni els estreps!
Omplim les bosses de magnesi i canal dels Avellaners amunt.

Ja sols començar ja veig que les condicions són molt més favorables que el dia que vem venir amb el Sellares, total que vaig pujant pel diedre. Poc a poquet, ara un peu, ara un lateral, ara no me'n recordo, ara xapa un pitó amb filferro d'abans de la guerra, ara un super parabolt i em planto a la reunió: "Huuurra!!!"
Ja està el primer llarg (7a+) solucionat i m'ha deixat els gemelos arrebentats. Puja l'Oscar que tira alguna llastra sospitosa, i li ataca al llarg clau 7c. Va parant per estudiar i anar localitzant els cantos. I és que el llarg és un jeroglífic de 40 metracos amb patates, forats, rebotes,.. . A mitja tirada cal posar una plaqueta recuperable després d'un burilillo guarro i d'allà surt fent uns rebotes sense coneixement "SUICIDAL CLIMBING" fins a pillar el parabolt salvador.

Arriba a la reunió sense material però amb els passos resolts. A mi em costen una bona estona trobar les seqüències, però finalment aconsegueixo lligar els passos tot i fer uns 15 reposos.

Fem la resta de la via sense més incidències. Sols al llarg del flanqueig pel llavi vermell hem estat estudiant la possibilitat de tirar més recte per evitar el roce. Però aquesta variant expo amb dos parabolts té la roca cutre.

Baixem satisfets el project va agafant color sols cal una mica més de canvi de xip per poder rendir a tope amb l'ambientasso i una bona memòria per tants passacos.

Ara la l'Alfa ja està acollonida, sols cal que com deien a la peli: currante a currar...

MAL PAS DE TRAVIL, tan cercano y tan desconocido

2009-09-27T12:51:00.000-07:00

De nou sortida familiar per anar a conèixer aquest sector proper a Berga. En el següent enllaç trobareu tota la info actualitzada de com arribar, vies, etc..

http://skalada.wordpress.com/the-works/resena-del-malpas-de-travil/

Només afegir que és mereixedor del xupete verd ja que les peques hi han estat de conya:

La Imma ha tornat a escalar, aqui la teniu fent la Peu de moix 6a:

A la Laia la hem penjat de la corda per culumpiar-se i s'ho ha passat pipa:

M'ha sortit l'Agonia d'hora baixa 7a+ molt bona de conti amb romillos. Després he provat la Fot-li pel dret 7b a on no m'ha sortit el crux, que sembla ser una bici olímpica i rara. I per acabar la Casserres 7a, molt bona, que no m'ha sortit ni al tercer pegue i la deixo pendent per la pròxima visita.

Bon lloc, m'ha recordat molt a Baldellou. Tant pel tipus de roca com pel paissatge. Sort que aquí el grau és més humà i l'equipament més generòs!

ALFANHUI, de nou a fer "herejías"

2009-09-20T07:03:00.000-07:00

Baixem contents amb el Sellares per la Canal dels Avellaners després d'haver escalat l'Alfanhui a la Paret de Patriarques. I és que cinc anys sense fer cap via llarga és molt de temps i la veritat és que necessitava una bona motivació per tornar al terreny d'aventura. I creia que l'havia trobat en el "lliure en paret"...

La via ja l'havia feia 12 anys i no m'en recordava de res. Tan és així que fa un setmana vam fer-li un pegue però no vem trobar ni la via. Primer en vem posar a la Manyos-Casanoves després a la Prisma per acabar al Prohibitivo fent totxos. Després vem estar estudiant millor les ressenyes i sembla ser que la via començava més amunt.
Un altre dia vem fer sessió doble. Primer totxos al Prohibitivo i després vem anar a còrrer fins a St. Geroni per baixar pels Avellaners i localitzar la via.

Finalment va arribar el dia del anhelat reencuentro. Un dia fred i "tapadot" però amb bon pronòstic. Al fer material a Santasesi una altra cordada ens pregunta si cal tant material per l'Alfanhui. I és que portem un bon arsenal d'artilleria pesada. He rescatat de les golfes els camalots i els aliens. Els hi he fotut un raig de "3 en 1" i cap a la tàpia.
Pugem per la canal i ens trobem a una cordada mítica i clàssica on les hi hagi: l'Hita i l'Edu. Després de tants anys segueixen somiant i trobant noves línies per tot arreu. Ara ja van amb taladro però amb l'estil carcterístic dels Verneda Climb.
Anem a l'ataque a veure aquests 7a+ i 7c com se les gasten. Però aviat prenc conciència de que això és terreny de senseis. LLegiu l'encertada descipció que en fa el blog (districtedelesbruixes):

"El segon llarg deixa la fisura principal què és torna molt terrossa per cavalcar sobre una de secundaria una mica més saludable.De cop, ens trobarem amb un diedre bastant arrogant que acabarà desplomant sobre dels nostres caps.L´amic diedre però esta cosit de burils,els A2´s han quedat equipats amb el pas de les cordades (deixa´n així un museu de pitons de totes les èpoques) i molt de tant en tant,amic esportiu.. trobarás el parabol o speed necessari per pujar amb seguretat.Per cert; 7a+ dificíl de encadenar,ja que la roca és bastant tova i trencadissa a la part superior del llarg."

Ja no me'n recordava les escàrpies amb filferros i els burilillos rovellats. Ah maria! Quin pànic. Sort que els "A0" olímpics no s'obliden i permeten solucionar els trams més cabrons. Després vaig resolent passos però la por escènica és massa gran per rendir en condicions. Amb algun pegue més aquest llarg pot sortir. I de premi reunió penjada amb ambientasso. Puja el Sellares i obre en artifo i sortidetes obligades el següent llarg. La primera vegada que fa servir els estreps. El fred es fa notar i començo el llag gelat. No entenc el primer pas, bueno avia'm que hi ha més amunt. Pues más de lo mismo, roca bona, zero magnesi, crucigrama total... No rasco bola. S'ha d'estar molt bregat pel largo, duro y en libre. O fotre-li molts pegues fins a deixar blanquet tot l'esperó de Patriarques, je, je..

Sort que ja us he enredat a uns quants per anar fent pegues, i com diu el Sellares "Amb lo guapa que és la via no et costarà enredar gent per fer la via" i com deia el Picazo en la Bíblia montserratina "imprescindible".

Ens veièm per Patriarques abans de que nevi...

GRAVERA, o el xupete verd de referència

2009-09-05T11:07:00.000-07:00

La Laia volia anar a fer un picnic i aprofitem per anar a passar el dia en aquest familiar sector del berguedà. I familiar per ser, paraules textuals de la Imma, la definició de xupete verd. (els papis ja sabreu de que us parlo).

Sols es fa una mica llarg el pateo per la pista en pujada i carregats com a mules. Després les vies són bonotes, d'uns 15/20 metres d'alt generalment d'escalada en placa tèsnica.
El dia ens ha acompanyat i hem tingut sol radiant amb temperatures prou confortables. Per escalar a l'estiu, massa calor, caldria esperar a les 16 hores que li toca l'ombra a la part dreta però a aquella hora les guileretes necesitaven una bona siesta de tornada cap a casa.
Els darrers dies perseguint pops per les profunditats dels oceans m'han deixat les llemes tendres, sent el més destacable l'AMANTS DEL RIS 7b al segon pegue. Tornarem que si està de conya...

Torna el rei del POP

2009-08-31T00:53:00.000-07:00

Després d'algun any faltant a la nostra cita obligada, tornem a passar l'últim finde d'agost a Tossa amb la tropa i és que les tradicions són les tradicions. Alguns ja fa més de 25 anys que ho fem, sempre al mateix hotel que ens va veure crèixer estiu rera estiu. Ara, alguns ja tenim canalles i d'altres encara solters. Però la despedida de solter de l'A6 ens ha aglutinat de nou i esperem que es reinstauri la tradició:

I una de les activitats tradicionals a les que ens dediquem durant aquesta estancia és a la caça del pop salvatge.

El començaments van ser molt durs, volíem un arpó assassí però sols vem aconseguir un trist salabret. Però quina va ser la nostra sorpresa en descobrir que aquella inocent eina era una eficaç màquina capturadora de pops. Sols calia ser pacient i trobar la presa, a tal efecte es disposaven diversos efectius aguaitadors. Una vegada localitzada la presa calia cridar "PULPOOOO!!!". En sentir el crit, el mestre capturador més proper apareixia ràpidament i entaulava una lluita aferrissada amb l'oponent. Algun aconseguia amagar-se en forats sense fi o d'altres fugien als abismes marins. Llàstima que a la poca estona de captura apareixien les tremolors que obligaven a aturar la captura. Hi havia qui sortia i es parava deu minuts sobre una pedra a calentar-se per tornar a la feina. D'altres fugien cap a la tovallola a la platja. Més tard van aprèixer les nostres embarcacions Sevylor grogues de 2 metres d'eslora. Amb aquestes, van aparèixer el que ni dèiem les "expedicions". Sortíem 4 o 5 barques amb un remador, un altre que feia de motor amb els patos i un aguaitador amb les ulleres per si hi havia un pop de passeig. Al mig de l'embarcació tot el material per fer snorkel. Vem descobrir paulatinament el litoral fins a l'alçada de les coves on ara fan psicobloc. Al pas dels anys vem anar canviant les barques pel lloguer de patins. Normalment, portàvem els pops a la platja on el posavem amb aigua dins d'un barca i era la veritable atracció dels moment. I abans de marxar cap a la piscina els tornavem al mar. Alguna vegada els havíem portat a l'hotel però el "chef" va fer algun desacato que no se'l va menjar ningú.

I així ha estat com han tornat el rei del pop per mantenir el seu regnat (2-0) en el fons marí de Tossa:

I com el seu "jovenaprendiz" a intentat desbancar-lo. Veure'm que ens depara el pròxim estiu...

Ara cal mantenir el nivell entre fogons per justificar les calamitats viscudes amb un platet de "pulpo a la gallega"