PATROUILLE DES GLACIERS, tatxada!

Ja està ja he fet la mítica Patrouille des glaciers i ja sols hem queda la Mezzalama per tancar la gran triologia alpina de competicions d'esquí de muntanya.
Era el gran objectiu de la temporada i el motiu del retorn a les pells.

I aqui com del que es tracta és de que cadascú i digui la seva, pues aqui teniu la meva:


Tot va començar un dia que avorrit voltava per la red i vaig donar amb la pàgina oficial de la pdg i vaig fer una preinscripció. Molt a plogut d'ençà aquell llunyà dia i molt a canviat els noms dels corredors. Al final, l'equip NO ENS HO PODEM PERMITIR integrat pel Roger, el David i servidor sortim corrent pels carrers de Zermatt a les 2:00 del matí seguint unes banderoles que ens han de portar a Verbier. La penya de festa, birra en mà, ens desitja valentia per cobrir els 53 kms que ens separen de la meta final. Ara ja està la part més díficil solucionada ja sols queda còrrer, prevenir les "pájaras" i cuidar el material. Darrera ens hem deixat molta pasta i com diu el nostre EX-President: 260 euros tu, 260 euros jo, 260 euros cada un dels 6000 corredors això són molt eurossss. I això sols per un dorsal, 4 hores en un hotelàs i un sopar. MANOS ARRIBA ESTO ES UN ATRACO!!! I tot per clavar-se una bona pàllissa que ens ha deixat relaxadets a tots, s'HA DE SER BURRO!



En aquesta cursa hi ha una sèrie de hores de tall estipulades i cada equip escull la seva hora de sortida des de les 10h de la nit els més folklòrics fins a les 3:00 els més pros. Diuen que corren 6000 corredors però a les 3 del matí m'han dit que sols eren una vintena d'equips.

I amb aquestes cabòries ens trobem els tres, lligats per la corda passant pels primers punts de control en la més absoluta de les soletats. Sols ens ha passat un obús suís integrat que ha polveritzat l'anterior millor marca i deixat molts interrogants a l'aire. La regla dels tants per cent no falla. I aquestes bestioles han endosat minuts a tothom d'una manera insultant. Però tornem a la nostra penitencia que és el que ens ocupa. Ens despedim del Cerví i baixem de la Tête Blanche lligats on ja comença a despuntar el dia i la moral és prou alta. Ens hem quedat dels últims de la nostra sortida però el Roger amb els seus números i regles de tres preveu que passarem el tall. De fet volíem canviar la hora de sortida per tenir més marge però aquesta gent són molt "seriots" i al final reglament en mà ens han denegat la petició.
I arribem a l'ecuador de la cursa a Arolla amb un temps prou bo i amb la moral de la tropa intacte. A més aqui ens espera l'avituallament on ens tirem prop de deu minuts jalant "all you can eat". Fins aquí el recorregut a estat cutrillo, pujada molt suau i baixada encara més suau i tot de nit.



Però quina és la meva sorpresa en arrencar a ple dia desde Arolla en un paratge excepcional, en una cursa mítica i pujant per pistes com si de la Masella es tractès. Això és la Patrulla, la cursa que tothom vol completar? Pero no se'n vagin todavía que aun hay más. Després d'aquesta pujada per pistes de més de 900 metres de desnivell arribes a una canalota que es fa a peu. Aqui nosaltres hem començat a doblar equips d'allò més folklòrics (però dels de veritat, no d'aquells que van a la Pierra). Feia temps que no veia aquest tipus de material tan pesat, als Pirineus ja es va extingir i tots anem més o menys lleugers. Però aqui hi havia gent amb pantalons de gore, esquís de free ride i fixacions amb frens!! Però esto que és, neng? Total que motivats amb el doblement d'aquests heroïs arribem al control crític amb mitja hora de marge. Salvats! Ara ja a finiquitar el tema.
Anem menjant i bevent per evitar el que el Roger coneix de la seva anterior participació, no va ser un "pájara" sinó un "pajarrako gran com un voltor que se'm va plantar al casc i no em deixava aixecar el cap...". Baixada per una canal amb cordes on ens trobem un petit bouchon, ja que la gent després de tanta planúria a la que veu una mica de pendent s'aferra a les cordes de mala manera i no es deixa anar de cap manera.
Una miqueta més de baixadeta amb molts de rocs, i per una pista inacabable on els forts patinen i els mortals posem pells.
I comencen a aixecar el vol uns voltors amb busca de carronya fresca. Ja portem moltes hores en dansa i les forces i la moral ja estant tocades. Però seguim a bon marxeta, a l'avituallament ja fa una calor insoportable. I una metres més amunt el Roger se les torna a veure amb un altra "pajarrako". Ens parem a una cota i arriba el Roger desmuntat o com diuen per aquí "le ha dado el del Mazo". Anem fent, molt poc a poc, al ritme de la gent que estavem doblant i perdem més de 40 minuts. Però al final el Roger es recupera i podem tornar a agafar un mica més de ritme per acabar corrent com a galgos en l'entrada a Verbier i marcar un temps final de 10:22. Inclús unes jovenenets ens dediquen un ola, en tornar a veure un equip còrrer després de tanta estona veient passar les patrulles caminant. Creuar la meta i el primer pensament és "Nunca mais".


I en tornar amb el cotxe, comencem a recordar anècdotes i situacions de cursa. I si no hagués passat això o allò.. Veiem les fotos del David, ens fan mal les cames, l'esquena, estem llagats però tenim dos anys per recuperar-nos: s'HA DE SER BURRO!!!

Inauguració de la temporada escaladora en família

Per fi la Imma ha conegut les Paparres olesanes. Un sector tan proper i tan desconegut per ella. Amb la Laia ja hi havíem estat i com que ja té consolidat el xupete verd hem decidit tornar-hi al complert:



L'aproximció ha estat compicadota pe l'Ares però al final tots a peu de via:



La Imma motivada barallant-se amb tres vies de placa exigent:




La Laia que no desaprofita l'ocasisó per penjar-se com un xoriço:



I al final l'Ares se'ns ha quedat fregida a peu de via:

ACCEPTABLE ACTUACIÓ PER CAN JORBA

Després de quatre mesos i mig sense tocar ni magnesi ni gats m'apunto amb el Sellares per tornar a Can Jorba, escenari d'un lamentable espectacle l'inici de la temporada anterior. Mola tornar a un sector on coneguis les vies per minimitzar l'efecte arrastrador pròpi d'aquestes situacions. A més, avui el Carlos també porta la seva càmera per inmortalitzar les "heregías".
Aquest any he estat més viu i no he començat just el dia després d'una cursa on tot és torna més dur. En la primera via, el 6c de l'esquerra de l'Odio aprofito per saltar arribant a la reunió per disipar tonteries de coco. I a la següent ronda a per l'Odi africano 7a. El mateix que ens va fer fugir amb la cua entre cames l'any passat. A base de molta lluita i quatre brams aconsegueixo el road punk. El braços com a "morcillitas" però super content pel 7a residual je, je... Més tard provaré la Veneno en los ojos 7b, però per més força i mala llet que hi posses no he aconseguit aixecar el cul de terra.



Aqui si que el residual ja no hi arriba però he ofert un bon resital de lances, brams i mistos que ens han fet descollonar-nos un bon rato.

Aqui el Sellares fent el crux:




Ja vaig tenint ganes de començar a meterlele...

CONANGLES, la millor de casa nostra

I de lluny! Una cursa com les d'abans amb 2870+, sis pujades, tres canals amb grampons... I és que en l'organització hi participen autèntics experts en la matèria i això sempre es nota en el resultat final. Llàstima que a aquestes alçades i amb aquestes calurades molts ja aparquen els esquís. Això s'ha notat en la línia de sortida, on els folklòrics erem majoria. Sort que encara es preveia una lluita interessant per gunayar la cursa i de pas la COPA entre el Vendri i el Raul.



Una vegada aviats, cadascú va trobant el seu lloc. A mi m'ha acollit el David i el Cristian en el seu equip i fem una cursa bastant regular aconseguint el 10è lloc final (i com diu el David: primers en categoria Scarpa) però a una inexcusable hora dels primers. Per davant, la sorpresa la donada en Vendri que en una patakada ha partit un ski Merelli i veient-se obligat a abandonar perdent les seves opcions per la COPA. I en Gaston, el seu compi, ha arribat amb els primers després d'haver estat el dia anterior "calentant" per les goulottes de la Tallada.